Archive for de juliol 2007

ANTONIONI SE'N VA MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS

Coses de la vida. Ahir quan escrivia el post sobre la mort del director suec Ingmar Bergman vaig fer un llistat dels directors que més m'agraden i entre ells vaig citar l'italià Michelangelo Antonioni. Quan vaig pensar en ell, em va venir una pregunta al cap: Encara es viu Antonioni? Vaig visitar una web i tot comprovant que tenia 94 anys vaig pensar: Un dia d'aquests es morirà. Coses de la vida. Mentre escrivia el post moria Antonioni. A ell el recordaré per moltes de les seves pel·lícules però especialment per dues. Fa uns 10 anys vaig veure Las amigas, una obra d'art sota el meu parer. També fa deu anys vaig gaudir de la que per a mi és la millor pel·lícula que he vist mai, Más allá de las nubes, codirigida pel director alemany Wim Wenders. Son quatre histories d'amor curtes que interpreten John Malkovich, Inés Sastre, Irene Jacob, Fanny Ardant, Jean Reno, Jeanne Moreau, Marcello Mastroianni i Sophie Marceau entre altres. Els silencis, el paisatge, el guió, la complicitat dels personatges van ser elements que em van captivar. Gràcies a la meva dona vaig aconseguir, sis o set anys després, una còpia d'aquesta pel·lícula perquè mai la feien per la televisió i no la tenien en cap videoclub de la província. Ella la va localitzar a un videoclub de Barcelona on la va llogar. La cinta va arribar a Cambrils i, feta la còpia, es va tornar de nou al seu lloc. Más allá de las nubes és, senzillament, una joia. Sento molt la pèrdua de Michelangelo Antonioni. Com en el cas de Bergman, sempre ens quedarà el seu cinema.
31 de juliol 2007
Tag :

EL MEU PRIMER MEME

No sé pas que significa la paraula meme però s'utilitza per fer-te omplir una fitxa, la que ara ompliré jo molt gustosament, on has de posar-hi les teves preferències. Gràcies al Josep Maria per pensar en mi i enviar-me això. Vinga, vaig a contestar.

BLOC EN CATALÀ. Recomano Connexions from Tarragona perquè, com ja vaig dir fa uns dies, comparteixo moltes sensacions i opinions del seu autor. També m'agrada molt La garrofa de Mont-roig i La iaia té caspa.

BLOC EN UN ALTRE IDIOMA. M'encanta el blog Sicily perquè et permet descobrir tots els racons de la illa de Sicilia.

PÀGINA WEB. Em quedo amb http://www.gainsbarre.com/ perquè és un homenatge constant al cantant Serge Gainsbourg, un dels meus preferits. I posats a parlar de música, també trio la pàgina web de Franco Battiato, http://www.battiato.it/ I una pàgina al·lucinant és la del fotograf Chema Madoz, un artista únic amb una imaginació superior i una qualitat extrema. La web és http://www.chemamadoz.com/.

UN POST D'ESPECIAL INTERÈS. Es diu 22 raons per les quals t'estimo i és al blog la iaia té caspa. Crec que és una forma molt original i tendre de dir aquesta frase tan quotidiana a la teva parella.

UNA EINA D'INTERNET. Em quedo, sense dubtar, amb la Wikipedia perquè hi ha de tot i cada dia hi ha més informació. Em sembla un invent meravellós. Amb aquesta enciclopèdia de la xarxa, avui en dia és tonto qui vol.

UN VIDEO: Faré una excepció i parlaré d'un vídeo de caire polític. Com dic al meu perfil, l'últim que he fet ha estat dirigir una campanya política a Cambrils. Jo no em mullo per qualsevol causa i vaig optar per La PLIC, un partit independent que únicament treballa per Cambrils i des de Cambrils. Més que un partit, és una gran família i, amb tots els actes que vam fer i que vaig anar gravant, vaig muntar un vídeo que més tard vaig penjar al Youtube. Només us demano que se'l mireu amb bons ulls.

UN AUDIO: Tornem al Youtube. Pablo Neruda recitant la seva poesia Me gustas cuando callas. Per l'amor i la tendresa que hi posa.

UNA CANÇÓ: El teniu aquí al blog, a la dreta. És la cançó La cura de Franco Battiato. Quan la sento, se'm posa la pell de gallina i, sincerament, m'he fet plorar més d'una vegada. Us poso aquest enllaç, de nou amb el youtube, on veureu el video amb la lletra en castellà. A Italia l'han escollit la canço més romàntica de tota la història del país.
Com toca , aquest meme el faig córrer cap a: La iaia té caspa i La Garrofa de Mont-roig .

SEMPRE ENS QUEDARÀ EL TEU CINEMA

No era jove de cos però si que ho era d'ànima i esperit. Ens ha deixat Ingmar Bergman, el director de cinema suec que va guanyar 4 Oscars per la pelicula Fanny i Alexander, 1 Oscar per El manantial de la doncella i una altra estàtua de Hollywood per Como en un espejo. Tenia 89 anys i ha deixat enrere una vida intensa a nivell cinematogràfic i personal (cinc dones i nou fills). Bergman no era un director de grans masses. De fet era un d'aquests personatges estranys que fan cinemes i que omplen les estanteries de gent que, com jo, estimem el cinema lent i diferent. Antonioni, Wenders, Leconte, Rohmer, Kieslowski o Greenaway son altres dels meus referents de la gran pantalla tot i que sempre els veig a la petita pantalla del menjador. Sigui com sigui, Bergman passarà a la historia per haver fet un cinema intim, per crear personatges que son massa tranquils o massa neuròtics, per aportar-nos paisatges desconeguts mai transitats abans del rodatge dels seus films. Un estiu amb la Mònica és una de les meves preferides i per això he volgut penjar un fragment d'aquesta joia. Per cert, també és molt recomanable la pel·lícula "Los niños del domingo" que dirigeix el seu fill, Daniel Bergman, basant-se en el guió del seu pare. Per acabar, per als amants de la bona lectura, podeu comprar el llibre Linterna mágica, les seves memòries.

30 de juliol 2007
Tag :

MÉS LINKS MOLT INTERESSANTS

Navegant i llegint posts de gent que ha entrat a aquest blog, he trobat tres nous indrets molt interessants que he decidit linkar a l'apartat corresponent. Com sempre us explico el perquè de tot plegat.

LA GARROFA DE MONT-ROIG perquè com diu el Món, és un cop d'ull diferent. Aquest espai és una barreja de sensacions. Hi ha lloc per la denuncia, per l'oci i pel bon humor tot sempre a l'ombra d'un bon garrofer.


WAIPUEDUCA perquè hi trobes tot el món en una sola pàgina, perquè crec que hi ha una paraula que defineix aquest espai i és una paraula clau avui en dia: multiculturalitat.


PRENDRE LA PARAULA del Jordi Martí, perquè és un blog que cavalca entre el passat com a memòria, el pressent com a recordatori i el futur com a repte. Espai solidari i tendre.

FALCONE I BORSELLINO (15 ANYS)

D'ençà que vaig començar a parlar dels jutges Giovani Falcone i Paolo Borsellino, assassinats per la Cosa Nostra l'any 1992, he rebut comentaris als posts publicats i diversos correus electrònics. La majoria eren per a demanar-me que publiques més coses sobre el tema i per això avui penjo un nou vídeo que la televisió italiana Rai3 ha emes recentment per commemorar els 15 anys de la mort dels dos magistrats. El vídeo s'inicia amb una frase que deia sempre Falcone: L'home que té por mor cada dia. Qui no en té, mor un sol cop. Segueix amb una resposta de Falcone a una pregunta d'una periodista. Una resposta colpidora: No es tracta de tenir més o menys por, sinó de conviure amb la por. Les següents imatges son de Falcone i Borsellino en diferents llocs, un record a la lluita que van fer i que els va costar la vida. Si feu clic sobre els seus noms, anireu a dos webs molt interessants. Una és la de la Fondazione Falcone i l'altra la de Rita Borsellino, germana del jutge Paolo.


29 de juliol 2007
Tag :

EL PATIMENT DELS TRIPARTITS FETS PER TRONS

La situació generada al darrer Ple de l'Ajuntament de Reus m'ha alegrat el dia perquè m'he fet un fart de riure. Resulta que la sessió va durar quatre hores i la meitat d'aquestes hores, dues, van estar dedicades al debat obert per les sis mocions que presentava la Coordinadora Reusenca Independent La CORI. El seu portaveu, cap de llista i únic regidor (de moment) va lluitar fins el final per entrar al Consell d'Administració de la empresa Innova, societat municipal que té representació de tots els partits polítics menys del que lidera l'Ariel Santamaria. CiU i PP van votar a favor d'aquesta proposta i la sorpresa va arribar quan un dels socis de govern del tripartit, Iniciativa per Catalunya, va optar per l'abstenció enlloc de votar a favor. Molt sort va tenir l'Alcalde de Reus al guanyar la votació per prohibir la entrada de Santamaria a Innova perquè faltaven dos regidors de la oposició i va vèncer per la mínima. Particularment en faig una lectura ben clara sobre aquesta situació. El tripartit de Reus comença a partir-se i l'Alcalde, sempre trist i gris, haurà de fer molts esforços si vol tirar endavant aquest mandat sense problemes. I el problema rau justament en la obsessió que tenen les esquerres de fer pacte tots solets per deixar al centre , la dreta i els partits independents a la oposició. Els importa ben poc si aquestes formacions porten un programa electoral similar al seu. El fet es editar el tripartit passi el que passi. I llavors passen coses com aquestes, que el pacte de govern és tan mínim que si un dels socis divergeix se'n van els acords a prendre pel sac i tothom tremola. Va passar un fet similar a Cambrils el dia que es va fer el primer ple d'aquesta legislatura, fa pocs dies. El tripartit cambrilenc, format per un PSC que ha crescut, Esquerra que ha perdut vots i Iniciativa que ha perdut encara més vots i un regidor, s'ha reeditat per trons, per decret llei. I el pacte és tan justet que si un dels regidors de l'equip de govern es posa malalt l'alcalde ja tremola. Al primer ple del mandat es va veure ben clar. La sessió havia d'aprovar l'insultant augment de sous que s'ha aplicat el tripartit i el caramel que han donat a la oposició, un sou fixe de mil euros al mes, per tapar-los la boca. Tothom estava preparat per iniciar la sessió i es va produir un silenci de dos minuts, sense moviments i moltes suors de l'Alcalde, perquè faltaven dos regidors del govern i si començava el ple ja perdien per un vot (9 del govern i 10 de la oposició) el primer punt que era justament el dels sous. La oposició va pecar d'ingènua i no va dir res. Van arribar els dos que faltaven i tot el que s'havia d'aprovar, es va aprovar. És la ridiculesa de fer tripartit per trons sense pensar amb els altres. És la part més dolenta de la democràcia. Els perdedors a les urnes acaben governant però com a mínim pateixen.

LA TRUCADA AL MALLOL

O ho explico o rebento. Us vull parlar d'una anècdota que em va succeir quan treballava a Onda Rambla i presentava el programa Tarda de tots amb el Pitu Tarrasa. Teníem un espai de participació ciutadana anomenat Vostè té la paraula. Els oients ens trucaven per telefon i ens exposaven els seus problemes que, sovint, eren derivats del mal estat de les voreres, dels atacs al mobiliari urbà o del mal funcionament de la recollida d'escombraries. Dit d'una altra forma, volien solucions a allò que per a ells és un gran problema i pels polítics els suposa una petita solució. Al llarg de l'any rebíem un miler de trucades i d'aquestes més de 900 eren de temes que afectaven directament la Regidoria de Medi Ambient que coordinava L'Agustí Mallol. El que fèiem en cada cas de cada oient era trucar al regidor que li tocava i fer-li agafar un compromís d'arreglar el problema. Val a dir que els mateixos oients ens trucaven per dir-nos si s'havia solucionat i, al llarg de l'any, un noranta per cent de les demandes havien estat resoltes.
Però sempre hi havia problemes amb la neteja dels carrers i la recollida de brossa i cada dia rebíem trucades. Un dia vaig decidir posar contra les cordes a Mallol i vaig trucar-lo en directe sense avisar-lo prèviament. Va contestar i li vaig dir que aquell mateix dia, a les cinc de la tarda, l'esperava davant de la emissora per anar amb ell a fer una volta per Tarragona centre i tots els barris per demostrar que la ciutat no estava tant neta com ell sempre deia. La trucada la vaig fer a les dues de la tarda i a les cinc en punt va comparèixer L'Agustí Mallol amb el director de Fomento, empresa que llavors feia la neteja de la ciutat. Vam anar amb una furgoneta de Fomento a tots aquells indrets que jo els anava dient. Aleatòriament els deia noms de carrers de la Part Alta, Part Baixa, urbanitzacions i barris. La visita va durar quatre hores i vaig anar gravant tot el que succeïa. I sabeu que va succeir? Doncs que no vaig veure ni un trist paper, ni una trista burilla, ni una taca o xiclet enganxat a terra a cap dels llocs escollits. Tarragona estava "como los chorros del oro". El dia següent vaig haver de lloar la tasca de Medi Ambient i de L'Agustí Mallol. Dues setmanes després, vaig saber que el dia de la trucada en Mallol va mobilitzar, en només una hora, tots els treballadors de la empresa Fomento. Els tres torns de personal van sortir al carrer cobrant hores extres i van deixar la ciutat blanca i radiant. El dia després de la visita i les explicacions que vaig donar als oients, Tarragona centre i barris tornaven a estar bruts.
27 de juliol 2007

CANVI DE PAISATGE, CANVI DE CLIENTS

Arriba la segona entrega del Bernat de Villegas, el nostre col·laborador que parla mitjançant les imatges. Primer ens feia veure que succeiria en el paisatge de Barcelona si un dia veiem que hi falta un element tan important com la Sagrada Família. La imatge era una clara al·lusió al traçat de l'Ave que les administracions volen imposar als barcelonins. Avui el Bernat ha volgut opinar sobre un espai molt tarragoní, el que ara ocupa el Restaurant Fortí de la Reina. Com ja sabeu aquest establiment fa el seu compte enrere perquè el faran enderrocar. La imatge ens mostra la foto actual i la futura. Serà una imatge poc habitual perquè em acostumat els nostres ulls a la d'ara. El que no sabem és si, quan s'enderroqui el restaurant es tornarà a contractar el personal que habitava abans aquesta zona. Com es deien... si, home!, els yonkis.

LA SORRA S'HO EMPASSA TOT ... O NO

Em desespera la societat en la que visc perquè hi ha de tot menys seny. Es perden els valors i cada cop hi ha menys respecte cap a les persones i, en el cas que em toca, cap al nostre entorn, el nostre planeta. Llegia aquest matí una noticia que es repeteix cada any. 25 voluntaris van a la platja, en aquest cas la del Regueral de Cambrils, i recullen 100 quilos de brossa en només una hora i mitja. Que hi havia? De tot. Xiclets, envasos de plàstic, ampolles de vidre, llaunes de cervesa, compresses, bolquers, burilles de tabac, restes d'ombrel·les, cadires de platja trencades i mil coses més. Hi havia tot allò que els qui ho llencen creuen que s'ho empassarà la sorra, com a l'anunci. Llàstima que no passi com a la televisió i la sorra se'ls empassi a ells. Hi ha encara una gran part de la societat que passa de tot i no té cura del seu entorn, es desentén del futur perquè el veuen massa llunyà i no pensen en les futures generacions. I així, contaminant, van respirant i caminant pel món fins que la palmen. I llavors hi ha una altra part de la societat que se'n recorda dels parents dels que l'han palmat i ha d'aguantar la brossa dels altres. I el món segueix girant i cada cop hi ha més gent que contamina i ens quedem en minoria els més respectuosos. Jo, particularment, soc incapaç de llençar res a la sorra de la platja. No puc perquè em van educar amb uns valors que incorporen el respecte cap els altres i el meu entorn en un dels punts més alts de la escala. Pel que veig, a molts altres els falten esglaons de la escala o, simplement, tenen un tamboret tan curt com el seu cervell i més escàs que la seva vergonya. Si cada cop que una persona llença alguna cosa a la platja, fos xuclat per la sorra, com a la tele, això semblaria Mecanoscrit del segon origen, seriem dos i "el cabo".

NOU LINK D'UN MOLT BON BLOG

Des d'avui podreu connectar-vos a un nou blog que he incorporat a la llista. És el del Josep Maria Yago (el de la foto), tarragoní que destaca per la seva lluita contra la guerra i que estima la pau. Hi ha certes complicitats entre aquest blog i el seu perquè aquí també es parla de la pau o, més ben dit, es denuncia la violència. Ho faig des d'un camp que conec a fons perquè m'ha agradat sempre estudiar-lo, el de la màfia de la Cosa Nostra que tantes i tantes morts ha provocat. En seguirem parlant perquè, encara que no ho vulguem, queda guerra per anys i falten segles per aconseguir la pau mundial si es que mai arriba el moment. Enhorabona al Josep Maria pel seu blog que, reitero, ja és a la llista d'aquest blog. El blog es diu AIXÍ HO PENSO

ESPAIS MOLT INTERESSANTS

He incorporat, a la columna de la dreta, un espai on hi ha links amb diversos blogs de crítica, crònica i opinió que considero molt interessants i útils, un espai que espero ampliar més endavant. Tot i tenir molts coneguts i amics en el món de la política, no incorporaré cap dels seus enllaços ni ara ni més endavant. Alguns dels blogs que ara veureu ja han linkat aquest blog que ara llegiu. De moment, des d'aquí, us podreu connectar a:
EL SALÓ DELS PENJATS perquè és un espai de companys periodistes de Tarragona on es fa crònica de la ciutat i del món polític. Feia falta la seva creació.

TARRAGONA 2016 perquè em recorda molt a l'espai de denuncia que vaig fer durant set anys a Onda Rambla, un programa on trucaven els ciutadans per exposar els seus problemes tan bàsics com la neteja, el mobiliari urbà o petites obres als carrers.

EL GRAN BARRUFET perquè comparteixo quasi del tot els seus comentaris i, en alguns casos, els comparteixo al cent per cent.

CONNEXIONS FROM TARRAGONA perquè també comparteixo moltes opinions i perquè és un espai fet amb valentia per alguns temes que s'hi tracten.

SALVAT BLOG perquè és una molt bona radiografia de la Torredembarra actual i perquè he treballat, molt gratament, amb el Jordi Salvat.

Reitero que la meva intenció és anar posant més links d'espais que, per un o altre motiu, son interessants i molt útils.
26 de juliol 2007
Tag :

PAELLA, TOROS I ... GUERRA CIVIL

L'Ebre baixava tenyit de vermell, de la sang dels soldats morts. És una frase que m'ha dit moltes vegades la meva avia tot parlant de la guerra civil, una frase impactant si l'explica una persona que ho ha vist i que desitja que mai més ho torni a veure ningú. Explicat aquest detall, entro en la part més polèmica d'aquest article, demagògica fins i tot per alguns. M'ha provocat ràbia saber que hi ha un grup de persones que es dediquen a mostrar als turistes de les Terres de l'Ebre com es va assaltar l'Ajuntament i el castell de Mora d'Ebre el juliol del 1938. Em sembla bé que simulem una anada a l'antiga a Salou, com es vivia a la Casa Castellarnau o que mostrem als més petits com jugaven els romans ara fa dos mil anys. El que em sembla una insensatesa és recordar una part de la historia que ja mostren els llibres i els professors a l'escola però que la gran majoria de les persones que la van viure volen oblidar. I encara és més insensata la posada en escena. Aquestes persones, aglutinades en associacions com Ejército del Ebro o Frente de Madrid, tornen a assaltar l'Ajuntament i el castell de Mora vestits amb roba i armament d'aquella època. Per sort, s'han promès no fer proclames de caire ideològic, un fet que aporta certa pau en aquesta tètrica representació. Estic molt d'acord que hi hagi un Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre, un espai on es faci referència documental a aquesta època. El que trobo fora de to i de lloc és aquesta mena de paintball ebrenc que s'ha volgut crear per a donar un trist espectacle. Si falten formules per engrescar els turistes, que els facin rutes per aquells indrets on va haver-hi guerra però, si us plau, sense teatre.
25 de juliol 2007

ON ÉS EN NADAL? (CONTINUARÀ...)

A qui estarà trucant en Nadal? La enquesta per saber que se'n ha fet de l'ex-alcalde de Tarragona avança a bon ritme però fan falta més opinions per saber la veritat. Aquí el tenim, a la foto (el que s'ha amagat a la dreta), trucant per telèfon. Però, amb qui parla?. Potser parla amb el patró del seu vaixell per saber si pot fer-se a la mar, com el vell de Hemingway. O potser truca a l'Agustí Mallol per anar fer unes canyetes tot recordant vells temps. O potser ha trucat a l'Alcalde de Reus per fer la partideta de daus? Des d'on truca? Està trucant des de la recepció de la URV on estudia com presentar-se a les municipals del 2011? Parla amb la òptica on li van vendre el telescopi que se li ha avariat i que li serveix per espiar a Ballesteros?. Per últim, truca a la seva dona per dir-li "Cariñu, vindré més tard, quan acabi el capítol de Bea la fea"?
Voteu la vostra opció. Ajudeu-nos a descobrir on s'ha amagat l'ex-alcalde i, de pas, a parlar del nadal al juliol. LA ENQUESTA LA TENIU A DALT, A LA DRETA.

ELS MÉS CARS, ELS MENYS UNITS

Amb l'estiu arriben les empentes i els cops de puny, els insults i les desqualificacions entre un sector que no destaca per estar massa unit, el del taxi. Els professionals d'aquest sector a Salou diuen que els seus companys de Cambrils i Vila-seca practiquen l'intrusisme. Dit d'una altra manera, els acusen de sortir sense passatgers de la seva població per a recollir-ne a Salou. Els taxistes acusats responen que això és fals i argumenten que molts dels turistes que hi ha a La Pineda o a Cambrils van a Salou i per això els seus taxis son quasi sempre a la capital de la Costa Daurada. Mentre uns es barallen i es treuen els ulls amb aquestes acusacions, altres taxistes diuen que la discussió s'ha iniciat perquè la majoria de taxistes volen que es donin més llicencies als seus municipis. Aquest rerefons té la seva lògica si pensem en la polèmica sorgida a Cambrils per l'atorgament de quatre llicencies i si, pensant encara més a fons, es comprova que a l'estiu hi ha feina per a tots i a l'hivern molts taxis no poden sortir perquè no hi ha feina per tota la flota.És del tot il·lògic. Mancomunar els taxis seria la solució per donar feina a tothom ja fos hivern o estiu però molts taxistes no ho volen perquè tenen més d'una llicencia i en alguns casos, tot sent il·legal, els conductors, molts d'ells estrangers, condueixen els seus vehicles amb la seva segona o tercera llicencia. Així de fàcil i així d'il·legal però el sector segueix funcionant. Funciona i molt bé perquè a més tenim l'orgull de ser la província de l'Estat Espanyol amb els taxis més cars. Més que Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla o altres grans ciutats. Per cada quilometre ens cobren 93 cèntims d'euro i, en el cas de Tarragona, amb el preu de sortida de la parada que et cobren a Tarragona, 3,60 euros de dia i 4,88 de nit, dones la volta sencera a Sevilla. Resumint, el sector del taxi està desunit, no es vol mancomunar perquè els qui hi treballen interposen els seus interessos particulars per sobre els col·lectius i, per si fos poc, et dobleguen cobrant preus de luxe en una província que, en aquelles matèries on hauria de ser capdavantera, és a la cua de l'estat.
24 de juliol 2007

I EN NADAL?

Digueu-me tafaner però fa dies que em ronda pel cap una pregunta: Que se'n ha fet de l'ex-alcalde Nadal? L'hem vist a l'Ajuntament cada dia durant 18 anys i de cop i volta ha desaparegut i ens ha deixat orfes de la seva presencia sempre notòria, les seves rodes de premsa mai exemptes de polèmica, les seves mirades tan clares, els seus canvis de to de veu, el tracte mai indiferent amb els periodistes més novells, la complicitat amb segones amb els més veterans i tantes i altres coses que han fet d'ell tot un "personatge". Per això us demano ajuda. Com som els primers que ens fiem de les enquestes, ajudeu-me a respondre aquesta i que sigui allò que digui la majoria. Animeu als vostres amics, familiars, coneguts i tot allò que es mogui a votar una de les opcions. Us prometo que entre els participants sortejaré un exemplar de la Enciclopèdia "Historia General de Reus" formada per 5 llibres de gran qualitat i valorada en 500 euros. Serà una forma d'agermanament amb el municipi veí, que no pas germà, i de recordar Nadal abans que arribi aquesta època. TENIU LA ENQUESTA A LA PART DRETA
23 de juliol 2007
Tag :

FALCONE I BORSELLINO

Fa uns dies vaig parlar de la existència d'un llibre escrit pel jutge italià Giovanni Falcone i la periodista Marcelle Padovani, un recull de les entrevistes que van mantenir ambdós. El llibre "Cosas de la Cosa Nostra" és una part molt petita de la informació que, per sort, hi ha disponible sobre la vida de Falcone, assassinat l'any 1992, i la de Paolo Borsellino, un altre jutge també italià i també assassinat per la màfia. A l'atemptat de Falcone hi van morir la seva dona i els tres escortes. Al de Borsellino (el passat dijous es va complir el 15é aniversari), hi van perdre la vida, a part del jutge, els seus cinc escortes. Una de les frases més conegudes de Borsellino és "l'home que té por mor cada dia. Qui no en té, mor un sol cop". Les paraules son la principal lluita contra la violència i en aquest cas he penjat un vídeo que recull les imatges dels dos atemptats i, de pas, les fotos d'altres persones que també han estat assassinades per la Cosa Nostra. Molts d'ells eren els col·laborador directes dels dos jutges. Imatges i vídeo que van acompanyades de la cançó "Pensa" del cantant italià Fabrizio Moro. El missatge de Fabrizio a la màfia és molt clar: "Pensa abans de disparar, abans de dir, de jutjar, provar a pensar. Pensa que pots decidir tu". Al final del vídeo, la vidua d'un dels escortes morts amb Falcone, demana als assassins que tinguin "el coratge de canviar". Espero que us agradi i, especialment al Salvador, que va llegir l'anterior post on parlava del llibre que, així ho comenta, ja s'ha llegit. Ens diu que l'ha impactat i demana més informació.



22 de juliol 2007

PRIMER LA TERRA, ARA LA MAR

El Consell de Ministres ja ha donat el vist i plau al document que regula la instal·lació de parc eòlics marins al nostre país. Ara es farà un estudi que marcarà ens quins punts del litoral espanyol s'hi poden col·locar els aerogeneradors, aquestes maquines de ferro tan altes que, lentament i a cops d'aspa, han anat carregant-se elements importants de la natura com ara la vegetació que hi havia a l'espai que ocupen o els ocells que s'han creuat pel mig de les pales en moviment. Aquests molins son tan nets com perjudicials i a sobre no produeixen el volum d'energia que haurien de produir vista la inversió que cal fer per obrir un parc eòlic. Ens han canviat el paisatge dels arbres per una altra especie d'arbre molt més dur a la vista, sense branques on niar els ocells, sense ombra, sense ànima. Lentament ens han anat buidant el bosc per posar-ne un altre que no agrada ningú a excepció d'aquells petits ajuntaments on es fan els parcs perquè les empreses que els impulsen aporten diners a les arques municipals i el silenci dels polítics. Ara volen plantar aquests boscos al mig del mar, fer un camp d'arbres de ferro que acabarà amb el fons marí quan es perfori per col·locar els aerogeneradors. No en teníem prou en destrossar la terra, ara també la mar. L'Ametlla de Mar i Sant Carles de la Ràpita son dues poblacions de les comarques de Tarragona que, amb tota probabilitat, veuran i viuran els canvis. Hi ha dos projectes de parc eòlic marí en aquestes dues poblacions i hi ha també milers de veus critiques que hi estan en contra. I hi ha, per últim, el càrrec de consciencia que tenen els alcaldes dels dos municipis. Hi haurà un referèndum entre els ciutadans de l'Ametlla i Sant Carles? Es respectarà la decisió de la majoria? De quina part estaran els alcaldes?. Els temps, no massa llunyà en aquest cas, ens tornarà a demostrar que els polítics passen per sobre els ciutadans que els voten o, potser per un casual, que els polítics respecten el parer dels seus i no es venen a qualsevol preu. El temps dirà però jo opto per la primera.

DEMOCRÀCIA? VISCA EL JUEVES !

"Sale los miercoles, se llama el jueves y lo prohiben el viernes". Resum d'un fet trist i lamentable que, amb trenta anys de democràcia, encara hem de viure. De fet, encara no se que ens estranya per part d'una Casa Real liderada per un Rei que va ser bufó de Franco i que el mateix dictador ens va col·locar en el seu actual paper, el d'actor terciari (per donar-li un ordre) que ni parla perquè ni en sap. Els tics reials han arribat, trenta anys després, on havien d'arribar. Ara es prohibeix la portada de "El Jueves", un referent nacional en tots els sentits. I es prohibeix argumentant bajanades i per part d'una família, la reial, més que comentada arreu del nostre país. Uns aixequen massa el colze, altres no mouen ni un dit, uns fan caixa i altres porten faixa. I mentre passa tot això, i van vivint tots "a costa nostra" i gràcies al Generalisimo, anem pagant els bolquers d'unes filles i un fill que, com a diversió, crien com a conills. I mentre passa tot això, es fa perdre el temps als jutges iniciant causes que, per la gran majoria democràtica i "anti-casa reial", son diners que es podien dedicar a altres resolucions judicials més importants i útils. Al final, indignats, hem d'aguantar aquesta colla de xucladors reials que viuen del passat i que mai seràn pressent perquè, ells no ho saben, Espanya ja no viu a l'època de Franco ni de Juan Carlos.
20 de juliol 2007

LA MÀFIA I LA MORT DE FALCONE

M'he endinsat a fons en un món tan interessant com cruel, el de la màfia. No m'he fet membre de cap clan ni família. M'estic cruspint tots els llibres que parlen d'aquest tema i per sort cada cop en son més al nostre país. Us recomano el que vaig llegir en primer lloc, una obra breu i molt ben explicada que vaig llegir, d'una tirada, a la platja de Riumar, a Deltebre. Es diu "Cosas de la Cosa Nostra", l'edita Ediciones Barataria i el van escriure, conjuntament, el jutje italià Giovanni Falcone (a la foto) i la periodista francesa Marcelle Padovani. Falcone, l'enemic número 1 de la màfia, va ser el màxim impulsor del macrojudici fet als membres de la Cosa Nostra l'any 1987. Quasi 400 mafiosos van ser declarats culpables i condemnats a 2.665 anys de presó. L'any 1992, el 23 de maig, Giovanni Falcone era assassinat al tram que uneix l'autopista de Palermo i aquesta ciutat. Mil quilos d'explosius van acabar amb el seu vehicle i els dos de l'escorta. Amb ell hi van morir la seva dona i els tres membres de la escorta. En aquest llibre, un recull de les entrevistes que Padovani va fer-li a Falcone, hi ha explicada totes les sensacions, pensaments i pors d'aquest magistrat. A Falcone sempre li agradava citar una frase de J.F. Kennedy: "Un home ha de fer allò que li mana el seu deure, siguin quines en siguin les conseqüències personals, siguin quins en siguin els obstacles, el perill o la pressió. Aquesta és la base de tota la moralitat humana". És així com s'acaba entenen tot el que Falcone explica en aquest llibre que us recomano. Un altre dia us parlaré d'un gran amic de Falcone, en Paolo Borsellino. Els dos eren jutges i Borsellino també va ser assassinat l'any 92, dos mesos després que la Cosa Nostra acabes amb la vida del seu company i amic.

19 de juliol 2007
Tag :

AJUDEM AL RICCARDO

El nen que veieu a la imatge es diu Riccardo Pio. Té tres anys i vuit mesos i viu a Spezzano Albanese, al sud d'Itàlia. Ha estat la seva mare, la Guilia Turchio, qui ens ha enviat un escrit explicant una historia tan real com trista. El Riccardo, ens explica la Guilia, és un nen molt dolç i maco que molt sovint està malalt. Pateix un trauma derivat del dia del seu naixement que ha derivat en una malaltia molt poc comuna anomenada Síndrome de West. El Riccardo no parla, no camina, no té reg sanguini al cap i s'alimenta amb una sonda gàstrica. Pel que sembla, a Florida (Estats Units) hi ha una possible solució que s'ha aplicat a altres nens que patien el mateix problema. El tractament és una teràpia a base d'oxigen però el seu problema és, una vegada més, el preu. Val 300.000 euros l'any i es calcula que el Riccardo hauria de fer-lo tres anys.
Els pares del Riccardo lluiten amb tots els seus esforços per aconseguir aquests diners i la societat italiana s'hi ha bolcat de ple. Han estat moltes les entitats que han organitzat actes per a recaptar diners. Desfilades de moda, partits de futbol, campanyes per a recaptar fons...
Fins i tot es va organitzar un viatge a Roma on el Sant Pare, Benet XVI, va conèixer de primera mà el problema. Els pares del Riccardo ens demanen ajuda i des d'aquí us volia donar a conèixer el cas. Per tenir més dades, podeu visitar el blog del Riccardo o bé la seva pàgina web on veureu les seves fotos i llegireu molt més a fons el seu problema. Si algú de vosaltres té alguna idea que es pugui posar en marxa aquí, a casa nostra, només cal que m'ho feu saber. Tot sigui pel petit Riccardo Pio.

L'AVE I LA SAGRADA FAMÍLIA

A partir d'ara tindrem el plaer de veure imatges que ens envia un amic meu que s'ha compromès a col·laborar en aquest blog aportant la seva opinió sobre temes importants però sense paraules, amb imatges. El Bernat de Villegas ens aporta, en aquesta primera entrega, el seu parer sobre la decisió dels polítics de fer passar l'AVE per l'indret on el faran passar. Ja ens entenem. D'aquí a pocs dies parlaré sobre aquesta associació que s'ha creat a Barcelona i que sota el lema Sos Sagrada Família, recull signatures de persones d'arreu del món en un intent de fer canviar als polítics d'opinió. La fita és molt complicada, quasi impossible podríem dir. El fet és que cal intentar canviar la voluntat d'uns quants que han arribat on han arribar gràcies als vots de la majoria de ciutadans. Llàstima que, un cop estan al poder, passin de tots els seus electors i de les paraules que havian venut quan hi havia eleccions.

BRASIL: TRAGÈDIA ANUNCIADA

El peix que es mossega la cua o, com diuen en castellà, "más vale prevenir que curar". La tragèdia de l'aeroport de Congonhas de Sao Paulo, a Brasil, no deixa indiferent a ningú. Ha succeït en un dels aeroports més transitats del món i també en un dels més perillosos. No és la primera vegada que hi ha accidents o incidents en aquest equipament. De fet, pel que ara s'ha sabut, hi ha problemes constants i, de forma especial, a la pista on ara s'ha produït el desastre, una pista que ha estat tancada molts dies per dur a terme, en teoria, diverses reparacions. Els quasi 200 passatgers del vol 3054 i tots aquells que va trobar-se l'avio pel camí que va de la pista fins el diposit de combustibles on es va estavellar, ja no hi son. Ara hi ha les explicacions del president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, argumentant que pensa demanar explicacions sobre la tragèdia i que ha ordenat una investigació sobre les causes. Ara hi ha les advertències dels experts en aeronàutica sobre la perillositat de la pista sinistrada. Ara es diu que els pilots es queixaven fa molt temps de les dimensions de la pista, molt curta pels grans avions que hi aterren. Ara hi ha el dol nacional, els plors, les lamentacions. Darrere de tot això hi ha el fet ben clar que un aeroport de gran trànsit com el de Congonhas no pot aturar la seva activitat perquè això suposa que les companyies que hi operen i tots aquells sectors que es mouen en l'àmbit aeri, hi perden diners. Darrere de la tragèdia hi ha moltes preguntes: Perquè parlen ara els pilots? Perquè no hi havia explicacions dels experts molt abans? Perquè convé ara la investigació que demana el president i no la demanava abans?. No cal res d'això perquè, en aquest món on vivim, tot va bé mentre genera diners i diem que anava malament quan arriben els danys. No hi ha remei.

LES SET MERAVELLES DE TARRAGONA

Una votació popular que han dut a terme l'Organització Capital de la Cultura Catalana i Catalunya Ràdio ha escollit el patrimoni romà de Tàrraco com una de les meravelles de Catalunya. La iniciativa, sorgida durant el procés d'elecció de les set meravelles mundials, ha tingut molt èxit de participació i ens ha situat en molt bon lloc. De fet, si la gent estimes més allò que té més a prop enlloc de triar indrets més llunyans, haguéssim tingut més possibilitats d'entrar a la lluita final de les set meravelles mundials. Posats a demanar, si la política turística i patrimonial de l'Ajuntament de Tarragona fossin més obertes, encara haguéssim tingut moltes més opcions. Malgrat tot (tenim el que tenim i ens ha governat qui ens ha governat) podem estar satisfets de tenir a la nostra ciutat aquest conjunt romà declarat meravella de Catalunya. La Seu Vella de Lleida, el monestir de Sant Miquel de Cuixà, la Sagrada Família de Barcelona, el Celler Cooperatiu de Gandesa, el centre històric de Vic i la catedral de Girona son les altres sis meravelles escollides. Com veureu, hi ha un segon monument de les comarques de Tarragona que s'ha situat entre els set primers, un fet que encara ens ha d'alegrar més i especialment per la poca difusió que se'n fa a nivell de les grans administracions. És el preu que es paga per no estar a les grans ciutats i ubicar-se a l'interior on, pel que sembla, aquestes administracions no hi tenen cap interès. Ja que parlo de les set meravelles, em permeto la llicencia i el luxe de fer un llistat de les que, sota el meu parer, son els set indrets o monuments que es mereixen aquesta distinció. És una llista personal i espero que, si us animeu, publiqueu en aquest blog la vostra llista de les set meravelles de les comarques de Tarragona. La meva llista la formen:

1. El patrimoni romà de Tàrraco
2. El patrimoni modernista de Reus
3. Els cellers cooperatius modernistes de Cesar Martinell
4. La platja de Riumar a Deltebre (una mica abandonada)
5. La Casa Museu de Picasso a Horta de Sant Joan
6. El poble de Pratdip i, especialment, el seu castell
7. Porrera pel seu embruix i sense Lluis Llach
18 de juliol 2007

ELS REGALS DE BRUNO BOZZETTO

Posem una mica d'humor a la vida. He descobert molt recentment un humorista gràfic italià que es diu Bruno Bozzetto. Us parlo d'un dels dibuixants italians més coneguts. Bozzetto va néixer a Milà l'any 1938 i als 20 anys va publica el seu primer curtmetratge. La seva obra, a nivell de dibuix animat, és molt extensa i, sota el meu parer, de molta qualitat. Ha fet llargmetratges, curtmetratges, films divulgatius, series de televisió i moltes altres accions. Els personatges de Bozzetto son senzills i les histories sempre van carregades de bon humor. Justament aquí, en la senzillesa i pel fet de tractar temes quotidians, cal trobar la clau de l'èxit d'aquest dibuixant. Mister Otto i Mister Rossi son els seus dos personatges més populars. A la pàgina on he descobert a Bozzetto, emezeta.com, hi trobareu aquesta animació i moltes altres que us faran passar, això espero, una bona estona. No us perdeu la seva col·lecció d'humor sobre els jocs olímpics o l'humor que gasta per diferenciar els hàbits dels ciutadans europeus dels italians.


17 de juliol 2007
Tag :

DOS MONS, DUES CLASSES DE PERSONES

Una enquesta feta a més de 8.000 estudiants europeus ha posat de manifest que Google, Porsche i Ferrari son les millors empreses per anar a treballar. Un 17 per cent dels enquestats ha optat per Google que ha desbancat del rànquing a la empresa informàtica IBM, lider l'any passat en una enquesta similar. Darrere del motor de recerca de la xarxa més conegut hi han quedat els fabricants de cotxes de luxe Porsche (cada cop menys de luxe perquè cada cop en veus més pel carrer) i Ferrari. La companyia aèria Airbus, la multinacional japonesa Sony i la empresa de telefonia mòbil Nokia son en aquest rànquing tan luxós escollit pels estudiants que també han situat molt bé a la llista a la companyia de cosmètics L'Oreal.
Aportació particular: s'ha fet una enquesta similar entre els joves de l'Africa que volen venir a Europa però el resultat no ha estat el mateix. No han triat Google perquè no tenen Internet i el darrer cop que van veure un Ferrari va ser en una revista que un turista es va deixar a un hotel. No saben quina marca és el seu mòbil perquè l'han heretat de quarta mà o segona generació i no han sabut explicar que és Airbus perquè a ells els toca viatjar a Europa via mar i en pastera. Trist però cert. Dos mons separats pel mateix Déu.

LES PRESSES DE LA CAMPANYA

Els polítics s'han acostumat a fer moltes coses malament ja sigui perquè no en saben més o simplement per l'afany de plagiar companys d'ofici que fan les coses malament i acaben transmeten aquesta mala gestió. Els ciutadans no som rucs i ja sabem que quan arriben les eleccions, comencen les obres a tots els carrers del nostre municipi. Vas a dormir tan tranquil i al matí següent surts de casa i t'han canviat les rajoles del teu carrer, han plantat trenta arbres ja florits, tens una paperera nova i fins i tot t'han posat un banc davant de la porta per si, un dia quan siguis una mica més gran, vols seure una estona a parlar amb els teus veïns d'escala arribats del Marroc, Senegal, Colòmbia o l'Equador. Les eleccions son així els polítics també. Durant dos o tres mesos, no cal que demanis res perquè ja t'ho donen tot fet o t'ho prometen en persona tot donant-te caramels, un globo pel nen, una bossa per les caques del gos i un tríptic informatiu sobre el partit.
Segueixo. Han passat les eleccions. Alguns cap a casa i altres d'entrada a la casa gran. I un dia vas a dormir tan tranquil i al mati següent surts de casa i tot el teu entorn t'ha canviat. Les rajoles del carrer s'han començat a trencar, han cremat la paperera, trepitges una caca del gos del veí i el banc de davant de casa porta incorporats uns símbols estranys fets amb pintura barata. El teu veí marroquí s'ha portat del seu país la mare, els dos germans i els set nebots que comparteixen el seu pis i al senegalès l'ha tornat a enxampar la policia venen ulleres de sol a la platja. I veus als polítics pel carrer però ara fan veure que no et veuen. Només caldrà que esperis quatre anys més per tornar a canviar la foto, la imatge d'una vida més agradable que dura pocs mesos.
Acabo. Explico tot això al comprovar les xapuses fetes a la ciutat de Tarragona mesos abans de les eleccions. Dos mesos abans dels comicis s'inaugura la plaça que hi ha al davant del Col·legi Cèsar August i ara, dos mesos desprès, no en queda cap de sencera. El dia abans de la inauguració la zona era plena de personal treballant per acabar com fos aquesta obra tan mal feta. Les mateixes presses viscudes a Cambrils per inaugurar el nou passeig de primera línia de mar o el Parc del Pinaret. Les mateixes presses a altres ciutats, altres carrers o places. Així és la política en temps d'eleccions. Rentar la cara al poble però amb sabó dels vint duros. Fotre-li el pel al ciutadà i les peles a la ciutat.
16 de juliol 2007

MERAVELLOSA CANÇÓ

Una perla de cançó que hem conegut gràcies a un anunci de Fiat Italia que hem vist a la televisió. La canta Gianna Nannini, una de les veus més especials del país veí. El tema es diu "Meravigliosa creatura" i aquí teniu la lletra traduïda i el video tot i que amb una versió diferent a la televisiva. Aquesta és la perla que us deia però una mica més ritmíca. Espero que us agradi.
MARAVILLOSA CRIATURA

Muchos mares y rios
Atravesaré
Dentro de tu tierra
Me reencontrarás
Remolinos y tempestades
Yo cabalgaré
Volaré entre los rayos
Para tenerte
Maravillosa criatura estás sola en el mundo,
Maravilloso miedo de tenerte cerca
Ojos de sol me queman en medio del corazón
Amor es vida maravillosa
Luz de mis ojos
Brilla sobre mi
Quiero mil lunas
Para acariciarte
Pendo de tus sueños
Velo sobre ti
No te despiertes, no te despiertes
No te despiertes...todavía
Maravillosa criatura estás sola en el mundo,
Maravilloso miedo de tenerte cerca
Ojos de sol me tiemblan las palabras
Amor es vida maravillosa
Maravillosa criatura un beso lento
Maravilloso miedo de tenerte cerca
De repente tu bajas al paraíso
Muero de amor maravilloso
Maravillosa criatura
Maravillosa
Ojos de sol me queman en medio del corazón
Amor eres vida maravillosa.



Gianna Nannini - Meravigliosa Creatura
Uploaded by dzanesi

JO SÓC JUANTXI

M'he aguantat bastant però al final em veig obligat a parlar de la nova situació política de Reus i, especialment, de l'arribada de La CORI i el seu lider i regidor Ariel Santamaria. La entrevista publicada aquest diumenge al Diari de Tarragona i que té com a protagonista l'Alcalde de Reus, no té pèrdua. Lluís Miquel Pérez admet que la presencia de La CORI al consistori l'incomoda i molt. La mateix persona que va intentar silenciar aquesta presencia juantxi al ple de constitució del nou Ajuntament limitant l'assistència de televisions al saló de plens diu ara que l'Ariel Santamaria i la seva forma de fer, no li agraden. La mateixa persona fosca, trista i avorrida que va rebre el seu merescut castig electoral el passat 27 de maig té els nassos de dir que aquest partit, del tot legal i amb representació democràtica, el molesta. I a sobre critica la presencia del Pirata com a representant de la CORI al Patronat Municipal de Turisme sense saber si les seves aportacions com a membre d'aquest organ seran bones o no. Sr.Pérez: El problema és que ara tot el món coneix Reus i el coneix no gràcies a la seva política de difusió sinó gràcies a la Cori. Ara, Sr.Pérez, li agradi o no els reusencs son juantxis i vostè és el juantxi major del regne. Per primer cop en molts anys em sento reusenc perquè em sento juantxi i conec molts dels integrants de la llista que, per cert, son bona gent. Potser no ens pot agradar aquest bon circ que munten cada cop que es mouen però quasi 2.000 reusencs l'han triat i és licit que les propostes de La CORI, moltes de les quals comparteixo, siguin exposades aquests quatre anys als plens i les comissions. La política soporífera que practica el tripartit a Reus i, molts altres indrets de Catalunya, arriba al seu final. És vostè conscient que d'aquí quatre anys La CORI renovarà la seva presencia a l'Ajuntament i, amb molta probabilitat, l'augmentarà? Crec, sincerament, que el que realment l'incomoda és saber que la seva carrera política s'acaba mentre la de l'Ariel Santamaria acaba de començar. Reus juantxi ara i sempre. Per acabar, enhorabona a LA CORI per la seva pàgina web i per les informacions que hi publiquen.
15 de juliol 2007

LA CULTURA, POCA I CARA.

Cadascú fa el que vol a casa seva i es pot ser més permissiu o menys tolerant. Un exemple el trobem, ara a l'estiu, a les platges. A Salou els xiringuitos no poden fer servir menjars cuinats i han de tancar quan es pon el sol mentre als de Cambrils pots demanar el plat de vulguis ja sigui per dinar o sopar amb copa inclosa fins la matinada en aquest darrer cas. Un altre exemple el trobem amb els serveis que pots aconseguir o contractar a les platges. Quan ets a un xiringuito de Cambrils et venen a vendre ulleres sol, cinturons, roba i mil coses més a la teva taula. A Salou això no et passa perquè la Policia Local persegueix als qui venen tots aquests elements d'imitació de marques conegudes a preu de ganga. A aquesta venda que tan agrada al 99 per cents dels ciutadans ja siguin turistes o de casa, cal sumar-hi el ja clàssic top manta. Aquest sistema de venda de música i cinema ambulant és el més perseguit i també el més estimat. Les policies locals persegueixen els venedors sense compassió i quan es parla de detencions s'obre un debat sobre el tema. Es fa tertúlia sobre aquesta qüestió perquè la gran majoria de persones pensem que la única forma d'escoltar música i veure pel·lícules a casa és via top manta o via emule i altres programes que et permeten baixar la música de la xarxa al teu ordinador. És la única forma perquè comprar un cd o un dvd pot arribar a costar-te un ull de la cara i un ronyó. Aquest si és un preu abusiu si tenim en comte que parlem de cultura, un bé escàs avui en dia, i que els autors de les cançons dels cd's veuen un tant per cert irrisori o insultant per cada exemplar que es ven de la seva obra. La culpa, tothom ho sap, és de la Sociedad General de Autores (SGAE).
Ells son els lladres que s'enduen, conjuntament amb les discogràfiques, la gran part dels diners que nosaltres paguem si comprem un cd en una botiga. De fet, aquesta societat governada pels cantants i autors fracassats, cobra per tot i ho cobra a tothom. Restaurants, hotels, televisions, ràdios, cantants, compositors i molts altres son les victimes d'aquesta secta que gestiona gent com el Ramoncin, fraus com a cantants i estrelles del robatori. Si aneu al google i poseu la paraula "ladrones" us apareixerà la SGAE directament. Per alguna cosa serà. A mi m'ha agradat veure aquest fet i encara m'encanta més baixar-me música de l'Emule i comprar cd's als senegalesos que veig per la platja. Espanya és un país tant inculte que es persegueix la cultura enlloc de fer com fan a països com França on un cd és a l'abast de tothom. Ja se sap que som el país de la "pandereta". Per alguna cosa serà.
14 de juliol 2007

CAVERNÍCOLES MIRANT UN MAMUT

Us he de confessar que no acabo d'entendre als científics, arqueòlegs, antropòlegs ... Han trobat a la península russa de Yamal una cria de mamut que, tot i els 10.000 anys d'història que té, està intacta. Diuen que feia 90 centímetres d'alçada, 130 de llarg i pesava uns 50 quilos i que, quan va morir, hauria caigut en un embassament o en una escletxa de les roques on s'ha conservat com si res. Li han posat de nom "Yuri" perquè el pastor que fer la troballa es diu així. Ara li faran quaranta mil proves i desprès la guardaran en un lloc on pugui ser visitada sense perdre les seves excel·lents condicions. La noticia és molt bona perquè recorda que el món existia fa 10.000 anys però el que no acabo d'entendre és la cara i posició dels dos científics que hi ha en primer pla a la fotografia. Om mira el de l'esquerre? I sobretot, que escolta el senyor de la dreta? Esperen que el mamut ressusciti? Va morir d'un atac de gasos i esperen que els delecti amb una ventositat? No els entenc a aquests científics. Semblen més sortits de les cavernes que no pas del segle XXI.

REAL I SENSIBLE

No fan falta massa paraules per descobrir el missatge que ens apropa, en aquest vídeo, l'ONG Amnistia Internacional. Personalment fa anys que no veia un treball tan ben fet i que sensibilitzi tan a fons com aquest.



Your signature is more powerful than you think
Uploaded by AmnestyBE
13 de juliol 2007
Tag :

PRIMER, ELS DINERS.

M'ha indignat i molt comprovar alguns sous dels nostres polítics. Ara que s'han constituït els nous ajuntaments, molts dels nostres alcaldes, amb el suport dels seus socis de govern, han decidit augmentar-se la seva assignació anual i no pas en relació a l'IPC o a les hores de més que dedicaran a la seva població i, especialment, als seus ciutadans. Us parlaré dels tres municipis que conec més a fons, Reus (on vaig néixer), Tarragona (on he crescut professionalment i on estic empadronat) i Cambrils (on resideixo actualment). Comencem per aquest últim perquè l'ordre dels factors no altera el producte i més si el producte es diu sac d’euros. L'Alcalde de Cambrils ha decidit que ha de cobrar més i s'ha augmentat el sou dels 48.000 euros que cobrava el darrer mandat fins els 60.000, un augment del 25 per cent. El que ell cobrava és el que ara cobraran els seus regidors del govern si trien la dedicació exclusiva amb l'agreujant que si decideixen fer-la parcial nomes perden 12.000 euros. Dit d'una altra manera, els més llestos, la majoria quan es parla de diners, acabaran escollint la opció parcial perquè així poden dedicar-se a les seves feines i, estan menys temps als seus llocs de treball i menys temps a l'Ajuntament, s'omplen molt més les butxaques. Feta la llei, (segons l'alcalde cambrilenc no existeix de forma clara quan es parla de sous municipals) feta la trampa.
I aquesta és la única manera que l'alcalde de Cambrils pugui donar una lliçó a algú tot i que no sigui una lliçó magistral sinó ben trista. Anem cap a Reus. L'alcalde d'aquest municipi és un dels que guanya més diners per ocupar aquest càrrec arreu de l'Estat Espanyol. Si, com ho sentiu. L'home trist i avorrit que desgoverna els reusencs, més trist i avorrit que el de Cambrils, guanya molt més que el seu homòleg de Tarragona que, sigui dit de passada, té a les seves mans la capital de la demarcació i molts més mals de cap. La xinxeta dels reusencs que ara ja no es diuen reusencs perquè cal anomenar-los juantxis, l'Ariel Santamaria, regidor de la CORI, li ha reclamat a l'alcalde, com marca la llei, tenir representació a tots els òrgans, empreses privades i patronats. Això traduït en la demanda real del juantxi major, es tradueix en demanar tots els diners que li toquen de cadascun d'aquests llocs. Fent una tercera lectura, a Reus el més ruc acaba fent rellotges de fusta i cobrant sous faraònics. I per acabar, viatge a la meva estimada Tarragona. Ara resulta que el nou alcalde diu que no tindrà dedicació exclusiva malgrat la feina que té per endavant perquè també està enganxat a la mamella de la Diputació i, tothom sap, que de totes les administracions inútils creades pels governs els darrers anys, les diputacions son les més generoses amb la bossa de diners a final de mes. Jo crec que cal ser honest amb un mateix i que els tarragonins, els reusencs i els cambrilencs, com la resta d'habitants de la resta de municipis de la resta del món, es mereixen polítics ben pagats però mai, com és el cas d'aquests que us he citat, polítics espoliadors del patrimoni econòmics comú. Una mica de vergonya aliena, si us plau.
12 de juliol 2007

PIZARRO ERA UN GUARRO PERÒ NO UN ASSASÍ

La historia fa un gir radical. Portem segles i segles tenint un càrrec de consciència per tot allò que els nostre avantpassats colonitzadors i conqueridors havien fet els pobres indis americans i ara, gràcies a Deu, podem descansar en pau. I tot gràcies a l'equip d'arqueologia de la National Geographic Society que ha descobert en un cementiri prop de Lima (Perú) el primer esquelet d'un indígena mort per una bala dels conqueridors espanyols. Se'n adoneu? Sempre ens havíem culpat per les formes en que Pizarro i els altres valentons espanyols havien emprat per a descobrir el Nou Món ara fa 500 anys i cinc segles després ens diuen que vam ser molt més educats del que ens pensàvem. Dels 72 esquelets trobats i analitzats i, segons els experts, nomes un tenia ferida de bala i la resta, ho diuen també ells, son de persones que van morir per malalties que els espanyols van portar al Nou Món. Dit d'una altra forma, vam conquerir els habitants d'aquelles terres a cop de pedra, explicant-los acudits o, en el pitjor dels casos, per la ferum que devien deixar anar Pizarro i els seus fruit de no tastar l'aigua ni per dins ni per fora. Personalment m'han tret un pes de sobre però ara estic preocupat perquè caldrà canviar moltes coses. Totes les pel.lícules estil La Misión on un sol espanyol es carregava a cop de mosquetó centenars d'indis son falses. Els diners que rebien els conqueridors per part dels Reis de torn no eren per comprar armes. Que en feien de tantes peces d'or? Tenien vicis desconeguts Pizarro i els seus? Quins vicis hi havia ara fa cinc segles? Van dedicar els diners a comprar palmeres adossades o selves de multi-propietat al Nou Món?
Ara comença de nou el repàs a la historia clàssica espanyola. Proposo, per acabar, que es suspenguin les classes d'aquesta matèria a totes les escoles de l'Estat i que siguin substituïdes per una altra assignatura útil com ara la vida dels famosos que es maten a cops de llengua i també tenen fama d'utilitzar molt poc l'Axe.

L'ESCAFANDRE I LA PAPALLONA

He de reconèixer que no soc home de llàgrima fàcil tot i que, amb el pas dels anys, m'afecten més les escenes tendres de les pel·lícules o fins i tot ploro al veure ballar la gent del Lord of the Dance. Cadascú té la crosta de la sensibilitat que té i la meva s'esmicola lentament. Avui us vull parlar d'una pel·lícula que ja s'ha pogut veure a França (va triomfar al Festival de Cannes) i Bèlgica i que, fa pocs dies, es va estrenar a la República Txeca. La dirigeix l'escriptor i director nord-americà Julian Schnabel i es diu "L'Escafandre i la papallona". La pel·lícula és una adaptació del llibre que porta el mateix títol, obra que personalment és la millor que llegit fins ara. L'autor de la obra és Jean Dominique Bauby, redactor en cap de la revista "Elle" a França. De fet Bauby va ocupar aquest càrrec fins que el 8 de desembre de 1995 va patir un infart cerebral massiu i irreversible que li va provocar un síndrome neurològic que el va conservar conscient però immòbil. Bauby només podia moure la parpella del seu ull esquerre. Amb només 45 anys, Bauby va crear un sistema per comunicar-se amb els seus . La seva assistenta li anava dient i ensenyant les lletres de l'alfabet i quan ell movia la parpella se sabia quina lletra volia dir fins a formar la paraula i desprès la frase.
Amb aquest sistema va néixer el llibre "L'Escafandre i la papallona" on Bauby fa balanç dels anys viscuts amb plena normalitat i de la situació que li toca viure arran del vessament. El 9 de març de 1997, quan feia tres dies que el llibre s'havia publicat, Jean Dominique Bauby va morir. Ara, Julian Schnabel li ret homenatge amb aquesta pel·lícula que protagonitzen, entre altres l'actor Mathieu Amalric, en el paper de Bauby, i l'actriu Emmanuelle Seigner. A finals d'any la pel·lícula arribarà en la seva versió anglesa als Estats Units i, vull pensar, que quan l'hagi vist tot el món, algú es dignarà a fer-ne la versió espanyola. El llibre el podreu trobar en versió catalana i castellana tot i que caldrà que abans el demaneu a la vostra llibreria habitual.

Les imatges són: Cartell de la pel.lícula (1), Foto del film (2), Mathieu Amalric (3) i Jean Dominique Bauby (4).
11 de juliol 2007
Tag :

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

Aprofito que fa pocs dies que s'ha fet pública la nova llista de les set meravelles del món modern per parlar de la bellesa. D'entrada em sobta que alguns monuments hagin entrat a la llista i que altres indrets, racons del món potser menys visitats però amb molt més atractiu, s'hagin quedat fora de la tria. La decisió final dels jurats internacional no ha estat exempta de critiques. Aquest fet pot demostrar, un cop més, que els interessos econòmics (increment de visites) i els poders d'estat i geogràfics (ubicació de la majoria de monuments) estan per sobre l'interes i opinió general. Succeeix quelcom semblant amb les persones. Sobre qui concepte avaluem la bellesa d'un ésser humà? Els elements superficials son per sobre els interiors? Qui dictamina els cànons de la bellesa? Ens basem únicament en els més clàssics? Aquests diuen que una persona és bella si és bonica, atractiva o desitjable. Fent una segona lectura, els francesos diuen que la presentadora de noticies de França TF1, Melissa Theuriau, és la dona més bella del món. Per als russos, posats a triar, és la tenista María Sharapova. Els italians no dubten quan trien a l'actriu Monica Bellucci i els espanyols pel que sembla i ens diuen les revistes, ens quedaríem amb la Penèlope Cruz. És a dir que, a cada lloc del món, hi ha una deessa de la bellesa i si no hi és, s'inventa. Parlo de la invenció per ensenyar-vos fins on pot arribar la manipulació que, un cop traduïda en bellesa, ens incita a comprar allò que anuncia la més bella. Si apareix per la televisió una dona lletja, lletja però lletja de debò, no comprarem pas allò que ens ven encara que ens vengui un producte bo, bonic i barat. El nostre subconscient es despertarà, excitarà, quan vegi aparèixer la perfecció feta dona. Comprarem el que ens digui encara que potser no ho necessitem. I ara acabo per mostrar-vos l'exemple de la bellesa que us deia. És una jove molt bella que vam veure en un anunci de la companyia de cosmètica Dove, empresa que ens té molt ben acostumats a introduir a la pantalla de la tele a noies grassetones, pigades i menys agraciades. La jove en qüestió queda bella un cop se li han fet mil retocs. Aquesta practica habitual ens la mostra Dove a traves d'aquest vídeo i, de pas, he volgut afegir la replica que han fet uns anglesos, un segon vídeo on el procés és invers. Espero que us agradi i que seguiu conservant la vostra bellesa, sobretot la interior. La jove en qüestió queda bella un cop se li han fet mil retocs. Aquesta practica habitual ens la mostra Dove a traves d'aquest vídeo i, de pas, he volgut afegir la replica que han fet uns anglesos, un segon vídeo on el procés és invers. Espero que us agradi i que seguiu conservant la vostra bellesa, sobretot la interior.


10 de juliol 2007
Tag :

PER SI TENIU TEMPS LLIURE

Diu el tòpic que amb l'estiu tenim més temps lliure i llegim més. No sé si és veritat perquè, personalment, aquests mesos noto com el meu cos es relaxa i em demana piscina i cervesa a més de la cultura que normalment ja em captiva i distreu tot l'any. En tot cas, us vull recomanar un llibre, el darrer que he llegit, per evitar-vos la llarga estona que podeu arribar a estar en una llibreria tot intentant triar alguna cosa convincent. El llibre es diu "Delicioso suicido en grupo" i és de l'escriptor Arto Paasilinna. Pel que fa a la trama del llibre, Paasilinna ens explica la historia d'un empresari en crisi que un bon dia, a principis d'estiu, decideix acabar amb la seva vida. Busca un lloc on matar-se i al final troba un graner aïllat de la ciutat. Quan és a punt de suïcidar-se, sent un soroll i descobreix una altra persona, un coronel vidu, que també havia decidit matar-se aquell dia. Ambdós comencen a parlar i renuncien al suïcidi. Parlen sobre els motius que els havien portat a prendre aquesta decisió, s'emborratxen i es coneixen més a fons. Al final conclouen que hi ha molta gent que vol matar-se, com ells, i decideixen fundar una associació d'aspirants a suïcida. D'aquesta manera es reuneixen fins a una trentena de persones que decideixen viatjar en autocar per buscar un lloc on fer el suïcidi col·lectiu. Al final, fet un ampli viatge per tota Europa, troben un penya-segat on llençar-se plegats al buit. I fins aquí puc llegir perquè el llibre ens aportarà moltes més sorpreses i emocions. Us el recomano de veritat. L'edita Anagrama i val 18 euros.
09 de juliol 2007
Tag :

CADERNERES I FALCIOTS

Ara fa cinc anys vaig tenir la gran oportunitat d'entrevistar al periodista i escriptor Ferran Monegal. L'actual presentador del "Tele Monegal" havia publicat el llibre "Telefauna Ibérica" on feia la radiografia de tots els principals personatges televisius i de les revistes del cor. En Monegal va tenir la virtut de catalogar aquests personatges com si es tractes d'ocells. Al final de la entrevista em va dir que nosaltres, els periodistes de mitjans locals, som "caderneres que acompanyem els falciots". Aquests últims, els falciots (en castellà, vencejos), son els polítics.
Fent la lectura de la frase sense l'argot ornitològic, alguns periodistes poden arribar a ser la prolongació de les extremitats dels polítics. Obligats a avançar-se
a les seves accions per evitar que s'estavellin (anant dues passes per endavant) i disposats a rebre en nom d'ells tot fent-ne una bona defensa encara que no toqui (no son brazos de gigantes mi señor! , son aspas de los molinos).
Aquests periodistes-cadernera protectors del falciot ocupen el nou niu que els toca amb la màxima rapidesa, se'l fan seu i, sovint, per mandra a volar tots sols, conviden altres caderneres més joves (becaris) per fer-los fer la feina bruta, netejar el niu mentre ells es pengen les medalles i s'enduen tot el pinso.
En canvi, el falciot, és un ocell que sempre vola i quasi mai va al seu niu. Està condemnat a volar sempre (dia i nit) perquè si un dia toques terra, no es podria llevar mai més pel seu propi peu o pota. El falciot caça al vol, dorm mentre vola i està adaptat al medi urbà. Construeix el seu niu, on quasi mai hi fa vida, als edificis i cada pocs anys canvia de casa.
No m'he begut l'enteniment ni vull fer en aquest blog filosofia. És, simplement, que ara tinc temps de veure a l'amic Monegal per la televisió i fa pocs dies vaig recordar la seva entrevista. I com ara ja s'han format tots els ajuntaments de les comarques de Tarragona, inclòs el de Cambrils, volia buidar el pap. La radiografia del nou mapa política és clara. A Salou ha caigut el falciot que niuava a l'edifici consistorial des de feia 17 anys i ara ocupen el seu niu dos nous falciots més joves i una nova cadernera que els conduirà pel bon camí. A la ciutat de Tarragona ha marxat l'ocellot que fa dues dècades va ocupar el niu de la casa gran sense permís i per la força. Ara ha arribat un nou falciot més compromès, calmat, suau... i amb ell la banda de caderneres més grossa de la historia. A Cambrils l'amo manté el seu niu i el falciot gris i trist que niua a l'Ajuntament hi seguirà vivint. A altres recintes on es reparteix més pinso com la Diputació de Tarragona, la lluita dels mascles ha donat el niu als de sempre. I així podríem estar analitzant tots els nius i niuets de les nostres comarques on, falciots i caderneres, es mengen el pinso, niuen com ningú i se'n enriuen de tots nosaltres. Com diria en Ferran Monegal, els periodistes que no volem pertànyer a aquest regne animal, som en perill d'extinció.

VENIM A LA RECERCA DEL SECRET DE LA INMORTALITAT

Els canvis al meu blog porten incloses algunes incorporacions. Hi ha videos que considero molt importants o interessants i ara us parlaré del primer que penjo aquí. Youtube és un invent màgic que ens permet tenir al nostre abast tots aquells documents que mai podriem tenir al nostre arxiu particular i, fins i tot, aquells que voldriem tenir però no sabiem que existien. Aquest video que ara podreu veure és un fragment d'una extensa entrevista que Franco Battiato, el meu mestre espiritual i cantant-compositor predilecte, va fer fa pocs mesos a Alejandro Jodorowsky. En Jodo (Xile 1929) és escriptor, filosof, actor, poeta, director de cine, guionista, instructor del tarot i psicomàgic. A la darrera pel.licula de Franco Battiato "Musikanten" , narració de la vida del músic Beethoven, l'actor principal és en Jodorowsky. La entrevista entre Battiato i Jodo s'inicia amb un fragment d'un film del xilé i segueix amb reflexions diverses entre ambdos. El document és únic.


07 de juliol 2007
Tag :

LENTAMENT I AMB GANES

Lentament, a estones lliures, vaig refent aquest espai d'opinió que vaig crear l'any passat en un intent de fer-me un diari personal amb les idees que em ronden pel cap i, de pas, compartir aquestes sensacions internes amb tot aquell que entri a fer una ullada en aquest dietari. Els meus escassos coneixements en l'àmbit de la xarxa m'han portat a cometre una errada que em costarà de perdonar-me. Manipulant el blog per posar-lo al dia i donar-li una imatge més atractiva, he esborrat, sense voler, tots els articles que ja hi tenia penjats. Eren una seixantena d'articles d'opinió publicats a la premsa escrita , en alguns casos, o escrits els darrers mesos per parlar d'esdeveniments importants per mi. Ho sento però em toca començar de zero. El nou punt de partida, el nou blog que ara veieu, disposa de molts més espais que l'anterior. Ara he volgut convertir aquest dietari personal en un espai matinal on tothom pugui fer el cafè tot llegint la premsa del dia, veient les noticies de la tele o escoltant una bona estona de música. He incorporat enllaços amb ràdios, televisions i diaris de diferents punts del món i fins i tot, per fer-ho més participatiu, hi he penjat una enquesta que aniré renovant cada cert temps. Com abans, us demano ara simplement una cosa. Quan entreu a aquest blog, feu una bona ullada, participeu i, sobretot, opineu. Fins i tot, si voleu, demaneu allò que us falti (més ràdios, més premsa, temes per opinar). Lentament vaig creant un espai que vull que sigui de tots vosaltres.
03 de juliol 2007

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -