Archive for de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (10): EL 10 DE MARÇ

Quan acabin les eleccions del proper 9 de març em podré permetre el luxe d'iniciar un debat i un curs que ara, per les raons que sabeu els qui les heu de saber, no puc iniciar. El 10 de març faré una lectura de coses que estic veient i que fins ara m'havien passat desapercebudes. Parlo de petits detalls que acaben sent grans problemes quan passen de ser detalls a obvietats que no se li escapen a ningú. I de pas, també a partir del proper 10 de març, posaré en marxa un curs molt especial. Ja tinc el títol i els continguts però me'ls guardo. Avanço únicament que serà un curs per alcaldes i regidors de govern. Com d'això si que en puc fer pedagogia, marcaré un dia i hora perquè tots aquells que habitualment ja es connecten a aquest blog per saber què hi faig, tinguin temps per seguir la classe i la lliçó.

Fins aquí puc llegir... Mentre no arribi el moment, seguiré observant i fent apunts, com aquest lloro que vaig fotografiar fa pocs dies, no us diré perquè, en un municipi que comença per C i acaba per S. Si, amics, a Capafonts.
29 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (9): LA BARBERIA

Sempre m'han fascinat les botigues, comerços i establiments antics. Als nuclis antics de moltes poblacions encara en queden alguns que d'aquí uns anys es tancaran quan es mori la persona que el porta i que es jubilarà o els últims descendents dels fundadors que no voldran seguir el negoci familiar. Són cicles que, en aquest cas, m'entristeixen. A la Part Alta de Tarragona, al carrer Merceria, queden encara dues cereries que venen ciris, imatges i desenes d'altres productes. Son de les antigues, conserven la imatge de fa anys amb el toc del pas dels anys que no perdona. La tecnologia, en innovació consumista constant, ha motivat la horrible seqüència que suposa fer una foto amb la càmera digital a aquests comerços, passar-la a blanc i negre amb qualsevol programa informàtic i acabar tenint davant teu la mateixa foto feta cinquanta anys enrere amb menys tecnologia, menys consumisme i molta més gana.No us diré com ni on però aquesta imatge que acompanya el blog la vaig fer l'altra dia a un municipi de la Conca de Barberà que porta el nom del riu que travessa, del tot sec, la ciutat de Tarragona. Em va fascinar la imatge de la típica barberia de fa uns anys. Mentre em mirava la façana, la porta i els danys causats pels anys, vaig notar els aromes de les colònies a dojo per refrescar el clatell, les olors de l'escuma ben remenada amb aigua i escampada amb una brotxa, la navalla d'afaitar esmolant-se per cada client, les converses sobre política o simplement per tafanejar sobre els altres habitants del barri o del poble. Van ser instants d'uns temps no viscuts o vistos amb poca intensitat, una mirada enrere que cal fer de tant en tant. Tot torna als seus orígens i allò que no hi torna viu del passat o s'alimenta del futur amb timidesa.
27 de febrer 2008

RAJOY I ZAPATERO EMPATEN

He d'anunciar, sorprès i del tot indiferent, que els resultats de l'enquesta feta en aquest blog per analitzar qui havia guanyat el debat (Zapatero o Rajoy) són dignes d'estudi per part dels experts. Totes les televisions i diaris s'han entestat a dir que un dels dos havia guanyat per majoria a l'altre i en canvi aquí, en aquest blog on TOT ÉS POSSIBLE, han acabat empatats. Un 40 per cent de vots per Zapatero, un 40 per cent per Rajoy i un 20 per cent d'indecisos. Al·lucinant però cert!Per als interessats , tecnòcrates o doctorats en Ciències Polítiques, dir-los que poso a la venda aquesta enquesta i els resultats a un bon preu. Envieu ofertes i les estudio.
26 de febrer 2008

CRIDAR EL NOM

Andorra va ser el lloc de respos d'aquest "Petit viatge" que ha iniciat l'amic i cantant XavisS. El disc es diu així, petit viatge, i he tingut el plaer de col·laborar-hi molt intensament. Fer lletres sempre és agradable i més quan es canten a altra gent. En aquest cas m'he basat en les vivències personals d'ara fa pocs anys, al costat d'una persona molt especial amb qui vaig compartir molt i a qui encara porto al cor. I sempre li portaré. Els trens passen una sola vegada tot i que en ocasions hi ha qui faci viatges constants.

Aquesta cançó, creada el 2006, està feta pensada en algú especial amb l'esperança que algún dia la trobi i comprengui moltes coses que no vaig saber dir al seu moment. Podran passar els anys, segles i vides, però sempre esperaré el seu amor tot cridant el seu nom...

25 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (8): ARQUITECTURA CELESTIAL

Ho he tornat a fer. No us diré on ni el perquè però ho he tornat a fer. He tornat a alçar el cap per mirar el cel en un d'aquells moments de descans, un d'aquells instants en blanc on penses que no penses res i realment si que penses. Quan aixeques el cap descobreixes coses noves, detalls imperceptibles. Ho explicava l'altra dia, hores després de descobrir els nervis del cel. Ara, he descobert aquesta imatge, una arquitectura celestial única. Una xemeneia d'una antiga fabrica que decora un parc, envoltada de blocs de pisos nous. És la combinació del passat, immòbil, amb els temps actuals on tot es mou massa ràpid. La xemeneia s'enlaira ferma, a la conquesta del cel. La seva feblesa no espanta, et provoca respecte. I és cada dia al mateix lloc, invisible per als nostres ulls fins que un dia, sense voler-ho, ens crida i la descobrim.
23 de febrer 2008

MANAMENTS SENSE COMPLIMENTS

M'he decidit a fer un llistat nou dels blogs que visito cada dia o que, senzillament, em són més propers. Ho he fet únicament per facilitar-me a mi mateix la feina, sempre complicada, de repassar ratolí amunt i i avall, buscant allò que sempre miro. De pas, he tret uns 15 blogs que no m'interessaven perquè ja mai o quasi mai els veig o miro. És el meu espai personal i crec que hi havia massa links. He creat un llistat alfabètic dels deu blogs que més miro, senzillament això. I de pas, he fet neteja treient aquells espais que ara no em miro. A tots, moltes gràcies per quedar-vos o per haver estat en alguna ocasió.
20 de febrer 2008

DEL FABIÁN AL CARLOS PASSANT PER L'ALBERT

A petició del Capità Tarragona, l'amic Albert, faig els deures que m'ha encarregat al passar-me un meme musical. Cap problema tractant-se de qui es tracta i del tema que se'm proposa. Ell ens ha fet escoltar una de les cançons del Fabián, una promesa musical que segur que arribarà molt lluny. Escoltant al Fabián he recordat un altre cantant que m'agrada molt i que, si faig un llistat dels deu preferits, hi surt segur. El vaig descobrir quan treballava a la ràdio on les discogràfiques t'enviaven totes les novetats. Jo sempre les escoltava totes, llençava a la paperera tota la música techno, disco, bacalao i altres derivats i em guardava la que més m'agradava. Em va impactar a la primera per la poesia que tenen les seves cançons i per la seva història, la d'un jove que es va enganxar a les drogues i en va sortir per explicar les seves vivències a través de la música. Més tard, vaig anar comprant els seus nous discos i un dia, quan era Cap de Programes de la Televisió de Tarragona, vaig negociar una entrevista amb ell al plató de la tele tot aprofitant que el dia següent actuava a la ciutat. Va ser tot un plaer portar un dels meus cantants preferits i demanar-li que, per acabar la seva entrevista, ens cantes una cançó. El cantant es diu Carlos Chaouen i per a mi té moltes coses especials. Aquí teniu una actuació seva al programa "Ratones coloraos" que presenta a Canal Sur el Jesús Quintero. Chaouen canta acompanyat de Diego El Cigala i els seus guitarristes. Espero que us agradi. Per acabar, passo aquest meme musical al Jesús M. Tibau i als companys de Té la Mà Maria.



18 de febrer 2008
Tag :

NO US DIRÉ COM (7): EL PAS DEL TEMPS

Ja és ben cert que el temps no perdona. Avui he anat a parar al lloc que veieu a la foto. No us diré com ni perquè però, sense voler-ho, m'hi he trobat. Curiosament aquesta imatge, no massa agradable, pertany a un paisatge preciós que, com tota bellesa en aquesta vida, té la seva imperfecció. Les onades del mar piquen a les roques del penya-segat que hi ha al costat d'aquest edifici, ara abandonat. El sol calenta la sorra de la platja que hi ha a pocs metres d'aquesta porta que sempre era tancada i que ara s'obre només un parell de cops al dia, quan el jeep de seguretat surt a fer la volta. Ni tan sols la vegetació més propera al cartell que indica on és l'aparcament s'ha salvat del pas del temps que tot ho rovella. La tanca de ferro, lluent i inaccessible al seu moment, té ara encara més perill que abans pel seu estat de conservació. A pocs metres hi ha l'ou gegantí soterrat a les entranyes de la terra, aquella construcció que veiem a peu de nacional quan pugem de les Terres de l'Ebre o quan hi baixem. L'ou, com la tanca, el cartell i les plantes, també està rovellat però no és un ou rovellat qualsevol. Allò que hi ha a l'interior, un cop passada la tanca, és un record del passat en forma de vaixell fantasma. Tot és trist, abandonat, solitari. El pas del temps ens ha portat aquesta imatge però, per sort, ens ha pres la que haguéssim vist anys enrere i que encara feia més por.
I ara, per treure'ns aquesta mala imatge del cap, per evitar mals records, us convido a viatjar a un bonic lloc, a l'Illa dels Plaers on ja hi ha un nou post que us espera. Aquesta setmana he avançat aquesta entrega que arriba sempre els dilluns. Espero que us agradi i que, un cop a l'Illa, voteu l'enquesta que hi ha a la part dreta del blog.
17 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (6): ELS NERVIS DEL CEL

No us diré com ni perquè però és cert que, quan tens temps per mirar coses que mai mires perquè no tens temps de mirar-les, acabes descobrint nous paisatges, elements insòlits. Abans d'ahir vaig ser a un municipi que comença per "Les Borges" i acaba per "del Camp". No sé si el coneixeu, suposo que si. Mentre esperava, no us diré a qui o què, vaig tenir temps de fer unes quantes fotos. M'agrada aprofitar els avantatges de les càmeres digitals que esgoten les piles però no els carrets cada 36 fotos. Tot té la seva vesant positiva i les digitals ens permeten fer la foto, mirar-la al moment, repetir-la si cal i descarregar-la a l'ordinador en qüestió de segons. Bé, esperant-me en una plaça del municipi esmentat, vaig fer una ullada al cel i vaig descobrir que sobre meu hi havia arbres. Eren arbres d'aquells que fa anys que es van plantar, que han crescut lliurement i que ningú es mira perquè ja formen part d'aquell paisatge que pensem que coneixem i que, realment, desconeixem del tot. El cas és que, feta la foto, he descobert aquest nexe entre cel i terra que tantes vegades he cercat. Les branques de l'arbre trenquen el cel, silenciosament i amb calma. Aquests braços nascuts de la soca inunden l'espai exterior o, com a mínim, o dissimulen molt bé. Aquesta imatge m'aporta certa serenor, tranquil·litat. Em sembla bella, desconeguda pel fet de no disposar del moment i el temps per aturar-me i dir en veu alta: aquí, sobre teu, hi ha vida i bellesa. Avui, un cop llegit aquest post, busqueu un arbre ple de branques, poseu-vos sota i mireu al cel. Hi ha noves emocions a descobrir.
16 de febrer 2008

UN PREMI MOLT "WAIPU"

Waipu és una petita ciutat d'origen escocès però que es troba a Nova Zelanda. Ho acabo de llegir al Google on hi ha centenars de pàgines que et diuen què visitar, com arribar-hi, on llogar un apartament una setmaneta de vacances o què s'hi pot menjar. De fet, he mirat la definició de Waipu al cercador perquè des del primer dia que vaig entrar a la pàgina del Joan i la Carolina m'he preguntat què significa aquest mot. M'ha servit molt veure que les primeres alternatives de Google parlaven de viatges perquè, en el fons, entrar a la web dels dos amics Waipus és un altre gran viatge, molt més proper que el de Nova Zelanda, amb molts més colors que els que he vist a les fotos del poble esmentat. Waipueduca va ser un dels primers llocs que vaig linkar quan vaig obrir el blog, un espai que sempre ha intentat aportar dosis d'emoció i sentiments, com quan viatges. El fet que ara, a sobre de regalar-me bones estones i fer-me pensar, em donin un dels premis que han creat, encara m'agrada més. El Premi Waipueduca 2008 és un premi de companyerisme, molt repartit, molt ben rebut. En el fons no el veig com un premi. Crec que és una abraçada virtual que el Joan i la Carolina han fet a aquells que, poc o molt, entrem a veure el seu món i viatjar. Moltes gràcies als dos i enhorabona per ser així.
15 de febrer 2008

SI MAR, HI HA ALGÚ

Em permeto fer un afegit al darrer post de la meva dona i blocaire, Mar Roca, el que ha titulat "Toc toc... hi ha algú?". SI, MAR, HI HA ALGÚ. Hi som tots aquells que realment t'estimem, hi som tots aquells que, quan llegim el teu blog (i tot el llegim un cop al dia), parlem o et truquem quan et passa el què et passa i que, nosaltres (els que sempre hi som) mai voldríem que t'hagués passat. Hi som tots aquells blocaires (i jo a més com a marit) que fem comentaris graciosos o ens toca fer-los de recolzament però, sobretot, sempre amb tota l'ànima i per donar ànims. Amb el temps he entès que tu i jo, a nivell personal, som com un pack que no es ven ni es compra per separat. Anem junts ara i sempre. Ets la meva companya de viatge i jo el teu (va ser una decisió conjunta). Si algú et critica, em critica a mi. Si algú et menysprea, em perd el respecte a mi. Si algú creu que has perdut punts, jo n'he perdut els mateixos per a ells. Si algú creu que no ets bona, que has sobrepassat els seus límits quan ells, aquests, els han superat amb escreix, no són del meu agrat. Aquí, en aquesta vida que cada cop ens sembla més curta, no hi ha condicions, no hi ha lloc per a fer avaluacions, ni lectures equivocades, ni distincions. Aquí toca que tothom sàpiga qui és, on és, a què aspira i amb quins companys de viatge vol fer el trajecte. En el meu cas, el meu viatge diari i, espero que per molts anys i més anys, i encara més anys, siguis tu. N'estic convençut. A vegades cal canviar l'amistat, la coneixença entesa com a amistat que tot ho suporta per mancances (les que tots tenim o hem tingut i posada en una balança que acaba equilibrada), per allò que és més agradable i desitjós que, en el meu cas, ets tu. Ho ets ara i ho seràs sempre. Gràcies per ser com ets i per ajudar-me, com tu fas i únicament tu, a ser cada dia una persona millor. Com a obsequi, la foto de Vicolo Stretto, a Taormina, tot recordant als nostres amics sicilians que sempre ens truquen quan fem anys, pel sant o quan llegeixen als nostres blogs, des del seu ordinador, super-lent i amb molta paciència per l'amor que ens professen, allò que ens passa cada dia. Per cert, arriben avui. Posa't les piles, jejejeje.
12 de febrer 2008

I ARA, SOCCER!

Aquesta setmana al blog L'Illa dels Monstres, hi podreu trobar un dels meus principals plaers, el futbol anglès. La història d'un club del qual en vaig ser soci unes quantes temporades, la passió de l'esport més vist i reivindicat en mans d'una persona boja per aquesta disciplina. Espero, com sempre que us faci el pes, que us agradi.

YAHOO REBUTJA MICROSOFT

Yahoo i Microsoft no s'entendran. Ho acabo de llegir. La oferta que la companyia de Bill Gates havia fet sobre la multinacional de missatgeria electrònica no és suficient. Microsoft oferia a Yahoo 44.600 milions de dòlars i pagava cada acció a 31 dolars. Segons els responsables de Yahoo, la xifra oferta per Microsoft infravalora el valor real de la companyia. A mi ja em sembla bé aquesta argumentació. De fet si me la fessin a mi tampoc l'acceptaria. Aquesta tarda he trucat a Microsoft i he dit a la operadora: passi'm amb el Bill que li vull vendre el meu blog per 44.600 milions de dòlars. I quan estaven a punt de passar-me'l he penjat perquè m'ho he repensat. No es tracta de diners. És, senzillament, que el meu blog no té preu. Ja sé que tot en aquesta vida té un preu però el meu blog no. No és un problema de diners, Bill, és un problema de dignitat. I ja aviso a Gates que si ara llença sobre el meu blog una OPA hostil jo li llençaré un APA!!! encara més hostil.
09 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (5): FA 15 ANYS

No us diré com però aquest dijous m'he retrobat amb un amic de fa molts anys. De fet és una persona a qui vaig conèixer quan treballàvem els dos a la Cadena Cope. Ell era, encara ho és, el Cap del Departament Tècnic i un servidor hi feia els programes locals. D'això enguany en fa 15 anys. El Martí Margalef, el de la foto, sempre era a l'altra costat de la peixera. En argot radiofònic, la peixera és el locutori per al tècnic o, la sala de control per al locutor. Del Martí sempre en recordo el seu molt bon sentit de l'humor i, sobretot i mai ho oblidaré, les moltes experiències viscudes fent bona ràdio. Vam estar moltes setmanes surtin amb la unitat mòbil cada diumenge al matí per anar a fer programes en directe a diferents poblacions de les nostres comarques. Arribàvem a mig matí, aixecàvem l'antena de la mòbil, buscàvem la senyal i fèiem proves fins arribar el moment de començar el directe. Més tard, ens en va passar una de grossa que trobareu més ben explicada al llibre "Darrere el micro. 69 any de ràdio a Tarragona" on se'm cita en diverses ocasions que aprofito per parlar d'anècdotes com aquesta. Va tenir lloc l'octubre del 1994, el dia dels tràgics aiguats que tothom té encara en ment. El Martí i jo vam ser víctimes de la tromba d'aigua quan havíem anat a posar en marxa, al centre emissor de La Canonja, l'emissora que s'havia parat per culpa de la tempesta. Vam estar aïllats hores i hores perquè la unitat mòbil va clavar-se al fang, prop de la riera que passa per aquella zona, i no la podríem treure de cap manera. L'únic menjar que vam tastar aquell dia van ser olives crues agafades del camp d'oliveres que teníem al nostre voltant. Al final ens van rescatar els bombers. Va ser una jornada tant difícil com humanament solidaria. Veure'l avui, ha estat a l'Hotel Imperial Tàrraco, m'ha fet molt feliç. Quan et retrobes amb algú que fa anys que no veus i t'alegra el cor, alguna cosa vol dir. Segueix com sempre, amb unes canes de més però amb el seu bon sentit de l'humor. Gràcies per ser així Martí!.
08 de febrer 2008

COSETES, DISCULPLES, PREMIS, SOLIDIARITAT I ENCRIPTATS

COSETES: la xifra que us comento, la comento dins la secció NO US DIRÉ COM però en un format més breu. Es diu 1.500 en 7. Ja està.
DISCULPES: Mil disculpes d'un blocaire que sempre ha col·laborat amb el bloc del Jesús M. Tibau i que, per culpa de tot allò que es deriva de la secció NO US DIRÉ COM, ha fallat en aquesta ocasió al no haver penjat el missatge per al seu concurs ara fa un parell de dies.
PREMIS: Gràcies per haver rebut el mateix premi-guardó anomenat "D'arte y Pico", el que acompanya aquest post, per doble partida. Me'l fan arribar dos grans blocaires i estic, més que mai, molt content. Per cert, no el paso a ningú de moment però em reservo aquest dret pels propers dies. Als dos gràcies mil tot pendent de tenir resposta de dir-vos això als vostres blogs personals.
SOLIDARITAT: Amb la meva dona i blocaire Mar Roca. Val molt la pena que us mireu el seu últim post. La Mar ha tingut massa pèrdues famíliars darrerament i ho passa malament. Estic amb ella, faltaría si us plau, però crec que fa molt bé en compartir els seus sentiments.
ENCRIPTATS: Hi ha un blog on, encertadament, diuen que darrerament faig missatges encriptats, amagant orígens, identitats, llocs i fets. Alguns ja saben el perquè i ho entenen, ho saben. Altres, ho sabran molt aviat i acabaran descobrint un secret que, pels motius que sabreu, havia de ser un secret.
07 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (4): LES FERIDES DELS GEGANTS

No us diré com ni perquè però avui he estat en un municipi molt proper a Reus. El seu nom comença per R i acaba per S i manté una rivalitat històrica amb la capital del Baix Camp. El cas és que he anat a parar a un local cultural d'aquest poble que porta el nom de la persona que provoca aquesta rivalitat. Hi he anat a escoltar una xerrada i, un cop acabada, he fet allò que més m'agrada quan vaig a un lloc nou, tafanejar. De sobte, he vist una imatge dantesca, horrible, sense precedents. Observant els gegants d'aquesta població que descansen en aquest local he vist que al gegant li falta una part del braç. I no li falta aquesta part de qualsevol manera, no li han tret per a restaurar-la. Li falta la mà i el canell que han estat arrencades brutalment. Fruit d'una caiguda? Derivat de la mania que tenen algunes persones per iniciar noves col·leccions d'objectes poc vistos? Els pels del braç m'han quedat enrinxolats i tenia la boca tant oberta que m'hi passava l'AVE sencer. Però la tragèdia ha continuat quan, observant la geganta, he vist que té una ferida al costat del coll que algú li ha curat amb esparadrap i una gasa. Com podreu observar a la foto que he fet, és una ferida de dimensions considerables i d'origen desconegut. Com s'ha fet aquesta ferida? La mateixa persona que ha iniciat la col·lecció de mans de gegants també col·lecciona pigues o berrugues de gegantes? És tot molt estrany i no quedarà aquí com si res. Si els gegants han patit aquestes ferides en acte de servei (la festa major) que canviïn als seus portadors. I si no s'han produït en acte de servei, que algú digui com ha estat. El cas dels gegants ferits queda obert. Podeu ampliar la foto per veure molt millor les proves d'aquest cas.
05 de febrer 2008

UN NOU PLAER

Si entreu al blog l'Illa dels Plaers hi descobrireu un nou post que, en aquesta ocasió, parlar de cervesa, de molt bona cervesa. La setmana passada en vaig penjar dos, sessió extra de plaer, i avui, com cada dilluns, s'ha incorporat al llistat un nou regal per al paladar. Espero que us agradi.
04 de febrer 2008

LLÀGRIMES DE PAPALLONA

Un dels primers posts que vaig publicar al posar en funcionament aquest blog parlava d'una història tràgica, d'un llibre que et toca al màxim la crosta de sensibilitat que tots tenim. En aquest post us explicava que, personalment, el millor llibre que he llegit mai es diu "L'escafandre i la papallona" del Jean Dominique Bauby. Aquest periodista, redactor en cap de la revista Elle a França, va ser víctima d'un infart cerebral i va ser capaç de dictar el llibre de les seves memòries i vivències a cop de parpella perquè, arran de l'infart, només podia moure una sola parpella. El director nord-americà Julian Schnabel ha portat aquesta historia al cinema i ja és una realitat i es pot veure als cinemes espanyols des d'ahir divendres. La pel·lícula ha rebut desenes de premis i està nominada a quatre estatuetes dels Oscar de Hollywood. Segurament no en guanyarà cap perquè ja se sap que els americans premien només els drames que els afecten en primera persona i possiblement no serà la pel·lícula més vista a Espanya i passarà a la història com tantes altres produccions úniques. El que si quedarà clar d'aquí uns mesos és que moltes persones coneixeran la vida de Bauby i que ploraran i, de pas, trobaran nous valors en les seves vides. Us recomano el llibre i la pel·lícula que encara no he vist però que comentaré en un post quan hagi tingut l'oportunitat de veure-la. De moment us penjo el tràiler, la degustació que, a primer cop d'ull i mai millor dit, em causa molt bona sensació.

03 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (3): L'ALTRE COSTAT DE LA TRINXERA

No us diré perquè però avui, casualment i com qui no vol la cosa, passejava per allí i ho he fet, ho he tornat a fer. Després d'uns quants anys, massa per desgràcia, he tornat a tocar un micròfon. Que consti que quan treballava a la televisió de Tarragona en tocava cada setmana, quan presentava el meu programa, però no el tocava de la mateixa manera que l'he tocat avui. Aquest migdia l'he tocat com el tocava abans, agafant-lo ben fort i enfocant-lo cap al protagonista que és a l'altra banda d'allò que molts anomenem la trinxera. Una de les persones properes a la que protagonitzava l'invasió de micròfons s'ha quedat bocabadada al veure-ho però ja 'he advertit que es tractava d'un petit plaer. Tot plegat ha estat una sensació maca que m'ha portat bons records del passat. Passava per allí, senzillament.
02 de febrer 2008

NO US DIRÉ COM (2): LA JARDINERA DE LA FOTO

Anys i anys passejant pels carrers de moltes ciutats i pobles. Anys i anys amb la mania de fer fotos des d'alguns llocs més elevats per tenir una millor visió. Anys i anys per fer una gran descoberta. Tortosa és la primera ciutat que conec on les jardineres rodones, les que ocupen els carrers i que tenen tres boles de ferro que les subjecten al terra amb unes gotes de ciment, estan ben lliures i sense ciment. Em refereixo al model de jardinera que veieu a la foto. El cas és que fa unes hores, aquest divendres a la tarda, he decidit pujar damunt d'una d'aquestes jardineres, situada davant d'una de les portes de la Catedral de Tortosa, per fer una foto a la mateixa persona que altres persones també volien fotografiar. Ni us diré qui era, però era algú més que simplement algú quan cinc o sis persones li volien fer la mateixa foto al mateix moment. Ha estat un segon, pujar sobre la jardinera i baixar tot i que la baixada ha estat forçosa perquè aquest element del mobiliari urbà, no enganxat al terra com si ho està a tot arreu, s'ha inclinat i m'ha fet tornar al terra de cop. L'ensurt dels assistents, dels que volien fer i han fet la mateixa foto i del protagonista de la foto, ha estat important. Un senyor que hi havia al costat del protagonista de la foto, alt, ros i amb ulleres, m'ha dit amb simpatia: hem de remodelar aquesta plaça però tranquil que encara ha d'aguantar uns mesos. He pensat interiorment: tens raó, a la plaça li cal un bon rentat de cara però quan el feu, enganxeu les jardineres amb ciment.

NO US DIRÉ COM (1): UN GRAN RETROBAMENT

Enceto amb aquest post una serie de comentaris que aniré fent els propers dies, setmanes, per motius que alguns ja coneixeu i que, quedi clar, mai tindran res a veure, en el seu element principal, a tot allò que podria ser-ho. Justament per aquest motiu he decidit posar a aquesta col·lecció d'imatges, fets o paraules aquest nom. La primera entrega em fa molta il·lusió publicar-la per diversos motius que ara explicaré. No us diré com però aquest dijous m'he retrobat amb una cara coneguda que m'ha vingut a buscar i m'ha portat molts bons records. He anat a la Llar de Jubilats de Sant Bernat Calbó de Reus, al Barri Fortuny, i de sobte un senyor ha vingut a dir-me:-

Tu ets l'Òscar de sempre?
Si, li he respòs.
Doncs jo sóc el Jaume de sempre.
En Jaume, el contertulià, oi?. Li he preguntat.
Si, el Jaume de les tertúlies.
El Jaume Mestre és una persona gran. El vaig conèixer fa deu anys o sigui que ara en tindrà uns 90, potser 91 o 92 com a molt. El Jaume Mestre era contertulià en un programa que vaig fer a Onda Cero Reus, quan presentava el programa de matins, els anys 1997, 98 i 99. Vaig arriscar-me creant una tertúlia de persones grans perquè vaig pensar que era millor que fer-ne una de gent vinculada a la política o a les entitats més conegudes. Vaig contactar, no recordo com, amb les tres persones que van passar a ser col·laboradors setmanals en aquella tertúlia. El Jaume Mestre i el Josep Grabulosa de Reus i el Jaume Mariné de Vilaplana. Fa deu anys, entre els tres, sumaven 242 anys.

El Josep va morir, per l'edat i els problemes respiratoris que arrossegava feia molts anys, als pocs mesos de posar el punt i final a la meva etapa a Onda Cero Reus. El Jaume Mariné de Vilaplana, poeta amb molts bons llibres publicats, està bé segons em comentava ahir dijous al vespre el Jaume Mestre de Reus.

Amb ells tres vaig compartir molt bones estones parlant dels mateixos temes que pots parlar amb altres contertulians però amb l'avantatge de l'edat, de l'experiència d'haver vist i viscut moltes més coses que altres, aquells que son a les tertúlies pel seu càrrec, ni han vist ni en poden parlar.

El Jaume Mestre està com sempre. Una mica més prim però amb ganes de fer coses. És director de la Coral de la Llar que us comentava tot just començar el post. He estat molt content que m'hagi vingut a buscar, a recordar, a fer-me feliç amb la seva presencia.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -