Archive for de setembre 2007

DIARI DE L'ALGUER (1)

Com en altres ocasions anteriors, em disposo a relatar els moments que viure fora de casa els propers dies, jornades de festa o dit d'una altra manera, minivacances. Soc a L'Alguer, ciutat de 40.000 habitants enclavada dins la illa de Sardenya, a Itàlia. Vaig arribar ahir al vespre i tornaré el proper dilluns a mitjanit. L'Alguer té diverses particularitats i la primera és el fet que s'hi parla català, llengua oficial conjuntament amb l'italià. De fet és un català italianitzat o, millor dit, un italià catalanitzat. La ciutat és una perla dins la illa, un racó de mon que en època medieval devia tenir molta importància. Es nota quan veus el nucli antic i mires les botigues, construïdes dins les arcades del segle XIV o XV. La pedra antiga acull la roba més moderna. Avui a L'Alguer és Sant Miquel i per tant dia de festa. El jorn el dedicarem a fer compres tot passejant pel Lido, el passeig marítim que acarona la ciutat i que acull l'aigua en unes platges d'aigua transparent, netes i clares. A la tarda-vespre veurem un concert de la perla de l'Alguer, la cantant Franca Masu que fa ben poc a actuar a la Placa del Rei de Tarragona i que avui ens apassionarà amb la seva veu i a la seva terra. Més tard, qui sap que succeirà. De moment aquest diari de l'Alguer es tanca. Demà, més emocions, estones d'oci, indrets descoberts...
29 de setembre 2007

CORNUT I PAGAR EL BEURE

Les comarques de Tarragona sempre han destacat per la seva solidaritat amb la resta de l'Estat Espanyol quan es parla de cedir el territori per acollir instal·lacions o equipaments que les altres comunitats i províncies no volen. Fruit d'aquesta solidaritat que exerceixen els polítics en nom nostre i sense fer consultes populars, tenim el que tenim. Dues centrals nuclears operatives, una altra nuclear en fase de desmantellament, el segon polígon petroquímic més important d'Europa, una fabrica d'Erkros en pèssimes condicions a Flix, uns quants parcs eòlics i les factures de llum insultants per les nostres butxaques. Aquí, el tòpic de "donar per rebre" no existeix i ens apliquen l'altra, el que diu "dóna i et donaran...". En llenguatge de carrer d'això se'n diu "ser cornut i pagar el beure". I com érem pocs, ha parit la iaia. Ara tenim uns quants milers de veïns preocupats, indignats i exaltats amb raó a les Terres de l'Ebre i uns altres, també uns quants milers en les mateixes condicions anímiques, a la zona de Reus i Riudoms. El motiu de la preocupació, indignació i exaltació és el mateix a les dues zones: la possible instal·lació d'un magatzem soterrani de gas. Eurogas vol instal·lar-ne un de submarí de 21 quilometres i una planta terrestre davant les costes d'Alcanar i Vinaròs. Per a evitar-ho ja s'ha creat la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia. Per altra, Enegas vol construir un dipòsit subterrani de gas al subsòl de Riudoms i Reus. En aquesta zona, la plataforma veïnal es diu El Freixe. Les dues empreses ja han fet les prospeccions necessàries al terreny que, en ambdós casos, és ideal per a les empreses. Les recollides de firmes dels veïns, les marxes de protesta amb centenars de vehicles i totes les altres mostres de rebuig no han fet aturar cap dels dos projectes malgrat, per sort, un dels dos no podrà prosperar perquè els dos estarien massa propers. Si es fa a Alcanar no es farà a Riudoms i si es fa a Riudoms, no es farà a Alcanar. Ara caldrà saber a qui li toca aquesta loteria malgrat ningú hagi comprat cap dècim. Ara es demostrarà allò que tots sabem, que les prospeccions sempre es fan al terreny però mai a la gent que hi viu i hi treballa. El que pensin els ciutadans no importa perquè es farà allò que diguin els polítics, les administracions. Seguirem sent solidaris obligats, rucs ens diuen al meu poble, gràcies a uns quants que encara no saben que és el consens, el debat, la opinió. Des d'aquest blog donem el màxim suport a les dues plataformes veïnals i desitgem que no es construeixi cap diposit de gas malgrat dir això, en els temps que corren, sigui una utopia.
26 de setembre 2007

GRÀCIES RAFA !

De les moltes mostres de suport, editorials i articles que he llegit aquest mati parlant de la persona del Josep Lluís Navarro, n'hi ha hagut una que m'ha arribat al fons de l'ànima. És el comiat que li ha fet l'amic i company Rafa González sota el titol "L'home que sempre va ser bo". Com a periodista dedicat al món esportiu, el Rafa ha parlat i entrevistat al Josep Lluís en desenes d'ocasions a la ràdio, a la televisió o per redactar les notícies com a corresponsal de premsa escrita. I el millor del cas és que la relació, com sempre passava amb el Josep Lluís, sortia del cap estrictament periodístic i passava al personal. Primers amics, després la feina. Com diu el Rafa, és fàcil escriure bé d'un home bo. Si, Rafa, és fàcil però tots sabem que els que més ens indigna és haver de parlar en passat, fer el resum de les vivencies amb una persona que, com tu dius, ho donava tot i es donava a tots. Aquí us penjo la carta publicada avui al diari Més Tarragona. Feu clic a sobre per ampliar-la i llegir-la millor. Gràcies Rafa !

25 de setembre 2007

MOR JOSEP LLUÍS NAVARRO

S'ha mort un amic de fa molts anys. Ha marxat un contertulià tolerant i clar en les seves idees. Ens diu adéu un amant del Nàstic de Tarragona. Ens deixa un polític que va agafar una regidoria complexa però amb bones intencions per cercar solucions, una persona dedicada a la seva ciutat i sempre dialogant, preparada per escoltar. S'ha mort el Josep Lluís Navarro, Cap de Projecció Exterior del Port de Tarragona i Tinent d'Alcalde d'Urbanisme de l'Ajuntament de Tarragona. El seu cor ha dit prou i ens ha apagat els nostres. Una persona no mereix morir tan jove i nosaltres no ens mereixem quedar-nos orfes de la seva presència. Avui és un d'aquells dies en que les hores passen lentes, els records arriben ràpids i la emoció t'envaeix de la mateixa manera que la ràbia i la incomprensió. Aquests cicles de vida tallats de cop, d'arrel, no els entendré mai. Recordaré al Josep Lluís per la seva amabilitat quan l'entrevistava per a fer reportatges a la televisió, per la seva tolerància quan participava a les tertúlies del Nàstic a Onda Rambla i, sobretot, pels moments viscuts a peu de carrer, quan ens trobàvem a qualsevol lloc de Tarragona per parlar de qualsevol tema però sempre amb calma i amb un "ens veiem" al marxar. Josep Lluís: ens veiem, cuida't.
PETITA CRÒNICA D'AQUESTA TARDA: He anat amb la meva dona a la capella ardent instal·lada al Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona. S'ha obert passades les nou, una hora més tard del previst perquè primer ha calgut atendre, per protocol, els representants del Port, Consell Comarcal, Diputació, amics més propers i a tota la seva familia a qui l'Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, ha oficiat una petita missa a la mateixa capella ardent. No sé quanta gent particular hi havia a la Plaça de la Font esperant per dir-li el darrer adéu al Josep Lluís però us puc assegurar que passava de les 1.500 persones quan jo he marxat i la gent encara seguia arribant. La capella era com ell, senzilla, sense guarniments especials. Una creu, dos canelobres i les seves despulles al mig del Saló de Plens. Quan es mor una bona persona es nota en l'ambient format per les altres persones que recorden bons moments viscuts amb ella, el silenci mentre s'avança a la cua, les llagrimes compartides i inevitables. Avui ha quedat clara la estima que la ciutat li tenia al Josep Lluís. Tarragona el plora i mai l'oblidarà.
24 de setembre 2007

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

La bonança econòmica dels darrers anys ha provocat que la gent hagi incrementat el seu nivell de vida malgrat els sous segueixin quasi intactes si els comparem, per exemple, amb els que teníem abans que arribes la moneda única europea. Molts ciutadans s'han comprat una casa nova i, en plena eufòria de renovació, també s'han canviat de cotxe. En moltes ocasions el vehicle vell s'ha inclòs al Plan Renove i en altres casos ha canviat de mans i ha passat de pares a fills o de germà gran a germà petit. Sigui som sigui, cada dia hi ha més cotxes en circulació i cada cop és més difícil trobar aparcament. Si trobar-ne de pagament ja és complicat, no cal parlar de la utopia que suposa aconseguir-ne un en zona blanca, gratuït. Per solucionar el problema d'aparcament, els ajuntaments ens han ajudat incrementant el nombre de zones blaves i construint allò que ells anomenen aparcaments dissuasius. El cas és que des del passat 1 de setembre els aparcaments han de cobrar per minuts i no per mitges hores o trams d'una hora com fins ara. La nova llei així ho decreta però si analitzem aquest document legal hi veurem les seves immenses llacunes i errades. Ho podem traduir en el resultat de pagar per minuts tot fent la comparació del preu que pagàvem abans pagant trams més llargs. Ara, amb la nova llei, és molt més car. El govern ha fet la llei però no s'ha preocupat de fer el seguiment de la seva aplicació. El que havia de ser una reducció de preu del pàrquing perquè pagaves pel temps que havies tingut el cotxe estacionat s'ha convertit en un atracament legal. La gran majoria d'empreses propietàries dels aparcaments han arrodonit el preu a l'alça de forma que ara la hora val entre cinc i deu cèntims més que abans perquè no s'ha dividit el preu que abans valien els 60 minuts entre seixanta i s'ha establert el preu d'un sol minut. S'ha marcat un nou preu per minut i s'ha multiplicat per 60 o, en altres casos, s'ha fet la divisió que deia però augmentant abans el preu d'una hora i fent la divisió després. Sembla embolicat però no ho és tant. En tot cas, la conclusió és senzilla: feta la llei, feta la trampa i al final, un cop més, que pagui el ciutadà. L'afany recaptador dels ajuntaments es nota més que mai als preus dels aparcaments municipals i, si parlem dels privats, caldria recordar als empresaris que primer son persones i que hi ha altres formes de guanyar-se al vida abans d'atracar d'una forma tan clara i amb un govern que fa la vista grossa.
23 de setembre 2007

ESPIANT EL MÓN I CONEIXENT LA FAMÍLIA

Un dels meus plaers és espiar al món per descobrir-ne els seus racons, sempre públics o, en casos puntuals, privats. He incorporat a l'espai com espiar al món 64 càmeres web noves. Fins ara en tenia una de sola, la de Times Square. A partir d'avui podreu veure algunes ciutats d'Alemanya, l'Alguer, Anglaterra, Aruba, Itàlia, Turquia, 8 càmeres de Ciutat del Vaticà, 48 de la ciutat de Paris o la de l'estudi particular del pintor italià Antonino Cammerata. Són sempre càmeres a temps real o que renoven la imatge en dos o tres segons. Aquesta secció és a la part dreta de la pantalla, sota dels apartats de premsa, ràdio i televisió.
Per altra banda i fruit dels meus viatges per la xarxa, incorporo a la secció d'espais interessants, on hi ha els links de blogs, 7 noves propostes. Les explico:


OCTAVI. És el blog que ha creat fa pocs dies el periodista Octavi Saumell amb qui he tingut el plaer de treballar a Més TV. Ell parla de l'actualitat de Tarragona i, de forma especial, de bàsquet, la seva passió.
EL PLANETA IMAGINARIO, del també periodista Nacho Carrizo. Amic, company i amant del Nàstic de Tarragona, com un servidor. Ens parla de futbol i, aquests dies de festa, de Santa Tecla.
EVASIÓN, del fotògraf José Carlos León. Compartim ofici tot i que uns redactem i altres posin la imatge a les paraules. És un blog amb fotos d'alta qualitat i diferents a allò que estem acostumats a veure.
UN BUEN DOMINGO de Rafael. Hi trobareu imatges curioses, viatges diferents i una forma diferent de veure i entendre moltes coses quotidianes.
VAGARDEVAGAR de l'Andreia. Aquest és un blog fet amb molt de gust, originalitat i qualitat. Hi ha una mica de tot: videos, món casteller i, sobretot, bona música de fons que et captiva i que fa que et passis una llarga estona remenant i llegint els articles o veient les fotos.
SUC DE LLIMONA de la Tirai. No recordo com vaig arribar a aquest blog però us puc assegurar que emv quedar una estona rellegint dues o tres vegades un post que es diu "accident". Després vaig fer una extensa ullada a aquest espai, molt sucós.
LES MEVES VERITATS del Salvador Guinart. Per a mi el Salvi és un amic però a més també és un company al Nàstic, a les festes de Santa Tecla i un molt bon tertulià a la ràdio en aquells temps bons d'Onda Rambla. Les seves veritats són les meves lectures a diari.


Com sempre, els trobareu enllaçats a la dreta, a la secció espais molt interessants.


22 de setembre 2007
Tag :

TOT TORNA AL SEU LLOC

Una aportació molt breu. S'ha donat a conèixer una noticia que em sembla molt interessant. La crisi que s'inicia al sector de la construcció i immobiliari està provocant que els qui van obrir la seva agencia per vendre pisos i terrenys sense conèixer el mercat, tanquin el seu negoci. Durant uns quants anys el sector ha fet el que ha volgut. S'ha construït sense parar i s'ha anat venent tot allò que es construïa. I pel camí, els oportunistes obrien immobiliàries. Abans deien que cada cent metres hi havia un bar i ara, cada cinquanta metres et trobaves la oficina de venda de pisos i xalets a preus d'escàndol. Una casa que fa vuit o deu anys valia 25 milions de pessetes (150.000 euros) ara passa dels 80 milions (480.000 euros). Si parlem del lloguer, l'any passat va augmentar-se de mitjana un 4,5 per cent, el doble que la inflació. Les dades parlen per si soles i evidencien l'abús que s'ha patit derivat dels qui construïen i dels qui venien o llogaven allò construït. I tot s'acaba i tot torna al seu lloc. Els qui fa deu anys tenien immobiliària seguiran al sector i els qui van voler fer molts duros en poc temps, cap a casa. Ara nomes falta el miracle, que les hipoteques baixin (utopia més que miracle) i que els pisos i les cases siguin una mica més barates (un somni).
21 de setembre 2007

CADA COP QUE PARLA PUJA EL PREU DEL PA

Per Nadal ens ofereixen cava i torrons, abans de començar el nou curs escolar ens col·loquen a casa centenars de fascicles i durant l'estiu ens venen sol, platja i motos. El sol i platja ho posen els patronats de turisme i les motos el Conseller Joan Saura. Mai entendre com ha arribat a ser conseller i per tant no em demanem que entengui les declaracions que fa constantment on la seva principal virtut és posar la pota i quedar en ridícul. Les ultimes, com cada estiu, han estat tot parlant de la onada de robatoris que s'ha patit aquestes ultimes setmanes, darrers dies. La historia s'ha repetit. Els lladres han entrat a cases de municipis de la costa com ara Cambrils tot amenaçant i torturant els seus propietaris, els veïns de la zona han recordat que tenen por i han exigit solucions i el Conseller Saura "L'Il·luminat" diu a la premsa que es tracta de casos aïllats i que no cal tenir sensació de por. A més, ja amb les cames dins la galleda, afegeix que en moltes ocasions es crea un alarmisme social que no proporcional als fets. Molt bé, Conseller!. És la resposta que volíem escoltar tots els catalans. Si senyor!. Mig país acollonit i vostè els acaba de crispar i els acusa d'alarmistes. Enlloc de cercar solucions incrementant la presencia policial que ajuda a dissuadir els lladres, vostè llença el missatge als qui roben tot dient: seguiu fent que no passa res. Enlloc de posar-se al costat dels ciutadans s'hi posa de cul. Ja he dit abans que no m'estranya gens tot el que ha dit però només espero que s'acabi aquesta legislatura, si són capaços d'acabar-la, i que els qui el van votar a vostè, el botin d'una vegada.
20 de setembre 2007

LA PERLA DE L'ALGUER CAPTIVA A LA PLAÇA DEL REI

Santa Tecla sempre ens porta sorpreses i quasi sempre les descobrim a escenaris que per al consistori són secundaris o, de segona, cas de la Plaça del Rei. Els qui estimem la bona música passem de les actuacions que es fan a la Plaça de la Font, preparades per les grans masses, i caminem tranquil·lament fins aquest racó tan màgic que acull restaurants de bona qualitat, la Torre de l'Arquebisbe o la seu Museu Arqueològic. Ahir a la Plaça del Rei hi va arribar la perla de l'Alguer. Ahir, la sensualitat de la veu de la Franca Masu ens va captivar a tots i els sons creats pels seus músics ens van portar, en algun moment, al paradís. La veu de la Franca és tan dolça com ella mateixa, en persona. Abans de l'actuació, que va començar molt tard i miraculosament per la pluja, el meu amic Anton (autor de la foto), la meva dona i un servidor vam estar una estona parlant amb ella. Quan va acabar el concert ens vam retrobar de nou per comentar que ens havia semblat molt bo i encara més bell. De pas li vam comentar que la veurem de nou en directe molt aviat però en aquesta ocasió a la seva terra, a l'Alguer. El proper 28 de setembre hi marxem quatre dies i la Franca cantarà el 29 a la nit en un racó petit on hi caben poques persones i on hi seran tres catalans, amics i admiradors. L'Alguer i la perla d'aquesta illa ens esperen. A part de la foto i el link amb la seva pàgina web, us penjo un video del youtube on la Franca Masu regala la seva veu al públic de Barcelona.

19 de setembre 2007
Tag :

ELS MITES I ELS DINERS

Fa temps que no parlava de música perquè els cantants que m'agraden no han publicat res i no venien a actuar al nostre país. El meu preferit, com ja sabeu, és l'italià Franco Battiato. El proper 27 de setembre presentarà el seu últim disc "Il vuoto" a l'Auditori de Barcelona i un dia després ho farà al Palacio Municipal de Congresos de Madrid. Segur que serà, com sempre, un espectacle ple de música clàssica amb una orquestra de mig centenar de musics, el nou quartet italià de corda i els seus músics més poperos. Battiato, per als qui l'estimem, no decep mai. Però ara us vull parlar d'un altre dels meus cantants preferits, el Leonard Cohen. Ja fa uns anys va decidir abandonar el món dels escenaris i va entrar a formar part d'una comunitat budista, la Mount Baldy Zen Center de San Bernardino, a California. Allí va canviar el seu nom pel de Jikan i pel que sembla era feliç però les coses li han canviat. Ara fa poc va acabar la seva ensenyança budista i va sortir de nou al carrer per viure amb pau però amb els estalvis que havia aconseguit durant tants anys de carrera musical. De fet, estant al centre budista, Cohen ha fet dos àlbums excepcionals i especialment l'últim anomenat Dear Heather, una joia per l'anima. Havia estalviat 5 milions de dòlars però ara, als 70 anys, es troba del tot arruïnat. Mentre ell era al centre budista, el seu mànager i administrador ha anat vivint a cos de rei i ha deixat al cantant amb 50.000 dòlars al banc. La solució de Cohen per tornar a aconseguir diners no ha estat altra que la millor per tots nosaltres, tornar a cantar en directe, tornar a fer concerts. El proper any veurà la llum un nou disc i tres llibres de poesies però a més se'l podrà veure de nou en viu, regalant aquesta veu única que li han donat els anys. Com a mostra un botó, la cançó Closing Time.



Leonard Cohen - Closing Time
18 de setembre 2007
Tag :

VISIÓ DEL PASSAT I CLAU DE FUTUR

Ho he llegit i m'ha motivat. La Elisabeth G. Iborra, una jove periodista que està enllestint un reportatge per al Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens pregunta als qui exercim aquesta professió, com la veiem. Ho pregunta al Saló dels Penjats. Vol que en fem una diagnosi i per això he decidit matar dos pardals d'un tret: satisfer la seva demanda i de pas fer una mica de memòria dels meus darrers 20 anys a diferents mitjans de comunicació. Aviso que m'ha quedat una mica llarg i que ho acompanyo amb tres fotos meves de joventut. La primera reflexió és ben senzilla. La premsa està molt mal pagada i per arribar a final de mes, mentre no ets cap de cap departament, has de fer meravelles. Per tenir un sou digne has de fer les teves hores de contracte a la empresa, les que fas extres i que no et paguen i, com a complement, col·laborar en un altre mitjà cobrant en negre o amb un contracte de col·laboració que et comporta que hagis de fer la declaració de la renda perquè tens dues entrades de diners i, com a conseqüència i per ser ciutadà pobre, Hisenda et clava. Una altra alternativa és la de fer bolos, presentacions d'actes públics que es paguen tard i malament. Si demanes un preu te'n paguen una quarta part i cobres als 90 dies.
La segona reflexió fa referència al teu àmbit de treball, sotmès quasi be sempre a pressions polítiques que arriben als despatxos dels directius i directors i que acaben petant a la redacció que, finalment, ha d'informar parcialment d'allò que se li diu o, en moltes ocasions, no informar d'un tema que al redactor li sembla important.
Passo a explicar alguns dels casos que m'han succeït a mi personalment. Prego que en feu una lectura humorística per evitar drames que d'aquests ja en tenim prou amb els companys del grup 100x100, Diari de Tarragona o altres mitjans molt mal gestionats.
El meu primer contracte a la ràdio no me'l van fer ells a mi. El vaig signar jo amb un client perquè el compromís de la empresa era que jo podia treballar sempre que fos com autònom i pagant-me les 20.000 pessetes que llavors valia l'assegurança tot fent de comercial fora de les hores de feina. Tot el que passes de les 20.000 era net per mi i llavors les falques de ràdio valien 200 pessetes. Imagineu i feu números. Malgrat tot, un mes vaig facturar 35.000 pessetes. Això era l'any 1986 i la empresa es deia Ràdio 13 Cadena Nova.
A la Cope, anys 92-95, vaig arribar a fer, cobrant un sol sou, un programa de barris, la producció del magazín del migdia que més tard vaig presentar, un programa de serveis socials amb tertúlia inclosa els dissabtes al mati i un programa de pobles on cada diumenge calia agafar la unitat mòbil i viatjar per la província. Acabada la etapa amb els capellans, em fitxa Onda Rambla per cobrir, tot solet, les eleccions municipals del 95. Un sol redactor per assistir a totes les rodes de premsa dels cinc partits que es presentaven, una sola persona per donar cobertura a la enganxada de cartells...
Per arribar a final de mes i com a complement de la ràdio, encara als anys 95-97, redactava totes les noticies que es publicaven setmanalment a Clàxon i Espais 7 per un preu mòdic, 186 euros mensuals per 180 informacions. Un dia em van fer fora, els vaig portar a judici i vaig guanyar. Segueixo: va acabar la meva primera etapa a Onda Rambla i vaig anar a Onda Cero Reus on, durant dos anys (97-99) vaig fer diàriament 14 hores tot cobrant-ne 8. Cada mati a les sis presentava l'informatiu en directe. Més tard feia el de les 7.50 i a les 8.00 del mati feia un programa amb el Jordi LP. A les 9 i fins la una, el magazín també en directe i a les tardes-vespres-nits, producció del magazín, assistència a rodes de premsa i redacció de les noticies locals i, si es donava el cas, les que comprava sense pagar-les, Barcelona o Madrid.
Faig una aturada en aquest camí de penitencies i us dic que, anys més tard (1999-2003) quan va ser director d'Onda Rambla el Pitu Tarrasa, vaig viure la millor etapa laboral amb un bon sou i sense pressions. Però al final, per pressions polítiques al no aconseguir callar una ràdio imparcial i feta per als ciutadans, va iniciar-se la caça de bruixes que va començar amb l'acomiadament del Pitu i la seva dona Maribel i amb la meva dimissió mesos després.
La meva etapa a la televisió de Tarragona va ser bonica al principi i trista al final. Les meves col·laboracions al Més Tarragona, llavors encara setmanari, sempre rebien critiques de l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona perquè, de nou, parlava amb claredat dels problemes dels ciutadans. Més tard i també al Més Tarragona, reconvertit en un diari gratuït, les meves columnes d'opinió van començar a retallar-se i al final se'm va prohibir que les fes perquè o feia critica dels qui governaven a Tarragona (CIU) o dels qui manaven a Catalunya (PSC). En una empresa que sempre s'ha venut per quatre duros, calia estar bé amb tothom i per tan al nostre entorn no hi havia problemes ni es criticava ningú. I, tot treballant a la televisió de Tarragona com a cap de programes, feia de corresponsal del diari El Mundo. Ho feia fins que ho vaig haver de deixar perquè va arribar el cas de Terres Cavades i el diari volia una informació que jo no podia firmar amb nom i cognoms perquè la tele tenia interessos en que el tema acabes tapat. Durant tots aquests anys, quan em dedicava al periodisme d'investigació (95-99) he rebut amenaces de mort anònimes per tractar temes que tenien relació amb empresaris i m'han tallat les ales en moltes ocasions per ser, senzillament, un periodista que vol tractar la informació de manera real i imparcialment, dient les veritats que als mitjans no es poden dir.
Resumint, actualment crec que aquest és un ofici molt complicat per als qui l'exerceixen, ple de pressions dels empresaris preocupats nomes pels diners, manipulat pels partits polítics i amb una imatge cada cop més deteriorada.

AQUEST RIU TAMBÉ HAURIA DE SER VIDA

Quan exercia la professió de periodista com a responsable dels serveis informatius d'Onda Rambla i Onda Cero, un dels temes que més es tractaven era la lluita per aconseguir un cabal digne pel riu Gaià, entre els termes d'El Catllar i Vespella de Gaià. La historia del problema és prou coneguda. Ara fa tres dècades es va inaugurar l'embassament del Gaià que va construir la companyia petroliera Repsol en un intent de subministrar aigua al complex petro-químic del camp de Tarragona. Com a conseqüència de la construcció d'aquest embassament, el riu s'ha quedat quasi sec a l'altra part del mur de ciment i ha anat perdent gran part de la seva flora i fauna autòctona. Els freàtics del tram final de la conca s'han salinitzat i els pobles afectats han hagut de comprar aigua del transvasament de l'Ebre, moltes hortes i cultius hortícoles de la zona han hagut de plegar i les platges de Tamarit i Altafulla pateixen greus problemes de regeneració perquè els sediments que arribarien del riu no hi fan cap. Tot això per la construcció de l'embassament del Gaià, pel poder dels diners que genera la industria química. Fa anys que es fan actes per exigir la recuperació del cabal ecològic del Gaià, els mateixos anys que fa que les administracions i la empresa Repsol passen de les protestes. Ara es farà un pas més. El proper 6 d'octubre, representants de la Plataforma Salvem el Gaià lliuraran als responsables de Repsol la documentació per a sol·licitar la recuperació del cabal. A aquesta empresa se li farà una invitació per a participar al procés obert per tal de cercar una solució per al riu. La Plataforma té clar que no hi ha altra via que la de cercar una solució perquè l'actual situació condemna a mort el riu, provoca molta crispació social i vulnera totes les normatives referents als rius. Tot dependrà únicament de la voluntat de Repsol perquè ja s'ha demostrat en masses ocasions que les administracions fan la vista grossa quan la lluita la protagonitzen un peix gros, el qui dona diners, i un peix petit, la societat, que no importa si crida o plora. Posats a salvar el Gaià, salvem també de pas la consciencia dels empresaris i la dignitat dels polítics si encara en tenen. La foto és del blog de la plataforma salvem el gaià.
17 de setembre 2007

NOVA ENQUESTA PER PARLAR DE LA SOLIDARITAT

Ho comentava fa un parell de dies en un post i ara converteixo la pregunta en enquesta. El tema té com a únic argument el cas de la desaparició de la nena anglesa Madeleine McCan. Un cop comprovat que el cas es complica per moments i que els seus pares tenen les mateixes possibilitats de ser innocents o culpables, sempre deixant clar que de moment son el primer fins que es demostri el contrari, he decidit preguntar una cosa ben senzilla. Si al final es dona el cas que la nena va morir accidentalment o de forma provocada i que en ambdós casos els pares han amagat la veritat creant un circ mediàtic sense precedents i enganyant mig món, pot canviar el concepte que la gent té de la solidaritat? Creieu que, després d'aquest cas, els éssers humans podrem confiar en alguna causa que considerem justa sense sentir-nos dividits, amb dubtes? Si realment els McCan han fet un frau social, poden haver fet trontollar el concepte que tenim de la solidaritat?. Podeu respondre a la enquesta que trobareu a dalt, a la dreta.
16 de setembre 2007
Tag :

AUGMENTA LA FAMILIA

Les meves passejades per la xarxa acaben tenint sempre grates sorpreses. Sovint m'aturo davant d'algun dels molts portals virtuals que hi ha en aquesta autopista de la informació. Entro a casa de moltes persones que comparteixen retalls de la seva vida, opinions, sentiments. De totes les visites que he fet els darrers dies, n'he tret coses positives i he decidit portar-les aquí, al meu blog, en forma de link perquè hi pugueu entrar quan tingueu alguna estona. Son espais molt interessants i per diversos motius que, com sempre faig, passo a explicar.

CARN DE BANQUETA perquè m'ha sorprès algun comentari com el que s'anomena "m'han robat molts posts" i perquè m'agrada seguir els capítols de "Des de Swazilàndia" que l'autor del blog entrega en petites dosis de bona medicina.

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN per la qualitat de tots els seus racons i espais i perquè el seu autor, el Jesus M. Tibau, coneix a la perfecció i defineix a les mil maneres tota l'actualitat de les Terres de l'Ebre. No us perdeu dos espais fixos al seu blog: Cares del món i els jocs literaris.

VEGUERIA PENEDÈS: REALITAT O UTOPIA? per la defensa que en fa l'autor, el Josep Guillén, de la terra on viu. El Josep és un dels molts ciutadans que volen constituir una vegueria pròpia que abasti les comarques de l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, en el marc de la nova divisió territorial del nostre país. No és una lluita únicament política, és una lluita per la identitat del territori.

A partir d'avui trobareu aquests tres espais linkats al lloc de sempre, a la part dreta, on hi posa espais molt interessants.

15 de setembre 2007
Tag :

ESPECULAR ÉS GRATIS

Una de les virtuts dels periodistes és la nostra capacitat d'especular al voltant de qualsevol tema. Faig aquest avis perquè vull especular amb una noticia que va motivar a tot el món i que el segueix captivant tot i que ara, pel que sembla, no pas de la mateixa manera. El cas de la Madeleine, la nena anglesa desapareguda, arriba a moments claus si ho mirem des del punt de vista de la investigació policial. Si fem la lectura des d'un caire social, podria començar a arribar al moment més indignant sempre que es demostri el que ara s'intenta demostrar, que els pares de la nena hi tenen molt a veure en la seva desaparició i, possiblement, en la seva mort. Una cosa esta clara: si s'ha trobat sang a diversos cotxes, fins i tot al que van llogar els pares setmanes desprès de la desaparició, a la casa i altres indrets, la nena és morta o esta ferida.
Un matrimoni, com els McCan, que surt a sopar amb quatre amics més deixant els seus fills sols a casa i que consumeix, en un sol sopar, catorze ampolles de vi, dues de whisky i desenes de chupitos, no és un matrimoni normal ni pot tenir la custodia dels seus fills perquè amb el cos ple d'alcohol no es controla res. Un matrimoni que té una clau del seu cotxe on els gossos de la policia hi han olorat pudor de cadàver no és normal ni pot ser considerat, de moment, innocent. Però la qüestió es encara més complicada i ara si que començo a especular amb la possibilitat que tothom es tem aquests dies: que els McCan son els culpables de la possible mort de la Madeleine ja sigui accidental o provocada. Si la nena va morir accidentalment, perquè calia muntar tot aquest circ mediàtic amb la venda de samarretes, polseres i mil productes de merchandising més?. Perquè calia fer rodes de premsa i concedir entrevistes a la premsa mundial per incrementar el drama i posar els pels de punta a mitja humanitat? Perquè no es deia a la policia, des d'un primer moment, que la nena havia mort accidentalment? Podien vocalitzar per parlar amb la policia? La immensa dosis d'alcohol ingerida els va girar el cervell i van muntar aquesta possible historia surrealista?
I si parlem d'una mort provocada a base de cops, empentes o estrangulació que li provoca la mort a la nena: Perquè no s'entregaven al primer moment i evitaven el patiment que han creat a mig mon?. Podien vocalitzar per admetre davant la policia que l'havien matat ells?
Per acabar: que succeirà en el cas que els McCan siguin els responsables de la mort de la Madeleine?. Amb quina causa haurem de confiar i ajudar? Que ens farà saber que allò que defensem és real? Serem tan solidaris com abans?. Passi el que passi, mig món canviarà la seva actitud davant d'un gest, una paraula tan important com SOLIDARITAT.
14 de setembre 2007

EL DESGOVERN DE CATALUNYA I ELS SEUS DESPROPÒSITS

En aquest blog on la solidaritat i la defensa de les causes justes hi juguen un paper essencial, em faig reso avui d'una lluita que porten a terme els veïns de diversos municipis del Penedès. Parlo d'un projecte que impulsa la Generalitat de Catalunya (el desgovern de Catalunya) per la construcció d'un CIM, un Centre d'Intercanvi de Mercaderies que inicialment havia d'ocupar 220 hectàrees i que ara s'ha reduït a 186. Aquest CIM es construiria entre els termes municipals de Banyeres del Penedès, L'Arboç i Sant Jaume dels Domenys i generaria un tràfic diari de més de 10.000 vehicles. La Plataforma "No fem el CIM" ha nascut per a defensar els veïns d'aquests municipis i en un intent d'aturar el projecte. Diuen que aquest equipament col·lapsarà les carreteres, augmentarà la contaminació, provocarà la falta d'aigua a la zona, saturarà els serveis sanitaris i farà perdre la identitat pròpia de la població. El CIM compta ja amb el rebuig de:L'Ajuntament de l'Arboç, l'Ajuntament de Sant Jaume dels Domenys, l'Ajuntament de Vilafranca, l'Ajuntament de la Bisbal, el Consell Comarcal del Baix Penedès, els veïns de Banyeres, els veïns de l'Arboç, la Fundació "Vegueria Penedès", GEPEC (grup ecologista de Catalunya), Bosc Verd (Col·lectiu ecologista de Vilafranca), GEVEN (Grup ecologistes del Vendrell), plataforma Salvem el Penedès, Comitè d'Empresa "UTILAR" de l'Arboç,.... i cada dia més associacions, regidors, ajuntaments, grups ecologistes, grups polítics i gent particular. En aquest blog ens sumem a totes aquestes persones i entitats i diem alt i clar NO AL CIM. Per acabar, vull donar les gràcies al Josep Guillén per donar-me a conèixer aquesta problemàtica tot participant al meu blog i llençar un missatge als qui ens estan desgovernant actualment a Catalunya: Primer les persones i després els vostres interessos particulars.
12 de setembre 2007

UNA NOVA ULLADA

Arriba la segona entrega de recomanacions si voleu viatjar i teniu molts dubtes per a escollir el país o la zona on desplaçar-vos. Com en la primera ocasió, he triat dos indrets populars i dos de desconeguts o menys habituals. Trio Irlanda perquè és un país que combina la tradició amb la modernitat i perquè la natura és un element clau. La segona opció és Hongria, un país que incrementa constantment les seves activitats adreçades als turistes i que ens permet conèixer més a fons una zona europea una mica desconeguda. Com a zona desconeguda he pensat en les Illes Comores que son situades al Canal de Moçambic. Les quatre illes més importants son Njazidja, Nawani, Mwali i Mahoré. El paisatge és una meravella. I per acabar, recomano Bhutan, a l'Asia. Parlo d'un regne que està dividit en tres regions i que té com a base de la seva economia, els boscos. Els rius i les corrents d'aigua s'utilitzen per a generar energia. Espero que us agradi fer una ullada a aquests indrets tot recordant que hi ha moltes formes de sortir de casa i que sempre cal pensar en destinacions poc habituals si el que s'intenta és descobrir nous racons i, de pas, deixar els nostres diners a païssos que els necessiten realment. Teniu els enllaços a la part dreta, a la secció una ullada a...

TRES BREUS QUE IMPACTEN

Faig una petita aportació tot esperant obrir un debat al voltant de tres notícies que he llegit avui a la premsa:

NOTICIA 1: La Generalitat crea una direcció general específica per a fomentar la igualtat d'oportunitats en el treball.
APORTACIÓ: Vinga som-hi! Un més que mamarà gràcies als diners de tots nosaltres.
NOTICIA 2: El PP da a Rajoy la segunda oportunidad de llegar a La Moncloa.
APORTACIÓ: Quatre anys donant la culpa al govern, barallant-se amb el seu rival polític dins el seu partit i, al final, más de lo mismo.
NOTICIA 3: El artefacto colocado en Logroño contenía 61 kilos de amonal.
APORTACIÓ: Passen els anys i els governs i aquests impresentables segueixen actuant sense problema. Sempre se'ns diu que ETA és a punt de desaparèixer i mai arriba el moment. Quins interessos té el govern en mantenir viva aquesta banda?
10 de setembre 2007

MERCENARIS DE LA POLÍTICA

A Reus sempre hi ha hagut la tradició de tenir alcaldes ben pagats independentment de si la persona que ocupava el càrrec era popular i bona o un paquet impopular. Per a mi, el millor alcalde reusenc dels darrers anys ha estat Anton Borrell perquè va aconseguir ser alcalde i ciutadà al mateix temps i això costa. El seu successor, Josep Abelló (Pep Places per als amics) va potenciar més la seva figura política per deixar en un segon terme la figura de reusenc i l'actual alcalde, Lluís Miquel Pérez (l'home trist com se'l anomena) passarà a la historia per guanyar les eleccions gràcies a un poble que coincideix quan afirma que és un home avorrit, amb poca emoció i una imatge un pel còmica. Feta aquesta radiografia política dels batlles reusencs, torno a parlar del tema dels sous. Llegia aquest mati al Diari de Tarragona que l'Alcalde de Reus cobra el doble que el de Tarragona. Lluís Miquel Pérez s'ha posat un sou de més de 80.000 euros anuals en contra del seu homònim tarragoní, Josep Fèlix Ballesteros, que no arriba ni de bon tros als 40.000. Aquesta diferencia no em sembla lògica perquè els alcaldes i els regidors haurien de cobrar sempre en funció del volum de gestió que tramiten i de la població que tenen al seu càrrec. Això no es cap absurditat. Com més gran és la població, més feina hi ha i per tant cal que hi hagi més sou. Per aquest motiu, regla de tres, és una estupidesa que l'Alcalde de Calafell cobri quasi 70.000 euros l'any i el coordinador general d'aquest consistori passi dels 100.000. Els sous se'ls marquen a la seva mida i tenen con a bíblia per marcar-los les recomanacions de l'Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya. Aquestes dues entitats son la excusa ideal per augmentar-se la xifra a cobrar i llavors passa el que passa. L'alcalde de Gandesa, poble encantador però petit, se'n va als 40.000 euros i a Valls l'alcaldessa passa dels 67.000 mentre a Cambrils l'alcalde se l'ha augmentat fins els 60.000. Aquest ball de xifres, indignant en una societat on predominen els mileuristes o els joves que guanyen menys dels mil mensuals, podria continuar per acabar posant-nos de molt mal humor perquè al final l'únic que veu el ciutadà és que els qui arriben al poder nomes volen cobrar, fer-se un bon racó per la seva jubilació en pocs anys. Sort en tenim del cas de Falset on l'alcalde i els regidors no cobren res, ni un euro. Una tradició del poble així ho marca i treballen pel seu municipi per amor el municipi i no pas als diners. Els darrers anys es diu que els polítics han d'estar ben pagats per fer be la seva feina. Per a mi, personalment, ja no son polítics per devoció i voluntat de serveis, son mercenaris de la política i, en alguns casos, lladres.
09 de setembre 2007

CAMÍ A LA PERDICIÓ

La programació de les televisions no té solució. Els matins plens de magazines amb més o menys qualitat on el que importa és parlar de sang i fetge i el famoseo. A la tarda, més famoseo ja sigui en forma de tomàquet o amb el presentador de moda que ho presenta tot i a les nits una serie rere l'altra o pel·lícules de baix consum i poquissima qualitat. Ara, per rematar aquesta paperera televisiva que ens ofereixen les teles, publiques o privades, ens omplen la matinada de concursos on l'únic objectiu es buidar les carteres dels qui van a dormir tard, tenen problemes per dormir o treballen de nit. Parlo dels concursos on hi ha un panell amb números o una sopa de lletres i has de buscar paraules o dir noms que tenen una lletra determinada. La solució la tens davant dels nassos perquè ho fan tan fàcil que fins i tot encertaria les preguntes el president dels Estats Units, George Bush. Cal reconèixer, dins aquesta porqueria de programes, l'habilitat dels pobres presentadors que cobren sous de misèria per parlar i parlar mentre els seus companys de producció van retenint les trucades i milers de persones van trucant per acabar escoltant: su llamada és la número 7, lo sentimos, intentelo de nuevo. I així van trucant, com a rucs en manat, per aconseguir que la seva trucada sigui la número 10, la que entra en directe. I els presentador, parlen i parlen i et diuen que ara ja no son 6.000 euros els que regalen, ara son 12.000!I la gent va trucant sense aconseguir ser la trucada número 10 i els presentadors van parlant i parlant i d'aquesta manera passen els minuts i a euro i mig l'intent de trucada que mai és la número 10 les arques de les teles pugen i les carteres dels rucs que hi truquen, baixen. I és clar, si es va inventar la tele i se la va prostituir a base de porqueria, calia omplir-la amb més brossa i al final tenim el que tenim gràcies als rucs que truquen a aquests concursos i als presentadors que, per deformació professional, deuen parlar mentre dormen o fan l'amor tot dient-li a la seva parella: contiene la letra O. I la parella, O l'envia a pastar fang O repeteix la lletra deu vegades seguides. Ens queda la esperança de saber que els concursants que aconsegueixen entrar en directe son sempre a Barcelona o La Corunya i en cap cas de Tarragona. És clar, aquí O som més llestos O tenim mala sort. Em quedo amb la Teletienda perquè també et gastes els diners però com a mínim al cap d'uns dies t'arriba alguna cosa a casa.
07 de setembre 2007

L'ESPECULACIÓ URBANÍSTICA ARRIBA A MONTSERRAT

Desconeixia el tema que us comentaré que no m'ha deixat pas indiferent. L'Ajuntament de Collbató, municipi situat als peus de la muntanya, ha aprovat requalificar 21 hectàrees de sòl agrícola on hi construirà un gran polígon amb més de 140 naus industrials algunes de les quals podrien, fins i tot, dedicar-se a activitats altament contaminants. Els terrenys són al costat mateix del parc natural de Montserrat i la zona d'especial protecció de les aus Roques Blanques-Montserrat-Llobregat de la Xarxa Natura 2000. De moment a Collbató ja han reunit més de 1.200 al·legacions contra aquest projecte, una xifra molt important per un municipi de 3.500 habitants. Per evitar la construcció d'aquest polígon, diverses entitats s'han unit i han posat en marxa una recollida electrònica de signatures. Es demana ajut a totes aquelles persones i col·lectius que s'estimin Montserrat tot signant en aquesta pàgina: http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat/
06 de setembre 2007

OCELLS I "PAJARUS"

He donat per tancada la enquesta on us preguntava amb quina ciutat, país o indret del món s'havia d'agermanar la ciutat de Tarragona. Cal recordar que l'objectiu de la enquesta era garantir la diversió dels polítics tarragonins que, acostumats a viure tants anys a l'Ajuntament ja sigui al govern o a la oposició, deuen estar farts de veure les sis ciutats amb les que Tarragona està agermanada actualment. Calia buscar una nova destinació de les propostes que us feia heu escollit Solentiname, a Nicaragua. La condició indispensable per agermanar Tarragona amb Solentiname era que l'ambaixador fos l'Àngel Juàrez, president de l'ens ecologista Mediterrània i coneixedor del terreny (quedi clar que pels molts viatges que hi ha fet en nom de la seva entitat). Un 43 per cent dels qui heu participat votant l'enquesta heu fet possible el nomenament de l'Àngel com a Ambaixador de Tarragona a Solentiname. Ara nomes cal fer arribar aquesta decisió a l'Ajuntament i proposar altres persones que acompanyaran a Juàrez en la delegació tarragonina. Personalment proposo que hi vagin l'Àngel Fernàndez per inspeccionar el terreny, l'Agustí Mallol per garantir la estabilitat del govern local i uns quants dels empresaris que tenim a casa i que aposten per territoris de l'altra costat del "charco". La primera expedició (potser la única) pot marxar per nadal. Sobre la enquesta, dir-vos que un 21 per cent volíeu que Tarragona s'agermanes amb Babia. És una llàstima que no hagi sortit escollida en primer lloc aquesta opció perquè ja hi tenim uns quants regidors que hi viuen constantment. Per acabar, la foto que il·lustra aquesta noticia és dels ocells que es fabriquen a Solentiname, un dels productes locals més típics com a souvenir. Ja he enviat un correu a l'Ajuntament d'allí tot dient: Siento decirles que no compraremos sus pajaros porque ya les mandamos algunos de los nuestros.
05 de setembre 2007
Tag :

UNA HISTÒRIA SORPRENENT

Fa molts dies que em fa ballar el cap una noticia que ha impactat i molt en la societat de Cambrils. El passat 29 d'agost, la Guàrdia Civil detenia un conserge de l'Escola Marinada d'aquest municipi per un suposat cas d'abusos a dues nenes de nou anys d'edat que prenent part a les activitats d'estiu que cada any posa en marxa l'Ajuntament de Cambrils. Anem per passos. Es produeix la detenció, s'interroga al conserge que queda en llibertat amb càrrecs i l'equip de govern cambrilenc fa public un comunicat on demana la màxima celeritat en la resolució dels fets. Fins aquí tot correcte i fins aquí el que podria ser un cas més de presumptes abusos del qual se'n parla de nou quan hi ha el judici. Però no ha estat així. El poble de Cambrils ha reaccionat en massa tot defensant al conserge que fa més de 25 anys que treballa a l'escola Marinada i que era a punt de jubilar-se. La Revista Cambrils, el mitjà de comunicació de referència a Cambrils per la seva antiguitat, imparcialitat i rigor informatiu, ha rebut centenars de correus de cambrilencs i cambrilenques al seu diari online. Eren missatges de suport al conserge i de rebuig a les acusacions de les dues mares. Els pares dels fills que ara estudien a l'Escola Marinada i que ja havien tingut a aquest senyor de conserge, recorden la seva amabilitat i respecte constant. Els nens que ara en son alumnes, parlen a les mil meravelles d'aquest conserge. I, la última mostra de suport, ahir dilluns més de 700 persones van manifestar-se al davant de l'Ajuntament a favor d'ell. Ningú creu que hagi fet el que les dues mares diuen.Ara es comenta que les dues son estrangeres i que havien de tornar als seus països fet pel qual han optat per amargar la vida a aquesta persona i, al trobar-se immerses en el procés judicial com a acusació, ja no poden marxar. Ara se saben aquests fets que encara creen més indignació. I crec que és ara quan cal demanar a l'equip de govern i també a la oposició una sola cosa si, celebrat el judici es demostra la innocència del conserge que a més és treballador municipal de l'Ajuntament. Si es dona aquest cas, cal exigir que l'Ajuntament de Cambrils denuncii les dues mares per calumnies i injuries i tots aquells càrrecs que es puguin imputar a les dues mares. Si es demostra la innocència de l'acusat, que s'acusi als qui van acusar i siguin ells els condemnats. És més, proposo que es faci una recollida de signatures i que s'entregui al registre de l'Ajuntament per obligar els partits polítics a agafar aquest compromís. El mal ja està fet però sempre quedarà la possibilitat de fer justícia. (He posat els enllaços amb les tres notícies publicades per la Revista Cambrils en el text.)
04 de setembre 2007

UN COP DE MÀ

M'ha arribat una imatge procedent de Cal Consueta que no puc deixar de banda pels records que em porta. És, senzillament, una foto de la mà del Gegant Indi de Reus. A part de ser un element imprescindible a la festa major d'aquest municipi, aquest gegant és l'únic dels reusencs que camina després de la seva parella, la índia. A totes les altres parelles de gegants, com marca el protocol i la tradició, primer surt l'home i darrere la dona. Això és simple anècdota. El que no ho és son els records que em porta aquesta mà perquè, com tota la resta de nens, quan era petit era la que m'imposava més respecte. És la mà més grossa del gegant més alt de la ciutat que, tot s'ha de reconèixer, té els gegants més macos de Catalunya i, segurament, de l'Estat. Per això us ensenyo aquesta foto que m'ha enviat Cal Consueta i que he volgut acompanyar de tres mans més: la de la geganta de Pratdip (municipi que m'enamora) i els dos gegants de Cambrils (municipi on resideixo ara). Ja sé que potser trobareu a faltar la mà d'algun dels gegants de Tarragona però això ho faré en persona d'aquí a pocs dies a les festes de la meva estimada Tarragona. Espero que us agradi la imatge. Feu clic a sobre per ampliar-la.
03 de setembre 2007
Tag :

AL LINDO PERRITO Y LA MUÑECA CHOCHONA

Vull fer una petita aportació al voltant del món de les fires que arriben, plenes d'atraccions, als barris i festes majors de tots els pobles del món. Em refereixo a les fires de sempre on hi ha la Noria, els "autos de choque", la tómbola o les casetes on pots disparar amb una escopeta de balins a les boles que mai cauen o als escuradents que mai es trenquen. Recordo les sensacions que notava de petit quan m'hi portaven i les contrasto amb les emocions que em donen ara aquestes fires. Tots tenim un nen petit dins nostre i els pares porten als fills a la fira amb la excusa que el nen s'ho passi bé però son també els pares els qui acaben jugant, com a nens, a moltes de les atraccions. Fins aquí tot bé però ara faig la reflexió derivada de la indignació que vaig tenir ahir quan vaig anar a la fira d'atraccions de Vilafranca del Penedès. Llençar quatre dards per rebentar un globus val quatre euros. Disparar cinc balins amb la escopeta costa cinc euros. Una cursa amb els camells o cavalls que es mouen quan fas caure un pilota de goma en un forat et suposa una despesa de dos euros per 50 segons d'emoció. 25 sobres a la tómbola on toca un premi cada mitja hora val 10 euros. Pujar a una atracció on vas tancat en una gàbia i et sacsen d'una punta a l'altra perquè surtis pàl·lid en només dos minuts et suposa quatre euros més. Sincerament, els firaires es passen quatre pobles amb aquests preus abusius que els pares han de pagar obligats per fer feliços als seus nens. No hi ha remei, no pots negar-li al teu fill un dret que tu has tingut de petit o, simplement, no et negues tu aquest plaer perquè per alguna cosa has anat a la fira. Al final marxes del recinte o descampat on hi ha les atraccions amb un peluix que tothom porta i amb la sensació que t'han pres el pel i que ja no ets tan bon tirador de dards ni genet de camells com abans, fa uns anys enrere. Ara les emocions de petit es transformen en indignació de gran. Coses que passen.
02 de setembre 2007

LA REDUCCIÓ DE LA TERRA

He vist aquesta historia al blog del Josep Maria i m'he permès el luxe de fer un copy-pegui tot avisant-lo abans. El Doctor Phillip Harter de la Facultat de Medicina de la Stanford University ha fet un estudi molt interessant que ha consistit en reduir la població mundial a 100 persones sempre mantenint la proporció que hi ha ara mateix i per saber com quedaria el nostre planeta. Els resultats son aquests: de les 100 persones n'hi hauria 57 de l'Àsia, 21 d'Europa, 14 del primer món (oest) i 8 d'africanes. 52 serien dones i 48 homes, 70 serien de color i 30 blanques. Pel que fa a la religió, 70 serien no cristianes i la resta si. Si parlem de tendències sexuals, 89 serien heterosexuals i 11 homosexuals. Del centenar d'habitants, 6 tindrien el 59 per cent de la riquesa de tot el poble i tots sis serien nord-americans. 80 viurien en situació de pobresa extrema, 70 no sabrien llegir, 50 patirien desnutrició mentre una persona estaria a punt de morir i un nen a punt de néixer.Tan sols una persona hauria aconseguit educació universitària i nomes una tindria ordinador.Amb els resultats d'aquest fenomenal estudi es quan es veu que el món està molt mal repartit i quan es nota la necessitat de canviar les coses, de fer un gir radical a la situació del nostre planeta. No hauria de ser normal alguna dada però és real i ho dic, per exemple, pel tema de la riquesa que nomes beneficia als nord-americans en contrast amb la gran majoria que serien pobres potencials o per la desnutrició que haurien d'afrontar la meitat del centenar de persones. Ja sabem que és nomes un estudi i que no solucionarem res però com a mínim en parlem i, a vegades succeeix, potser algun dels rics ens escolta, li toquem la fibra i decideix fer donació de la seva fortuna al tercer món. Somiar no costa res. També és gratis emprenyar-se quan toca afrontar aquesta realitat. Potser hi ha un món millor però segur que és més car.

NOUS LINKS D'ESPAIS INTERESSANTS

He decidit ampliar el llistat d'espais interessants que recomano des d'aquest blog. Son altres blogs que he anat coneixent aquestes ultimes setmanes que, per un o altre motiu, m'han captivat, emocionat o divertit. Els escollits son:

EL ANIMALARIO perquè aporta grans dosis d'humor i en aquest món tan ple de tragèdies i noticies tretes de context ja ens toca riure una mica.
MALERUDEVEURE'T perquè ens parla de festa, cultura i viatges, tres passions que, com ja sabeu, comparteixo quan puc.
TÉ LA MÀ MARIA perquè és diferent i proper al mateix temps. Es parla de temes que parlen altres blogs però sovint amb espais i conceptes desconeguts per la gran majoria.
PLUMCAKE 11 perquè, com diu el G!, estem envoltats de petites històries i ell, això ho dic jo, ens les apropa a la perfecció.
MENXU BLOG perquè és, com el defineix l'autora, el seu diari personal que comparteix sense vergonyes amb la resta.
CONSUETUDINARIUM per ser un espai cultural únic, sense referents i pel fet de parlar de ciutats com Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès...

Els trobareu tots sis linkats al lloc on toca, a la columna de la dreta, al racó d'espais interessants.
01 de setembre 2007
Tag :

SANT FÈLIX - DIARI DE VILAFRANCA (4)

Els vilafranquins han dit adéu a la seva Festa Major de Sant Fèlix. Un any més, l'acte que posa el final, el del tancament de la imatge a una de les cases d'un dels administradors, va ser multitudinari, emotiu i ple de sentiments. No fan falta massa paraules per a explicar l'acte. Tots els elements de la festa, els balls, els castellers i milers de ciutadans van acompanyar la imatge en el seu recorregut. A diferencia dels dies anteriors, en l'acte de tancament hi ha coses curioses a veure. Els balls es barregen cada cop que la comitiva s'atura i pots veure el de gitanes ballant amb el so de les gralles els bastoners o als mateixos bastoners ballant al so de la musica de la serie de dibuixos Shin Chan. Com és el darrer dia, cada cop que acaben un ball fan un crit fort que no sents els altres dies de festa major. Les colles castelleres van fent pilars de tres o quatre i deixen participar-hi a la gent del public o castellers que habitualment no pugen perquè fan pinya. I aquesta diversió que engresca al màxim als vilafranquins que omplen els carrers es prolonga fins la casa on es tanca el Sant Fèlix, un sant molt popular justament per aquest fet, per ser cuidat a les cases particulars durant tot l'any i anar a la seva Basílica de Santa Maria nomes els dies de la festa. Arriba el Sant a la casa i es fa la ballada conjunta de tots els balls i elements mentre el cel s'omple de nou de colors en forma de castells de focs d'artifici. Uns els fan al carrer, les colles, i altres al cel. Quina gran festa major! El proper any, més i millor!

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -