Archive for d’agost 2009

JOVES ASSASSINS, VÍCTIMES ADOLESCENTS

La història es repeteix quan parlem de violència de genere, dels molts casos que es produeixen avui en dia i que acaben amb la mort de la dona en mans de l'home. Si ja és preocupant quan la víctima és de mitjana edat o frega la quarantena, imagineu-vos quan la dona assassinada és una nena, una adolescent.

Dic que la història es repeteix perquè cada cop que escolto que una jove ha desaparegut penso el mateix: la trobaran morta i segur que l'assassí és el seu novi. No és malpensar, és tenir el cap acostumat a un cicle que es veu cada cop que hi ha un cas d'aquests. Qui de vosaltres no ho ha pensat en algun moment?

El cadàver de la Laura Alonso va aparèixer després de dies de recerca i ara el seu novi és el principal sospitós. En el cas de Marta del Castillo passa el mateix tot i que, de moment, el cos de la jove encara no s'ha trobat i, si tirem de les hemeroteques a internet, trobarem desenes de morts violentes amb la mateixa víctima i el mateix assassí, mor ella perquè ell la mata.

Em preocupen aquestes morts violentes entre gent tan jove perquè es demostra que avui en dia, a part d'haver perdut molts dels principis més bàsics, la nostra societat va enrere i el tracte humà entre generes s'acosta més als dels temps de les cavernes que no pas als temps moderns que ens pertoquen.

Fallen moltes coses: l'educació dels pares no és la correcta, els nens s'han fet intocables a les escoles, els adolescents es creuen més llestos que els pares i els avis, en molts casos, ja no tenen aquell paper imprescindible que els havia correspost fins fa uns anys.

AVIS OCUPA-PLATGES, UN NOU PERILL D'ESTIU


Arriben de bon matí, sobre les vuit. Claven el seu para-sol a terra, hi posen una cadira i la tovallola al costat i se'n tornen cap a casa. Són els nous colonitzadors sense Pinta, Niña ni Santa Maria. Ells conquereixen el seu tros de terra amb Cara, Barra i Poc Vergonya. Ho fan sigui on sigui, viatgin on viatgin. La imatge és d'una platja de Cambrils i l'ha publicat la Revista Cambrils.
Els nous invasors de la primera línia de sorra són gent experta (de la tercera edat), amb dedicació exclusiva (no fan res més en tot el dia) i amb molts seguidors i partidaris (tota la família que més tard ocuparà l'espai). Els qui arribin més tard, a unes hores normals per a prendre el sol, s'hauran de buscar la vida, conformar-se amb una segona línia d'ocupació, potser amb una tercera. Amb una mica de sort tothom hi cabrà i ningú morirà trepitjat pels altres.

A molts indrets de l'Estat Espanyol ja es multa amb contundència a aquestes persones que claven el para-sol i se'n van. Són indrets on es considera prioritari el benestar de l'usuari de la platja. Si preguntes a un banyista quines són les seves prioritats et dirà: banyar-se, prendre el sol i plantar el para-sol a un lloc digne. Les altres coses són, senzillament, secundaries.
Potser per això a Cambrils ja hi ha hagut enfrontaments entre els iaios que ocupen la primera línia de sorra i els altres usuaris i mai s'han barallat entre banyistes i venedors ambulants o massatgistes. Potser per això els meus tres plaers a la platja són una bona cervesa, una bona compra de cd's i un massatge d'una jove xinesa (sense final feliç, és clar).

Cal que els agents de la Policia Local de Cambrils es treguin les ulleres del sol i obrin bé els ulls. Segur que ho veurien tot menys "negre" i es podrien dedicar a multar als "jubilats conqueridors de racons de sorra". I de pas es cansarien menys. Ja se sap que un venedor ambulant corre deu vegades més que un avi encara que l'avi ja hagi descarregat la mercaderia.

CAMBRILS FA PUDOR


ADVERTÈNCIA: NO LLEGIU AQUEST POST SI HEU ACABAT DE MENJAR O ESTEU A PUNT DE FER-HO.

El fenomen va començar fa unes setmanes. A les pudors que hem d'aguantar els habitants de Vilafortuny tot l'any i que procedeixen, ens diu Medi Ambient, d'unes granges de Mont-roig del Camp que treballen amb purins en quantitats industrials, hem de sumar-hi les noves males olors. Les dels purins ja són desagradables perquè no deixen de ser fems i olorar fems mentre sopes a la terrassa és una experiència estranya. Les noves pudors són de claveguera, de "merda" tal com sona. Les notem fa uns quants dies i ara hem sabut que provenen de la depuradora de Cambrils, instal.lació que segons els responsables polítics del municipi no té la capacitat per absorbir tota l'aigua residual que li arriba.

Dit en un to sarcàstic, quan es va construir la depuradora (inaugurada el 1997 quan a Cambrils governaven el PSC i CiU) els tècnics van tenir menys vista que l'Stevie Wonder i ara que calen solucions, les que ens aporten són a llarg termini. Ens diuen que la Generalitat té prevista l'ampliació de la depuradora cambrilenca en el seu pla d'inversions 2011-2014. Ens estan dient, i ells tant tranquils, que hem d'esperar dos anys com a mínim per acabar amb "la pudor de merda" que ara ens envaeix.

Als contenidors bruts perquè mai es renten i fan una pudor criminal (llegir el post), als camions d'escombraries que deixen un rastre de pudor de centenars de metres perquè tampoc es netegen, hem de sumar-hi una atmosfera contaminada que et provoca nàusees i sobretot, impotència al veure que tantes administracions són incapaces de resoldre aquestes problemàtiques. Avui es pot afirmar que Cambrils fa pudor però també es pot dir, amb perdó de les paraules, que els qui permeten que hi hagi aquestes males olors i parlen de solucions llunyanes "fan cagar".

UN ESTIU DIFERENT


Escric aquest post tot just abans de marxar de casa per anar a sopar al Xiringuito Marino, un els meus indrets predilectes a l'estiu. Com a resident a Cambrils m'agrada sortir per la zona i, de pas, comprovar com evolucionen aquests mesos tant importants per sectors com la restauració i el comerç. Cambrils, com Salou i altres municipis de costa, ha rebut un any més la visita massiva dels turistes. Però enguany les coses han canviat. Enguany hem vist als visitants passejar pels carrers però sense consumir a les terrasses o als restaurants com ens anys anteriors. Indrets com el McDonalds no han vist perillar la seva facturació per els establiments de restauració de sempre i els xiringuitos han patit una davallada important, com les botigues de souvenirs i objectes de platja, com les de menjar per emportar o les bodegues que venen licors barats per a turistes que frueixen bevent en excés.

Ara falta ben poc per acabar la temporada estiuenca, dues o tres setmanes com a molt. Caldrà veure quines lectures en faran els responsables dels patronats de turisme, acostumats a engreixar les dades. Caldrà conèixer quina opinió en tenen els qui més han patit els descensos sempre i quan els tingui en consideració i els pregunti què en pensen. Personalment crec que ciutats com Cambrils han pecat de ser cada cop més cares augmentant els preus de serveis tant habituals i senzills com una canya de cervesa o una tapa. I això es paga. Els preus a molts xiringuitos són abusius i ja no parlem dels d'alguns restaurants. S'ha volgut tenir massa marge de benefici, guanyar molts diners i molt ràpid. I ha passat el què es preveia, que molts turistes ja no gasten i molts altres han canviat de destinació tot descobrint nous països que ja ens fan la competència i ben feta. Llàstima que això, tampoc ho vegin els patronats. Esperem a escoltar-los a tots.

IL.LUMINATS (7): BRAVO PER CORBACHO


Al Ministre de Treball, Celestino Corbacho, li hem de donar un 10. Encara millor, una matricula d'honor. Entra en aquesta secció d'il·luminats per haver dit una veritat més gran que les mentides de Zapatero (i mira que són grosses). Corbacho ha tancat la boca als bancs i caixes que ara es permeten el luxe de donar consells als ciutadans a qui acusen d'haver malgastat en temps de bonança. Les acusacions les fan els mateixos bancs i caixes que ara mamen de l'estat amb les ajudes que els han donat i que enlloc de destinar a les pimes, es guarden per generar més ingressos particulars per a les seves arques. Bé, el Ministre Corbacho els ha dit tot això:

"Ya que desde el sector financiero se dan tantos consejos al sector laboral, voy a recordarle una cosa: que es el culpable de la situación del ladrillo. La inflación del sector inmobiliario, quien la amparó, quien la promovió fue el sector financiero"

"No se hubiese construido tanto en España si las hipotecas no se hubiesen dado al 120% del valor de tasación del inmueble y si no se hubiesen dado créditos para la adquisición de solares con tanta facilidad"

"No estaríamos aquí si no hubiera habido un modelo de avaricia financiera como el que hemos tenido"

Bravo pel Ministre Corbacho. Ara estic molt més tranquil. Entre tota la ferralla del govern de Zapatero podem salvar de la crema a un Ministre. Ja em sembla bé.

AIGUA PEL FOC


Impotència. La imatge demostra aquest sentiment que aquests dies és a la pella de tots els bombers i voluntaris que intenten acabar amb el foc que envolta la ciutat d'Atenes. És provocat, com la gran majoria de focs. Milers d'hectàrees cremades, cases consumides per les flames i centenars de persones que ho han perdut tot per culpa d'una ment perversa. No sé per quin cap pot passar la maquiavèl·lica idea d'acabar amb la fauna, la flora, el paisatge, els somnis dels altres.

Les autoritats han de ser encara més prohibitives i radicals quan apliquin els castics als piròmans. Cal que els tanquin per sempre més ja sigui en una presó o en un centre medic, però que els tanquin i paguin pel mal que han fet. L'estiu té aquestes coses, ens regala el bon temps i ens castiga negant-nos l'aigua quan més la necessitem. Jo també em sento impotent davant noticies com les que arriben de Grècia. Només puc demanar, pregar, perquè tot s'acabi i s'acabi bé quan abans. També desitjo que aquesta tempesta virtual en forma de vídeo que ara podreu escoltar, sigui real ara mateix a Atenes. Pugeu el volum dels altaveus i gaudiu.

ESTIMAT CARLES


Estimat Carles:

Se'm fa molt difícil escriure aquestes línies. He hagut d'esperar tres dies per reunir les forces que em permeten, ara si, dir-te tot allò que ja saps i vull que mai oblidis. Acompanyo l'escrit amb la foto que ens varem fer amb els pares el dia de la meva boda, el juny del 2007. Un any abans havies tingut una "isquèmia o infart intestinal" i més tard, a l'hospital de la Vall d'Hebron, et van fer el primer trasplantament d'intestí realitzat a Catalunya. Els darrers tres anys han tingut de tot, alegries per la teva bona evolució, ensurts cada cop que hi havia petits problemes, mals de cap quan els problemes eren més grossos i, al final, llàgrimes i un dolor immens en veure que ens deixaves.
Però no han estat tres anys perduts. Aquest regal que ens has fet, aquests tres anys de lluita constant demostrant les teves ganes de viure, oferint-nos somriures tot i el teu dolor, ha servit de molt. Tot ha tornat al seu lloc. Havies de marxar en pau amb tothom i nosaltres amb tu, ho sabies. Hi ha hagut temps per parlar, recordar, compartir, escoltar i caminar plegats. Hi ha hagut estones de confessions i de concessions, moments de tendresa i altres, menys, de rialles. Un cop més ens has allargat la mà, la mateixa que t'he pogut agafar fins el moment en què ens has dit adéu. He notat que marxaves en calma, en pau. He sentit com la teva anima s'enlairava al cel i t'acollien al cel com si fossis un nen. I he plorat com un altre nen, un infant orfe, davant el teu cos quiet tot sabent que mai més parlaríem, ni riuríem, ni estaríem plegats. I ara, ara sé que no he perdut un germà he guanyat un Àngel al meu costat.

Deixem dir-te gràcies. Gràcies per jugar amb mi quan érem petits, per barallar-nos com a bons germans, per compartir als amics, per fer el gamberro junts, per buidar la font de cava de la plaça vermella, per donar menjar als nens pobres cada tarda amb Mossèn Bara, per pagar-los els entrepans quan et demanaven diners a qualsevol racó o carrer, per recuperar part de la historia de Reus tot creant el Recull d'Estudis Històrics, per segrestar la imatge de Sant Antoni mentre es restaurava la seva capella tot amagant-lo a una església, per mullar-te amb la teva ciutat i les seves entitats, per donar sense esperar rebre res a canvi, per ser tendre i humil, per ser un gran germà, un gran fill, un gran net i un gran marit. I sobretot, gràcies per aquestes converses que hem mantingut els darrers mesos i que ens han permès dir-nos a la cara, sense vergonyes ni ressentiments, tantes vegades "t'estimo".
Permetem que, en nom teu, en el meu i dels pares, la Carme i la Mar, li digui també gràcies al doctor Xavier Nuvials de l'UCI de la Vall d'Hebron. Doctor Nuvials, gràcies pel seu tracte humà, per la seva delicadesa, per la seva proximitat, la seva sinceritat i, sobretot, per haver-nos deixat estar amb el Carles fins l'últim moment. És vostè un gran metge i una millor persona. No canvii, li prego.
I gràcies també a les infermeres de la planta 8 que li havien preparat un regal de benvinguda a la seva habitació i que van anar baixant a l'UCI per dir-te adéu. I gràcies a tots els qui heu passat pel Tanatori de Reus, ens heu trucat per telèfon, deixat missatges en aquest blog o a través del facebook i als qui ens vareu acompanyar a l'Església de la Sang de Reus.
Per acabar, estimat Carles, afegeixo el text de comiat que et vaig escriure i que l'amic Ignasi va llegir aquest dilluns a l'Església. També hi poso una cançó que et dedico molt especialment (toqueu el botó de Play). No tinc més paraules, només un gest, una carícia eterna sobre el teu rostre i un petó que t'acompanyi allà on ara facis el teu bé. T'estimo.

--------------

Hola Carles

Et dic aquest hola perquè em nego a un adéu. Et dic aquest hola perquè no vull pensar que mai més et veuré, que no podré gaudir amb tu, parlar, riure, opinar i compartir. Com a germà has estat el millor que em podia tocar. Deixant a banda les baralles de petits, gran part de la nostra adolescència la vam viure plegats tot fent grans coses com anar a la festa del cava de Prades, fundar El Radical, posar-nos a la junta d'una associació de veïns d'un barri que no era el nostre i vestir-nos de tuaregs ben camuflats per passejar-nos per Reus pel Carnaval.

Més tard, el temps i les coses de la vida ens van allunyar, fins i tot enfrontar. Què serien dos germans si no es barallessin, oi?

La mateixa vida, amb les seves coses, va donar un gir radical a la teva vida i de, pas a les de les persones més properes a tu. La teva malaltia, un nou estat de vida en el que vas passejar, com el millor malabarista, per sobre la corda que separa la vida i la mort. I vas triar la vida.

I triant la vida ens vam retrobar i ens vam tornar a conèixer. Vas decidir, perquè sempre has estat una persona que ho donava tot, regalar-nos tres anys més. Han estat tres anys d'una lliçó que mai podré oblidar, d'una lluita per seguir endavant que jo no hagués superat ni de bon tros. A cada entrebanc hi posaves forces i a cada caiguda et tornaves a aixecar. Això no és únicament valentia, se'n diu ganes de viure.Volies tornar al teu Reus estimat, ho demanaves i pregaves els darrers mesos. I avui ets al teu Reus que et dirà un fins sempre i que t'ha rebut vestit com allò que sempre has estat, un cavaller.

Ara mateix al teu costat hi ha els nostres pares Marià i Josepa, la teva dona Carme, la iaia Laura, el teu germà Oscar i la teva cunyada Mar, els teus tiets, molts altres familiars i, sobretot, els teus amics. Tots aquells amb qui vas compartir la vida, als qui vas regalar somriures i estones, moments i sensacions. Falta l'avi, els altres dos avis, els amics que has anat perdent i moltes altres persones que, n'estic segut, t'esperen allà dalt.

Acabo. Tens la millor dona que et podia correspondre, uns pares que ho han donat tot per nosaltres, uns avis que ens han fet grans i un germà que t'estima amb bogeria i que et portarà per sempre al cor i com a estàndard de la seva vida. Fa pocs dies escoltava aquesta frase: quan vas néixer tu ploraves i nosaltres rèiem. Avui tu somrius i nosaltres plorem.


TOQUEU EL BOTÓ DEL PLAY

S'HA MORT EL MEU GERMÀ

Em premetreu uns dies de silenci., si us plau. Aquesta matinada s'ha mort el meu germà Carles. Tenia 40 anys recent fets i molta vida per endavant. Ha patit molt els darrers mesos i al final ja descansa en pau. Avui i demà estaré al tanatori de Reus i el dilluns al matí, a les 9, hi haurà el funeral a l'Esglèsia de La Sang de Reus. El cos em demana que us descobreixi més coses sobre el meu germà, que en parli una mica més. Ara mateix no puc però el proper post anirà dedicat a una gran persona que, ara mateix i com deia el meu pare aquest matí, deu estar cuidant al meu avi allí dalt, al cel.

Per cert, el destí ha volgut que en aquests moments m'hagi quedat sense telèfon mòbil. Ahir divendres el vaig perdre al tren que em duia a Barcelona. Ho dic perquè no podré escoltar missatges ni rebre trucades. El destí és el destí.

SI AL FONS, NO A LES FORMES


Les protestes dels pagesos sempre m'han semblat molt justes. Demanar una rebaixa del preu del gasoil és just, demanar que l'avellana de Reus sigui més cara que la turca i exigir que la turca no arribi al nostre país, també és de justícia.
Encara és més just que les protestes vinguin pels preus dels productes de la terra. A un pagès li paguen 0,30 cèntims d'euro per un quilo de tomàquets i el mateix quilo es ven al consumidor a 1,41 euros. La síndria els hi compren a 12 cèntims el quilo i ens la venen a nosaltres a 66 cèntims, sis vegades més cara. Els pagesos reben 37 cèntims per un quilo de préssecs que es vendrà a 1,59 euros al mercat. I així passa amb molts productes. El cas més insultant és el de les ametlles: els pagesos reben 0,60 cèntims per un quilo i els barcelonins poden arribar a pagar 17 euros pel mateix quilo.
Vist el robatori al qual són sotmesos els agricultors, pagesos i homes del camp, no és estrany veure tractorades com les que ahir va recórrer diferents punts de la ciutat de Tarragona. El que no entenc, i aquí divergeixo en les formes de protesta utilitzades, és que calgui llençar quilos i quilos de fruita bona per dur a terme la protesta. No és comprensible si tenim en compte que hi ha molta gent que passa gana, que estem de crisi i que, senzillament i així m'ho van ensenyar de petit, el menjar no es llença.
Protestar és licit i molt sa però cal ajustar-se a unes formes que no siguin molestes. Ja sabem que la fruita que van llençar els pagesos era la seva fruita però, com deia abans, era menjar i amb el menjar no s'hi juga.
Per acabar cal demanar als qui manen allò que no tenen, seny. Entre els uns i els altres estan acabant amb la pagesia. Tants eurodiputats, diputats, senadors, consellers, regidors i alcaldes per no res. Passen els anys i anem enrere com els crancs. Que s'ho facin mirar tots plegats.

ESCOMBRANT CAP A CASA, EL PARTIT.


Amb un estiu avorrit, ple d'absurditats i nous mitjans online que llueixen més per la ridiculesa dels seus articulistes i per l'afany d'incorporar al sistema periodístic el "copiar-pegar", sort en tenim de les reposicions d'espais que ens fan viatjar com Callejeros de la Cuatro o Españoles en el mundo de TVE. Si haguéssim de viure de les "pastarades" que ens ofereixen la resta de canals (deixem a banda la qualitat del programa de vins de Canal 33 que ja ens han fet avorrir fruit de les vacances dels cervells pensants de l'autonòmica) ja seriem morts com a polls.
Aquesta tele és un "cagarro" però molt em temo que la que ens arribarà, en forma de TDT, ens portarà encara més excrements per les nostres vistes ja adulterades de fems en format televisiu. Mare de Déu, que ens agafin confessats!

Per acabar: abans d'obrir nous diaris online, de qualsevol manera, us podeu dedicar a altres facetes menys vistoses i més transparents. I busqueu a columnistes o periodistes diferents però no us repetiu com l'all, si us plau. Allò que teniem ja ens serveix amb els seus defectes i les seves virtuts.

SÓC COM SÓC I M'AGRADA


Amb els meus defectes i les meves virtuts, sóc com sóc i m'agrada. Dic això perquè sembla que hi hagi gent que em vulgui fer canviar. Hi ha aquells que ho volen controlar tot fins el punt que sempre tenen la raó i la resta de mortals han de rendir-se als seus peus. Hi ha els altres (que poden ser els mateixos) que es pensen tenir-ho tot ben lligat i no veuen com, cada nus que han fet s'acaba desfent i se'ls gira la truita. Un tercer grup el formen aquelles persones egoistes que, amb males armes i jugant amb els sentiments, intenten aconseguir els seus propòsits.
Per sort, tot i els meus nombrosos defectes, no pertanyo a cap dels tres grups que he comentat i que, en ocasions, han intentat fer-me una de les seves víctimes.
Jo sóc una persona sincera, massa sincera. Per ser sincer he perdut amistats i malgrat em diuen que ser massa sincer és dolent, sempre dic les veritats a la cara i mantinc aquesta gran sinceritat.
Jo sóc una persona prepotent quan treballo. Sempre he pensat que si no et lloes la bona feia que fas tu mateix, els altres no ho faran per tu. De la mateixa manera t'has de recriminar les errades i en aquests casos, els altres si que ajuden.
Jo sóc una persona rancuniosa. Si me la fan la paguen i si no la paguen ja ho purgaran al seu moment. Crec que es pot perdonar però no oblidar perquè sempre se'ns demana que tinguem pressent el passat i aquest, el passat, és ple de bons moments però també de decepcions.
Per tant, resumint els meus defectes, dic les coses a la cara, quan tinc raó no callo i si me la fan, finiquito als qui me la fan. Hi ha ocasions, poques però n'hi ha, en las que enlloc de finiquitar-los, els hi dono unes vacances llargues de la meva vida.
De virtuts en tinc però no en parlaré massa, no toca fer-ho en primera persona. Si que us puc dir que protegeixo amb totes les meves armes als qui més estimo, que sóc amic dels qui no em fallen, que dono tot allò que tinc si arriba el cas i que, sobretot, porto als límits la frase preferida, la màxima, de la meva vida: viu i deixa viure.
Si a tot això hi sumem que estic enamorat com el primer dia i que no tinc previst canviar, que vingui la vida de cara que li faré un bon somriure. I als qui no vinguin de bones, bon vent i barca nova.
Per acabar, i per comentar la foto que acompanya el post, us diré que als amics i persones properes no els demano massa, únicament que vagin de cara i siguin transparents. Els icebergs mostren al món una quarta part del seu volum real i amaguen la resta. Per això no m'agraden les persones fredes, que amaguen la seva capa fosca i mostren únicament la part que volen. Per això quan el caliu humà, al qual no estan acostumats, els toca, acaba desfent-los i posant-los enlloc, en un mar de silenci on ja no hi ha marxa enrere.

EL PONT DEL DIMONI


I no es pas el Pont del Diable. Aquí la gent no hi ve a menjar-se la mona, ni a passar el diumenge a la fresca. Ni tan sols és un paratge amb vestigis de l'època romana ple de les restes de la paella, embolcalls dels entrepans i envasos de mitjana consumides en els àpats esmentats. L'únic punt en comú entre el Pont del Diable autentic i aquest Pont del Dimoni ubicat a Vilafortuny, és l'aigua.

Si pel del Diable els romans hi feien córrer l'aigua, pel del Dimoni els cambrilencs hi fan córrer, sense voler, les seves motos. Rep aquest nom perquè els renecs dels qui hi cauen. i que escolten sense problemes els veïns de la zona propera al pont, són propis de Satanàs i tenen molta relació amb Déu. Si observeu la foto que enceta el post podreu comprovar com tot aquell que hi baixa, ho fa amb por i amb el vehicle frenat.
El problema és endèmic. Sota el pont hi ha un aqüífer, una bossa d'aigua que no para de rajar i que manté inundada la part central de la rampa. Fa anys que raja, cada setmana hi cauen entre quatre i cinc motoristes (ho diuen els veïns i ho confirmo jo que he vist unes quantes caigudes) però tot es manté igual. Als qui s'han queixat a l'Ajuntament els han dit que no s'hi pot fer res, que l'obra és massa complicada i massa cara. I així, per invertir diners en altres projectes més vistosos però menys socials i de serveis, van trencant-se motos i més d'un os d'algun motorista.
Les dues imatges que segueixen, fruit de les fotos realitzades per un servidor que per sort encara no ha estat víctima del Pont del Dimoni, mostren una possible solució. Si, com veiem a l'esquerra, sabem d'on surt l'aigua, posem una protecció, en forma de corba com l'actual traçat , que permeti salvar la zona de l'aigua (lletra A), i de pas, tingui espai interior per filtrar l'aigua que s'hi genera de manera natural i bombar-la a una altra indret (lletra B). És una solució senzilla i no massa cara. I si no agrada als qui governen no passa res, que pensin en les solucions els tècnics municipals que per alguna cosa cobren. Solucions ja! que aviat hi haurà eleccions municipals.


EL DICTADOR DE LES ONES



Hugo Chavéz ha tornat ha mostrar els seus poders feixistes tancant 34 emissores de ràdio del seu país, Veneçuela, per ser critiques amb el seu govern. Aquest personatge ridícul no en té prou en presentar el seu programa televisiu personal on diu autentiques barbaritats. No vol que els altres diguin veritats i per això va eliminant tots els mitjans que li toquen la fibra. Diu que hi ha 250 ràdios més pendents de la seva decisió i que podrien tancar portes d'un moment a l'altre.Després, quan no quedi cap mitjà critic, vindrà el poble. També el farà callar sigui com sigui. Els feixistes dictadors són així, proclamen les seves llibertats a cops de bastó contra els qui els fan ombra.

SILVIO, ETS UN PORQUET


El temps d'oci televisiu a Espanya és tan trist que avui hem pogut veure una entrevista amb la Patrizia, la prostituta de luxe que li va fer meravelles a Silvio Berlusoconi. Ha arribat a Antena 3 per no dir res, per no respondre a les preguntes més interessants per aquest món morbós que ens envolta. Consti que no sóc persona que es miri aquests programes però, tot fent zàping i veient que tots els canals ens ofereixen brossa, val la pena veure la millor brossa. Aquesta Patrizia no ha dit res de nou, ha estat una críptica de luxe, argumentant que allò que volem saber ho trobarem a les gravacions que, diu ella, ha entregat a les autoritats judicials italianes.
Vist i escoltat, sabem que en Silvio és encara més viciós i llefiscós (a part de feixista) del que sabíem i podíem imaginar. És una pena que una persona que, en teoria, governa una nació com l'italiana, tingui aquests hàbits.
El més trist, deixant a banda que la "chati del Silvio" vagi pel món cobrant i forrant-se gràcies a dos o tres treballets fets a un iaio com l'italià, és que al nostre país, es doni joc a aquests desgavells humans. Tenim uns governants que ens donen un exemple ben clar d'allò que no hem de fer pel seu bé. No els votem més, no escoltem els seus missatges. Fotem-los fora d'una vegada!
Per acabar, aprofitant el post i el seu inici, cal exigir que les televisions espanyoles o les nacionals, facin un canvi i ens aportin més cultura, menys pel·lícules i més realitat.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -