Archive for de gener 2008

ELS 400 DE ZP I ELS 29 DE FEBRER

Mentre continua la campanya política amb un Zapatero amb la butxaca plena de promeses electoralistes i fictícies, hem sabut que aquest mes de gener l'inflació ha augmentat un 1 punt més i ja se situa en el 4,4 per cent. Explicat amb més senzillesa, tindrem l'inflació més alta dels darrers dotze anys arribant a la xifra assolida el 1995. Els responsables econòmics diuen que la culpa la tenen el petroli i els aliments que no paren de pujar i afegeixen que els propers dos mesos encara augmentarà més l'inflació i per tant els preus en qüestió. Tot això passa amb la campanya electoral a la cantonada, amb un procés on escoltes més utopies en forma de promeses que no pas realitats que et puguin aportar certa tranquil·litat. Cada cop hi ha més mil-euristes, més milió-euristes, pensionistes, jubilats i aturats. Cada cop hi ha la balança social més decantada, més gent que ha de fer meravelles per arribar a final de mes en un país on els preus no paren de pujar i les pensions son una misèria. Al pas que anem no caldrà mirar la cistella de la compra perquè la compra que podrem fer ens cabrà en una sola butxaca. Però sempre ens quedaran els 400 euros de ZP que, repartits en 12 mesos, ens permetran fer algun extra al mercat com ara comprar dos tomàquets enlloc d'un o fer una truita amb dos ous. L'alegria dels 400, utòpica i en forma de mentira, es compensa amb la tristesa ben real de saber que enguany ens costarà més esforços arribar a finals de febrer perquè, quins pebrots!, té 29 dies.

JA ERA HORA!

Aquest és el post més curt que he escrit fins ara. Telecinco ha decidit suprimir de la seva graella de programació un dels pitjors programes que es podien veure per la televisió. Aquí hay tomate diu adéu als seus emmalaltits seguidors aquest divendres. Mai un tomàquet havia alimentat tant malament a les persones. Parlant de menjar, no cal tenir massa pebrots per a suprimir un espai d'aquestes característiques que només mira aquell sector de la població amb el cap més verd que un carabassó. Ara, que Telecino aprofiti i cobreixi aquest buit (això és un dir) amb un programa en condicions tot i que, veient la resta d'espais de les altres cadenes a la mateix hora, això serà demanar "peras al olmo". Ja han anunciat que serà un programa diferent, un espai amb més investigació, amb altres argumentacions. Llàstima que no ens proposin altres coses més dignes, més enriquidores, que alimentin més. La telebasura ens seguirà inundant les nostres llars però únicament els cervells d'aquells que voldràn.
29 de gener 2008

EL SABEN AQUEL QUE DIU...

Veig que la pre-pre-campanya es comença a posar emocionant. En Zapatero ja compra els vots i a un preu que no està gens malament. Ningú fa un lleig a 400 euros per la cara encara que els 400 euros en qüestió siguin teus perquè els has pagat a l'Estat. Si fan aquestes promeses abans de començar la campanya, que ens regalaran quan comenci?. Vull pensar que Rajoy respondrà fent una oferta superior. Jo proposo que ens prometi que, si guanya les eleccions, ens muntarà un pisat de 30 metres quadrats amb mobles i electrodomèstics inclosos. Per prometre que no quedi. El que més greu em sap és que l'anunci dels 400 euros l'hagi fet en Zapatero en persona quan hagués pogut buscar a algú més mediàtic per fer-ho. King Africa fent la promesa dels 400 amb el Paquito Chocolatero de fons seria una bona proposta, més seriosa. Potser en Chiquito de la Calzada també ens hagués servit perquè, com en king Africa, té més credibilitat per fer aquest anunci que sona a broma de mal gust que en ZP. Suposo que abans de fer aquesta promesa, el candidat socialista haurà lligat en una cadira a Pedro Solbes per evitar que se li llences a la jugular. I es clar, en Pizarro deu estar descollonant-se a la seu del PP mentre la família socialista crida "el papa està boig, el papa està boig!". Que graciós en Zapatero, quin gran humorista!

28 de gener 2008

DIMISSIONS ITALIANES

Itàlia viu dies difícils per la política i els seus representants. Clemente Mastella, Ministre de Justícia, va dimitir la setmana passada quan va saber que l'estant investigant per un cas de corrupció que també ha esquitxat la seva dona, la Presidenta del Consell Regional de Campania. Romano Prodi, derrotat al Senat, també ha plegat del seu càrrec. Prodi, conegut com "El mortadel·la" per haver nascut a Bolonya, ja ha anunciat que es retira i que es dedicarà a fer d'avi. Mentre Mastella tremola i Prodi juga amb els nets, un altre personatge italià, aquest molt més fosc que els altres, també diu adéu a la política. El President de la Regió de Sicília, Salvatore Cuffaro, Totò per als seus amics, ha dimitit vuit dies desprès de ser condemnat a cinc anys de presó per desvetllar secrets en un cas on també se'l acusa de connivència amb la màfia. La permanència de Cuffaro com a president de Sicília es feia impossible perquè amb la condemna hi anava de regal la seva inhabilitació d'exercici de càrrec públic. Cal preguntar-se qui i com tria aquestes persones que arriben a la política per a desestabilitzar el sistema mesos desprès de jurar el càrrec. Uns marxen per haver demostrat les seves febleses i els altres per les males arts. Em quedo amb el cas de Totò Cuffaro perquè aquest personatge, acusat de pertànyer a la màfia siciliana en múltiples ocasions, ha arribat al poder derrotant, no se sap com, a persones que si lluiten per les llibertats i pel futur d'una illa, Sicília, que viu atemorida a diari per culpa de la Cosa Nostra. Quan s'obre un comerç cal pagar la quota que demana la màfia i en cas contrari el negoci acabarà reduït a les cendres. Si pagues la quota no pots pagar els treballadors i llavors el negoci acabarà tancat als pocs mesos. Així viuen els sicilians, amb la por al cos i governats per personatges que han aconseguit el poder de forma obscura. El cas de Cuffaro no ens pot deixar indiferent. La seva rival a les eleccions sicilianes va ser Rita Borsellino, germana del jutge Paolo Borsellino, assassinat per la màfia l'any 92. Van matar-lo un mes desprès d'assassinar al seu company jutge Giovanni Falcone a qui Cuffaro va insultar i menysprear en un programa de televisió. Allò va ser un escàndol tant gros com ho ha estat la dimissió de Totò, una dimissió que, com les altres i per diferents motius, fa trontollar l'estabilitat política d'un país que té un alt llegat cultural i una historia que queden enfosquides pels personatges que assoleixen el poder a un preu massa alt: el futur de la seva nació. Us deixo el vídeo que us comentava on Totò Cuffaro insultava a Giovanni Falcone. Cuffaro és qui intervé insultant i Falcone, a qui enfoquen en diverses ocasions, és l'home del bigoti assegut entre els convidats.

MIRA QUIN MEME!

La història dels memes continua. Ja sabeu que es tracta d'una roda que cal seguir per evitar que les desgracies passin a ser companyes del dia a dia. Per això, com sóc una persona prudent que no vol dir pas supersticiosa, agafo el relleu d'aquest meme que em passa el Capità Tarragona. És un meme visual o sigui que aquí parlen les imatges i sobren més paraules. Us penjo el vídeo que he escollit. És un dels petits grans fragments de Little Britain, un visió de la BBC sobre els anglesos que no té pèrdua. Només ells poden fer aquesta auto-crítica que trobareu, en petits fragments, al Youtube. Passo aquest meme que finalitzarà el proper 23 de febrer a aquests tres blocaires: Diari de la Mar, Jordi Salvat i Tens un racó dalt del món. I de pas us recordo que ja estan en funcionament els meus dos nous blocs. A l'Illa dels plaers hi podreu descobrir un racó sicilià amb un encant únic i al blog Entrevistes podreu conèixer molt més a fons al popular i polèmic Ariel Santamaria.



25 de gener 2008
Tag :

NO EM DISCULPI LES MOLÈSTIES

En política hi ha governs emprenedors i governs emprenyadors. Aquesta segona classe la formen tots aquells partits que manen al seu consistori i que, enlloc de facilitar la feina als seus ciutadans, posen traves i acaben creant un estat de malestar i emprenyament generalitzat. És el cas del govern que desgoverna un municipi de costa que comença per C i acaba per S. Lluny de facilitar als seus ciutadans l'accés a les dependències municipals, ja sigui per tramitar documentacions o per visitar regidors, aquest col·lectiu de persones escollides per una part de la població que els serveix únicament cada quatre anys, ha decidit recentment col·locar barreres i controls on altres hi posarien la catifa de Benvinguts. Les cues de ciutadans que, abans d'entrar al seu ajuntament, han de mostrar el DNI, esperar que els funcionaris entrin les seves dades a l'ordinador, explicar on van, posar la tarja i passar la barrera metàl·lica que els separa del hall i l'ascensor, son cada cop més llargues. I quan una cua és llarga, la cara de la persona que l'ha de patir encara ho és més. Dels molts municipis que tenen un nombre d'habitants similar al que us parlo, cap d'ells tenen barreres ni controls tan dràstics per accedir a les dependències i despatxos de regidors. De fet, a ajuntaments veïns molts més grossos que aquest que ocupa el post, tampoc hi ha barreres. Aquest sistema de control que descontrola la vida quotidiana del municipi que comença per C i acaba per S porta cua i mai millor dit. Ahir se'n queixaven els partits de l'oposició, cada dia se'n queixen els propis funcionaris i si fas una enquesta a la sortida de l'Ajuntament, un 99 per cent dels enquestats se sumaran a la protesta. Sempre ens quedarà pensar que els qui governen aquest municipi no veuen el problema o no el volen veure. De fet, no hi ha més cec que que no vol veure o, dit en un llenguatge més propi i particular, tots els controls passen factura i més aquells que es fan per la por al que es digui als despatxos de partits que no governen. Permeteu-me que acabi fent aquest obsequi a aquests governs que donen pals de cec, que aposten per molestar enlloc de ajudar.

THINK TANK ?

Em rendeixo, ho sento però em rendeixo. Aquesta vegada m'heu guanyat tots la partida. I quan dic tots vull dir tots: el PSC, CiU, PP, ERC i IC-V. Han passat quatre dies del programa Millennium (dissabtes a la nit a Canal 33) i heu aconseguit que no hagi entès res de la tertúlia o, en tot cas, potser si que ho he entès però no ho compren. Aclareixo una mica els fets que van tenir lloc en aquesta darrera edició del programa que presenta en Ramon Colom i que miro sovint. El títol era "La cuina de la política" i la tertúlia va anar precedida per una entrevista amb l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, qui presentava el primer volum de les seves memòries. El vaig veure més vell que no vol dir més gran, amb menys capacitat de raonament que no vol dir menys intel·ligència i coneixements. Coses de l'edat però permeteu-me que torni a la tertúlia. Sota el títol que us deia, es va convidar cinc representants polítics, un de cada partit dels que hi ha representats al Parlament de Catalunya excepte, no sé el perquè, al de Ciutadans. Van estar parlant més d'una hora dels Think Tank. Què, no sabeu que és un Think Tank? No ho sabeu? Home! si us plau, però si tothom ho sap!. Bé tothom menys jo que, havent vist la tertúlia, encara desconec exactament l'us de la paraula. El que si està clar és que això que ells anomenen Think Tank, concepte americà exportat a l'Europa més moderna i progre, son institucions que, en teoria, ofereixen consells sobre temes polítics o militars als seus partits o governs. La traducció oficial de Think Tank és "laboratori d'idees" però pel que he deduït és un altre "cementiri d'elefants" que funciona a traves d'una Fundació X (al nostre país tot va via fundacions) on es dóna un càrrec X amb un sou XXL a aquells que s'han de retirar de la primera línia política però encara han de rebre favors del seu partit. D'aquesta manera quan arriba el moment d'aportar idees es consulta a aquestes fundacions que, informant parcialment perquè son un òrgan més del partit, aporten idees gens imparcials i per tant cap solució. Si un govern vol consells sobre un tema en concret ha de recórrer a les vies externes però aquí, al nostre país, truca a la porta de la fundació de torn, del seu partit, i tot queda igual. Els convidats eren David Madí (CiU), Jordi Guillot (IC-V), Xavier Vendrell (ERC), Rocío Martínez (PSC) i Joan López (PP). Com veieu, els Thinking Heads dels Think Tank, els caps pensants, son velles glories defenestrades, dofinets en creixement o pezqueñines que, potser amb el temps, veurem asseguts als escons del Parlament, Congrés i, quan siguin més grans, a l'altre cementiri d'elefants, al Senat. Quina fauna de polítics!

AMPLIANT L'OFERTA BLOCAIRE

Ja podeu fer la visita als dos blogs nous que he inaugurat oficialment avui dilluns 21 de gener. L'Illa dels Plaers té un post sobre un racó del món que, quan el visites, s'acaba convertint en el teu paradís particular. Al blog Entrevistes hi trobareu un convidat molt especial, un músic que fa de polític, un polític que a més fa música, tot un personatge. Espero que us agradin els dos nous espais i recordeu: trobareu un plaer a l'illa cada dilluns i podreu gaudir d'una bona entrevista cada quinze dies. A més, als dos blogs hi trobareu una senzilla enquesta que podreu respondre.
21 de gener 2008

VIVA ESPAÑA

He tardat uns dies a publicar aquest post per analitzar a fons la qüestió que no és altra que el que havia de ser el nou himne d'Espanya. El Comitè Olímpic Espanyol i la Sociedad General de Autores havien convocat el concurs i s'hi van presentar fins a 7.000 candidats. Mai hagués imaginat que Espanya dones tant de si com per aconseguir set mil variants del seu himne. El cas és que al final van trobar un guanyador, Paulino Cubero. L'himne l'havia de cantar el tenor Placido Domingo i fins i tot van sotmetre a aquest aturat de 52 anys i autor de l'himne a una roda de premsa on va rebre més critiques que no pas preguntes favorables. Va ser un pim pam pum, com en una fira on ella era el ninot, el blanc de les critiques. Al final, sondejant els carrers espanyols, es va descobrir que l'himne no agradava a la majoria i es va decidir retirar-lo. Ara caldrà recollir mig milió de signatures i presentar la lletra del Paulino al Congrés dels Diputats. Sobre la lletra frikie amb el principi demolidor de "Viva España" molts no se senten identificats. Altres el rebutgen perquè es parla de pàtria. Tot això ho he llegit aquest mati en aquesta entrevista que trobareu al diari El País, una entrevista a fons on Cubero regala altres perles tot parlant de la seva vida domestica. Diu que li envia missatges SMS pel mòbil, amb frases que rimen, a la seva dona. El periodista també comenta que en Paulino composa constantment poemes domèstics d'us intern. Això no sé que vol dir però queda maco tot fent la radiografia d'un home que ha passat de ser un heroi estatal, autor de la lletra de l'himne, a tornar a estar aturat, sense feina. Ara, passats els dies i analitzada tota la situació, si que puc afirmar rotundament que Espanya és "un país de pandereta" on la paraula cultura només té significació en els seus inicis.

DOS BLOGS I UN CD

Als que diuen que sóc la persona amb més blogs de Catalunya, als que es sorprenen quan veuen que publico un post cada dia, als que hi entren cada dia per obligació, per comprovar si parlo d'ells... A tots ells també els dedico aquest post però el dedico encara de forma més especial als que visiteu aquest espai amb ganes de trobar alguna cosa nova, als que el teniu linkat perquè considereu que es mereix uns instants de la vostra atenció en algun moment del dia o la setmana, als que deixeu comentaris un cop heu llegit el que escric. Us el dedico perquè aquest post em serveix per anunciar, amb molta alegria, que el proper dilluns dia 21 poso en marxa dos nous blogs de collita pròpia. El primer es diu L'Illa dels plaers i recull els meus principals hobbies. El segon es diu Entrevistes i és un espai on, com indica el seu nom, entrevistaré amics meus, persones que fa anys que conec i que, com jo, han crescut en tots els sentits. Ara alguns d'ells son polítics, altres cantants, gastrònoms, presentadors de televisió o ninotaires però continuen sent amics meus. Què com m'ho faré? Doncs aquest blog seguirà la seva activitat, l'Illa dels Plaers tindrà un nou post (o dos) cada dilluns mentre al d'entrevistes hi trobareu una entrevista cada quinze dies ja que es tracta d'entrevistes llargues, fetes en profunditat i que es mereixen una mica més d'atenció, de temps. El dilluns hi descobrireu els primers escrits però ja podeu entrar als dos blogs on explico més a fons el seu objectiu. Hi ha creats dos enllaços, a la columna de la dreta, que us porten als dos nous blogs i des d'ells podreu tornar a accedir a aquest. Espero que us agradin. I per acabar us he de dir que ja és a la venda el nou CD del cantant Xaviss. Havia parlat d'aquest treball fa pocs dies en aquest post. Sincerament, crec que és un treball molt madur, amb uns sons que aporten pau i tranquil·litat i unes lletres que ratllen la poesia en molts casos. És un gran treball. Xaviss, no m'has decebut, m'has tornat a sorprendre.
18 de gener 2008

ELS VOTARÀ SON PARE

Mentre tenim a Pin i Pon fent campanya i desqualificant-se l'un a l'altre, venent fum i llençant promeses que mai compliran, hem sabut les tràgiques dades de l'IPC espanyol del 2007 que ha xifrat el seu augment en un 4,2 per cent. A Catalunya, com som més xulos, vam pujar una dècima més. El resultat d'aquestes dades és ben clar i les xifres parlen per si soles: el petroli va tornar a pujar i fruit del seu augment vam pagar més diners per viatjar en autobús. El conjunt dels aliments i les begudes no alcohòliques va pujar el 6,6 per cent i en aquest cas, anem per pams. Si comparem el preu del gener del 2007 amb el preu actual, la llet val un 32 per cent més, el pa un 14,4 per cent més, els ous un 9,6, els cereals un 6, el pollastre un 10,2 i el peix un 1 per cent més (èpoques nadalenques a banda). Més dades: els productes lactis han pujat un 10 per cent, les fruites fresques un 7,8 i les llegums un 7,6. Els carburants, com comentava abans, han pujat en total un 14 per cent, la calefacció i la llum un 4,8, la telefonia un 0,8 i la roba i el calçat un 1,2. Podria seguir donant més dades perquè disposo de totes elles per capítols i puc saber fins i tot quan valia i quan val un paquet de pipes o una canya de cervesa però, en tot cas, no vull avorrir-vos perquè per provocar aquesta sensació ja tenim als polítics que ens desgovernen i guanyen sous d'escàndol buidant les arques municipals o estatals que és el mateix que buidar la cartera al poble. Del poble no en parlem perquè els sous augmenten el mínim i son per riure. Si que cal comentar una dada interessant i no és per fer broma. Les patates van baixar de preu i ara son més barates. Llàstima que els principals "patates" que son els qui triem a les urnes tinguin preu de caviar i treballin menys que el fotògraf del BOE. Que Pin Zapatero i Pon Rajoy segueixin fent campanya que, per part meva, els votarà son pare.

METGES I APARELLADORS

Com en anteriors ocasions, penjo en aquest post l'article que he escrit per l'últim número de la Revista Galens que publica el Col.legi Oficial de Metges de Tarragona i que té una periodicitat trimestral. En aquesta ocasió vaig titular-lo "Condemnat a patir" i com sempre podreu descarregar-vos la revista a traves d'aquest enllaç. També un poso un enllaç amb la revista TAG del Col.legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona on hi trobareu, en la seva edició en PDF, una extensa entrevista de sis pàgines al President de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. Es tracta d'una entrevista que em van encarregar i que vaig fer el passat mes de desembre. Considero que és un document interessant perquè Poblet parla de molts temes que ens afecten als ciutadans de tota la demarcació com ara la mobilitat, el medi ambient, el transport o les infraestructures. Bé, aquí teniu l'article de Galens que, com sempre i aviso, és una mica llarg.

ARTICLE: CONDEMNAT A PATIR
Deu ser que em faig gran o que no acabo d'entendre el món actual. És la conclusió a la que he arribat just abans de començar a redactar aquest article. Avui he fet un exercici molt sa que ha consistit en analitzar el perill de totes les accions que he fet d'ençà que m'he llevat o d'aquelles que, sense patir-les, no m'han deixat indiferent.
No comentaré el risc que pateixo cada matí a la banyera on sempre rellisco o les possibilitats que tinc de quedar-me sec a la cuina cada cop que poso en marxa el microones, un dels meus electrodomèstics preferits però també un dels que més por em fan. Deu ser arran d'un malson que vaig tenir una vegada i que no ho explicat mai a cap psicòleg.
El cert és que, un cop surto al carrer, em quedo al·lucinat. Davant de casa hi ha un col·legi i veig com els nens petits esmorzen a la porta. Es mengen pura química traduïda en pastisseria industrial amb un embolcall de mil colors i un adhesiu col.leccionable de regal. Que se'n ha fet d'un bon entrepà o dels hidrats i els productes integrals que sempre es qualifiquen com a bona dieta?
Queda clar que és un problema d'hàbits i que el nen fa allò que veu. Els pares no esmorzen en condicions i per tant no apliquen aquest concepte en el seus fills. Els nens d'avui en dia creixen més horitzontalment que no pas en alçada.
Davant de l'escola que us dic, hi ha l'institut. Els dels cursos més avançats dediquen el seu temps a menjar pipes, fumar, ensenyar les calces o calçotets, dialogar a crits i amb frases curtes i plantar cara a tot conductor que els recrimini perquè han passat el pas de vianants sense mirar o per aparcar la moto al mig del carrer. Se'l respon amb insults i aixecant el dit del mig de la mà. Quan acabin l'institut, potser abans, aquests joves tindran l'ocasió de tastar altres vicis de la vida. Alguns descobriran el sexe sense precaucions a edats impensables i altres sabran que és una ressaca derivada del botellón o l'alcohol adulterat i barat el primer cap de setmana de sortida a les discos, pubs o bancs de qualsevol carrer o plaça.
Tot això em succeeix abans de les deu del matí. En aquest punt comença el meu perill real, la conducció amb moto per uns vials, carreteres o nacionals on els conductors kamikazes son majoria. No importa si tu circules pel carril de la dreta i amb cura perquè els cotxes et passen pel costat a velocitats extremes, sense posar intermitents ni avisar, avançant a les corbes, jugant-se la vida i posant la teva en perill. Circular per la carretera de Salou a Reus, la de Reus a Tarragona o la de Salou a Tarragona, és una aventura única, una prova constant que, per sort, acabes amb el cos intacte i el cap tocat.
He arribat a la conclusió que la gent no estima la seva vida i la posa en perill de forma constant de manera inconscient.
Els menú informatiu del dia a les televisions porta incorporat de segon plat, fet el repàs dels morts en atemptats suïcides, el recompte de les víctimes a les carreteres durant les últimes hores. Les postres son els casos de violència domestica. Dia que passa, víctima que se suma a la llista gràcies a la intolerància i crueltat de la seva parella.
Els qui més s'estimen la vida son les persones grans. Llàstima que l'edat no els respecti i els afebleixi el cos o el cap. L'avi que ho recorda tot no pot moure res i el qui té mobilitat no sap on ha d'anar. Les residencies son plenes de persones que han superat els perills diaris, que han tingut una bona alimentació, que no han fet botellones ni han fumat en excés, que han conduit amb cura i han tingut respecte per molts valors essencials. Torno a casa i em tanco al despatx a escriure el que toca, avui aquest article. Demà toca un nou repte, un nou parc d'atraccions basat en les emocions i els perills. Demà és un nou dia on tocarà patir però on, sobretot, caldrà viure amb intensitat.
15 de gener 2008

HABEMUS CARCA

Em considero una persona més propera a l'ateisme que no pas al catolicisme. No crec en l'església tal i com és avui en dia i encara menys com era abans. Crec que hi ha bons capellans i que els jesuïtes son, la gran majoria, bona gent amb uns valors envejables i una feina diària que ajuda i molt aquest món tant atrotinat que ens acompanya. He de reconèixer que em va saber greu la mort de Joan Pau II per les formes, perquè el màxim representant d'aquest Deu que ells van crear hauria de ser una persona que no demostres les febleses humanes de la malaltia, una persona que no patis amb angoixa la mort. Feta aquesta confessió més sentimental que espiritual, em permeto fer una diagnosi de l'església actual sense parlar dels representants d'aquesta secta, la catòlica, denunciats per abusar de menors o criticats, amb raó, per defensar els valors d'una família que ells mateixos han volgut negar en moltes ocasions. Parlaré de l'actual Papa, en Benet XVI. El podríem batejar com "El Carca" per tot allò que està fent i que no és altra cosa que tornar a temps passats. La tasca feta per Joan Pau II, un papa adient als seus temps, està destruint-se gràcies a una persona que viu del passat i, pel que sembla, aposta més pels temps de la Santa Inquisició que per aquells que li toquen viure. La missa oficiada ahir per Benet XVI El Carca, feta en un lloc i amb un contingut arcaic, demostra que els temps no han canviat. L'Església del 2008 és quasi la mateixa que la del Concili de Trento, un ampli grupuscle que viu de les seves animes enlloc d'ajudar-les, que acumula riquesa per lamentar la pobresa davant dels seus fidels i que, quan aquests no hi son, omple les panxes cada cop més grosses dels seus cardenals i bisbes. Benet XVI adopta practiques que exercia l'arquebisbe Marcel Lefebvre, expulsat de l'església per Joan Pau II. Benet XVI fa misses on dona l'esquena als seus fidels, misses semitridentines que fa 40 anys que van passar a la historia, que segueixen la pauta marcada per l'església de fa quatre segles. Benet XVI serà recordat per haver estat el Papa més carca dels darrers dos segles i, si segueix aplicant el funcionament eclesial de segles passats, qui ens diu que no acabarem vivint èpoques semblants al papat dels Borgia?
Ei! que ningú es posi les mans al cap! Sembla dur afirmar això però coses més dures s'han vist. I si no, temps als temps. L'Església d'avui en dia només té raó de ser per aquells capellans i jesuïtes que deia al principi, per aquestes persones entregades a la fe i obra d'un Deu que ells van inventar i amb qui creuen. Pel que fa a Benet XVI, Habemus Carca!
14 de gener 2008

UN PETIT VIATGE I UNA GRAN PERSONA

En aquest post faré un nou descobriment per alguns i una mica de memòria per als qui em coneixen fa anys. A meitats de la dècada dels 90 vaig dedicar-me intensament a la producció i management musical organitzant els concerts que es podien veure al Centre Cultural d'El Morell, l'actuació de Joan Manuel Serrat a la Plaça de Braus de Tarragona, amb el disc Nadie es perfecto, un concert de Celia Cruz a Barcelona o produint el primer concert de la gira de Bob Dylan a Espanya, crec que va ser l'any 95 o 96, a l'Estadi de San Mamés, a Bilbao. A més, en aquella època feia de mànager d'un grup de Reus que es deia Mai Toquem Junts. Els vaig descobrir quan treballava a Cadena 100 i més tard me'n vaig fer càrrec a nivell de management. Va ser una etapa molt maca i, com totes les etapes, va tenir el seu final. Amb els tres membres dels Mai Toquem Junts ens anem veient però amb qui conservo més relació és amb el cantant, el Xavi Sánchez. Ara fa poc, quan les eleccions municipals del maig, vaig establir contacte amb ell per a demanar-li la seva col·laboració en la campanya de la PLIC, la Plataforma Independent Cambrilenca, el segon partit més votat de Cambrils després del PSC. Com a Cap de Campanya de la PLIC li vaig demanar que ens fes la nostra cançó, com un himne propi del partit que parles de Cambrils i les inquietuds de les persones que integren la plataforma. Cap problema, s'hi va posar i ens va fer una peça magnifica que va sonar per tot el poble durant la precampanya i campanya. Ara el Xavi, conegut artísticament com a Xaviss, és a punt de venir a viure a Cambrils. A més la propera setmana apareixerà al mercat discogràfic el seu primer treball en solitari, un disc que es dirà "un petit viatge" i que ja he tingut el plaer d'escoltar en primícia. Com la cançó de la PLIC, el disc del Xaviss està produït pel Jordi Armengol, el productor de LLuís LLach. Hi participen altres musics com el cantant mallorquí Jaume Anglada o el Jordi Mena, guitarra de Jarabe de Palo. Crec que és un gran treball, molt ben elaborat, amb lletres i musiques que ens aportaran moltes sensacions i sentiments. No és un disc qualsevol. Tot esperant l'arribada oficial d'aquest treball, avui us penjo el vídeo del que serà el single d'aquest petit viatge del Xaviss. A sota, us poso un altre enllaç del youtube on veureu i escoltareu la cançó de La PLIC. Espero que us agradi.


ENLLAÇ A LA CANÇÓ DE LA PLIC

12 de gener 2008

QUÈ FAN AQUESTS DOS?

El post d'avui té més imatge que paraules. De fet es basa en aquesta foto que he tret de La Vanguardia i que ens explica que Zapatero i Sarkozy han acordat que els governs espanyol i francès treballin encara més a fons i conjuntament en la lluita contra ETA i la immigració il·legal. La foto m'ha sobtat molt perquè els dos personatges en qüestió em tenen descol·locat. En Zapatero perquè encara no m'acabo de creure que sigui president del govern i en Sarkozy perquè té previst casar-se amb un dels meus mites, la Carla Bruni. El cas és que la imatge em provoca molts dubtes. Què estan fent en ZP i en Sarko? Jo m'he mirat la foto durant deu minuts seguits i he arribat a tres possibles opcions. La primera és que en Zapatero està sord com una tapia i quan parla el president francès ha d'escoltar-lo per la orella bona. La segona opció és que en Sarkozy li vol arriar un castanyot a ZP i el president espanyol para la galta. La tercera, més surrealista, passaria pel següent: el Sarkozy du a la mà una foto en boles de la Carla Bruni i en ZP no la vol veure i per això gira la cara. No sé, certament és una foto ben rara. Estarà en Sarkozy cantant "cante jondo" i en ZP no ho pot suportar? A veure, què en penseu?

LA CARA MÉS FOSCA, LA CARA MÉS DURA

Les instal·lacions de Fecsa a Tarragona son de l'època romana. Aquesta frase és una de les més populars pronunciades per l'exalcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal. La va dir en diverses ocasions perquè hi havia caigudes de tensió i talls de subministrament que afectaven parts de la ciutat, barris i centre, i també els polígons petroquímics. Ja fa uns quants anys que la va pronunciar però la podem tornar a repetir sense problemes perquè la situació no ha canviat. Les instal·lacions de Fecsa a Tarragona, i als pobles de la demarcació de Tarragona, son de l'època romana. Llegia avui que els veïns de Bràfim estan indignats i resignats pels problemes que pateixen constantment amb la xarxa elèctrica. Hi ha talls de subministrament quasi a diari i a sobre en van patir un la nit de cap d'any, quan la majoria dels habitants del municipi preparaven el sopar. Els veïns diuen que les dues línies elèctriques que arriben al poble no tenen la potencia suficient. Bràfim, com molts altres petits municipis, no para de créixer en nombre d'habitants i per tant cada cop cal més potencia a la xarxa. Aquesta manca de previsió de la companyia elèctrica se suma a la d'informació quan hi ha avaries i comporta que alguns comerços del poble hagin contractat grups electrògens per evitar que, quan els marxa la llum i els marxa mig dia o un dia sencer, se'ls facin malbé els seus productes. Des d'aquí vull demanar als veïns de Bràfim que canviïn aquesta resignació amb la que conviuen per la protesta tot exigint explicacions i solucions. Ja sabem que a aquestes grans companyies que tenen el monopoli dels serveis no els importen els seus usuaris i menys quan son petits municipis. Ja sabem que passa i que fan amb el telefon d'avaries quan se'n produeix una i truques per demanar explicacions. Ja sabem que costarà arribar a una solució però com a mínim cal lluitar per aconseguir que el servei que pagues el rebis en condicions. Potser si tots els habitants de Bràfim decidissin deixar de pagar el rebut de la llum les coses canviarien. A vegades cal respondre al boicot amb un altre boicot i més quan la gent parlant no s'entén.
09 de gener 2008

ALEGRIA, SATISFACCIÓ, POR, INDIGNACIÓ

Quatre sentiments per a quatre notícies, dues de bones i dues de dolentes. Començo per les bones. Em provoca molta alegria que els creadors de la xarxa Tradiblog hagin encertat en la seva iniciativa de posar en marxa aquesta agrupació de blogs que treballen per la difusió i promoció de la cultura i tradicions del nostre país. Em consta que ja som més d'una quarantena d'espais membres de la xarxa i la xifra creix dia a dia. Aquest blog s'hi va apuntar des del primer moment i n'estic molt content de formara-ne part. Estic també molt satisfet del balanç que es pot fer del BACA, l'associació de Blocs Anti Christmas Americà que vaig decidir crear, gràcies a una proposta del Mon de la Garrofa de Mont-roig. Al final 16 blocaires s'hi han apuntat col·locant a la seva pàgina el banner i fins i tot em van entrevistar, per parlar del tema, a La Plana Ràdio. Gràcies a tots els blogs que s'han sumat en aquesta primera edició que, esperem, sigui encara més gran el proper nadal.
Ara venen les dues dolentes. Estic molt espantat per la nova acció dels assassins d'Al Qaeda que han publicat un missatge en una web propera a aquesta organització criminal proposant que s'inicii un atac contra la ciutat de París, el seu alcalde, gent popular de la capital francesa i tots aquells monuments i espais més emblemàtics. El més trist del cas és que la gent respon a l'ajuda que demanen els assassins i aporten noms de persones, mapes de la ciutat i moltes idees per a destruir París. No tinc paraules per a definir el que sento o sigui que em quedo amb la por i tots els seus derivats. I per acabar estic molt indignat com cada any quan comencen les rebaixes. La cosa està ben clara. Si els comerços ens ofereixen peces de roba, calçat i altres articles a meitat de preu i encara hi guanyen diners significa que durant la resta de l'any ens estan robant, atracant. A mi no em serveix l'excusa de sempre, la que ens venen tot dient que fan les rebaixes per reduir els estocs. Per sort no acostumo a comprar a cap dels comerços coneguts o, dit d'una altra manera, compro als que tenen preus baixos tot l'any. La imatge del primer dia de rebaixes ha estat, com sempre, la dels malalts que fan cua als comerços abans que obrin portes per entrar com un ramat d'elefants a destrossar l'establiment a base d'empentes i arrencant-se la roba de les mans. Que s'ho facin mirar tots.

L'ANTONI I EN LLUÍS

Aquest post no aixecarà gaire expectació perquè els seus protagonistes no desperten massa interès. Cada cop tenen menys pes a la nostra societat i cada cop es guanyen menys la vida. Parlo dels pagesos perquè m'han coincidit dos fets: un pensament i una noticia. Ahir em venia al cap l'amic Antoni Ferré, un pagès de Querol a qui li vaig fer un reportatge quan treballava a la televisió de Tarragona. L'Antoni és un dels viticultors afectats per l'afer de la D.O Catalunya. El problema, un cop més burocràtic, neix fa uns quants anys quan es va refer el mapa vitivinícola de Catalunya per reordenar les diferents denominacions d'origen. El llavors alcalde de Querol va decidir no acollir-se a cap d'elles i ara aquests pagesos no pertanyen a cap denominació fet pel qual els seus vins no els poden vendre a ningú. Fa anys que reclamen, ho han fet via Parlament de Catalunya, acollir-se, per proximitat, a la D.O Penedès. No ho han aconseguit res i cada temporada han de malvendre els seus raïms, a preus insultants, a algun dels productors de Vilafranca del Penedès. Un d'aquesta productors, amb un nom molt conegut, és el propietari de la meitat del terme municipal de Querol i se sospita que és la mà negre que frena la possible solució per aquests pagesos en un intent que es cansin de malviure i venguin les seves terres. Amb L'Antoni Ferré, arran del reportatge fet a la televisió, hi tinc una relació d'amistat molt bona i ens veiem cada pocs mesos. Ahir pensava amb ell, coses que passen sense que les vulguis, i avui he llegit una informació que també té relació amb els pagesos i que em preocupa i entristeix.
Aquesta diu que l'any 2007 van incrementar-se els accidents mortals de pagesos que perden la vida sota els seus tractors quan, per diferents motius, se'ls hi bolquen. Els mals hàbits, les imprudències i l'excés de confiança en son els principals causants i les víctimes acostumen a ser pagesos grans, d'una edat avançada. Treballen hores i hores al camp i allí s'hi deixen la pell i la vida. Em preocupa perquè crec que caldria que aquests governs que tot ho controlen també exigeixin que al camp s'hi treballi amb la màxima seguretat i ajudessin els pagesos a nivell econòmic per comprar els nous tractors preparats per evitar aquestes morts. Son tractors amb una estructura que en cas de bolcada protegeixen, tractors més segurs i més cars. Les dades d'accidentalitat al camp les donava a conèixer la Fundació Lluís Nomen que porta el nom d'un pagès, membre del sindicat Unió de Pagesos, que va morir sota el seu tractor fa pocs anys. El Lluís era jove quan ens va deixar i teníem una molt bon relació per motius de feina. La seva mort em va impactar com m'impacten les dades d'aquesta noticia. Hi ha solucions però falta voluntat per aplicar-les. Si els pagesos ens importessin més, si fossin alguna cosa important per les administracions, si es poguessin guanyar millor la vida, no caldria fer aquest post. Treballen la terra i la terra se'ls endú. No és just.
06 de gener 2008

LA LLIBERTAT NO HO ÉS TOT

L'alliberament de les dues cooperants espanyoles de l'ONG Médicos Sin Fronteras és una de les primeres grans noticies de l'any. Després d'una setmana de segrest a Bosaso, Somàlia, la Mercedes García i la Pilar Bauza volen ja cap a Madrid on es podran reunir amb els seus. Mentre la discussió política es basa en saber si finalment s'ha pagat o no un rescat per l'alliberament de les cooperants, elles dues ja han anunciat que volen tornar a Somalia, volen tornar a treballar pels altres malgrat el trauma patit amb el segrest. M'ha sobtat i molt escoltar això però acte seguit he entès que hi ha gent que esta disposada a treballar i donar la seva vida per una causa que consideren justa, per aquell concepte tant ampli, la solidaritat, que sovint tendim a reduir a la mínima expressió. És gràcies a persones com la Mercedes i la Pilar que la gent col·labora amb les ong's. És gràcies a gent com elles dues que el món trontolla menys del que podria trontollar. Sóc feliç perquè han aconseguit de nou la llibertat tot i que, vist el que volen fer que és tornar a aquell país, es nota que la llibertat no ho és tot. Existeixen molts altres valors representats per persones que cada dia saben que pot el seu darrer dia i que, per aquest motiu, l'aprofiten al màxim per ajudar els altres.

BONS PROPÒSITS

Encetat el nou any i abans que arribin els Reis d'Orient, els faig arribar la meva carta que de pas faig pública, la llista dels bons propòsits i de peticions per al 2008.

1. Tinc pendent fer un cafè (o una cervesa) amb el Mon i la resta de companys del món blocaire que s'hi vulguin apuntar. Serà a partir del dia 10 de gener.
2. Posaré en marxa, d'aquí a pocs dies, dos blogs nous. El primer ja el coneixeu alguns dels vosaltres i el segon ja el tinc quasi a punt. No serà complicat mantenir-los i dic això per evitar mals pensaments d'aquells que han arribat a dir que la meva dona i jo som la parella que més blogs té a Catalunya. En aquests moments, entre els nostres particulars, els que mantenim per temes polítics i els que hem creat com a empresa de comunicació en sumem 16. I què?
3. Pregaré perquè canvii el color del govern a Espanya tot i que les alternatives possibles tampoc siguin cap Sant de la meva devoció. Si de pas en Montilla avança les eleccions i les perd, millor que millor.
4. Posaré en marxa molt aviat un projecte professional molt interessant, un gran repte. Ho faré amb altres persones, amics de fa anys, fet pel qual segur que ens anirà molt bé. Les coses, quan es fan amb ganes, han de funcionar a la força.
5. Demanaré, fa temps que ho demano, que els del meu entorn que ara estan malalts se'n surtin i tornin a fer vida normal. Sé que se'n sortiran, son forts i s'ho mereixen.
6. Rebaixaré notablement la meva dosis de tabac. No deixaré de fumar, que consti, però si que fumaré menys. Seguiré amb la dieta iniciada a finals de l'any que hem deixat enrere i que tant bé m'ha funcionat.
7. Esperaré l'estiu amb impaciència perquè és una època de l'any que m'agrada molt pels plaers que porta: la cerveseta fresca, els xiringuitos de platja, la piscina al teu abast a qualsevol moment, els sopars a la terrassa, les converses amb els amics durant els sopars a la terrassa...
8. Estalviaré, això ja és una constant, per fer unes bones vacances. Enguany voldria tornar a Itàlia tot i que la meva dona està engrescada per passar uns dies a l'Africa.
9. Continuaré fent, sense anim de lucre, de Cap de Premsa dels partits de l'oposició a l'Ajuntament de Cambrils. Ho faré perquè sé que això no agrada als que son al govern i perquè em posa catxondo que no els agradi. Els faré arribar un arbre, enforma de regalet, perquè aquest 2008 s'hi posin moltes fulles.
10. Intentaré tornar a pintar com feia abans, treien temps malgrat no me'n quedi massa de lliure, per fer una nova exposició allà on més m'agradi. Serà la número 33 en un any on en faré 37. Trenta set anys? m'espanta fer-me gran!

Son bons propòsits però tinc un avantatge, una sort. Sóc de les persones que, normalment, converteix els bons propòsits en realitats. De fet, dels que vaig fer-me l'any passat, no me'n queda cap de pendent.
02 de gener 2008

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -