Archive for d’agost 2008

EFECTE DÒMINO

Ras i curt. Llegeixo a La Vanguardia que el vicepresident del govern de la Generalitat, Josep LLuís Card Rovira, ha demanat al president del PP, Mariano Rajoy, que "tregui les mans de Catalunya" , la "deixi tranquil·la" i no s'involucri en el finançament català.

Dons jo li demano a en Carod, personatge que es pensa que és el Rei de Catalunya quelcom semblant. Sa Majestat Carod Rovira I "L'endollador", tregui les mans del govern de Catalunya, deixi-la ben tranqui-la i no defensi més el finançament perquè cada cop que en parla puja el preu del pa. De pas, quan ens deixi, prengui en format de pack el seu soci eco-socio-listo, pro-okupes i cap dels mossos. Els catalans els paguem unes bones vacances perquè visquin, si és possible, encara millor. Els enviarem juntets del bracet a la Patagònia. S'hi podran quedar els anys que vulguin. Al president el deixarem aquí. Ja el devoraran els seus companys de Madrid. La sortida a la Patagònia es farà de nit, per la porta falsa i en globus. Hi haurà una sola escala a París per a recollir un altre paquet.

I el finançament ja ens el resoldrem nosaltres solets, sense promeses electorals falses ni enganys. Més val sols que mal acompanyats. Espero que l'efecte dòmino funcioni i fem una mica de neteja perquè l'ambient polític actual està massa carregat. Una mica de Raid i fora allò que sobra.

LA VIAGRA I EL LLAMÀNTOL

Tenim un govern estatal que no ens els mereixem. Són molt bons gestors, de veritat. Ara, en plena crisi econòmica, han decidit augmentar les pensions a la nostra gent gran. La pensió mitjana a nivell estatal s'ha situat en els 816 euros. A Catalunya estem una mica per sota, en els 744 euros, però ja se sap que això és fruit de la nostra solidaritat amb les altres comunitats i que les persones, com més grans són, més solidaries es tornen. A tots els vicis i luxes que tenien els jubilats espanyols i catalans gràcies a una pensió que ja era molt bona, n'hi podrem sumar altres que seran possibles amb aquest increment. Segur que augmenta la venda de viagres a les farmàcies i de llamàntols a les peixateries. Aquests dos plaers, sexe i marisc, ens permetran gaudir d'avis més sans i potser fins i tot incrementar els índexs de natalitat. La pensió de viduïtat s'ha quedat en 721 euros, molt bona xifra que també permetrà menjar llamàntol al beneficiari perquè, com tothom sap, es pot comprar mig llamàntol sol i no pas tot sencer en cas que el comprador sigui vidu o vídua.
Els nostres jubilats i pensionistes seguiran liderant el rànquing europeu, gaudint de molts mesos de vacances a l'estranger, veient les noticies amb tele de plasma i pagant d'un sol cop el lloguer de tot l'any per oblidar-se del tema no sigui que l'Alzheimer els fes una mala passada i un mes no hi pensessin. Amb els diners que els sobraran ara podran donar setmanades suculentes als seus nets i jugar al Bingo com a mínim quatre cops al mes. Què feliços que són els nostres jubilats gràcies a aquest sou milionari que els paga l'estat. Així si, senyors.
Ara us deixo, vaig a plorar de felicitat per aquesta notícia en un racó del menjador. Per cert, aquest post el dedico especialment a la ZEL.

NO M'HE MORT

Potser alguns estaven contents veient com aquest blog tenia poca acció. No m'he mort ni he decidit tancar aquest espai de reflexió i opinió. Una important infecció d’oïda em fa la guitza des del dimarts i m'ha portat a estar gran part del dia dormint i maleint uns quants sants. Són els efectes dels medicaments que mentre curen també et debiliten. Malgrat tot he vist les notícies a les televisions i fullejat la premsa escrita. M'han indignat dues informacions que crec que són exemple de la poca sensibilitat que poden tenir els polítics. La primera ens parla dels preus dels llibres que hauran de pagar un curs més els pares. Les previsions diuen que es gastaran fins a 380 euros per cada nen i tot per uns llibres que a més tenen una curta caducitat. Les grans editorials i els seus mitjancers van inventar la gallina dels ous d'or tot pensant que era millor que un mateix llibre no serveixi a dos germans. Així els pares paguen el doble i ells hi guanyen el doble. Els governs de torn van permetre aquest robatori i per tant el sistema és legal. Hi ha ajuntaments que amb bona voluntat paguen aquesta despesa per ajudar als pares i aconseguir vots però mentre es gasten els diners amb aquest regal no els inverteixen en altres causes i obres municipals. Els llibres de text són cada any més cars i enguany, amb la crisi actual, no hi haurà cap excepció. M'emprenya molt aquesta manca de sensibilitat cap a les butxaques dels pares que ja ho passen prou malament amb la resta de despeses que suposa tenir un fill i fer-lo gran.
La segona manca de sensibilitat és més local, l'he trobada a l'actual govern de l'Ajuntament de Tarragona. Sis anys després que comencessin les obres del pàrquing de Jaume I, el PSC ha decidit canviar-ho tot. Ja no serà un aparcament intel·ligent i tindrà la meitat de places. Ara toca desfer la feina feta i fer el nyap que incrementarà més el pressupost i la indignació dels veïns de la zona. El més lamentable és que l'alcalde acusi directament l'anterior govern d'haver fet molt malament les coses. Van estar sis anys donant suport al projecte que ara desgavellen i a sobre la culpa és de CiU i el PP. El PSC té la paella pel mànec però no sap cuinar i s'esquitxa amb l'oli. Algun dia incendiaran tota la casa. Podien estar governant amb tranquil·litat però se'ls veu molt nerviosos. Podrien haver-se fet un vestit a mida però el que porten els va gran. Si segueixen a aquest pas faran història i d'aquí a tres anys tornaran als seus orígens. Bé, us deixo. Me'n torno al llit.

SI HI HA MORTS, SÓN MÉS PERSONES

Spanair intenta fer com els gats, rentar-se la cara i llepar-se allí on més li pica per seguir subsistint. Aquesta companyia s'ha decidit a prendre "decisions operatives" que són aquelles que només coneix la pròpia companyia i de les quals no en tenen informació ni AENA ni l'aeroport on es prengui la decisió. Spanair ha passat de no estar operativa per a prendre decisions a aplicar aquesta tàctica cada dos per tres i cada tres per quatre. Mentre els forenses intenten quasi inútilment identificar les restes mortals de les víctimes de la setmana passada, els problemes van en augment per l'empresa aeronàutica. El comandant d'un MD82, el polèmic model estavellat a Barajas, va decidir ahir aterrar a Màlaga quan feia el trajecte Barcelona-Lanzarote perquè li va fallar un generador de l'avió. I avui mateix, el comandant del JKK5613, també de la companyia Spanair i que es dirigia a Oviedo, ha obligat als seus ocupants a arribar a la ciutat asturiana en autobús. En els dos casos s'ha parlat de "decisions operatives" que és com dir "ho he fet i no t'ho penso dir perquè no em dóna la santíssima gana". El més curiós del cas han estat les minses explicacions dels responsables de la companyia. Escric textualment allò que han dit: desde la catástrofe de Barajas, estas medidas se han acentuado por la mayor preocupación de los pasajeros.
Dit d'una altra manera, ara que ja tenim 154 morts importa i molt que els passatgers estiguin preocupats i, com a clients que són tenen la raó i decideixen. Abans de l'accident de Barajas els passatgers eren un zero a l'esquerre, la càrrega a transportar d'un lloc a l'altra sense dret a res. Ara tot és diferent perquè si algú té por l'avió no s'enlaira i si el pilot té dubtes disposa del permís de la direcció per modificar el vol malgrat les pèrdues que, justament ara, tampoc importen. La doble cara de la companyia Spanair és massa dura per evitar dir-los la veritat a la cara. Espero que els qui van fer volar el vol estavellat, ja siguin mecànics, tècnics o alts directius, es podreixin a la presó.

ENS VOLEN PUNXAR EL GLOBUS

Tinc un amic que quan vol parlar d'il·lusions que es trenquen fa un símil amb els globus. Si un té ganes de fer una cosa i arriba un altre i no li permet fer-ho, aquesta segona persona li ha punxat el globus a la que tenia creada la il·lusió en qüestió. M'agrada molt aquest exemple. El cito avui en aquest post arran de les declaracions que ha fet el president de Mediapro, Jaume Roures, anunciant que si seguim tenint el TDT gratuït la cosa anirà malament i per tant cal que paguem per aquest nou sistema de televisió.
Roures argumenta que actualment els ingressos de publicitat de les televisions estant caient i afegeix que, per evitar una caiguda major, cal que la TDT sigui de pagament, com el Canal Plus o altres sistemes via satèl·lit.
Em sembla del tot indignant que personatges com aquest que representen a grans empreses que porten anys forrant-se amb la publicitat i especialment quan es celebren els grans esdeveniments esportius, ens vulgui punxar el globus que hem anat inflant els darrers tres o quatre anys. Se'ns va dir que tindríem televisió de qualitat i molta més quantitat de canals. Vam anar, tots en ramat, a comprar-nos el descodificador que primer tenia un preu assequible i més tard s'ha acabat regalant amb les cartilles del diumenge dels diaris. Els més rics fins i tot han canviat d'aparell de televisió i n'han comprat una amb el TDT incorporat i ara arriba aquest senyor i, pim pam, ens rebenta el somni de pensar que, per primer cop a la història, no hauríem de pagar per tenir un producte millor.
A mi, personalment, m'és del tot indiferent si les grans cadenes de televisió acaben abocades en una greu crisi com preconitza en Roures fa temps. És el seu problema i en el meu cas poc m'ofereixen per a mantenir-me captivat davant la pantalla. Sóc un amant del programa "Callejeros" de Cuatro. Miro algunes series antigues reposades que emeten Antena Neox o Nova i els informatius de Telecinco i Antena 3. No suporto res del que fa TV3 i especialment la seva programació d'estiu que considero del tot indigna amb programes com el que fan cada tarda i que em provoquen molta ràbia per la més que baixa qualitat dels seus presentadors i els seus continguts. De "la nostra" només valen la pena els documentals que emeten i que, per suposat, són comprats a altres televisions europees.
La resta de canals no em mereixen cap avaluació important, són patrons d'una mala tele que va a pitjor. Malgrat tot, sigui porqueria o qualitat, la veiem millor que abans gràcies al TDT que de moment és gratis. Ara ens la volen fer pagar. Que se la confitin. Els nostre besavis i avis van viure sense tele. Aniré enrere, com els crancs, però no pagaré un euro més.

AMOR, SE M'HA AVARIAT L'AVIÓ

De totes les imatges vistes, paraules escoltades als informatius de les televisions i pàgines llegides a la premsa escrita al voltant de l'accident de l'avió, ens quedarem amb alguns detalls que el nostre cervell retindrà molts anys o tota la vida. Ha estat una tragèdia que per desgracia es viu quasi cada dia a qualsevol país del món però aquesta vegada ha tingut lloc molt a prop nostre. La caixa negra dirà la veritat de l'accident i cada som més els convençuts que alguna negligència es va produir i que de ben segur va tenir molt a veure amb l'accident. Els testimonis comencen a parlar i els familiars de les víctimes també. Em quedo amb dues petites histories dins d'aquesta gran tragèdia. Les he llegit fa ben poc a El Periodico. La primera és aquesta que emmarco en negreta i penjo textualment:

Un dels bombers que va participar ahir en les tasques d'emergència de l'avió que es va estavellar a Barajas, Francisco Martínez, ha explicat que un dels nens rescatat preguntava constantment: "¿On és el meu pare?" i "¿Quan s'acaba la pel·lícula?". El nen, desorientat, "em preguntava si era veritat el que estava passant". El bomber va pujar el nen al camió per explicar-li el que estava succeïnt, però el petit "es pensava que es tractava d'una pel·lícula i preguntava on era el seu pare i quan s'acabaria la pel·lícula". El bomber també va rescatar la nena d'11 anys (M.A.F.) que es troba hospitalitzada en observació, amb fractura oberta de fèmur i pronòstic estable dins de la gravetat. Martínez ha declarat que la nena va ser entregada als bombers per la seva mare --de qui no es tenen notícies--, que va demanar que rescatessin primer la seva filla.

La segona història m'ha colpit encara més, de fet m'ha deixat destrossat interiorment. És aquesta:

Una de les víctimes del sinistre de Barajas va voler baixar de l'avió al veure que l'aparell podria tenir problemes, però no el van deixar, segons ha explicat avui la seva vidua. "Amor, se m'ha avariat l'avió", va ser el missatge de mòbil que va rebre a les 12.30 la dona d'una de les víctimes. Ella, preocupada, li va trucar per demanar-li que baixés de l'avió, però el seu marit li va respondre: "no em deixen". El fill del mort ha explicat que el personal de l'avió va obligar el seu pare a tornar a asseure's quan va voler abandonar l'aeronau, segons les seves pròpies paraules.

Us imagineu el pànic que havia de passar aquest home que tot i voler baixar perquè es temia el pitjor va acabar carbonitzat com la resta de passatgers? Us podeu imaginar tot el què li devia passar pel cap i els seus instants finals? Només pensar-ho em poso a plorar. La vida és molt injusta i espero que, malgrat no serveixi per a res perquè els morts seguiran estan morts i les seves famílies enterrades en vida, es posi a la presó per sempre als responsables de la tragèdia.

BENVINGUTS AL MEU MERCAT

Amb aquest post us proposo a tots i totes un petit exercici de reflexió que s'iniciarà amb un somriure a la vostra cara i que farà canviar el somriure per una cert emprenyament. Recordeu quants diners guanyàveu cada mes als anys vuitanta? Recordeu quantes coses es podien fer llavors amb un bitllet de 5.000 pessetes (30 euros actuals)? Quants dies us duraven els diners de la nòmina?
Aquestes preguntes ens les podem fer observant aquestes dues imatges que he trobat, casualment mentre buscava altres coses, a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona. Són dos anuncis de dos supermercats publicats pel Diari de Tarragona. Un d'ells és del Carrefour i es va publicar el 5 de maig de 1981. El segon pertany a l'anunci que els Supermercats Cóndor van publicar el mateix dia que obrien el seu super a Tarragona, el 29 de març de 1983.

Si amplieu la foto veureu a la perfecció els preus dels productes que oferien als seus clients aquestes dues superfícies comercials ara fa 25 anys. Analitzem alguns exemples amb productes encara existents i fàcils de consultar. A l'anunci de Carrefour veiem, a la secció Drogueria, el CHAMPU MAGNO a 95 pessetes i ara val 2,95 euros (500 peles). Encara al Carrefour, a la secció Alimentación, un quilo de galetes MARIA DORADA MARBÚ ens costava 139 pessetes i ara en paguem 1,91 euros (320 peles). Marxem cap al Cóndor. Un litre d'oli Borges valia 199 pessetes i ara val 3 euros (550 peles). Per acabar, un quart exemple. 4 rotllos de paper higiènic costaven 49 pessetes i ara sis rotllos s'apropen als 2 euros (330 peles).

Són quatre dels molts exemples que podrem mirar en aquests dos anuncis on veurem el litre de llet a 52 pessetes o un paquet de pasta a 27. N'hi ha per posar-se les mans al cap tot fent aquest curiós exercici de memòria històrica. 25 anys després els sous no han pujat tant i els preus són pels núvols. Això té un nom.

NI BLANC NI NEGRE. SENZILLAMENT OBAMA.

En aquesta vida tot el seu motiu i les seves repercussions. Gràcies al candidat Obama els ciutadans nord-americans de color podran morir fumant la marca que més els agrada. Els Estats Units ha decidit eliminar del mercat els cigarrets amb gust de clau o de vainilla però manté a la venda els mentolats que són els preferits pels americans negres. Curiosament els blancs fumen negres, els hispans fumen rossos i els negres fumen verds. No sé pas quina lectura n'hem de fer de la decisió judicial i de la lluita que ha fet Philip Morris per salvar i mantenir al mercat els cigarrets verds dels negres. Volen que la vida sigui de color rosa per als negres? Desitgen ennegrir més ràpidament els pulmons ja molt negres dels negres? Intenten que els blancs siguin com els negres i fumin negres per deixar de ser menys blancs? Què hi pinta en tot això el candidat Obama i el fet que sigui negre i hagi aconseguit que mig país estigui negre pel fet d'haver arribar on ha arribat?No entenc res però la vida canvia. Fa 10 anys jo era ros però fumava negre i ara que tinc el cabell negre fumo ros. No sé pas com assimilar aquest tema que em posa negre. Vull que guanyi les eleccions Obama però prometo que mai fumaré mentolats o verds. Ja s'ho faran, apago el cigarret ros i tanco aquest post.

DIGUI TRENTA SET

Aquest dissabte és especial. Faig 37 anys i tinc la sensació de cavalcar entre una maduresa no desitjada i un futur no massa llunyà. Quan em plantejo què vull de la vida i que n'he obtingut, la balança és al meu favor. Quan feu aquest exercici del balanç dels anys i els danys i us surti positiu, haureu d'estar molt contents. A mi, per sort i tot i les desgràcies i mals moments viscuts, la vida em somriu. Tinc el pressentiment, potser m'equivoco, que no arribaré a una edat molt més adulta. Crec que d'aquí uns quants anys se'm recordarà per allò que escrivia i pel fet que ja no ho escriuré. Mai havia estat tant sincer com ara, ho reconec. Segurament que tinc la fibra molt sensible o potser avanço esdeveniments. Passi el que passi, sóc feliç de ser on sóc i d'estar amb la persona que m'acompanya dia a dia. No us ho podeu imaginar. La meva dona Mar és un nou món que es descobreix a cada instant, un espai de convivència únic, un ésser delicat i tendre que ningú ha de malmetre ni molestar. A les cotes més altes de la meva vida hi regna ella de la mateixa manera que la trobo en situacions complicades. M'enamora qualsevol gest seu perquè em dóna un nou alè per a viure el següent segon al seu costat. És la meva ampolla d'oxigen, la meva ombra xinesa a les fosques quan resto quiet a les nits immòbils, el sol que em desperta cada matí malgrat jo dormi al pis de dalt i ella ja navegui fa hores al de baix. Puc seguir vivint i penjant missatges com aquest fins que el cor em deixi però crec que no podia seguir endavant sense fer-vos proper aquest missatge. Acompanyo aquest post amb un vídeo d'una cantant , la Tamara autèntica, que he tingut la sort de conèixer i que ens regala textos (malgrat les imatges no s'hi corresponguin) com aquest. Quan la poseu, tanqueu els ulls, senzillament. Mar, te la van fer a mida. Milions de gràcies!

AFEGIT ESPECIAL:

Admeto que avui, per moltes coses que no venen al cas, estic més tendre que altres dies. I arriba l'amic APA NOI i em toca la fibra. M'ha penjat al seu comentari un enllaç a un vídeo que m'ha fet saltar les llagrimes (ja vaig advertir que sóc de llàgrima fàcil). APA NOI, en Lucio Battisti és un dels meus cantants preferits, des de sempre. I aquest cançó, enregistrada l'any del meu naixement, és un dels millors regals que he rebut avui. Gràcies, de veritat. Aquest regal el comparteixo amb tots i per tant us penjo el vídeo.

16 d’agost 2008
Tag :

LES 24 MESURES DE ZP

Ara que en ZP ja ha admès públicament que hi ha estancament i, fins i tot, una forta frenada de l'economia espanyola és el moment de parlar clar. Ara que el president del desgovern espanyol ja ha deixat clar que amb l'estatut i el nou model de finançament ens va prendre el pel deixant amb el cul descobert als seus companys de partit catalans, toca dir les veritats. Ara que el Consell de Ministres ha aprovat el seu paquet de 24 mesures per a sortir de la crisi, cal que aporti el meu gra de sorra. Aquestes són les meves 24 propostes per aconseguir sortir de la crisi o, com a mínim, fer-la més agradable.

1. En cas d'eleccions generals, no votar mai més a ZP

2. En cas d'eleccions generals, no votar mai més al PSOE

3. En cas d'eleccions autonòmiques, no votar mai més a Montilla

4. En cas d'eleccions autonòmiques, no votar mai més al PSC

5. En cas d'eleccions generals o autonòmiques, no votar a caps dels socis actuals de ZP o Montilla.

6. Vendre la casa i anar a lloguer

7. Deixar el lloguer i anar a viure sota un pont

8. Llogar el pont a una altra persona i dormir en un banc

9. Si el banc on dormim te forma de sucursal, atracar-lo.

10. Si el banc on dormim és de fusta, llogar-lo.

11. Reduir l'inflació rebaixant sensiblement la cistella de la compra.

12. Si compràvem amb un carro, passar a comprar amb un cabàs.

13. Si compràvem amb un cabàs, omplir només una bossa d'anses.

14. Com més petit sigui el recipient on posem la compra, menys notarem l'inflació.

15. Eliminar alguna de les tres menjades que fem cada dia.

16. En casos que sigui possible, deixar de menjar cada dia i passar a fer-ho cada dos.

17. Si els productes que baixen de preu són les anxoves i les llimones, basar la nostra dieta en anxoves i llimona.

18. Si tenim ganes de fotre una ceba a algú i cada cop pensem més sovint que la nostra vida és una merda, omplir l'estomac amb allò que ens envolta. Ull amb la ceba que es repeteix.

19. ZP toca'm un ou.

20. De respirar ganes no en tinc.

21. Jo sóc primer. Ja t'ho faràs tu.

22. Marxa del teu país i toca el dos.

23. Que la crisi no et provoqui estres.

24. D'aquí a quatre anys, abans de tornar a votar al ZP, vota al Chikiliquatre.

Crec que si apliquem un 80 per cent d'aquestes mesures incloses al meu pack, quasi no notarem els efectes de la crisi. En cas contrari, cal que consulteu al vostre farmaceutic i us posi a dieta de laxants. Us notareu més lleugers.

PASSO OLÍMPICAMENT DELS JOCS

Mentre els espanyols es dopen i els xinesos fan trampes o disposen d'avantatges arbitrals per batre el seu record de medalles tot aprofitant que són els organitzadors d'aquests Jocs Olímpics, fet que ja va succeir a Barcelona 92, hi ha altres imatges per gaudir. En un any ple d'espanyolisme esportiu que ha fet renéixer l'esperit dels colors de la bandera amb qui ningú confiava abans de l'Eurocopa, calen alternatives que facin més gracia que veure competir uns quants atletes d'uns quants països poderosos en front d'uns pocs atletes de molts països pobres. L'esport olímpic és cosa de despatxos i d'uns quants ciutadans que s'han gastat els seus estalvis en un llarg viatge i que es pinten la cara per animar als qui guanyen molts diners i van de punta a punta del món pel morro i a costa de tots. Els Jocs Olímpics de qualsevol país tenen dos moments importants, la cerimònia inaugural i la de cloenda. Tot el que hi ha entre un acte i l'altre és de cara a la galeria, omplir per omplir i que guanyi el qui més medalles aconsegueixi o sigui els Estats Units i el país que organitza el show. Per això vull compartir avui amb tots vosaltres aquestes imatges, molt més curioses i divertides, menys disciplinars que les vistes durant l'acte inaugural xinès on ningú s'atrevia a fallar i protagonitzades per uns personatges que també acaben sent, com el cas de molts atletes de petits països, conillets d'índies en mans d'algú que els canvia el seu paper natural per aquell que es desitja peti qui peti. El darrer cas conegut ha estat el de la nena de 5 anys que va cantar i eclipsar mig món a la cerimònia inaugural. La nena que es va veure a tot el planeta, fent un playback perfecte, era la Lin Miaoke. Però qui cantava realment, després de mesos de feina intensa, era una altra nena de la mateixa edat anomenada Yang Peiyi. Els organitzadors van decidir no posar-la davant del món perquè és una mica grasoneta i té les dents tortes. Feu clic aquí per a veure les dues nenes i la notícia de la BBC. Típic d'un país on s'abandonen pels carrers les nenes recent nascudes i on menjar gossos i diversos insectes és un plaer per al paladar. Si he de decantar-me per algun país, sóc de la República de Hàmster. Per als qui penseu com un servdor, la següent imatge és un fons de pantalla de 1024x768 pixels per al vostre ordinador. Feu clic a sobre i el guardeu.

EL CAS DE LA CLÀUDIA FORNOS

De ben segur que aquest post generarà un debat que pot arribar a ser polèmic però fa un parell de dies que el volia fer i ara, amb les últimes noticies sobre el cas, m'he decidit a tirar-lo endavant. Aquest cap de setmana llegia el cas d'una nena de 12 anys i veïna de Reus, la Clàudia Fornos, que s'havia proposat donar la volta a Espanya conduint un vehicle de l'autoescola del seu pare qui hagués participat en aquesta experiència com a copilot. La Clàudia és una amant del motor i fa tres anys que corre amb karts. La volta a Espanya d'aquesta nena tenia dos clars objectius. Per un costat promocionar la Clàudia per aconseguir possibles patrocinadors per córrer amb els karts i per l'altra conscienciar al jovent de la importància de respectar les normes de circulació. La normativa espanyola no posa límits d'edat per a realitzar practiques amb un professor d'autoescola i marca únicament com a requisit l'alçada mínima del conductor que ha de superar els 1,35 metres, el suficient perquè el conductor o conductora arribin als pedals.El projecte anomenat El Repte de la Clàudia pretenia recórrer 3.600 quilometres en una setmana, uns 400 cada dia, passant per carreteres, autovies i algun nucli urbà d'algunes poblacions on s'hages fet campanya. El viatge de la Clàudia va arribar ahir al seu final just abans d'iniciar-se. Els Mossos d'Esquadra van considerar que hi havia un delicte per a la seguretat del trànsit en el cas que aquesta nena de 12 anys hagués iniciat el seu viatge conduint el cotxe. A més, la policia autonòmica argumenta que el pare estava promovent que la seva filla, menor d'edat i sense carnet, conduís per la via publica amb la pressió que li pot causar aquest fet i el corresponent risc per la seva pròpia seguretat i la de la resta d'usuaris. Amb aquestes dues argumentacions s'han obert les diligencies corresponents i s'ha tancat un viatge mai iniciat. Ara les autoescoles critiquen als Mossos i defensen el pare de la nena que, aprofitant un buit legal, quasi aconsegueix el seu objectiu.
Em sorprèn el suport de les autoescoles com a establiments que han de vetllar pel compliment de totes les normes i aplaudeixo la decisió dels Mossos d'Esquadra. Una nena de 12 anys, per més alçada que tingui per arribar als pedals i per més bona conductora que sigui, no ha de posar-se a conduir per la carretera. Cada dilluns escoltem i veiem per la tele el llistat de les víctimes de la carretera del cap de setmana i sempre hi ha casos de menors sense carnet. Cada dia veiem les campanyes de la DGT demanant la màxima responsabilitat que passa també per tenir experiència i molta calma. Tot en aquesta vida té el seu procés i crec que a la Clàudia ja li arribarà. De moment que segueixi conduint el kart i d'aquí a sis anys, quan en tingui 18, que surti a la carretera. I pel que fa als patrocinadors, un dels dos objectius de la travessia, que es busquin per altres vies. Per acabar, cal que aquest buit legal existent en aquest cas es solucioni i es canvii el tema de les alçades pel de les edats. Enhorabona als Mossos i paciència pel projecte Clàudia. Només queden sis anys.
Aquí us deixo alguns enllaços amb diaris i televisions que parlen del tema: ABC, Telecinco, El Periódico, El Mundo , 20 minutos, Reus Digital i el Blog de la Clàudia.

PAUL NEWMAN S'APAGA

Un dels millors actors de cinema de tots els temps, Paul Newman, s'està morint. Els metges ja han confirmat que té un càncer terminal i que la seva esperança de vida és de poques setmanes. Newman, de 83 anys, ha decidit marxar de l'hospital on ha estat ingressat lluitant per aquesta malaltia i ha demanat als seus familiars, dona i fills, morir a casa amb tranquil·litat. Observant les dues imatges no calen més paraules. El mite sexual del cinema ha donat pas a una persona envellida i sense cap oportunitat per seguir vivint. Quan es mori hi haurà el ritual mediàtic de sempre. Escoltarem i veurem la noticia a les teles, ràdios i diaris i el mateix dia de la mort TVE farà un especial sobre la seva vida. Al cap d'unes setmanes tindrem als quioscos la col·lecció de les seves millors pel·lícules en fascicles i el proper any Hollywood li retrà un gran homenatge. Serà la parafernalia de la mort dels famosos que tenen molta més importància un cop són morts que no pas quan eren ben vius. Aquí us deixo un vídeo amb imatges del passat.

BON DIA, SEBASTIÀ

Als pobles no es voten els partits, es voten les persones. Sempre ho he escoltat i crec que és ben cert. Als municipis petits la política es viu d'una manera ben diferent i, en bastants casos, més sana. Hom pot malpensar d'un alcalde que porti 16 o 20 anys en el càrrec si és l'alcalde d'una gran ciutat però aquests mals pensaments s'esvaeixen si l'alcalde treballa per un poble petit. Dic tot això per parlar del Sebastià Bondia, l'Alcalde de Duesaigües que avui divendres deixa el seu càrrec per pròpia voluntat. Ho havia anunciat i ha complert. El Sebastià va ser escollit batlle del seu poble quan tenia 31 anys i enguany n'ha fet 25. El 1983 es va presentar per primer cop a les llistes i l'any passat va assumir el seu setè mandat consecutiu. Sempre ha governat amb una amplia majoria i de fet els darrers anys ho ha fet sense problemes perquè dels cinc regidors que té l'Ajuntament de Duesaigües tots cinc són del partit del Sebastià, Convergència i Unió. A les eleccions del 2003 van produir-se certes desavinences amb la federació nacionalista i Bondia va presentar-se amb una llista independent que va aconseguir quatre dels cinc regidors, un exemple de la importància que té tenen les persones i el poc pes dels partits als pobles. Al Sebastià Bondia el vaig conèixer fa uns 15 anys. Era en una època en que jo feia de mànager d'un grup musical i viatjava pels pobles per intentar que els contractessin per la festa major. Vaig fer molta amistat amb molts alcaldes i amb altres hi vaig tenir una relació molt cordial com en el cas del protagonista d'aquest post.

El Sebastià és el forner del poble i, si no ha canviat els hàbits de repartiment, surt amb el seu cotxe, s'atura als carrers principals del seu poble, toca el clàxon i ven el pa a la gent que se li apropa. Fent d'alcalde ha aconseguit moltes coses per a Duesaigües com ara la construcció del camp de futbol de gespa natural inaugurat fa pocs mesos, la creació de 2.000 metres quadrats de zona peatonal o portar l'aigua al poble mitjançant un acord amb la Comunitat de Regants. La feina continuarà però l'haurà de fer el nou alcalde que avui prendrà possessió del càrrec i que es diu Josep Llebaria. El Sebastià es va comprometre a tornar a guanyar les eleccions i a plegar un any després. Avui és el seu últim dia com a polític i demà seguirà sent una bona persona com sempre ha estat. Enhorabona Sebastià!

LA MÀQUINA SORDA

No hi ha res més fred que haver de parlar amb una màquina quan truques per telèfon i has de resoldre algun problema o fer alguna gestió. Aquest món tan modern que ens han creat uns quants ja no camina amb els sentiments i les emocions. S'ha volgut fer tot tant ràpid que hem oblidat que som persones i que gaudim del tracte humà, de les paraules dels altres, de les explicacions, de les converses i els debats. Per això sobta, molesta i també indigna haver de parlar amb les veus dels contestadors quan truques a la companyia telefònica, elèctrica o la del gas en cas d'avaria. I també per això entenc a la perfecció les queixes dels habitants de la comarca de la Terra Alta que han vist com els canviaven una veu humana i en directe per una d'enregistrada que no et dóna confiança ni aporta solucions. Fins fa pocs els usuaris de l'Àrea Bàsica de Salut de la Terra Alta trucaven al 902 111 444 i una operadora els atenia i els donava dia i hora pel metge que desitjaven. Ara quan hi truquen només escolten una màquina que els pregunta el motiu de la trucada i els demana el seu nom, DNI i el nom del metge que els ha de visitar. El problema d'aquestes màquines és que són sordes i passa el que passa. Quan hi truquen la màquina no entén bé el nom o el número del DNI i ja hi ha hagut casos de persones que, per a fer una gestió tan senzilla com la de demanar dia i hora, s'han estat 20 minuts al telèfon que a més és de pagament. Altres no han aguantat aquesta espera i han penjat per anar a queixar-se a l'alcalde del seu poble. Sanitat no aporta cap solució i els alcaldes de la Terra Alta ja han fet pública la seva queixa. La fredor de la màquina sorda ha fet perdre un servei bàsic com el sanitari. On més convé escoltar una veu càlida i amable hi han posat el robot que demostra com anem perdent els valors essencials de convivència. Som cada cop més febles i menys humans.

LÍDERS DEL DESASTRE

Som líders! som líders! Les comarques de Tarragona lideren els efectes de la crisi a nivell laboral. El passat mes de juliol l'atur a la nostra demarcació es va incrementar en 1.358 persones i ara ja tenim 34.002 ciutadans visitant les oficines de treball en busca de feina inexistent o per anar a segellar. L'atur interanual, la suma d'aturats dels darrers dotze mesos, ens situa com a líders de Catalunya amb un increment del 42,4 per cent. Per sectors, la construcció és el més perjudicat i per edats, els qui més complicat o tenen són els joves que busquen la seva primera feina.El panorama ja és ben gris i els propers mesos canviarà de color fins arribar al negre. El castell de cartes s'ha començat a plegar per la construcció i aquest sector arrossega els altres que hi han conviscut aquests darrers anys de bonança amb el sistema de la subcontractació.Sempre ens quedaran els optimistes que són els culpables del 80 per cent de la crisi i que tenen unes sigles que tots coneixem, tres lletres a Catalunya i quatre a Madrid. Entre els optimistes hi trobarem a més els il·luminats (potser gent sense llums) com un diputat per Tarragona a Madrid que encara va tenir la santa cara d'anunciar 2.000 llocs de treball a traves del post més surrealista que he vist mai. Deixant a aquests personatges a banda, queda clar que anem a la deriva i sense patró, caiem en picat pel mal cap dels qui ens gestionen. Som més febles que mai però se'n sortirem com sigui.

LA MALENI ENS L'HA JUGAT DE NOU

La Ministre de Foment, coneguda impopularment com "La Maleni", ens l'ha tornat a jugar. La decisió del seu ministeri de donar entrada a la Generalitat en la gestió de l'aeroport del Prat i obviar els aeroports de Girona-Costa Brava i Reus és una nova falta de respecte més cap a les nostres comarques. A Madrid només els interessen les comarques de Tarragona quan arriben les eleccions generals i com a una part més on recaptar vots. No saben ni on cauen la majoria dels nostres pobles, no saben articular dues paraules seguides en la nostra llengua i tampoc entenen que, per una àrea d'influència important com el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre on els motors econòmics són el turisme i la industria, gestionar el nostre propi aeroport és del tot necessari. Nomes nosaltres sabem de quina forma potenciar aquesta infraestructura per ampliar les línies comercials i el trafic de mercaderies. No han de venir de Madrid a dir-nos com orientar un aeroport que no els interessa. Però han vingut i ho han fet de nou, ens han girat la cara per ensenyar-nos el cul. Barcelona tindrà una part de decisió amb el Prat i el govern català, malgrat argumenti que està descontent amb la proposta feta per Madrid, ja ha assolit el seu únic objectiu. Ara ens vendran la moto i ens diran que seguiran lluitant per aconseguir la gestió de Reus i Girona però tots sabem que serà, senzillament, una excusa de mal pagador, una cortina de fum. Si governant el mateix partit a Madrid i Barcelona no han estat capaços de complir aquesta demanda històrica per les nostres comarques, que s'ho facin mirar. El temps passa factura, no ho oblideu tripartit.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -