Archive for 2008

A DOS DÍES DEL FINAL


No intento fer cap balanç de l'any, ni un llistat de les principals notícies. Aquest post em serveix únicament per a comentar-vos que, en línies generals, estic satisfet de l'any que deixem enrere. Han estat dotze mesos importants, plens de feina agradable i en molt bona companyia. Destaco dos fets per la seva importància. El primer, la possibilitat d'haver estat el cap de premsa del Jordi Jané, Vicepresident del Congres dels Diputats, durant la campanya de les eleccions generals del passat mes de març. Com a experiència va ser única i més tenint en compte la vàlua i tracte personal del Jordi i la seva família. El segon fet a destacar és el llibre que he escrit i que es presentarà oficialment a meitats del proper mes de gener a l'Ajuntament de Tarragona. Ara és a l'impremta i d'aquí a pocs dies ja sabreu la seva temàtica i contingut. Ha estat de nou una experiència i, com en el cas de la campanya electoral, un repte personal superat.

Aquests dos fets m'han pres temps per a l'escriptura en aquest blog. Enguany he penjat menys posts dels que hagués volgut però com diem a casa, n'hi ha lo que n'hi ha. A nivell blocaire començaré el 2009 amb un repte que fa temps que vull assolir. El proper mes de juliol, coincidint amb el sego aniversari d'aquest espai, faré un record personal i penjaré un post cada mitja hora durant 24 hores, tot un dia sencer. Pel que fa als bons propòsits per l'any nou, ja els coneixeu: deixar de fumar, posar-me a dieta, seguir fent amics (enguany amb això del facebook n'he retrobat molts) i continuar sent feliç al costat de la meva dona i la família. Res més, molt bon any a tots i totes i ens llegim d'aquí a pocs dies.
29 de desembre 2008

CANVI DE GOVERN A CAMBRILS



(NOTÍCIA EN PRIMÍCIA): Cambrils tindrà nou alcalde d'aquí a poques setmanes. Un acord àmpliament negociat entre Esquerra Republicana de Catalunya i els tres partits de l'oposició, La PLIC, CiU i PP, donarà l'alcaldia cambrilenca al republicà Joan Recasens. El proper 8 de gener els quatre partits presentaran al registre de l'OAC una moció de censura que farà possible el canvi de govern un cop aquesta s'aprovi al proper ple, el de gener. La darrera assemblea local d'ERC va donar llum verd al pacte i la direcció nacional del partit ha recolzat la decisió de la militància local. Les desavinences entre els republicans i els seus actuals socis de govern, el PSC i Iniciativa per Catalunya-Verds han estat evidents els darrers temps. Els intents fracassats d'ampliar l'actual equip de govern amb l'entrada d'algun dels tres partits de l'oposició que ha fet els darrers mesos l'actual alcalde, Robert Benaiges, han estat el detonant.

El nou govern

Amb el nou pacte els 8 regidors del PSC i el representant d'Iniciativa, passaran a l'oposició. Joan Recasens serà el nou Alcalde de Cambrils mentre el número 1 de La PLIC, Xavier Martí, serà el primer Tinent d'Alcalde i Regidor de Turisme. La número 1 de Convergència i Unió, Mercè Dalmau, ocuparà la segona Tinença d'Alcaldia i la Regidoria d'Hisenda mentre la lider del PP, Carme Cros, serà tercera Tinent d'Alcalde i Regidora d'Ensenyament. Jordi Savall (ERC) serà el quart Tinent d'Alcalde i conservarà la cartera de festes i joventut. La PLIC controlarà les regidories de Serveis (Salvador Franch), Promoció Econòmica i Relacions Ciutadanes (Laura Mellau) i Cultura, Esports i Patrimoni (Mar Roca). CiU tindrà al seu càrrec les carteres de Benestar Social (Lluïsa Rom) i Medi Ambient (Jesús Nogués). Per últim, el PP gestionarà Urbanisme (Francesc Garriga) i Mobilitat (Iñaki Carnero).


Prioritats i objectius

El nou equip de govern de Cambrils s'ha marcat com a principals objectius comunicar a la Generalitat de Catalunya que no es construirà cap Àrea Residencial Estratègica ARE al municipi, eliminar el Reglament Orgànic Municipal (ROM) i revisar a fons l'actual Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) per canviar-ne alguns aspectes considerats com a dubtosos.
Entre les prioritats del nou govern hi haurà la contenció pressupostària que comportarà eliminar la publicació del Butlletí Municipal i la reducció de les partides destinades a publicitat i propaganda que passarà dels actuals 400.000 euros als 200.000. Amb la diferència obtinguda s'aplicarà la gratuïtat dels llibres de text per als alumnes d'entre 3 i 16 anys matriculats als centres d'ensenyament de Cambrils. El futur Auditori Municipal serà cofinançat per La Caixa gràcies a un acord molt important que s'ha assolit aquests darrers dies i sense problemes. En el capítol d'inversions i dins el Pla de Mandat del nou govern és prevista la remodelació de la Rambla Jaume I i la construcció de dos aparcaments al passeig Lluís Companys i al carrer Francesc Macià que es connectaran en la seves sortides amb el vial de Cavet per a descongestionar el trànsit.

El dia desprès

Els quatre partits que presentaran la moció de censura ja han anunciat que el dia després de l'aprovació d'aquest document i del canvi de govern hi haurà un acte simbòlic que consistirà en retirar del hall de l'Ajuntament les barreres de lectura magnètica i el programa informàtic instal-lat per l'actual govern al considerar que el consistori és la casa de tots i hi ha de tenir entrada lliure tothom. Hi ha més canvis ja anunciats com el que afectarà a la Policia Local que deixarà de ser la policia sancionadora per convertir-se en l'autentica policia de proximitat. Pel que fa a l'increment de personal només s'ha previst ampliar la plantilla de l'arxiu tot i que les places vacants es cobriran amb personal de la casa que ara és a altres departaments. Part de la programació de la televisió local serà "amollada" i per primer cop en la seva història s'entrevistarà a tothom, inclosos els futurs regidors de l'oposició.

SENSE TITOL

24 de desembre 2008

AMOLLA EL CAP I POSA-T'HO ALS PEUS


Molt breument (és un dir). Demà dimarts al matí el Ple de l'Ajuntament de Cambrils aprovarà els pressupostos per als 2009. S'aprovarà amb 11 vots a favor i 10 en contra. És el que té la democràcia que permet que el partit més votat governi amb els dos menys votats i tots junts avancin pel camí dels despropòsits en nom del tripartit. En temps de crisi, el pressupost que presenta el govern cambrilenc és kafkià, surrealista, allunyat de la realitat. Les vaques primes no han arribat a Cambrils on pel proper any hi ha més diners que enguany. Més diners per la policia local que té la intenció de seguir doblegant als cambrilencs a cop de multa i sanció, més diners per parlar per telèfon sense moure el cul i anar al despatx del costat, més diners per a revistes, tríptics i propagandes o pasquins per l'auto-bombo del govern (com el butlletí municipal on l'oposició està vetada). Més diners per un increment de personal en una administració sobresaturada de funcionaris i un endeutament que creix i que s'acabarà menjant el poc marge de maniobra econòmic existent. L'aprovació del pressupost tancarà un any per oblidar on les maneres de fer dels qui més educació haurien de demostrar, ampliament recollides per la premsa local, ens han recordat les pel·lícules més clàssiques de l'oest o les èpoques més daurades del NODO.

El 2009 es presenta mogut. Serà un any de lluita per aconseguir que l'ARE de Cambrils no tiri endavant, per evitar que la Casa de la Vila "foti un pet com un aglà" quan les arques municipals arribin al limit i estiguin més buides que les assemblees dels verds. Que Déu ens agafi confessats i que no estiguem a l'Ajuntament el dia que entri per la porta principal, en direcció a l'alcaldia, el Cobrador del Frac. Fent un resum de l'activitat política cambrilenca del 2008, us aconsello veure, llegir i beure això:

Una pel·lícula: El bueno, el feo y el malo.
Un llibre: El ROM, Reglament Opressiu i de Manipulació
Una beguda: Ron Cacique
Un plat: Galeres amb fideus (per alguns) o galeres amb rems (per altres)
Un disc: Supertramp "Crisis what crisis"

LLADRES, SERENOS I MOSSOS


M'ha sorprès un titular del Diari de Tarragona que diu textualment "Veïns i comerciants de diverses zones de Reus lamenten l'augment de robatoris". Vull pensar que la sensació dels comerciants reusencs davant l'increment dels robatoris és d'emprenyament, indignació, ràbia, impotència i malestar però no pas de lamentació. Quan et roben no ho lamentes, et cagues en tot pels lladres, poses a parir l'absència policial i maleeixes haver obert una botiga a la zona on la tens perquè a altres zones segur que no hi roben (pensa el comerciant). L'enquesta feta entre els botiguers que han estat víctimes de robatoris els darrers dies també posa de manifest que la presencia dels cosos de seguretat és nul·la. Diuen que els Mossos d'Esquadra no fan patrulles de nit i no passen per carrers que estan en obres on els comerços queden lliurats a la seva sort i són com un oasi al mig del desert.

Ja se sap que els Mossos tenen diversos problemes d'origen. No els veuràs mai al carrer si plou perquè s'encongeixen. Tampoc surten si fa fred, no sigui que se'ls congeli la màquina de bufar. I si ha obres en un carrer, perquè hi han de passar? Malgrat tinguin un 4x4 els falta cotxe per protegir aquestes zones. Jo els hi compraria un 5x9 o, encara millor, un globus sense bitllet de tornada. Nosaltres, com a veïns i comerciants, si hem de lamentar, en nom de les víctimes dels robatoris, que passi el que passa.

SALVATGES I VIOLENTS


La violència té moltes cares , tantes com tipus de violències. A Itàlia la policia ha detingut 99 persones de cop en una operació anomenada Perseo i que havia estat elaborada a consciència els darrers mesos. Hi han participat 1.200 policies i els detinguts, tots a la Toscana i a Sicília, eren membres de la nova cúpula de la Cosa Nostra, la màfia siciliana i lacra de tots els italians conjuntament amb la Ndranghetta a Calàbria i la Camorra a Nàpols. Volien tornar a fer forta aquesta macro organització criminal però no ho han aconseguit.

A Paris s'han localitzat aquest matí cinc paquets de dinamita en uns grans magatzems. Els hi havien posat un grup terrorista afganès que pretenia crear el caos a la capital francesa. Aquest grup amenaça amb altres accions si França no retira les seves tropes d'Afganistan i de moment ja han aconseguit atemorir milers de persones que no caminen tranquil·les pels carrers de la ciutat més romàntica del món. Nicolas Sarkozy té ara la patata calenta a la seva teulada.

A l'Iraq, els pares del periodista que va llençar les dues sabates al president dels Estats Units han denunciat que el seu fill ha estat apallissat a la comissaria que té una mà i diverses costelles trencades, una hemorràgia interna i una ferida en un ull. El poble iraquià és al costat de Muntadar al Zeidi, el periodista, per l'odi que li tenen a George Bush, el president dels americans.Més que posar la pota, aquest jove es va condemnar a mort i allò que en pensi el poble serà tot el contrari que farà el govern per a evitar un conflicte diplomàtic per una agressió que milers de ciutadans de tot el món haguessin volgut protagonitzar.

Del nostre país no en parlaré en aquest post tot i que podria fer-ho sense problemes. Aquí, a la violència de genere, hi sumem la violència psicològica que ens provoca veure les notícies, escoltar-les per la ràdio o llegir-les als diaris en uns temps de crisi que promet ser llarga i dura. De l'escena de la sabata ja n'han fet un joc. Us deixo el link perquè jugueu i passeu una bona estona. Feu clic aquí.

ENGRUNES


Engrunes és el nom d'un nou blog que he obert avui mateix. Es tracta d'un espai on hi aniré penjant articles d'opinió, reportatges i notícies que he anat publicant a diferents mitjans de comunicació escrits aquests darrers anys. Hi posaré columnes d'opinió que vaig fer per al gratuït Més Tarragona, reportatges publicats al Més Tarragona quan era un setmanari i de pagament, notícies redactades durant la meva època com a corresponsal del diari El Mundo, articles d'opinió per a diverses revistes i fotos meves relacionades sempre amb el món de la comunicació.

Fa temps que volia fer-ho i al final m'he decidit. Principalment és un espai molt particular però que vull compartir amb tots vosaltres. Els papers s'estripen o envelleixen i la xarxa sempre manté les paraules intactes i perdura en el temps. El primer document que hi he penjat és un reportatge sobre la visita de Dalí a la ciutat de Tarragona i he triat aquest document com a regal Enllaça dos blocaires que darrerament es dediquen a mostrar fotos antigues de la ciutat de Tarragona. Parlo de l'Apa Noi i de La casa de Pinel, dues persones que disposen d'un fons fotogràfic molt interessant.

Amb el naixement del blog Engrunes poso punt i final a un altre blog que vaig obrir fa un any i que no he pogut mantenir actualitzat. Desapareix el blog Entrevistes i en la mateixa adreça hi apareix l'Engrunes. Espero que us agradi. Podeu llegir els documents, ampliar-los, imprimir-los i fins i tot puntuar-los. Feu clic aquí per anar al nou blog.
12 de desembre 2008

PERDRE EL TEMPS


Està demostrat que estem condemnats a perdre el temps. Nosaltres, els pobres mortals sotmesos a la crisi, perdrem els homes del temps de Telecinco. La cadena ha decidit posar a les llistes de l'atur als tres periodistes que feien aquesta feina i ha salvat el coll de Mario Picazo a qui han reconvertit, ara ja en la seva totalitat, en un dels reporters del seu frikie-show Supervivientes. A Telecinco ja li ha començat a caure una pluja de critiques i la tempesta d'opinions generada per aquests acomiadaments serà molt forta. Fan fora tres periodistes per reduir costos però mantenen altres que diuen ser-ho i que alimenten la televisió carronya dels migdies, tardes i caps de setmana a les nits i matinades tot parlant del cor.

Altres perden el temps al Japó. El viatge de les tres bessones (Montilla-Carod-Huguet) no està tenint bons resultats. La delegació catalana ha arribat tard i a més no té prou marge de confiança entre els empresaris nipons que els diuen una cosa al matí fan la contrària a la tarda. Montilla visitava la central del Sony a Tòquio un mati i 24 hores més tard els propietaris d'aquesta multinacional anunciaven la congelació salarial de la fàbrica que tenen a Viladecavalls. Montilla volia evitar els acomiadaments de Nissan i els japonesos li han dit que ja és massa tard i que no compten amb la fàbrica de Barcelona per produir nous models. Montilla i el duet d'esquerres tornaran a Catalunya com els egipcis, amb una mà al davant i una al darrere. Vindran de buit, amb més mal de cap per a nosaltres, els mortals.

Parlant de la mort, al Regne Unit fa temps que han perdut el seny. Aquesta nit les televisions angleses emetran un documental que explica i mostra amb tot detall com un home, un professor jubilat de 59 anys afectat per una malaltia degenerativa incurable, decideix viatjar a Suïssa per afrontar un suïcidi assistit. El cas, semblant al de Ramón Sampedro, acaba de la mateixa manera i em sembla una falta de respecte que s'emeti públicament aquest espectacle de la mort amb la crueltat que l'envolta. No sé on anirem a parar però és certament preocupant.

JA TINC LA CRIATURA

Aquest pont l'estic aprofitant per acabar de donar forma al llibre que vaig escriure per encàrrec entre els mesos d'abril i setembre. Ja us en vaig parlar en aquest post. El divendres al migdia, l'editor em va lliurar l'obra que ja està del tot maquetada. La criatura és molt maca. Té 160 pàgines, totes a color. Ha quedat molt millor del que esperava i ara tinc temps fins el dilluns per rellegir-la i corregir les possibles errades que hi puguin haver. El proper mes de gener es farà la presentació pública a la ciutat de Tarragona. Serà un moment molt important en la meva vida. Us deixo, torno a la lectura.

Abans de tancar el post us comento que el dijous em van fer una entrevista per parlar del meu blog. Van ser els companys del programa "Club Cultura" de Punt Sis Ràdio de Reus i més concretament, la Silvia. M'ho vaig passar molt bé, em vaig sentir molt relaxat en tot moment i això sempre s'agraeix. Tornar a parlar per un micro de ràdio després de cinc anys va ser tot un plaer. Quan em passin el CD amb la còpia, penjaré aquesta entrevista aquí al blog.
07 de desembre 2008

AMB EL CUL A L'AIRE


Espanya, país dels nyaps. Catalunya, sucursal dels desproposits. Apa. som-hi!
El govern de Madrid vol implantar un tipus de braçalet multialarma per als maltractadors que millori la seguretat de les dones amenacades. Ho farà ara, quan s'ha demostrat el nyap.

L'atur és la principal preocupació del 75 per cent dels ciutadans espanyols, l'economia toca fons i el nivell de confiança dels habitants d'aquest país de pandereta és el més baix dels darrers anys.
Això passa ara, quan el govern socialista ja ha reconegut hi ha la crisi que abans negava.

La deflagració de gas de Gavà ja té la seva primera víctima, una dona de 60 anys. Perilla la vida de 17 persones més, ferides en aquest accident. Una fuita de gas natural és la causa més probable del sinistre. El dia anterior a l'accident, els tècnics no van trobar cap fuita (llegiu el vuitè paràgraf on diu la tarde del martes...).

La cirereta del pastís és l'acudit del Faro d'avui. Per extreure la coherència a un Diputat d'ERC primer caldria trobar-la. És la cua final de la vinyeta que podreu veure aquí.
Quin panorama tenim i quin desastre ens espera...

NO FAN RIURE, FAN PLORAR


Els polítics tenen una capacitat de superar-se única ja sigui per les seves virtuts o pels defectes traduïts, en el cas d'avui, en el desconeixement. El programa Caiga quien Caiga (La Sexta, dilluns a la nit) ha iniciat un espai que té com a protagonistes els diputats al Congrés ja siguin simples diputats o també ministres. Una reportera del programa es desplaça a aquesta cambra amb la premsa del dia sota el braç i els pregunta sobre notícies d'actualitat. Són sempre preguntes fàcils per a unes persones que, per per ocupar el càrrec que ocupen, haurien d'estar molt més preparats que la resta de mortals. El cas és que "sus señorias" fan riure o, millor dit, plorar. La reportera de CQC pregunta a un diputat quina és la capital d'Euskadi i el diputat no ho sap. Pregunta a quatre o cinc diputats què és el CO2 i la millora resposta és la d'un parlamentari socialista que respon "es algo para evitar lo del medio ambiente". Josep Sánchez Llibre (CiU) diu que el president de Cuba és Fidel Castro, Sixto González (PP) no sap on cau Guantánamo, el Ministre Celestino Corbacho diu que "los nombres en chino son dificiles de recordar" perquè no sap respondre com es diu el president de la Xina i Leire Pajin (PSOE) afirma que l'actual president de Rússia és en Vladimir Putin. A la pregunta: quin és el sou mínim interprofessional actual, cap dels diputats consultats sap la resposta ni s'atreveix a dir una xifra.
L'espai de CQC posa de manifest allò que sempre diem, tenim el que tenim perquè així ho hem triat. I al final tenim uns polítics amb un nivell cultural més baix que una pedra. Particularment crec que aquest espai té molta utilitat però el contingut et fa sentir malament quan veus que tu, a casa mirant la tele, saps les respostes mentre ells, dirigint un país amb un sou moltes vegades més alt que el salari mínim, són on són. N'hi ha per plorar de pena. Us deixo amb la primera entrega d'aquest espai tot esperant que aguanteu fins el final sans i estalvis.


ARBRES DE LUXE EN TEMPS DE CRISI.


A vegades tinc la sensació que alguns polítics viuen en un altre món o, senzillament, passen de les crítiques dels ciutadans quan saben que han de fer o han fet alguna cosa mal feta. Faig aquesta explicació per parlar dels guarniments nadalencs que ja s'ha col·locat a les grans ciutats espanyoles. Crec que enguany i fruit de la crisi hagués estat millor una mica d'estalvi, el mateix que faran les famílies a casa seva. Enguany, per exemple, haguessin pogut posar menys llums per a reduir el cost energètic i de muntatge i lloguer tenint en compte que tampoc s'haguÉs notat massa. També haguessin pogut retardar el dia d'encesa de les llums nadalenques però tots el mantenen i serà, un any més, massa aviat però amb les mateixes intencions, provocar el consumisme dels ciutadans que, guiats per les llums i els aparadors decorats amb verd i vermell, van com zombis comprant compulsivament.

Ha passat tot el contrari. A Barcelona la regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, s'ha gastat 214.000 euros en la plantada de sis arbres nadalencs de ferro i fluorescents. Més de 32 milions de pessetes malgastats i amb la critica corresponent, i lògica, de diferents partits del consistori barceloní. Aquesta aberració es pot comparar amb el preu de l'avet nadalenc instal·lat a Madrid, el de la foto, que costarà 495.000 euros. Quasi mil milions de pessetes en un sol arbre, més el consum corresponent, en uns temps que criden a la prudència i l'austeritat econòmica. Aquests dos exemples són els de mala política d'uns representants que, com deia tot just començar el post, viuen a un altre món o se'n enfoten de nosaltres i els importa ben poc allò que els puguin dir. Encara hi ha temps per canviar. Des d'aquí demanaria als ajuntaments de Madrid i Barcelona que treguin aquests guarniments de luxe i a la resta de consistoris, especialment els de les nostres comarques, que posin menys llums i les encenguin més tard, a meitats de desembre i no la primera setmana o el mateix dia 1. Ja sé que no em faran cas però dient-ho tinc la consciencia ben tranquil·la i la seguretat que molts altres compartireu la meva opinió.

Aprofito per a recordar que segueix en marxa la campanya del BACA i que s'hi podeu sumar tots els blogs que defenseu un nadal ben català amb el tió i els reis enlloc del nadal americà amb al Pare Noel com a protagonista. Podeu agafar el banner que hi ha a la columna de la dreta i si el poseu al vostre blog m'ho feu saber i us sumaré a la llista de bogs membres del BACA. De moment ja som 15.

ARA NO VOLEM CAP ARE


Una de les principals virtuts de l'actual govern de la Generalitat és donar l'esquena als ciutadans a qui no se'ls consulta res per acabar fent autèntics desgavells. Per això es va presentar al seu moment el projecte per la creació de les ARE a 86 municipis catalans. ARE és una Àrea Estratègica Residencial que inclou centenars d'habitatges la meitat dels quals són de protecció oficial. La Generalitat vol impulsar 100 ARE construint 90.157 habitatges en un total de 86 municipis i entre ells hi ha Cambrils. De moment la zona escollida és la que uneix les urbanitzacions o barris del Moli de la Torre i Vilafortuny, per la part del Vial de Cavet. En aquestes dues àrees residencials que destaquen per estar formades únicament per habitatges unifamiliars i/o adossats s'hi faria el gran nyap, edificis de fins a vuit pisos d'alçada, petits gratacels que causarien un impacte visual sense precedents. En total 2.067 habitatges per a 8.200 persones en un municipi que ja està creixent de forma desmesurada i, en algunes zones, amb una clara falta de serveis. Hi ha però un segon impacte a analitzar si parlem de l'ARE, el social. Sense ànim de ser classista - mai ho he estat- queda clar quin perfil de persones vindrien a viure als habitatges de protecció oficial. Cap dels veïns del Moli de la Torre o Vilafortuny compliríem els requisits per aconseguir-ne un. Entre mig de les dues àrees residencials hi hauria un nou gueto i de pas es taparia de la pitjor de les maneres l'essència del POUM aprovat a Cambrils fa un parell d'anys i que ja marca cap on cal créixer i com créixer. Com la gent del conegut supermercat de material informàtic i articles electrònics, el personal de la Generalitat "no són tontos" i saben vendre bé un producte que, sovint, pot acabar sent tot el contrari del que s'anunciava. Les ARE es complementen amb la construcció de més serveis i equipaments que ha de projectar igualment qualsevol consistori de manera obligatòria i no pas perquè es posi en marxa una d'aquestes àrees estratègiques. A Cambrils es reservarien, dins aquesta macro-àrea de gratacels, dues zones per a equipaments per a construir un nou centre escolar i una escola universitària a més d'un espai on s'hi podria aixecar un centre de dia per a persones grans.Tot plegat és el joc dels disbarats. La gent que vam triar una zona residencial amb xalets adossats o habitatges unifamiliars enlloc de blocs de ciment, apostar per la calma i pagar el preu corresponent, no volem cap ARE a 200 metres de casa.

En aquesta lluita o rebuig de l'ARE, no estem sols ni som pas els únics veïns de Catalunya que diem NO a aquest nyap anomenat ARE. El PSC de Sant Celoni diu NO, l'Alcalde de la Roca del Vallès (CiU) diu NO, Santa Coloma de Gramenet diu NO, centenars veïns de Reus diuen NO, la CUP de Reus diu NO, CiU de Roses diu NO, CiU a Móra d'Ebre diu NO, a Ripoll diuen NO, Sitges diu NO, els veïns de Valls diuen NO, a La Canonja diuen NO, El PSC de Cerdanyola diu NO ... la llista pot continuar. Si el govern de Cambrils té ganes de fer un nyap, que se'l facin davant de casa seva. Acompanyo el post amb un foto-muntatge que he fet i que mostra la vista que tinc ara des del despatx de casa meva i la que tindría si aquesta ARE tira endavant. Per ampliar-la, feu clic a sobre.

UN NOU REGAL DE BATTIATO


Carmen Consoli, Anthony and The Johnsons, Anne Ducros, Sepideh Raissadat i Juri Camisasca. Són els col·laboradors de luxe que ha triat el cantant Franco Battiato per al seu nou disc que ja es pot escoltar al Youtube. Fleurs2 és una col·lecció de clàssics de sempre composats per altres autors que Battiato ha arranjat per cantar-los però a més hi ha dos o tres regals, temes nous del fabulós músic sicilià. Fa uns anys va enregistrar Fleurs i posteriorment el Fleurs3. Ara faltava aquest nou treball que tanca una trilogia sensacional. Battiato canta en anglès, francès i, lògicament, italià. Entre els temes escollits hi ha Et maintenant o Sitting on the dock of the bay. Ja sabem que Battiato no és el millor cantant en anglès o francès però només pels arranjaments que ha fet ja val la pena escoltar aquestes cançons. El nou treball el tanca amb un dels millors temes que he escoltat mai i que Battiato va composar per la cantant Giuni Russo.

Als qui el seguim i l'estimem, als qui l'hem conegut bastant a fons i hem tingut la sort de compartir bones estones amb ell, ens faltava aquest nou disc. Com a mostra, un botó. Us penjo una de les cançons del nou treball de Battiato i també la versió que comentava de Giuni Russo. Avui és diumenge i els dies de festa cal fruir enlloc de pensar en problemes. Espero que us agradi.

FRANCO BATTIATO - IT'S FIVE O'CLOCK

GIUNI RUSSO - L'ADDIO

23 de novembre 2008

LA CAIXA, DE REBAIXES


Em sorprèn l'actual política de La Caixa, una entitat financera que mai ha regalat res a ningú i que ara, en temps de crisi, posa al mercat productes a preu d'autèntica ganga. La Caixa està de rebaixes. Fa un parell de dies anunciava que posa a la venda, a través de Criteria CaixaCorp, el parc temàtic de Port Aventura, valorat en uns 700 milions d'euros. Ja hi ha interessats en la compra d'aquest gegant de l'oci que per La Caixa és un simple negoci i no pas una empresa on hi treballen 4.000 persones.

Les rebaixes continuen perquè ja hem pogut llegir que la mateixa Criteria CaixaCorp està disposada a vendre la participació del 12,5 per cent que té a Repsol YPF a la petroliera russa Lukoil sempre i quan els russos comprin un altre 20 per cent a Sacyr Vallermoso i financin tota l'operació. Per un país, el soviètic, on hi ha tants multimilionaris com pobres, no serà massa problema iniciar aquesta adquisició d'un negoci que, per La Caixa, es això, senzillament un negoci més. El president del govern espanyol ja va dir que no és partidari que aquesta companyia espanyola tingui propietaris estrangers però recordem que ZP diu "diego donde dijó digo" i mai se sap què li faran fer i dir els qui el governen a ell.

Per a rematar la setmana també hem sabut que La Caixa ha presentat una oferta per participar a la subhasta d'actius feta pel Fondo de Adquisición de Activos Financieros per aconseguir una part dels 5.000 milions d'euros perquè bancs i caixes incentivin la concessió de crèdits a empreses i famílies. Dit d'una altra manera, els qui més guanyen i més beneficis obtenen, enlloc de dedicar-los a incentivar en nom propi i amb els seus diners, utilitzaran els de l'estat que també són els nostres. La Caixa, entitat que els primers nou mesos de l'any ha obtingut uns beneficis de 1,571 milions d'euros, ha quedat descartada de la subhasta però altres entitats similars, no. Caixa de Sabadell té previstos uns beneficis per enguany de 100 milions d'euros, BBK en guanyarà 258 milions i Kutxa uns altres 147. Aquestes tres entitats financeres, tot i amb els guanys, si que rebran el cop de mà econòmic del govern. Cada cop és tot més il·lògic, més fastigós, més insultant. La Caixa de rebaixes i nosaltres de crisi. Caixa o faixa...

Per acabar aquest post, un comentari que algú titllarà de demagog, no passa res. Abans d'escriure aquest article he anat a comprar. El senyor que tenia davant meu a la caixa del Mercadona, tenia uns setanta anys, ha hagut de deixar-li al caixer una ampolla d'oli del barat. No tenia prou diners i havia comprat quatre iogurts, un paquet de magdalenes i altres coses essencials. Més tard, la senyora que tenia davant meu a la caixa del Schlecker, ha hagut de deixar-li a la caixera una ampolla de suavitzant. La compra del paper higiènic, la lleixiu i el sabó per a rentar els plats s'havia polit el seu pressupost. Cosses que passen, oi?

VIUEN D'AQUÍ PERÒ S'HO PASSEN PEL FOLRE


Ja es pot escarrassar en Marcel Gorgori en promocionar els vins i caves catalans amb el programa que presenta setmanalment a Canal 33. Per més que insisteixi, ell i moltes altres persones i institucions o associacions, els de les espanyes foranies van pel seu camí. Aquest mati m'he unit al grup del facebook Bevem vi i cava català que ja ha rebut el suport de quasi 1.500 persones. Ha estat quan llegint les argumentacions i comentaris de la seva autora, la Silvia Naranjo, m'he disposat a comprovar allò que ja sabia que passaria. Arriba el Nadal i per tant l'època dels lots nadalencs que ofereixen empreses i supermercats. Xoriços, formatges, pernils, patés, torrons, neules, licors dolços i, com a productes estrella, el cava i el vi. He buscat les ofertes de lots nadalencs de tres coneguts supermercats per saber quins vins i caves catalans incloïen. Sabia que de caves del país en trobaria a dojo - se'n fan fora de Catalunya? - però m'he sorprès al veure la selecció de vins.

Anem a pams. Entro a la web de Carrefour i trio "sólo consultar catálogos". Aquesta multinacional ofereix als seus clients més d'una trentena de lots de nadal. A tots ells hi ha vins de Somontano, Rioja, Ribera del Duero i altres punts de l'estat menys els de les D.O catalanes a excepció d'un blanc de Rene Barbier que si inclouen en quatre dels seus lots.

Segon cas. El Corte Inglés posa a l'abast del seus clients 5 lots i no hi apareix cap vi català. A més han tingut la barra d'incloure, en un dels lots, un vi estranger, un Lambrusco. Tercer exemple, Eroski. Aquesta cadena de supermercats disposa d'una extensa secció de vinos y cavas on no trobareu cap vi català. Carrefour, El Corte Inglés i Eroski tenen molts supermercats al territori català però es passen els productes de la terra pel folre. I després diran que els catalans sempre estem en peu de guerra, protestant injustament i queixant-nos per no res. Us convido a denunciar aquest greuge, a sumar-vos a la campanya de la Silvia i a veure, amb més ganes que mai, el programa del Marcel Gorgori.

AVUI FA UN DIA CLAR



Avui fa un dia clar. Tu somrius però et queixes. Tot et pesa, tot t'espera però avui no sortiràs. Hem anat a l'hospital i aquella llum estranya no m'agrada, no m'agrada però se t'hi han quedat. Jo no em moc del teu costati els teus ulls em diuen tant... les notícies no són bones i aquells tubs amb què t'han disfressat no em deixen respirar, i no fan per tu perquè tu sempre has vestit ben elegant.

Malgrat el cansament avui et veig tan maca, tan bonica, tan amiga com sempre has estat. Quan tu em vas preguntar fins on arribaríem érem joves i vaig dir-te que encara era aviat. Ara sé que ja et puc dir que pots comptar sempre amb mi cada dia, cada nit perquè ja no em puc imaginar no tenir-te al meu costat, veure com t'adorms i com et lleves, fer els teus somnis realitat.
I aquest matí mateix, has dit adéu per sempre, no ho entenc i no ho vull creure, perquè tot està a mig fer. Dóna'm tot el teu amor malgrat dormis al teu món, diga'm que estaràs per sempre molt aprop, per seguir-te explicant mentre estic aquí lluitant. Buscaré al cel el teu estel i mai no l'abandonaré.

/... / El que acabeu de llegir és una cançó del grup Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort. Els he descobert avui mateix, a ells i la cançó, tot escoltant IcatFM, una emissora que em dóna cada dia moltes alegries per la qualitat de la selecció musical i els seus programes. Aquesta cançó no m'ha deixat indiferent. Ni pel text ni per la música. M'ha fet plorar (això ja passa en aquells dies que, per un o altre motiu, estas tendre, sentimental). Se'n troben poques de composicions com aquesta i encara es troben menys sovint grups musicals com el del Narcís Perich que, de ben segur, té un molt bon futur musical a Catalunya. El seu darrer CD és molt bo, ratlla el 10. Això em diuen les meves orelles i les meves percepcions. Us recomano que, ara que heu llegit el text, l'escolteu amb la música. Us portarà només 4 minuts que us faran viure més intensament les següents hores tot mirant les coses amb un altre sentit. Gaudiu-ne! Feu clic al Play!

17 de novembre 2008

TORNA EL NADAL ... I LA BACA


Ja ens han començat a envair de motius nadalencs i això que falta un mes i mig per aquelles dates de reunió familiars, petons i abraçades, confessions i llàgrimes, felicitat i joia. A la ciutat de Tarragona ja es poden veure els carrers guarnits amb les típiques llums i a Cambrils també han començat a posar-les. Les estanteries dels principals supermercats ja ens permeten comprar torrons, polvorons i altres pastissets variats i tradicionals del nadal. Per a rematar-ho, les botigues dels xinesos ja estan plenes de pares noels amb l'escaleta llestos per penjar als balcons de les cases.

Per això, com ha tornat el Nadal, també torna la BACA (Blog Anti Christmas Americà). Va néixer el 9 de novembre de l'any passat com una associació de blogs que recolzem la figura del Caganer, el Tió, l'Home dels Nassos i els Reis d'Orient enlloc del Santa Claus i altres invents del país que mata a mig món i estar content de fer-ho, un país molt gris amb un president de color.Ho dèiem l'any passat i ho tornem a dir ben fort: No volem més iaios amb barba blanca i vestits de vermell pujant amb una escala per les façanes de les nostres cases. Volem que els nostres nens visquin les tradicions que nosaltres hem viscut i que entenguin que els regals els caga el Tió i els porten els Reis d'Orient si els poses menjar a ells i als camells. Reivindiquem un Nadal ple de les nostres identitats on regni l'amor i la pau i, per acabar, exigim als nostres ajuntaments que no pengin les llums nadalenques abans del 10 de desembre i que els nostres botiguers decorin els seus aparadors a partir del mateix dia.

El banner que acompanya aquest post és l'oficial del BACA, enguany una mica renovat, i podeu fer un copiar pegar (ampliant-lo abans tot clicant sobre ell). Si us plau, qui s'apunti al BACA i posi el banner al seu blog que m'ho faci saber que farem un llistat amb els links inclosos. L'any passat es van sumar al BACA 15 blogs. Espero que enguany superem la xifra.

AFAITADES


La segona lectura de premsa del dia, la primera és al matí i la tercera a la nit, m'ha aportat substancia per aquest post. He observat encuriosit l'última foto que han repartit de Fidel Castro. És aquesta i com veureu el seu estat és patètic, com la seva persona i tota la seva vida. El dictador cubà s'esvaeix lentament o això ens fan creure els seus assessors. Jo fa mesos que penso que Castro és mort i el tenen amagat a qualsevol càmera frigorífica per buscar el millor moment per treure al mort i lliurar-se'n però amb honors. Està clar que a Castro li queden dues afaitades i, en aquest cas, no em sap greu.

També li queden dues afaitades, potser una de sola, a Manuel Barrera, Tinent d'Alcalde de San Fulgencio (Alacant) i acusat de cobrar un suborn per donar suport a un pla urbanístic que canviava uns habitatges econòmics per uns de luxe d'un milió d'euros i la zona verda per un camp de golf, casinos, hotels i un port esportiu. A Barrera li van parar una trampa amb càmera oculta i hi va caure amb les quatre grapes. Hi ha un vídeo que demostra el suborn i on es veu a aquest regidor independent que governa amb un pacte amb el PSOE acceptant, de mans d'uns suposats empresaris catalans i andorrans, un sobre amb 5.000 euros que serà, a partir del moment en que l'agafa i fins el 2011 quan guanyi les eleccions i tingui majoria al consistori, la seva paga mensual. Ara aquest personatge diu que tot ha estat un complot però la gravació el posa en evidencia i el condemna. De moment ja han passat pel jutjat un regidor del govern, l'advocat municipal i l'alcaldessa de San Fulgencio que va expulsar del govern a Barrera i que està acusada de preparar la trampa i el suborn. Sigui com sigui, a Barrera li queden com a polític, dues afaitades. Al vídeo hi trobareu frases d'aquest senyor que es poden immortalitzar com ara: "mejor en billetes grandes, ocupan menos espacio". El podeu veure en aquest enllaç.

Per acabar, a qui també caldria afaitar d'una vegada per totes és a algun dels companys dels protagonistes d'aquesta foto on per cert, sembla que s'ho passin bé tot rient. Són tècnics de manteniment d'avió de l'aeroport de Barajas que han acompanyat fins els jutjats de Madrid als tres imputats per homicidi imprudent en el cas de l'accident aeri que el passat 20 d'agost va acabar amb la vida de 154 persones. Que es depurin responsabilitats d'una vegada i vagin a la presó els qui van intervenir en aquella catàstrofe d'una o altra manera. Els culpables cal buscar-los a la pista i també als despatxos de la companyia propietària de l'avió sinistrat. Que els afaitin si toca.

S'HA APAGAT LA VEU DE L'ÀFRICA


La cantant sud-africana Miriam Makeba va morir ahir de forma sobtada a Itàlia. Makeba participava en un concert contra la camorra i de suport al jove escriptor Roberto Saviano, autor del llibre "Gomorra" on descobreix els secrets de la camorra napolitana. Saviano està amenaçat de mort, viu amagat i recentment ha anunciat que marxa d'Itàlia a un altre indret del món on pugui viure sense por. Tornem al concert. Miriam Makeba era una de les artistes convidades en aquest concert que es feia a Baia Verde, el lloc on la màfia va matar amb una vintena de trets a l'empresari Domenico Noviello, propietari d'una autoescola, per haver denunciat que els de la Camorra l'estaven amenaçant de mort si no pagava el "pizzo" el sou que has de pagar si vols protecció de la màfia i no morir abans d'hora.

Ara si, tornem al concert i parlem de Miriam Makeba. Aquesta cantant, de 76 anys, era tot un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial. EL 1963 el govern sud-africà va prohibir tots els seus discos i la va desterrar del seu país. Va tornar-hi el 1990 quan Nelson Mandela la va convidar a viure de nou a la seva pàtria. Makeba, coneguda com a "Mamá África", va ser la primera dona negra que va guanyar un premi Grammy, el 1965. Dos anys després va aconseguir la fama mundial amb la cançó "Pata Pata" inspirada en la dansa de les xaboles de Johannesburg. Ahir Makeba va ser de les ultimes personalitats a cantar. Era tard i quedaven pocs espectadors, un fet que va molestar a la cantant. Va cantar, descalça sobre l'escenari, més de mitja hora. Acabada la seva actuació, va acompanyar la resta de cantants en el comiat i mentre s'acomiadava, asseguda en una cadira de rodes pel seu delicat estat de salut, va perdre el coneixement. Va morir al cap de mitja hora a la clínica Pineta Grande pels problemes de cor que arrossegava feia dos anys. A la seva autobiografia Makeba havia escrit "he mantingut la meva cultura, la meva música i els meus orígens i gràcies a tot això em vaig convertir en aquesta veu i aquesta imatge d'Africa i el seu poble, sense ser-ne conscient". En homenatge a la Miriam Makeba deixo penjat el vídeo del "Pata Pata".

MÉS FEINA PELS PROFESSORS.


El Consell de Ministres ha aprovat un Real Decreto que complica encara més la vida als futurs professors. Els aspirants a professors de secundaria hauran de fer un màster d'un any de durada per garantir el seu nivell formatiu, per aprendre a ensenyar. El nou títol serà necessari a partir de l'octubre del proper any 2009 i també afecta els futurs professors de FP, Batxillerat i d'idiomes. Diu el govern que l'objectiu és "que els professors puguin transmetre de manera apropiada els seus coneixements als seus alumnes tal i com marquen els objectius europeus".No sóc professor però en conec uns quants i aquesta informació m'ha deixat descol·locat. Entenc que els docents han d'estar preparats però crec que aquest màster l'haurien de fer els alumnes i, sobretot, els pares. Ens trobem en un moment en que el professor no pot renyar, cridar o castigar a l'alumne perquè si ho fa, li vindrà el pare o la mare i li muntarà un "pollastre de grans dimensions". Ja no parlem de prendre al nen el telèfon mòbil mentre és a classe perquè llavors la bronca dels pares pot acabar com "el rosari de l'Aurora".

Segons l'informe PISA, els resultats dels escolars espanyols són molt per sota de la mitjana feta a un total de 57 països. El govern creu que els professors són els elements a reciclar quan realment cal que un reciclatge als pares. En la gran majoria de casos, el nen d'avui en dia fa el que li dóna la gana, es toreja als pares com vol i a sobre té autoritat per cridar a la professora i anar insultant a companys i docents. Els pares d'aquests nens, més propers a un ximpanzé que a un humà evolucionat, haurien de governar una situació que no entenen i per postres el govern s'equivoca de bàndol. Aquest és el típic cicle educatiu i familiar: els pares has evolucionat i tenen uns coneixements que transmeten als seus fills, uns nens que a escola es comportaran i aprendran. En cas contrari, estarem on som ara, en un caos on els professors fan el que poden i acaben deprimits, desincentivats i frustrats. Permeteu-me que acabi posant-vos un enllaç a un blog on llegireu una carta que un professor va enviar al diari El País. La carta es diu "perdón por ser profesor" i la dedico a tots els professors, pares, fills i ministres. Feu clic aquí.

LA POBRESA D'ALGUNS POLÍTICS


Sempre he dit que els polítics haurien de ser professionals de la política, complir uns requisits mínims per ocupar el seu càrrec en bé de la gestió de la ciutat. En cas contrari, passa el que passa. Aquest sistema existent, i ben constatat, que permet a qualsevol regidor o regidora, alcalde o alcaldessa, presidir un consell comarcal, una diputació, el govern autonòmic o central, acaba decebent. Ja sabem que CiU és el partit dels metges i advocats, que el PSC i Iniciativa són els partits del metges i que el PP és el partit dels economistes. Ja sabem que tot alcalde té la seva bona ombra, el cervell que és qui mana realment. Tot això ja ho sabem però cal canviar les coses. Si féssim passar un petit examen, semblant a unes mini-oposicions, als qui opten a un càrrec electe, ens quedaríem sorpresos i més de la meitat s'haurien de quedar a casa. Dic tot això perquè una regidora de Santa Cruz de Tenerife m'ho ha posat en safata i ja fa dies que ho volia comentar atesa les ineptituds que he vist darrerament no massa lluny del lloc on visc.

Anem cap a les illes canàries. L'oposició havia preguntat a una regidora del govern sobre la relació d'immobles que l'ajuntament del municipi té cedits a ONG's. La resposta no té pèrdua perquè la regidora, Esther Sarrautte, respon literalment: "En Patrimonio no figura ningún local cedido a ONG. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas (ONG), no". El regidor que havia formulat la pregunta va haver d'aclarir-li el significat de les tres lletres, ONG. La regidora va culpar un funcionari municipal, presumpte autor de l'informe que acabava de llegir. Tot plegat sembla un despropòsit però és tan trist com real.

El cas m'ha recordat a aquella entrevista feta a George Bush ara fa vuit anys, quan era candidat a la presidència dels Estats Units. Li van preguntar qui eren els talibans i va respondre que eren un grup de rock. Dissortadament va comprovar qui eren un any després, quan l'11-S.Si us plau, una mica de vergonya aliena i de dignitat. La política no és l'art de guanyar diners fàcils, no és un període de temps que serveix per incrementar el patrimoni personal, no és un joc. Que reciclin els nostres polítics i que enviïn cap a casa els qui no serveixin. El problema serà que, possiblement, algun ajuntament es quedaria buit. Aquí teniu l'enllaç amb la notícia i el vídeo. No us el perdeu. Vergonyós.

OBAMA, ESTAVA CLAR.


Ja tenim nou amo del món. Barak Obama ha estat escollit nou president dels Estats Units. Per una vegada els americans han estat llestos i han apostat per la joventut del candidat de color deixant en un segon terme l'altra competidor que sembla tret de les pel·lícules en blanc i negre. McCain ha estat el perdedor que es preveia i Obama el guanyador que tothom esperava. Ara té feina per endavant, afrontar la crisi del seu país, complir les seves promeses i sobretot les més arriscades com ara retirar les tropes d'Iraq. L'arribada d'Obama a la Casa Blanca treu d'aquest edifici al pitjor president nord-americà de la història. Bush ha estat un negat i no ho podia fer pitjor. Superar la seva feina li serà fàcil a Obama perquè el llisto, més que estar molt alt, no existeix. Donem temps al nou elegit i preguem perquè ens surti bo i no acabi de podrir el món en nom de tots.

QUIN GREUGE DE SÍNDIC

Foto: El petó de Judes.

Aquells que es pensin que un Sindic de Greuges de qualsevol ciutat té alguna utilitat, que baixin dels núvols. De cada deu, a vuit els han triat per favors o, més ben dit, serveis prestats. N'he conegut uns quants i ara que s'ha confirmat que la ciutat de Tarragona ha creat aquesta figura, figurí es podria dir, ve al cas parlar del tema. El Síndic de Greuges, hi ha excepcions com el de Cambrils i altres municipis però no en el cas de Tarragona, és aquell "personajillo trepa" que és a tot arreu i no soluciona res enlloc. Els veus al capdavant de l'organització del Carnaval, Setmana Santa (sobretot perquè són molt de missa), festes majors i altres "mandangues". Cal, com diuen els italians, lluir la "faccia" per aconseguir els "favores" del padrino de torn.

Com a bons trepes, fan bon paper a tothom, somriuen, parlen i parlen, venen fum, prometen, aconsellen, es pensen que són els millors en tot i que la ciutat els estima pels seus actes de "refregaculs" i busquen, llepant on poden, qualsevol racó on experimentar fins l'orgasme la seva auto-complaença que també es coneix com a "narcisisme egocèntric". No hi ha res pitjor que un personatge d'aquestes característiques per ocupar aquest càrrec a Tarragona. Ara milito aquí, ara milito allà, ara bufa el vent per aquí, ara cal caminar cap allà...

No hi ha res com haver utilitzat la feina de funcionari matinal per situar-se, acabant de fer el dropo, a confraries, associacions i entitats. No hi ha res millor que haver fet malament la feina que et paga i manté per preconitzar el tarragonisme sempre amb recompensa a les hores d'oci. Ho lamento per tots els tarragonins i tarragonines però aquest exemplar escollit no serveix per solucionar res malgrat hagi convençut, això ja passa amb els grans venedors de fum, tots els partits polítics. Agafeu-vos ben fort que ara, en temps de crisi, arriba una despesa innecessària i mai millor dit.

VÍCTIMES D'ASSASSINS COVARDS


78.594. No és cap número de la Loteria, per desgràcia. És el nombre de persones condemnades per maltractar les seves parelles els darrers tres anys, d'ençà de l'aplicació de la llei integral contra la violència masclista (nom que podrien canviar tot traient la paraula masclista i tema del qual ja en parlarem un altra dia). La xifra en qüestió fa fredor i el més preocupant és que va en augment el nombre de casos de violència domestica. L'any 2007 van presentar-se als Jutjats de Violència sobre la dona més de 126.000 denuncies i els sis primers mesos d'enguany la xifra ja supera les 75.000 o sigui que, tristament, es superarà el record. No hi ha dia que passi en que no escoltem a les noticies un nou cas, depèn del dia dos o tres. Ja ens hi hem acostumat, se'ns faria estrany un servei informatiu sense la dosi de mort propera corresponent, la que se suma a la dosi de mort internacional que també ens serveixen en safata a l'hora de dinar i que el nostre subconscient reclama per coherència a aquesta lògica del funcionament del món tan patètic on vivim.
Tornem al tema que ens ocupa. En aquests darrers tres anys més de 112.000 dones han demanat una ordre de protecció i tres de cada quatre l'han aconseguida però una d'elles no. En molts casos ha estat aquesta dona la víctima mortal setmanes o mesos després de rebre la negativa. Set de cada deu maltractades no denuncien mai i se sumen a la llista de morts.Molts ciutadans associen l'increment d'aquest tipus de violència a l'increment del nombre d'immigrants i tenen raó en el fons però no pas en les formes. Una de cada tres víctimes és d'origen estranger però pel fet que a Espanya hi viuen molts estrangers i no pas perquè els que hi viuen siguin més violents, percentatge senzillament.

Sigui com sigui, la gent acaba amb la vida de la seva parella sense cap problema, sense contemplacions. Del respecte s'ha passat a les amenaces, de l'amor a l'odi, de les males paraules a les ganivetades, dels cops i pallisses a la mort directa. Ells, els assassins que són tan homes quan maten i tan malalts mentals quan es defensen davant el jutge, han girat el món com si es tractés d'un mitjó i ara el món on vivim fa pudor. Per sort no conec cap maltractador tot i que tampoc sé si en tinc un a la vora. Prefereixo pensar en positiu, tenir-los ben lluny. Com a enamorat de la vida i malalt d'amor dels qui m'envolten demano un impossible, una mica més de seny i un crit ben clar per als qui maten: que es treguin la vida com a valents abans de matar als altres com a covards.

JA SÓN AQUÍ


Ha costat però al final han arribat. Ja són aquí els Mossos d'Esquadra, ja s'han desplegat a les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Ja patrullen pels nostres carreres i les nostres carreteres malgrat siguin el cos policial que causa més antipatia entre els ciutadans. Els Mossos no van començar amb bon peu i han seguit en una línia que, personalment, crec molt equivocada. Lluny de ser agents propers als ciutadans, aquells agents que han d'ajudar i resoldre dubtes, han esdevingut el "coco" a qui tothom té por. Només cal que sortiu al carrer i pregunteu quina imatge té cadascú de la policia autonòmica catalana. Són els qui posen multes amb prepotència, no perdonen la vida a ningú i es creuen el cos d'elit que salvarà al món. Hem estat anys criticant la Guàrdia Civil i ara resulta que els catalans s'estimen més les formes de la benemèrita que no pas la dels Mossos. De Policia Local n'hi ha de tot tipus. Els de Calella són amables, atents amb les persones. Els de Cambrils vacil·len a la gent, multen i sancionen per a recaptar més euros pels sous dels qui governen i fan la vista grossa quan volen i amb qui volen. En canvi els Mossos han desplegat sobre tot el territori aquesta imatge dura que provoca, més que respecte, molta por. Ja són aquí els homes de Harrelson. Que Déu ens agafi confessats.

Us deixo uns enllaços tot recordant, ja sabeu que m'encanta aquest exercici, que cal tenir memòria i la gent no oblida. Enllaç 1 · Enllaç 2 · Enllaç 3. De regal amb aquest post, un retallable d'un cotxe dels Mossos per si voleu muntar-lo i posar-lo sobre la televisió, on ara hi ha la sevillana o el toro.

UN REGAL, UN SILENCI.


Fem una pausa. Deixem a banda la crisi que ja ens surt per les orelles de tant de parlar-ne i aturem-nos un moment en el silenci. Avui, tot just quan arribava a casa, he vist que el cel tenia una tonalitat especial i que la platja era plena de gavines reposant sobre la sorra i acabant de menjar-se les restes de peix que els pescadors han llençat tot just quan arribaven a la Llotja i acabaven de destriar les captures del dia.
Eren quarts de sis i d'ençà que van canviar l'hora es fa fosc molt més aviat. M'ha semblat que la bellesa del paisatge es mereixia ser immortalitzada i compartida amb tots vosaltres, com un regal. He anat un moment a casa per agafar la càmera de fotos. He tornat a la platja. El resultat és el que veieu, aquestes dues imatges i un centenar més que em guardo per quan necessiti pau i silenci. Heu vist quins colors té el cel? Us heu fixat la lluita de les gavines a pocs metres del mar nerviós d'aquesta jornada?

Cambrils té això, la màgia d'uns paisatges que s'apareixen per minuts i tornen a marxar desdibuixant-se amb mandra, una posta de sol càlida en color i freda en temperatura, el so del mar i el silenci del cel que enfosqueix amb bellesa. Hem de fer-ho més sovint això. Hem d'acostumar a la nostra ment a instants de calma, buscar la descompressió del dia.
Veieu com encara és possible fer un post i no parlar de crisis ni de política?

EL BANC


Els protagonistes d'aquest post podrien ser els de la foto o qualsevol grup de persones grans que dediquen part del dia a compartir conversa asseguts en un banc de qualsevol plaça. Maten el temps i així, de pas, no gasten els diners de la seva macropensió comprant-se coses inútils a les botigues o prenent copes en un bar. El banc és la seva segona casa i estic convençut que sovint parlen de les possibilitats que tindria aquest element del mobiliari urbà si disposes de més luxes com ara una televisió, una taula de treball o un reposapeus. Això els faria més fàcil la jornada però saben que ara no pot ser, no toca, la crisi impedeix aquests luxes.

El banc on parlen és a la típica plaça on hi ha diversos comerços. Aquests dies un dels temes de conversa és l'economia i els seus efectes a la plaça. Veuen que hi ha persianes baixades i amb un retol que anuncia que el local es lloga. Fins fa poc aquests locals eren oberts però això era abans de la crisi. Ha tancat l'oficina immobiliària, la de la constructora, la fruiteria i la botigueta de queviures de tota la vida. Per sort observen el moviment que es produeix a la sucursal bancaria que és una de les que ha rebut una injecció econòmica del govern. Els avis pensen que ells, malgrat la por a les xeringues, també acceptarien aquesta injecció que ara, ves per on, no toca perquè ells no són productius, són ciutadans de tercera.

La plaça l'acaben d'omplir el locutori telefònic dels marroquins, el magatzem dels xinesos i la carnisseria dels pakistanesos. Aquests no reben els efectes de la crisi perquè les seves comunitats són nombroses i sempre tenen clients. Tampoc ho passa malament el super de marca de la cantonada i un petit local on s'arreglen sabates que fa poc era a punt de tancar i ara ha hagut de col·locar la maquineta del "su turno". Els dies passen lents en aquests bancs plens de gent gran que ara, des de fa pocs mesos, comparteixen conversa amb els altres bancs de plaça que ocupen persones de quaranta i cinquanta anys. Són els qui han ajudat a fer més nombrosa les delegacions de l'empresa més gran de l'estat, les oficines de l'atur. Així és un dia qualsevol en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol.

SEGUR QUE NO ESTEM SEGURS

FOTO: REVISTA CAMBRILS
Ara hem sabut que els veïns del Moli de la Torre, una de les urbanitzacions de Cambrils més conegudes, van aconseguir, ara fa quinze dies, que un empresari que viu en aquesta zona patis un segrest exprés per part de dos desconeguts. Els fets van tenir lloc el passat dia 11 quan aquest empresari va arribar al pàrquing privat de casa seva acompanyat de la seva filla, menor d'edat. Un individu estrany i vestit de negre es va apropar al vehicle i li va dir que l'havia de dur a la seva empresa perquè tenia un problema. L'empresari va olorar la trampa i va respondre que no es mouria d'allí. L'home de negre va sortir corrent i un matrimoni que passejava per la zona va veure tota l'escena: l'entrada del cotxe al pàrquing, l'home que seguia al cotxe i la fugida del mateix. Aquest matrimoni ja havia vist coses estranyes abans. Davant de l'aparcament, a l'altra costat de carrer, una moto amb la matricula tapada amb una bossa i el conductor, també vestit de negre, amb un passamuntanyes sota el casc. Els dos estranys van fugir dalt de la moto però abans van mantenir una conversa telefònica. Uns diuen que eren italians, altres albanesos. Acabada aquesta estona de desconcert i de tensió, que es va prolongar com a mitja hora, els veïns van trucar a la Policia Local.
El cas és que la decisió de l'empresari de mantenir-se tancat al vehicle va ser la millor i que la presencia dels veïns va ajudar a incrementar els nervis entre els presumptes atracadors.
Tot això ens ha de fer reflexionar pensant en el concepte de solidaritat i ajuda. Molta gent, en la pell del matrimoni que veu el que van veure, hagués marxat a tancar-se a casa però ells no ho van fer. Aquest fet és lloable.
També hem de pensar en aquest sentiment d'inseguretat que els polítics neguen malgrat el pateixin molts ciutadans. L'any passat es parlava de l'onada de robatoris a certes parts de Cambrils i especialment a les urbanitzacions. Els responsables polítics van amagar, com es diu vulgarment, la merda sota la catifa. Dit d'una altra manera, van negar les evidencies (no hi ha més cec que el qui no vol veure-hi).
Recordo la presencia policial al Moli de la Torre i a Vilafortuny. Havíem passat de no tenir-ne a tenir-ne massa. Semblava que aquests dos barris acollissin una reunió del G8 o la cimera de països iberoamericans. Va ser flor d'uns dies.Els veïns del Moli es van manifestar per a reclamar més seguretat i l'Ajuntament de Cambrils els va demostrar la seva ajuda multant-los amb 200 euros per col·locar una pancarta reivindicativa, la de la foto, entre dos fanals a l'entrada del barri. Més tard, per la pressió veïnal i la vergonya aliena que encara tenien els qui governen aquest poble-ciutat, van treure la multa però això no els va salvar de les critiques. Ara tot torna a ser com abans. Poca presencia policial, la mateixa sensació d'inseguretat i, de tant en tant, un atracament, robatori o intent de segrest. No parlo per parlar, a l'enllaç del cas del Moli de la Torre, hi sumo aquest altre publicat avui mateix.
És el peix que es mossega la cua, el cicle que comença en disbauxa i acaba en disbauxa, el cúmul de despropòsits. Protegir el teu veí dels perills no té preu, fer la vista grossa i vendre fum no té paraules.

SENTIT I SENSIBILITAT


El moviment es demostra caminant. He escoltat aquesta frase, en castellà, centenars de vegades. Ara ve al cas, per il·lustrar aquest post on vull recordar que hi ha crisi i que, més que mai, cal que l'administració estigui al costat del ciutadà. La sensibilitat dels polítics es demostra, per exemple, alleugerint la carrega fiscal dels habitants del municipi que gestionen (alguns es pensen que governen) quan s'acaba l'any i cal revisar els impostos i taxes pel següent exercici. Aquí es distingeixen dues classes de gestors, els bons i els pèssims. Els bons són aquells pocs que poden ser capaços de mirar-se els números de dalt a baix per aconseguir congelar els impostos o rebaixar-los buscant formules per equilibrar la balança i evitar deixar d'ingressar aquella part de diners que han decidit no cobrar al poble.
Els pèssims, aquests van en augment i ja eren masses, són tots aquells que augmenten els impostos al nivell de l'IPC tot explicant, sense arguments reals i creïbles, que no hi ha més remei i que malgrat l'augment, la seva ciutat (se la fan seva), segueix sent de les que menys apuja les taxes. Evidentment, això no s'ho creu ningú i menys el qui preconitza aquesta gran mentida.
Aquests governants que no saben gestionar prefereixen tirar endavant obres faraòniques que podrien aturar-se per a destinar els diners a altres causes. També són aquells que a principi de mandat es van pujar el sou de manera vergonyosa i ara culpen altres organismes per no haver marcat un sou concret per ajuntament, depenent dels habitants del municipi, deixant la decisió de la nòmina en mans de l'equip de govern. Posats en un sac o a l'altre, no és mala idea que mirem què pensen fer alguns dels principals ajuntaments del nostre entorn. Aplaudim al de Reus perquè ha decidit congelar els principals impostos com l'IBI tot i que augmentarà la majoria de taxes un 4,2 per cent. Salou, Cambrils i Tarragona incrementaran els seus impostos més del quatre per cent amb l'agreujant que a Tarragona han decidit fer pagar un 27 per cent més als ciutadans que els prengui el cotxe la grua. S'ha de tenir cara i molt dura per intentar engreixar les arques d'aquesta manera que ens recorda el moment en que l'Ajuntament de Cambrils va preveure als pressupostos d'enguany que la partida d'ingressos corresponent a multes i sancions es triplicaria aquest 2008. Cambrils va passar a ser la ciutat de la multa i Tarragona serà la ciutat de la grua. Per cert, sabíeu que un ciutadà reusenc paga cada any 45 euros per la taxa d'escombraries mentre un tarragoní en paga 62 i, atenció, un salouenc o un cambrilenc han de pagar-ne 150? Vergonyós!
A aquests ajuntaments els recomano la pel·lícula Sentit i Sensibilitat. Sentit comú perquè no en tenen i sensibilitat perquè no la coneixen. Tot passa factura... temps al temps.

AMB LES IMATGES N'HI HA PROU


Demanar justícia a la Justícia sempre resulta complicat però faré un nou intent, que no sigui dit. Crec que amb les imatges que ja hem vist tots i on es veuen els tres joves que van cremar a una indigent en un caixer de Barcelona l'any 2005, n'hi ha prou per enviar-los anys i anys a la presó. Aquests dies se celebra el judici i es dediquen a llençar-se les culpes els uns als altres. N'hi ha un que encara és menor d'edat i acusa als altres dos mentre aquests l'acusen a ell. El cas és que els tres són uns assassins en potencia que han tingut la cara dura de dir al jurat que es pensaven que al bidó de benzina que li van abocar a sobre a la víctima abans de cremar-la viva, hi havia aigua. Entre el moment que els va passar pel cap cometre el crim i fins que el van cometre, van tenir temps suficient per a rectificar i per tant no es pot argumentar cap bogeria transitòria ni cap moment puntual de confusió fruit de res. Els plors i les excuses, ara no valen. El que han de fer és tancar-los a la garjola, si pot ser uns quants segles, i deixar-los allí fins que es morin. Hi ha casos on no es pot parlar de reinserció. En un 99 per cent dels casos està demostrat que el violador torna a violar, l'assassí torna a matar, el lladre torna a robar...
De pas que també tanquin a la presó a la filla de la víctima, una persona que va permetre que la seva mare fes vida als carrers (algú dirà que la víctima no volia tornar a casa) i que ara ha tingut la barra de presentar-se com a acusació particular per treure els diners que pugui.

D'aquí uns dies, quan es faci publica la sentencia, la indignació ens tornarà a envair. Estic convençut que no es farà justícia, que rebran una condemna d'aquelles que els permetrà sortir al carrer d'aquí a pocs anys i més quan hem sabut que es demanen 28 anys de presó pels dos majors d'edat, 14 per cap. El cicle es repetirà. M'indignaré, us ho comunicaré amb un altre post i vosaltres hi direu la vostra. I així, enllestida una injustícia més, esperarem al pròxim judici amb un acusat que no es mereix ni respirar i una sentencia que ens serà curta i estranya, injusta i encara més indignant.

SI US PLAU, CONTENCIÓ VERBAL


L'alcalde d'Ascó s'ha begut l'enteniment del tot. Enmig del debat generat per la manca d'informació que tenen els polítics i els ciutadans per part dels responsables de les nuclears de les nostres comarques, aquest senyor, Rafael Vidal va i diu que no descarta la candidatura del municipi per acollir el futur magatzem temporal centralitzat de residus nuclears que, dit clar i català, vol dir cementiri nuclear. És just el que ens faltava, que els del nostre territori estiguin al costat contrari i diguin aquestes bajanades que només poden respondre a interessos econòmics quan un es pensa que els diners ho arreglen tot.Sr. Alcalde d'Ascó: Aquí, al camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, de merda ja en tenim prou. Nuclears, químiques, elèctriques, cicles combinats, molinets de vent, dipòsits de gas soterrats....

Aquí, a les comarques tarragonines, la gent vol viure en pau, sense ensurts i tot respirant aire net, sense la por que suposa tenir una instal·lació que ningú més vol com ara un cementiri nuclear. Quan se'l rifa tota Espanya, a excepció de quatre polítics eixelebrats, per alguna cosa deu ser. Si vostè vol el cementiri, posi'l sota els fonaments de casa seva però deixi a les altres persones en pau. Ja ha fet consulta popular sobre el tema? La pensa fer? Sap que si posa el cementiri li costarà l'alcaldia? Ho sap tot això?

Els polítics es deuen, no ho oblidi mai, a les persones que els han votat i que, quan vulguin, els tornen a fer fora del seient municipal. Si volia que el convidessin a La Noria com l'alcalde més polèmic del moment, va pel bon camí. En cas contrari, rectifiqui que encara hi és a temps.

Aquest post s'acompanya d'una nova aportació del Bernat de Villegas, il·lustre col·laborador d'aquest blog i especialista en transformar paisatges de les nostres comarques. A l'esquerre, una imatge del poble d'Ascó i la central i la mateixa imatge sense la nuclear. A la dreta, el mateix contrast però amb la nuclear de Vandellòs.

PIM, PAM, PUM


Caiga Quien Caiga ha estat sempre un bon espai televisiu. Comprometre als polítics s'ha convertit en un objectiu gens fàcil que, per sort, cada cop és més habitual. Aquest passat divendres, en aquest programa que ara es pot veure a La Sexta, un dels reporters va formular una de les millors preguntes que he escoltat els darrers anys. Li va fer al president del govern, pocs dies després de l'anunci europeu d'injectar diners als bancs que, lluny de debilitar-se amb aquesta crisi, es faran més forts que mai. Ras i curt. Una pregunta ideal amb un doble objectiu: o hi ha resposta o hi ha silenci. La pregunta del reporter del CQC a ZP va ser aquesta:

¿Porque es más fácil salvar al capitalismo que luchar contra la pobreza?

La resposta va ser el silenci del president espanyol. Una mostra més del personatge que ens desgoverna cada dia, del detall de la persona que va amagar la crisi en plenes eleccions i que ha hagut d'admetre aquest mot, crisi, per trons. Ara que el tornin a votar! Més ben dit, que el botin!

FERNANDO SAVATER: ARA SI T'ESTIMES CATALUNYA?


La sorpresa gens agradable ja és coneguda per tots. Una editorial catalana, fundada a Barcelona el 1949, ha premiat amb 601.000 euros a Fernando Savater, filòsof i escriptor espanyol i conegut per la seva fòbia a Catalunya. Aquest personatge és l'autor d'algunes de les pitjors frases que desprestigien aquest país. Una vegada va dir: "El nacionalismo en general es imbecilizador, aunque los hay leves y graves, los del forofo del alirón y el que se pone el cuchillo en la boca para matar. Hay gente sin conocimientos históricos, el nacionalismo atonta y algunos son virulentos. Afortunadamente en Cataluña la situación es diferente a la del País Vascó, aunque esa minoria es una alarma que nós dice que algo hay que hacer. El nacionalismo es una inflamación de la nación igual que la apendicitis es una inflamación del apéndice."

Fernando Sabater també és conegut per ser el principal impulsor del Manifiesto por la lengua común que va rebre el suport d'altres personatges que es fan anomenar, com ell, intel·lectuals. El document, com ja sabeu, intenta desprestigiar el català i portar als altars el castellà com a única llengua oficial i vàlida a tot l'Estat Espanyol.

Amb un perfil així, s'entén que aquest individu ha de rebutjar tot allò que ve de Catalunya com sempre ha fet i que Catalunya li ha de negar favors, somriures i suports. El gerro d'aigua freda ens va arribar ahir tot just en el moment en que es va saber que Fernando Savater era el guanyador del Premi Planeta que entrega aquesta editorial catalana i que està dotat amb 601.000 euros. Savater es va desplaçar a la capital catalana però no pas per pronunciar un discurs polític a favor de Ciutadans o per reivindicar les idees del Manifiesto. Va venir a Barcelona a sopar de gorra i emportar-se el premi de l'editorial catalana. Ara si que se sent català, oi? Quan es parla de diners el llenguatge és universal, no hi ha banderes ni nacions. Fernando, ara si que estimes Catalunya? Ai, Fernando, Fernando... en quin planeta vius?

6.800 I PUJANT


El caos s'apodera dels jutjats de Tarragona on els secretaris judicials han fet public el seu malestar i han denunciat la situació laboral que han d'afrontar a diari. Actualment hi ha 6.800 sentencies en tramit, pendents del judici corresponent o de la seva execució. La trentena de treballadors afectats veuen com any rere any augmenta el nombre de casos que s'hauran de resoldre i se'n resolen molts menys dels que entren. Dit d'una altra manera, cada any hi ha més papers pendents, més caos.

Si les sentencies no estan executades la gent que ha d'entrar a presó no hi entra quan toca, els qui han de cobrar una assegurança no la cobren i els advocats tarden mesos a cobrar els seus serveis. La situació és tan difícil que els afectats, els secretaris judicials, han arribat a afirmar que a Tarragona podria passar el mateix que va passar als jutjats de Sevilla amb el cas de la Mari Luz.

El proper dimarts el col·lectiu de treballadors dels jutjats de Tarragona faran jornada de vaga. No sé si els servirà de massa però en tot cas la protesta farà arribar la realitat d'aquestes persones a gran part de la societat i també als polítics. Solucionar el problema no és complicat però requereix un esforç econòmic del govern que hauria d'incrementar la plantilla dels jutjats i algunes de les dependències judicials per començar a reduir tota la documentació acumulada. Ara igual ens diuen que no tenen els diners però ja els recordarem que, pel que ells volen, si que n'hi ha. Un jutjat no és com un banc, és molt més important a nivell social. Esperem que els de Madrid ho entenguin.

ELS RICS JA PODEN DORMIR TRANQUILS


Després de dies d'incertesa, els rics ja poden respirar tranquils. L'IBEX 35 ha aconseguit avui la pujada més gran de la seva història, un 10,65 per cent. La resta de borses europees també han incrementat el seu valor i els rics europeus també tornen a somriure. Hem de donar les gràcies al G7, el grup dels més poderosos, i als responsables polítics dels 15 països de l'euro que aquest cap de setmana s'han reunit amb caràcter d'urgència per posar fre a la situació. La solució ha estat la que ja sabíem tots, injectar diners i més diners a les entitats financeres, els bancs que al final d'any sempre presenten balanços amb guanys escandalosos i que ara encara seran més rics. El govern espanyol avalarà amb 100.000 milions de pessetes els deutes de la banca espanyola.

Mentre, el Santander ja ha anunciat que ara, en temps de crisi, ajudarà als altres bancs on hi té accions i en alguns casos els comprarà. L'executiu espanyol s'ha sumat al carro i, com França, Alemanya, Itàlia o el Regne Unit, donarà una empenta als més poderosos. Ho farà amb diners que ara no hi seran per als programes socials, pel finançament autonòmic, per primeres necessitats.

Als menys rics i als més pobres ens queden els disgustos: l'augment de la tarifa del gas, l'increment de l'IPC i la inflació, la cistella de la compra cada cop més cara i les oficines de l'atur cada cop més plenes. Però això són absurditats, queixes de la tropa en un país on mengen bé els banquers i els polítics gràcies a les penúries dels altres. Tranquils que hi haurà més motius per estar indignats. Ara que els ajuntaments aproven les ordenances pel proper any sabrem realment quins són sensibles amb els ciutadans congelant els impostos i quins tenen la barra d'incrementar-los com l'IPC per afrontar la despesa que suposen els seus sous vergonyosos i malaguanyats. La crisi té això, que cada dia quan et lleves comença un nou món, una nova vida.

GRÀCIES DE TOT COR


M'he quedat gratament sorprès. No esperava guanyar i ha estat així. Aquest diumenge s'ha fet públic el resultat dels Premis Cat, els premis populars de la catosfera. Els havien convocat mesos enrere els blocaires Boira, iruNa, XeXu, Carme, Jordi Casanovas, C@t i Vier. Es van crear uns guardons dividits en diferents temàtiques, fins a 13. Hi havia convocats el Premi Cats en les categories de blog Original, Revelació, Sentiment, Compromès, Visual, Imatges, Divertit, Carismàtic, Reflexiu, Literari, de Divulgació, Comunitari i Polític. En total es van proposar 273 blogs i els cinc més votats en cada categoria, en alguns casos han estat tres o sis, van arribar a la fase final on la gent ha tornat a votar. Les dades finals són aquestes.
Aquest blog, el Tot és possible, havia estat votat com a blog original, reflexiu i polític i al final va ser un dels finalistes en la categoria de blogs polítics. Els altres dos blogs que competien per aquest guardó eren el Bloc sense fulls del conegut periodista Saül Gordillo i el Itching Like Grass, del Dessmond.
Al final el resultat en el cas del premi Cats al Blog Polític ha estat el següent: Tot és possible 36 vots, Bloc sense fulls 20 vots i Itching Like Grass 13 vots. Estic molt agraït a tota la gent que ha votat aquest espai i ha fet possible aquest reconeixement que, per diversos motius, té un caire especial per a un servidor. També estic content que la Zel (Ara mateix) hagi guanyat el premi al Blog Compromès on els altres finalistes són coneguts aquí: Té la Mà Maria, Josep Maria Yago, Waipueduca i Tondo Rotondo. Per cert, Té la Mà Maria ha guanyat el premi al Blog Imatges i el Jesús Tibau ha estat el guanyador en l'apartat de Blog Literari.
Per cert, els blogs que més vots han rebut en global són Centpeus (41), Tot és possible (36) i Té la Mà Maria (36). Trobareu la llista de premiats, seccions i vots obtinguts a la web dels premis, en aquest enllaç. Enhorabona als organitzadors i sort en la futura segona edició.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -