Archive for d’abril 2008

EL CICLE ES REPETEIX

El peix es torna a mossegar la cua. Ara que ja s'han celebrat les eleccions i alguns partits ens han enganyat , menyspreat com a persones i ciutadans que voten, en temes tant important com el de l'aigua, torna a iniciar-se el cicle de les principals preocupacions que tenien els espanyols fa dos o tres anys. El nou govern de Madrid ha promès 400 euros, la creació de centenars de milers de llocs de treball i ens ha assegurat que el país tenia bones perspectives. Res més lluny de la realitat. L'atur s'incrementa cada més en milers de persones fruit en gran part de l'estancament del sector de la construcció i la resta de sectors, que en són molts, que l'envolten. L'economia és en uns moments delicadissims i mentre el nostre Ministre Solbes ens ven una moto, Europa li recorda que les xifres són unes altres i el panorama pinta malament. La operació de maquillatge del PSOE, centrada en una gran campanya de publicitat i marketing electoral, ha donat els fruits que ells volien. Han anat plegant vots de zones que ni coneixen o que tenen oblidades i tot els suports dels que ja són seus, militants i sectors de la població que no han de patir ni per la economia ni per l'atur. Han guanyat les eleccions i un mes i mig després les enquestes diuen que els ciutadans d'aquest país/estat tenen com a principals preocupacions la feina i els diners. Hom podria pensar que alguna cosa falla però no és així. Entre els uns i els altres han creat un país on una quarta part està convençuda i l'altra quarta part es deixa convèncer fàcilment. Així han sumat el percentatge de vots obtinguts per un PSOE que, si ara es celebressin eleccions, difícilment les guanyaria. Parlant de peixos i de l'aigua, el govern de ZP i, per extensió, el de Montilla que és el mateix, no saben amb qui se la juguen quan es mantenen ferms en tocar aigua de l'Ebre. El temps dirà però els ciutadans ebrencs i gran part dels del camp de Tarragona enderrocaran aquesta prepotència abans que es construeixi una sola canonada.

DEGUSTACIÓ DE MINISTRES

Espanya és molt rica políticament i les joies de la corona, el colofó d'aquesta riquesa, en són els seus ministres. Els hem de separar en dos grans blocs. Per un costat hi ha els "ministres de degustació" que són tots aquells que duren pocs mesos i acaben sent substituïts per uns altres molts abans que el poble assimili el seu nom i el seu càrrec. Vaja, que els ciutadans saben que era ministre perquè veuen a les noticies que els han destituït/canviat. Si diem noms d'algunes ministres del darrers govern de ZP molta gent ni sabria que ocupaven aquest càrrec. En argot culinari, es un problema de la cuina política de disseny que es practica al nostre país on hi ha un gran gran plat i una cosa ridícula al mig que, sovint, s'hi ha col·locat tot improvisant, per provar.
El segon bloc és els dels ministres que, lluny de ser degustats, s'ofereixen a crear ells els plats, a degustar per evitar ser cruspits en un instint natural de supervivència. Del govern Aznar en recordem la Ministra de Sanitat, Celia Villalobos, en la polèmica dels ossos del brou i les vaques boges. Mai sabrem si la seva recepta va ser equivocada però Villalobos va demostrar que es pot menjar brou de pobre amb un sou de ric.
Després va venir Carme Chacón que, com a Ministra de la Vivienda, va fer-nos entendre que una parella jove pot viure en un habitatge de 30 metres quadrats com els que proposava el seu Ministeri. Chacón va anar més lluny ampliant la seva pròpia família per a demostrar-nos que en els mateixos 30 metres "donde caben dos, caben tres" però no ha pogut acabar la seva demostració perquè l'han canviat de ministeri i ara defensa la cartera de Defensa tot emocionant-se amb el "rompan filas" i la Cabra de la Legión que li han regalat, en format peluix.

Anem per un tercer cas, el del Ministre de Sanitat, Bernat Soria. Davant la polèmica de les més de 7.000 tones d'oli de gira-sol que ens ha endossat il·legalment Ucraïna, Soria s'ha compromès amb un periodista a beure's la meitat d'una ampolla amb oli contaminat, si aquest últim la troba i l'hi porta. Aquesta resposta, valenta i arriscada, és també prepotent per part d'una persona que ha reconegut la existència del problema i que intenta apaivagar el foc amb aquest missatge que no convenç ningú i menys a ell, no sigui que el periodista li porti l'oli que li ha demanat. No imagino ni a Bernat Soria intoxicant-se amb l'oli, ni a Celia Villalobos fent brou de vaques boges ni a Chacón en una capsa de llumins que només desitja per als altres. El que si imagino és un Consell de Ministres format per persones capacitades per exercir el seu càrrec però, de moment, és només un somni. Fins que arribi el moment, seguirem degustant ministres insípids que, lluny de cuinar bones receptes, s'ofeguen en un got d'aigua.

LES DUES CARES DELS ESTATS UNITS

Els Estats Units tenen la capacitat de portar-nos en pocs segons dues cares ben diferenciades, la del ridícul i la de la tragèdia. La primera que veieu i que obre aquest post és del President dels EUA, George Bush, tot dirigint la banda de marines. S'ha atrevit a fer-ho, vull dir de posar-se en ridícul, al sopar anual de l'Associació de Corresponsals de la Casa Blanca. És curiós perquè Bush, ara amb la batuta a la mà, ha aprofitat el sopar per criticar els aspirants al càrrec que ara ocupa ell: Hillary Clinton, John McCain i Barak Obama. Bush ha oblidat que la incultura i la poca sensibilitat són les seves dues principals virtuts de cara a la resta de la humanitat. Bush agafa la batuta per fer de director d'una orquestra, la dels marines militars, que fa anys que crea una simfonia del petroli que és la del caos, un rèquiem de la prepotència que es cobra desenes de víctimes a cada nota i compàs. És la mateixa persona que, quan aspirava a arribar a la Casa Blanca, va ser preguntada per un periodista sobre un tema que llavors ja importava.
El periodista li va dir: Sr Bush, qui són els talibans? I Bush, tant sòmines com ara, va respondre tot convençut: una banda de rock. Aquella resposta va passar a la historia com hi passarà el seu mandat on l'abús de poder ha provocat més baixes que mai. Bush se'n va però no podrà evitar que es quedin imatges del 11-S que ara han vist la llum i que van fer els agents de la Policia de Nova York des dels seus helicòpters. La col·lecció és amplia i la podreu trobar en aquest enllaç del Periodico de Catalunya. Bush, senzillament patètic i vergonyós.

POST 250

Aquest és el post número 250 que redacto. Serà molt curt, per dedicar-vos a tots i totes aquests dos vídeos que vull compartir amb vosaltres. Són els meus dos cantants preferits. El vídeo de Franco Battiato és d'allò més graciòs per la forma de ballar que té i el de Leonard Cohen pertany al documental que li han fet diversos cantants en format d'homenatge. En aquest cas, canta amb els U2. La música ha estat sempre protagonista en aquest blog i per això he volgut que el post 250 tingui notes musicals i de color enlloc de cap connotació en format d'opinió o de valoració. Segueixo endavant molt engrescat per arribar, sense data marcada, als propers 250.











26 d’abril 2008

TOT ÉS POSSIBLE ... I SENZILL

I tant que tot és possible. Tinc tanta voluntat per fer allò que em proposo que, sense voler-ho, m'ho he de repensar dues vegades. Fins ahir diumenge m'havia plantejat la possibilitat de tirar endavant, amb importants suports personals i d'amistat (d'això per sort en vaig molt sobrat des de sempre) un espai on aplegar totes aquelles informacions que llegim a diari amb la suma de la meva cullerada personal i un recull de titulars de tota la premsa, sense importar-ne el color o tendència (jo si sóc lliure i no rebo subvencions municipals de cap partit perquè curro per lliure i sense remordiments o tristors). Tot això que dic, aniria com sempre, ben rematat amb opinions molt diverses, independents que són aquelles que, els qui reben subvencions o tenen amargures no poden mai aprovar. Hi ha (havia) espai per la publicitat, per a les columnes d'opinió, retalls de premsa, hemeroteca, còmics, dibuixos, titulars, banners...

La gestació del projecte està (estava) molt avançada, a punt de veure la llum com podreu comprovar a la imatge que acompanya aquest post. Al final, fent ús de la elegància que sempre he tingut i que altres desconeixen, ho deixaré com una aportació pendent (dins d'un projecte) que no ha estat mai meu. Tampoc ha estat, to cal dir-ho, innovador i encara menys original. Aquesta tasca, posar en marxa quelcom digital i original) la podré posar en pràctica quan vulgui (fàcil per a mi que encara estic en actiu). Reitero el paper motivador, el fet de donar forma a una idea inicial (senzilla i ara ja caducada gràcies a la creació del Reus Digilital que es complementa amb el Baix Gaià Net, Revista Cambrils o La Veu de l'Ebre...) però aportant noms en els quals ningú hi pensava (ara hi són), i que he regalat a les orelles dels promotors d'aquest "nou projecte".
Trio seguir sent un periodista que viu al dia sense rencunies, sense odis cap a aquells que han de ser protagonistes d'un nou element que, en teoria, hauria de ser imparcial. Prefereixo seguir publicant, al ritme de sempre, els posts que llegiu als meus blogs i molt especialment al Tot és possible. Em quedo amb els espais que aconsegueixen que les paraules siguin opinió, que els missatges o posts enriqueixin a la majoria abans de posar limitacions i eliminar tots aquells que menyspreen les divergències i lloen el grupuscle que els envolta i alimenta.
Em decep rebre correus de blocaires que em parlen de mals rotllos a alguns "espaiets retroalimentats i anònims" on s'amenaça de portar als tribunals ja prou col·lapsats amb temes molt més importants a aquells que no pensin igual que els autors. Sap greu però sempre hi haurà categories i precedents. De moment, tornant a parlar de les apostes digitals, destaco la gran entrada i bona cabuda que ha tingut el
Reus Digital que, complementat amb la Veu de l'Ebre i l'amplia oferta que ens regalen tots els diaris, ràdios i televisions via xarxa, completa el ventall que ens permet enriquir-nos i estar prou informats. Tot allò que ens vingui serà de més, fer per fer.
P.D: (1) Sempre signo amb el meu nom, (2) Només tinc 2 IP's, (3) Crec que els qui han de requerir al seu espai la intervenció de forces i cossos de seguretat de l'espai estant ben malalts i (4) Sempre m'ha posat molt catxondo (al límit de l'extasi) veure com els qui volen amenaçar al món blocaire amb aquestes "xorrades" ho fan sota un nom anònim. Caro i craso error. De principiants que mai seran, ni això, becaris al món blogger.

REUS DIGITAL, UNA GRAN APOSTA

Volia ser un dels primers en felicitar a companys periodistes que han fet un pas endavant en la creació del Reus Digital, un nou element de comunicació que, com indica el seu nom, neix a la capital del Baix Camp i en format digital per apropar, més enllà de la ciutat de Reus que en serà l'element clau, tota la informació del camp de Tarragona i altres indrets d'interès. A la majoria dels impulsors del projecte els conec fa molts anys. En Jaume Garcia, el Marià Arbonès, el Josep Cartanyà i el Jordi Suàrez són molt bona gent i grans professionals de la comunicació, un fet que em fa dir amb seguretat que aquesta no és una aventura qualsevol, és un gran projecte amb continuïtat. Lamento no haver pogut assistir a la festa de presentació del Reus Digital on havia estat convidat però ja sé que va ser tot un èxit. La seva aposta, la de tots els que he anomenat i els altres que formen part del nou mitjà, se suma a altres projectes digitals ja existents com el de la Revista Cambrils o el de la Veu de l'Ebre i, molt aviat, es complementarà amb una altra edició d'actualitat en format digital que és a punt de néixer, just d'aquí a poques hores a la ciutat de Tarragona, de la mà de diverses persones joves i conegudes ja que estan encara en actiu i que han unificat esforços per fer realitat el nou espai. Tot arribarà i ja ens tocarà donar-los la benvinguda. De moment, companys del Reus Digital, enhorabona i molta sort en aquesta nova iniciativa. Ja us tinc linkats a la secció de premsa i a la d'Espais Molt Interessants.

ELIO VITTORINI

He arribat del cap de setmana al càmping de Torre de la Mora amb el plaer d'haver reposat amb els meus tres grans plaers: el mar (el teníem davant mateix del Bungalow), la Mar (la tenia al costat veient el Mar) i la lectura que sempre m'ajuda a esvair-me i especialment en els moments en que tinc més pau interior i cap remordiment pendent. Al càmping hi he llegit una obra poc coneguda que m'ha captivat molt. El llibre es diu "Cerdeña como una infancia" i és de l'autor italià Elio Vittorini. Es tracta d'una obra on Vittorini explica en primer persona la seva estada a l'illa de Sardenya l'any 1932. El viatge el va fer acompanyat per altres joves escriptors, tots convidats per la revista Italia Letteraria, i ens descriu a la perfecció cadascuna de les ciutats que veuen amb l'afegit que aquestes no tenen res a veure amb les mateixes ciutats d'avui en dia. La Sardenya tribal que ens apropa aquest escriptor sicilià s'ha convertit en una illa que viu del turisme i dels serveis i que ha crescut molt ràpidament. Vittorini va néixer ara fa cent anys, el 1908, i va escriure aquest llibre als 24 anys. M'ha sorprès de manera molt especial la riquesa del seu llenguatge per la seva edat tot i que cal recordar que avui en dia es considera a Elio Vittorini com un dels grans escriptors italians. He triat un fragment del llibre per compartir amb vosaltres tot recomanant-vos que el compreu. L'edita Editorial Minúscula i val 7,81 euros.

LOS ALCORNOQUES.

Una vena de agua en las losas, tan honda como para sumergir el pie. Pero es clara, también ella del color granito. Poco a poco se estrecha entre sus bordes y crea una hirsuta vegetación, que la recubre.

Siguiéndola se encuentran árboles, algún aliso, algún olivo. Árboles con las copas de ceniza, de un verde apagado. Después alcornoques. Se parecen al olivo, con el follaje un poco más cano, más enmarañado. pero con troncos que sangran. Desde el pie hasta el nacimiento de las primeras ramas, exactamente, les han arrancado la corteza. Ha quedado el tronco vivo. En unos de un rojo leonado, en otros como cuero curtido. Otros, por efecto del sol, han adquirido un tono violáceo. Los más viejos, que fueron descortezados el año pasado, están recubiertos de un musgo azul. Pero no hay ni uno intacto. También algunos arbolillos, de cuerpo delgado, muestran un pie sanguinolento. ¡Es extraño cómo ese corte les hace parecer vivos! Uno piensa espontánamente: pobres bestias...

Árbol tras árbol se llega hasta donde hay muchos. Resuenan hachazos. Tac. Tac. Un bosque, pero no espeso; y bien batido por el sol. Se oye gente que habla. Es la época del descorche. Y aquí están los hombres circuncisores.

Son tres. Van dando vueltas y palpan los troncos de los árboles que, intactos, se parecen realmente al olivo. Encuentran uno que les agrada: recto, de acerbo follaje, y en el cuello y en el tobillo le arrean dos hachazos. Después con un hierro completan en redondo las dos incisiones y de arriba abajo asestan un corte. El más viejo de los tres mete las manos en la herida, abriéndola. Brota una agua rosada que, formando un reguero, fluye sobre la tierra hasta encontrar la roca; y allí se estanca. Estas charcas de sangre delicada, que levemente se evapora, quedan esparcidas por el suelo del bosque. Y el árbol, arriba, donde todavía es árbol, se alisa las hojas con la obsesión de un pájaro herido que no grita su dolor por un terror íntimo. Abiertos bajo el sol también ellos son rosados, pero de un rosado algo obsceno. Ya no tienen nada de terrestre, y menos aún de vegetal.
22 d’abril 2008
Tag :

PER MOLTS ANYS I MOLTES GRÀCIES

El post d'avui serà ras i curt perquè serveix únicament per a comentar que la meva dona i blocaire Mar Roca fa 40 anys. No tinc 40 raons per felicitar-la, en tinc 400. En tot cas, dir que sóc una persona molt feliç i encara més afortunada per tenir-la al meu costat en tots moments. Aquesta setmana li he fet anat fent regals i crec que els he encertat perquè són coses que li agraden. Li he regalat tres ampolles de sifó de les antigues, d'empreses que ja no existeixen i que tenien fabrica a Mora d'Ebre, El Vendrell i Lleida. Ara aquestes ampolles ja són antiguitats. Li he comprat el llibre "Mil dies amb PM" del qual en vaig parlar aquí al bloc. Bé, aquest regal té doble intenció perquè li regalo a ella i de pas me'l llegiré també jo. El tercer regal és una placa de carrer amb el seu nom que penjarem a la paret del xalet més llarga, la que comunica la entrada i el jardí on ja hi tenim un rellotge antic com els que hi havia abans a les estacions de tren angleses. Per acabar, rematarem el seu aniversari al Càmping Torre de la Mora on hi passarem tot el cap de setmana descansant en una mobilhome, com un bungalow però més gran, que té com a terrassa la sorra de la platja. Carpe Diem, fruir del moment. Crec que aquestes petites coses fan que la vida sigui gran i també crec que compartir-les, en un diari personal com és aquest, és molt sa.Ens retrobarem el dilluns perquè aquest cap de setmana, aviso, no prenc ni portàtil ni penjaré cap post. Per finalitzar aquest post li dedico aquest vídeo a la Mar i a tots aquells que visiteu aquest blog ja sigui per deixar comentaris, llegir els posts o tafanejar...


18 d’abril 2008

ASCÓ I L'AIGUA

He decidit tancar la enquesta iniciada fa uns dies on preguntava si l'actual Delegat de la Generalitat a Tarragona, Xavier Sabaté, ha de dimitir per les seves declaracions tot parlant dels problemes patits a Ascó. La immensa majoria dels molts que heu votat, un 89 per cent, heu decidit que Sabaté SI hauria de deixar el seu càrrec. Al final ha rodat un cap, el que més penjava, en un intent de solucionar unes anomalies que de ben segur, malgrat ara es convidi a les escoles a fer-se controls de radiació, tindran repercussions futures. Ha caigut el cap que havia de caure però en aquest blog s'ha posat de manifest que hi ha altres closques que haurien de rodar o, en cas contrari, començar a pensar i opinar conseqüentment.No es poden fer discursos amagats, opinions tímides i banals sobre temes importants com aquest i altres que ara són conversa diària a tots els cafès i tertúlies de carrer. He rebut correus interns parlant-me de blocaires que eren anti-transvasament i ara es mostren d'acord en regalar aigua per que estan sotmesos a les subvencions dels qui abans deien NO al PHN i ara diuen SI al transvasament. Són blocaires joves però malgrat això creen opinió igualment i el fet no els eximent de la possible culpa. No entraré en discursos externs tot i respondre als qui m'han fet arribar els correus interns com així he fet. Fa pocs dies vaig llegir a l'Ajuntament de Reus un article d'un amic meu que es dedica a la política des de fa molts anys i que té la meva edat. L'article era al butlletí Parlem-ne, revista periòdica que publiquen totes les seus de CiU a Catalunya i el meu amic deia, sintetitzant les seves paraules, que cal tenir sempre els peus al seu lloc malgrat et trepitgin. Jaume, crec que tens molta raó. Cal ser molt integre sempre, coherent sempre, es perdi o es guanyi però sempre amb les idees clares i definides. En el tema de l'aigua, ho deia en Jaume, ens han fet un gol monumental aquells que han amagat les seves intencions per aconseguir vots. Altres blocaires d'altres partits com el PP pensen igual i els sap greu aquest engany aplicat per altres forces polítiques. Ara, diuen ells, ja està tot fet perquè els hem deixat fer, perquè ens han venut una moto que molts han comprat. Ascó, l'aigua i altres temes importants que es volen banalitzar són el futur que no podrem afrontar amb garanties perquè a alguns els ha fet falta tapar-ne la realitat. Ens prendran l'aigua, ens arribaran els efectes d'Ascó i, qui pensi el contrari, temps als temps. La política no és un joc ni s'hi juga.
16 d’abril 2008

IL CAVALIERE I EL FREMEME

Torna Berlusconi i ho fa amb majoria absoluta al Congrés i al Senat. Il Cavaliere s'ha imposat de nou en les eleccions italianes i ho ha fet per tercera vegada. Aquest noticia em decep molt perquè no acabo d'entendre aquest tarannà dels italians que van escollir Berlusconi l'any 1994 i el van fer fora als següents comicis, van tornar-lo a escollir el 2001 i el van tornar a fer fora i ara, 2008, el tornen a votar donant-li el màxim poder i control amb la majoria absoluta. Els nostres veïns mediterranis s'han tornat bojos o no saben el que volen. Van fent proves situant al poder ara a la dreta i més tard a les esquerres a qui enderrocaran de nou per tornar a colocar a la dreta. Quan a Itàlia governen les esquerres no compleixen amb les polítiques socials i encara menys amb les econòmiques perquè mai hi han pensat. Quan governen les dretes no fan res a nivell social perquè no han programat i a nivell econòmic beneficien únicament el seu pool més proper, ajuden els empresaris que els convé i fins i tot, en molts casos, les màfies. Vistos els resultats i la situació econòmica italiana, endèmica en molts casos, es demostra que uns no fan res i els altres encara menys. El que em sorprèn és que els italians no vulguin donar mai una segona oportunitat a cap dels partits que han escollit i sempre vagin fent proves i canvis que l'únic que fan es enfonsar encara més el país. Els falta coherència i disciplina, els convé recordar tot allò que han viscut i allò que, en algunes parts i sobretot illes, viuen a diari. Ara, gràcies als vots democràtics de la majoria, ha tornat Il Cavaliere i amb ell les dues italies dividides, la més pobre i la més rica que gràcies a Berlusconi seguirà en majoria. El temps dirà però Itàlia té un difícil futur.
Acabaré aquest post amb un vídeo molt relacionat amb la historia de la dreta a Itàlia i així de pas dono resposta al freememe que m'ha enviat l'amic blocaire Josep Maria Yago. Un freememe és aquell meme que ho continuarà sent si el receptor ho desitja tot transmetent-lo a un altre blocaire. Jo trio el nou vídeo de la cançó "Pensa" que canta el cantant italià Fabrizio Moro i que és un homenatge a totes les víctimes de la màfia italiana, siciliana especialment. En aquesta ocasió, Moro s'envolta de familiars de les víctimes per cantar aquest tema que, particularment, em sembla molt bo. Abans de disparar, abans de dir, abans de jutjar prova a pensar perquè pots decidir tu... diu la tornada de la cançó que està centrada en la figura dels jutges Falcone i Borsellino. Passo el freememe a la Mar Roca i el seu Diari de la Mar.


EL VERTIGEN, LA TEMPESTA, LA NETEJA I EL REGAL DEL MON

El títol d'aquest post em recorda a la pel·lícula de Greenaway "El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant" tot i que en aquest cas seré més tendre i menys carnívor. Començo parlant d'un dels llibres que em compraré aquest proper Sant Jordi i que serà el que buscaré primer, la compra especial del dia. Me'n han parlat molt bé dues persones que ja l'han llegit i conec al seu autor o sigui que apostaré pel llibre "El vertigen del trapezista" de l'escriptor i gran blocaire Jesús M. Tibau. Amb les ganes que tinc de començar a llegir-lo igual no em puc esperar al dia 23 i el compro una setmana abans, el dimecres dia 16, en l'acte de presentació d'aquesta obra que es farà a la Llibreria La Capona de Tarragona amb la presencia del seu autor que així, de pas, me'l podrà dedicar. El 18 es presenta a Reus, el 25 a Santa Bàrbara i el 30 a Blanes.

Mentre espero amb ganes l'acte intel·lectual que suposa devorar plàcidament una bona obra, he fet canvis aquí al meu blog. He incorporat a la secció de links molt interessants el blog de la Maria, una jove tarragonina llicenciada en Dret i acabant la carrera de Periodisme que aporta opinions molt interessants en el seu espai virtual. També entra en aquesta secció L'Illa dels Monstres, espai que llegeixo habitualment i que em convenç molt. De pas, he acabat de fer neteja dels blogs que fa temps que no consultava. També he canviat la capçalera principal i he obert un nou blog que recull aquells vídeos que, per un o altre motiu, fa temps que volia compartir. Són spots de publicitat, curtmetratges, concerts i altres cosetes. El blog es diu La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua. Molts de vosaltres ja hi esteu linkats.
Vull pensar que allò que posi en aquest nou espai és un regal per als qui el visiten. Parlant de regals, he d'agrair a l'amic Mon del blog La garrofa de Mont-roig que hagi distingit aquest blog amb el premi Dardo que reconeix, segons els seus creadors, els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris o personals. Amic Mon, el posaré en un bon lloc i l'entregaré únicament a dos blocs més: Ara mateix de la Zel i Percepcions del David Fernandez. Crec que són dos espais que compleixen amb els requisits i amb escreix.

I finalitzo aquest post tant variat i divers més semblant a una tempesta d'idees que a un escrit que crida a la calma, per compartir un vídeo d'un músic grec que fa anys que segueixo i que m'agrada molt. Es diu Yanni i acostuma a fer concerts majestuosos a llocs únics com el Taj Mahal, les piràmides d'Egipte o l'Acròpolis d'Atenes. El seu físic és molt semblant a Luís Cobos i a José Maria Aznar però en Yanni té molta més qualitat que el primer i molta més intel·ligència que el segon. La peça es diu "La tempesta" i fixeu-vos amb la qualitat de tots els músics.


SABATÉ, NO VAS BÉ

Sort que als delegats de la Generalitat no els votem perquè, en cas contrari, a ell ja l'haurien de botar. L'actual Delegat del Govern de la Generalitat, Xavier Sabaté, encara creu que pot ser blocaire i ocupar el càrrec que ocupa amb la mala virtut de donar classes que, com a máxim responsable del govern català, hauria de rebre. Al seu darrer post parla de l'accident de la Central Nuclear Ascó com si es tractés d'un fenòmen paranormal explicat per un ciutadà d'apeu. Sembla que vulgui llençar la "merda" al balcó del veí. Anem pam a pam. Analitzem el seu discurs.
Els PUNTS són d'ell i les CONCLUSIONS, meves.
PUNT PRIMER: A les nostres comarques fa temps que sabem que vivim en una zona amb instal.lacions que comporten risc. Molts de nosaltres no restem indiferents i apostem per incrementar la seguretat amb mesures de prevenció i, sobretot, d'informació.Aquesta darrera, la informació, és bàsica per establir la imprescindible confiança entre població i empreses que gestionen i administració que vigila. No sembla que, en el cas de l'empresa que gestiona les nostres nuclears, hi hagi la mateixa consciència.
CONCLUSIÓ PRIMERA: Ah!, admet que vivim en una zona amb risc!. Les empreses que gestionen aquesta seguretat (Vandellòs-Ascó) no li aporten els corresponents balanços o memòries o potser no les demana.
PUNT SEGON: Ara s'ha sabut perquè ho ha comunicat Greenpeace que si no, potser ni això, que s'ha produït contaminació radiactiva en forma de partícules de Cobalt, manganès i altres elements sense que puguem saber des de quan ho sap l'empresa ni per què ha fallat - o no i no se'ns havia informat ? - el Servei de Vigilància Radiactiva del Consejo de Seguridad Nuclear ni si aquest organisme va ser notificat o no.
CONCLUSIÓ SEGONA: Gràcies a Greenpeace s'ha sabut el què s'ha sabut. Gràcies a Greenpeace han sabut que la empresa els amagava detalls, segons vostè, importants? Vostè, com a Delegat del Govern de la Generalitat, no sabia res del Servei de Vigilància Radiactiva del CSN?
PUNT TERCER: Al segle XXI no és tolerable la falta d'informació, l'ocultació i els retards que les empreses que gestionen les tres nuclears catalanes - totes elles a les comarques del sud - practiquen de forma habitual i sistemàtica.
CONCLUSIÓ TERCERA: Té molta raó. No és tolerable que, al segle XXI ens falti informació i, gràcies a la inexistent operativitat del govern de la Generalitat a qui vostè representa, tinguem un silenci sistemàtic. Ah! perdó, vostè no en sabia res.
ÚLTIMA CONCLUSIÓ:
Vostè no pot exercir de Delegat de la Generalitat quan li sembli i llençar la brossa als altres a través d’un espai d’opinió que, com a representant polític que és, no hauría de tenir.
Vostè és Delegat de 8 a 15 hores o ho és tot el dia? Ho és en algún moment?
Senyor Sabaté, a mi no em representa i pel fet de tenir tant poca coherència per mantenir un bloc personal actiu vostè mateix on es ridiculitza argumentant opinions contraries al tarannà del seu govern o, aplicant-les sense el coneixement del govern a qui representa, li demano la seva dimisió.
Aprofito el moment per posar en funcionament una enquesta que veureu a la columna de la dreta. Voteu !.

JOSÉ COUSO, CINC ANYS DE SILENCI

La data d'avui és trista de recordar. El 8 d'abril de 2003, fa cinc anys, els soldats nord-americans estaven disparant contra els iraquians que es defensaven al Ministeri de Joventut de Bagdad. En van capturar a un que portava una ràdio i van pensar que hi havia un observador que els vigilava. Un dels comandaments dels Estats Units, el sergent Gibson, assegura veure una persona amb prismàtics en un balcó de l'Hotel Palestina de Bagdad. El seu tanc va girar el canó i va disparar contra aquest hotel destruint cinc plantes de l'edifici. Aquells que els americans creien que eren enemics iraquians, eren periodistes i corresponsals de guerra. La matança no va tenir precedents i van morir el càmera de Telecinco José Couso, i al càmera de l'Agencia Reuters, Taras Protsyuk. El Sergent Thomas Gibson (autor del tret del canó), el Capità Philip Wolford (va donar la ordre de disparar) i el Tinent Coronel Philip De Camp (superior dels altres dos), van pecar de prepotència disparant sense assegurar-se de qui era l'objectiu on dispararien, sabent que a l'Hotel Palestina hi feien vida molts corresponsals. Fa cinc anys que van tallar d'arrel la vida a Couso. L'any 2004 el govern va atorgar al càmera espanyol la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo. Feta condecoració i els honors, no ha succeït res més i la família de José Couso reclama encara, cinc anys desprès, la detenció dels tres culpables. Exigeixen explicacions al govern de Zapatero i no entenen el perquè el govern espanyol posa traves constants a la detenció dels tres militars. La família Couso ha treballat intensament i va aconseguir que els tres assassins fossin processats però de moment l'únic que han rebut per part dels seu país ha estat una condecoració de guerra. Aquesta és una injustícia més derivada de la manca de tacte i professionalitat de part de la diplomàcia espanyola que, a més de tenir males relacions amb els Estats Units, no lluita per la defensa dels seus ciutadans ni per la memòria dels qui ja no hi són.
El de José Couso va ser un cas famós i molt comentat, la historia d'una mort d'un professional de la informació exercint la seva feina. Abans d'ell ja havien mort, també al camp de batalla tot i anar desarmats, el fotògraf de El País
Juantxu Rodríguez (1989), el col·laborador del diari Avui Jordi Pujol Puente (1992), i Julio Fuentes, periodista de El Mundo (2001). Després de l'assassinat de Couso va morir, també el 2003 i per tant aviat en farà cinc anys, Julio Anguita, periodista de El Mundo i més tard, Ricardo Ortega, reporter d'Antena 3 (2004). Mentre esperem que la llista no s'amplii, posem-nos al costat dels Couso i reclamem justícia al govern de Zapatero. Que els qui van matar visquin a la presó la resta de la seva vida. Us recomano que entreu en aquesta web on hi trobareu el llistat de governants que silencien a la premsa al preu que sigui, el grau de llibertat de premsa de tots els països del món en versió rànquing o les dades reals dels periodistes morts que ningú coneix perquè poques vegades se'n parla a la televisió. Tot això fa fredor. Per acabar i amb el permís de l'amic Andreu Faro, penjo aquesta vinyeta que va fer al seu dia com a homenatge a José Couso i a Julio Anguita.

DE TOT EN DIUEN PA

Els qui em coneixeu sabeu que sóc una persona que frueix amb els plaers del bon menjar. Em considero un amant exquisit dels esmorzars de forquilla, un boig perdut del "tapeo" amb els amics, un nostàlgic feliç davant d'una bona barbacoa al jardí de casa o una bona mariscada en una terrassa a pocs metres del mar. M'agrada el vi, la cervesa ben fresca i el conyaquet o un bon Calvados per acompanyar el cafè. Dic tot això per parlar sobre el pa, un element bàsic en tots els bons menjars i que, per desgràcia, està en constant decadència pel que fa a la seva qualitat. Tinc la sort de ser fill de forner o sigui que entendreu que el pa em torni boig i en sigui una mica expert ja que he tastat el producte de casa i el de la competència. Els temps han canviat i molta gent ha acostumat el seu cos a qualsevol producte que s'assembli a l'original malgrat no hi tingui res a veure. El pa és un clar exemple. Fins fa uns anys hi havia molts forns de llenya que realment feien la cocció de tot el pa amb llenya. L'increment del preu de la llenya va comportar que molts d'aquests forns instal·lessin cremadors de gasoil. Es posen a la boca del forn per aconseguir la mateixa temperatura que amb llenya malgrat una amplia majoria mai admetin aquest canvi amb els seus clients i insisteixin a dir que el pa el couen amb llenya. D'aquests forns, dels de llenya, en queden ben pocs i la gran majoria són als petits municipis, als pobles.
A l'arribada dels cremadors de gasoil cal sumar-hi la guerra del pa dels anys 90 que va comportar una alteració dels preus i, més tard, la venda de pa que van començar a fer altres comerços que no eren forns de pa. Avui en dia tothom en ven de pa. En trobes a les benzineres, als supermercats, a les anomenades granges i a les pastisseries. Sempre es tracta de pa congelat que es descongela en pocs minuts i es cou en un forn elèctric, com si fos un pollastre però en format baguet. La varietat de pans és immensa perquè la pasta és igual o canvia ben poc però amb el greuge insultant de venir d'una industria que fa barres com si fossin xurros, plenes de conservants i additius i les posa en mans de persones que les manipulen com si res. Encara és pitjor la opinió dels consumidors que afirmen, ho fa la gran majoria, que aquell pa és igual de bo que el que es cou en un forn de llenya.
Els darrers anys han desaparegut un 75 per cent dels forns tradicionals i pel que sembla la xifra seguirà augmentant. Als forners de sempre els hi diuen que la solució per subsistir és reorientar el seu negoci cap a la degustació o la pastisseria quan el més fàcil era, al seu dia, prohibir que tothom pogués vendre pa. Ara que el mal està fet veurem com un ofici tant tradicional com el de forner passa a la historia. Si alguns, amb les lleis fetes a mida, van tenir la barra dura de permetre la venda de pa a tort i dret, que rectifiquin i tornin les coses al seu lloc. El pa, del forn i cuit amb llenya.
07 d’abril 2008

COSES QUE NO ENTENC

Hi ha coses que ni entendré mai i que em posen de molt mal humor. M'ha esperat quasi quatre anys perquè Julian Schnabel acabes el rodatge de la pel·lícula La escafandra y la mariposa de la qual tantes vegades n'he parlat. Ara, un cop enllestida i amb la seva versió espanyola, no puc veure aquesta pel·lícula a cap dels cinemes de la província de Tarragona. Fa setmanes que em miro les cartelleres i no la veig enlloc. Fins i tot algunes setmanes he ampliat el marc geogràfic per comprovar que no la tenia programada cap cinema de Catalunya. Que jo sàpiga, tot és possible, no se m'ha passat. Entenc que aquesta és una pel·lícula per a minories, per a públics acostumats a un altre tipus de cinema que per altra banda són molt més experimentats i descarten les americanades que si omplen les cartelleres. Però malgrat tot, crec que aquest public minoritari també es mereix un respecte i el dret de veure aquestes pel·lícules a la gran pantalla. Des d'aquí llenço aquesta enèrgica protesta en un intent que esdevingui també un exercici de reflexió per als gerents i programadors dels cinemes de les nostres comarques. Si d'aquí a dues setmanes no l'han programada en cap de les sales de Tarragona, m'hauré de conformar a veure la versió que m'he descarregat de la mula però no serà, ni de bon tros, el mateix.

RIUDECANYES H2O

Feia temps que l'amic Bernat de Villegas, artista realista, ens tenia abandonats. Ens té acostumats a aquestes imatges on mostra l'estat actual d'un indret afectat per alguna o altra polèmica i la imatge del seu futur del mateix indret un cop ha succeït la tragèdia. Va ensenyar-nos Barcelona sense la Sagrada Família, Tarragona sense el Fortí de la Reina i avui ens porta Riudecanyes amb el seu pantà (dalt) i sense ell (a baix). La imatge posterior ens mostra el pantà però sense aigua i ple de la vegetació que segurament hi haurà al seu fons o que es formaria en cas que la sequera de l'embasament fos permanent. Ens fa arribar aquesta imatge per protestar per la decisió d'alguns ajuntaments de regalar aigua a altres municipis en uns moments, em comenta en Bernat, on l'aigua no es pot cedir, regalar o donar. Res més, aquí teniu la imatge que espera comentaris, reflexions. A mi, particularment, em fa molta por.
04 d’abril 2008

PRIMER ELS VOTS

Cal agrair al Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, la seva sinceritat a l'afirmar públicament que era previst fer el polèmic transvasament del riu Segre però es va amagar perquè hi havia eleccions generals. Dit d'una manera, com el PSC i Iniciativa per Catalunya sabien que la gran majoria dels catalans són anti-trasvassaments, se'ls va enganyar una vegada més per aconseguir el seu vot. Ja se sap que, per alguns partits, primer són els vots i, més tard sempre que hi hagi temps, són les persones. Al Conseller Baltasar se l'havia acusat d'anunciar aquest transvasament del Segre sense tenir els permisos del govern espanyol i ell, per salvar el seu seient i el sou que li correspon, va passar ahir la pilota a Madrid dient que la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, sabia a la perfecció les intencions de transvasar però afegint que ella, la ministra, li va dir a ell, el conseller, que s'esperes a anunciar-ho perquè hi havia eleccions. Interessant, molt interessant. Per postres d'aquest àpat tant incomestible anomenat tripartit, Iniciativa va exercir la submissió amb el seu "amo" i el PSC va vèncer les eleccions destrossant encara més al seu "siervo". És curiós veure que mentre els polítics del govern de Tarragona i Reus regalen l'aigua que ens faltarà en un futur, a Barcelona posen en marxa estratègies d'engany i humiliació destinades als ciutadans. Engany per amagar informació i humiliació per tractar als catalans com a simples paperetes electorals.
No patiu, aquí no dimitirà ningú de Barcelona ni de Madrid. Els qui van enganyar seguiran al govern i els enganyats, votants del PSC-PSOE i IC-V, sotmesos en la seva innocència que ha permès renovar el contracte i la confiança als mentiders. No passa res, és un capítol més d'un cicle que es repetirà. Ens podran fer el que voldran, tenir-nos abandonats i tornar a rebre el suport de milers de persones que, pel que sembla, frueixen quan se'ls pren el pel o els és igual que se'ls trepitgi. En tot cas, gràcies Conseller Baltasar per la seva sinceritat que ens ha permès veure la importància que tenen per a vostè les persones.

DOS REGALS EN UN DIA MOLT FELIÇ.

Escric aquest post en un estat de felicitat extrema perquè avarca dues bones notícies. La primera fa referència a la imatge que acompanya al post i és la portada del llibre "La Catosfera Literària" que aviat veurà la llum gràcies a la editorial vallenca Cossetània Edicions. La empresa que dirigeix en Jordi Ferré sempre ha sabut apostar per temes actuals i en aquests moments els blocs són actualitat. Aquest llibre recull un centenar d'escrits de blocaires que van parlar en un dels seus posts sobre el món de la literatura en totes les seves vessants. De les moltes obres presentades se'n va fer una tria i entre el centenar que són incloses al llibre hi ha la meva petita aportació que podreu rellegir en aquest enllaç.
Aquesta bona noticia ha arribat acompanyada d'una altra molt bona noticia. Aquest dimarts s'ha constituït la mesa del Congrés dels Diputats i un dels quatre vicepresidents és en Jordi Jané, Diputat de Convergència i Unió, fill de l'Arboç del Penedès i gran coneixedor de cadascuna de les deu comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Vaig tenir la ocasió de ser el cap de premsa del Jordi Jané en aquestes darreres eleccions generals i ja vaig destacar en aquest post que la experiència havia estat molt enriquidora pel repte que em suposava fer front a aquesta feina i també perquè el Jordi és una gran persona que deixa treballar, t'ajuda en tots els moments i es deixa aconsellar. Crec que, pel seu currículum polític però sobretot per la seva vàlua personal, s'ho mereix i estic molt feliç del seu nomenament. Sé que farà molt bona feina com a vicepresident del Congrés i que gràcies al seu tarannà hi haurà més diàleg i tolerància en tots aquells debats i temàtiques que afectin directament la mesa d'aquesta cambra. Enhorabona Jordi! de tot cor!

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -