Archive for de setembre 2009

TARRAGONA I CAMBRILS: DEL ZERO AL DEU

Aquest post em serveix per aprovar i suspendre dues actituds recents. El 10 li correspon als 21 regidors de l'Ajuntament de Cambrils que, deixant a banda els seus colors i les seves ideologies, van aprovar al ple d'aquest dimarts retirar el títol d'Alcalde Honorari que el mateix consistori, l'any 1964, li havia atorgat a Francisco Franco.
Aquesta decisió de retirar-li el càrrec al hiperfatxa Paquito es mereix un fort aplaudiment i especialment pels dos regidors del PP, Carme Cros i Francesc Garriga. Ja sabem que, sovint i per directrius de Madrid on encara hi ha residus franquistes, els regidors populars de molts ajuntaments s'han de menjar la seva opinió i per disciplina de partit acaben votant tot el contrari al que pensen. Per tant, un 10 per tots els representants electes al consistori cambrilenc.

El Zero li toca al President de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Rafael Gabriel, a qui aprecio molt i conec des de fa anys. El seu posicionament al voltant de la construcció de l'accés al polèmica aparcament de Jaume I em sembla del tot equivocat. El Senyor Gabriel no pot passar-se 20 anys criticant el poc tacte amb que es realitzen les excavacions a la ciutat i intentar salvar totes les restes que es descobreixen per acabar dient que veu viable que es construeixi l'accés al Jaume I per sota la muralla romana. Gabriel diu que l'actuació seria complicada i els tècnics ho dubten titllant-la de "molt complicada" i afegint que el seu cost econòmic seria faraònic.

Existeix un informe tècnic que assegura que les garanties d'èxit serien del 70 per cent i que en cas contrari la muralla es podria esfondrar. Aquest document no és nou i els qui es mouen en l'àmbit de l'urbanisme, arquitectura i arqueologia el coneixen a fons. Per això, que un dels màxims exponents en la conservació del patrimoni de la ciutat defensi aquesta opció em sembla, com a mínim, fora de lloc i tot un suïcidi verbal.

Espero que a l'Ajuntament de Tarragona hi hagi el mateix consens que al de Cambrils i que tots els partits diguin "NO" a aquesta bogeria de l'accés per sota la muralla.

QUANTS ÀRIDS HEU GASTAT AVUI?


Llegeixo al diari EL PUNT:

Cada tarragoní fa servir 22 quilos d'àrids al dia, i se'n produeixen 7 milions de tones l'any.
Els ciutadans del Camp i de les Terres de l'Ebre fan un consum –directe o bé indirecte– d'entre 22 i 24 quilos al dia per persona d'algun tipus d'àrid, segons el Gremi d'Àrids de Catalunya, el qual fa un control de la producció de les pedreres al territori. A la demarcació, se sap que, a més, se'n produeixen de 7 a 8 milions de tones l'any, tot i que les xifres s'ajusten en funció de la demanda.

Per això us volia preguntar quants àrids heu consumit avui i a què els heu destinat. De pas també voldria saber a quants euros us costa el quilo i fins a quint punt esteu viciats en el consum d'aquests elements que provoquen greus adiccions.

Si podeu respondre la pregunta aneu acte seguit al metge de capçalera o demaneu el vostre internament en un psiquiàtric. Si no enteneu la demanda que us faig, benvinguts al club de ciutadans normals i sense cap tara visible. Per més que rellegiu la notícia no aconseguireu cap explicació clara. De tot en diuen periodistes i de tot en diuen caps de tancament de l'edició.

DIGITALS I FULLS PARROQUIALS

M'he animat a parlar dels mitjans de comunicació i les seves directrius marcades en molts casos des dels governs de torn. L'estudi encarregat pel govern de la Generalitat per saber de quin peu calça cada mitjà i periodista és del tot vergonyós i denunciable si partim de la base que avui en dia els mitjans manipulats ensenyen tan les plomes que no cal cap estudi ni gastar-se els quasi 30.000 euros que ha costat i que ha estat encarregat a algunes de les empreses de comunicació amb carnet socialista, republicà o verd (verd és un dir).

Em sobta, i ho deia fa poc en un post, la proliferació de tants diaris digitals a les comarques de Tarragona, especialment a la zona absurdament anomenada "el camp". Qualsevol chicharelo pot posar en funcionament un paskin on explica les seves veritats adreçades als seus.

Un cop neix el primer mitjà s'obre la veda i tothom destina els seus diners, els que reben des de la Generalitat molts dels nous digitals creats recentment, a intentar manipular sectors de la societat. I ningú diu quin és el rerefons del mitjà o plataforma social que han creat i que acabarà esdevenint un Full Parroquial.

Des d'un principi he defensat que el "Mou-te" serà, en un futur molt proper, una plataforma política malgrat els seus creadors o neguin (toca fer-ho ara). I m'agrada aquesta idea que una part de la societat, farta de les sigles polítiques de sempre, intenti ocupar el lloc que els pertoca en un ajuntament en forma de regidors. Si partim del nombre d'associats al Mou-te i als altres centenars de persones que comparteixen la seva essència sense implicar-s'hi, a les eleccions del 2011 aquest moviment podria entrar al consistori amb dos o tres regidors.

En el cas del "Mou-te" les formes són elegants i les demandes que es proclamen, del tot coherents. No és el cas d'altres persones que intenten manipular petites fraccions socials mitjançant digitals que diuen defensar "el camp" o duen nom d'agenda mediambiental i del segle que vivim i que manipulen, maquillen, retoquen, fan a la mida i presenten en safata als seus allò que consideren informació.

És lícit que partits de fora que volen presentar-se a les municipals busquin gent de casa per començar a caminar. És lícit que partits importants a nivell europeu, com els verds (el verds de veritat), facin propostes per encapçalar les llistes a algun conegut líder ecologista de la ciutat de Tarragona malgrat rebin una negativa. És lícita la lluita interna de les principals formacions polítiques on hi ha més persones disposades a ocupar el número 1 que voluntaris per acabar d'omplir la llista.

És lícit crear plataformes de debat social que cal que acabin fent realitat aquest debat a un ajuntament. El que no és lògic, per exemple, és que un centre sanitari que s'ha de dedicar a allò que indica el seu nom acabi creant un nou "paskin" mal dissenyat i carrincló en un intent de fer-se una quota de poder i vots que mai aconseguirà perquè, quan s'ensenya tan la ploma, s'acaben veient els galls en un galliner que ja està massa mogut i remenat.

En aquest país el més ruc fa rellotges de fusta i crea mitjans de control de la comunicació i això, vulguem o no, fa mal a la majoria. Passades les eleccions municipals del 2011 hi haurà l’esbandida i tot tornarà al seu lloc. Quedaran els primers que van apostar per un digital i veurem en aquesta immensitat anomenada xarxa internet petits vaixells fantasmes navegant a la deriva sense amo ni control.

LA FAMILIA ZAPAMONSTER


Ja sé que és el tema del dia i que està més "sobat" que el presentador de Sálvame però els meus amics i familiars em demanen que en parli. Ja la veieu, és la foto de la Zapamonster, la família de Zapatero al complet acompanyant als Obama. De la Zapamonster en sabem moltes coses com ara que el pare Zapa haurà d'avançar les eleccions per la seva mala gestió política, que a la Zapa mare l'han endollat a corals i orfeons de prestigi per fer-la feliç en una de les seves passions, i no ho dic que ho faci malament, la de cantar.
I ara, gràcies a la premsa groga del nostre país, hem conegut, com diria en Ferran Monegal, els dos ocellets, ocellets negres més propers a una novel·la d'Edgar Allan Poe que a una història més infantil com correspondria a la seva edat. Pin i Pon Monster són gòtiques i amb els seus vestits i la seva imatge dibuixen a la perfecció la realitat del país que govern el seu pare, ben negre
Els intents del gabinet de ZP de retirar, amb molt poc talant i molt mà dura, les fotos per evitar que es publiquessin, han estat inútils perquè el remei ha estat pitjor que la malaltia i allò que no s'havia de veure ho ha vist tot el país i se'n enriuen. Ho sento Zapamonsters, la premsa és així de dura i el poble és així de dolent quan toca riure gràcies a una persona que, com en ZP, porta mesos descollonant-se del seu poble a qui enganya per activa i per passiva.
Si feu clic en aquest enllaç hi trobareu les diferents adaptacions que els ciutadans estan fent de la famosa foto.

SOBRE EL CINEMA I LES DONES


Per opinar sobre el tema del cinema , les subvencions que s'atorgaran a les dones directores i les declaracions de la Ministra Aído d'aquest dijous, permeteu-me que ho faci agafant el diccionari creat per aquesta ocasió:

ZP: President de govern que s'envolta de ministres bocamoll que cada cop que obren la boca fan que pugi el preu del pa.
Ignasi Guardans: Exparlamentari de CiU i actual Director general de l'Institut de Cinematografia. Inventor del nou sistema que, tot parlant d'igualtat, acabarà amb aquest concepte que tan s'ha potenciat les darreres dècades gràcies a moltes dones i, també molts homes.
Ministra de Cultura González-Sinde (coro): Amant de la SGAE. Guionista de cinema de pel·licules on els personatges es passen tota l'estona "fotent-se pastilles i cardant com a ximpanzès". Ex: Mentiras y gordas.
Ministre per l'Igualtat Bibiana Aído: Com el seu nom indica "Aído" i "la ha clavao hasta er fondo". Aquesta senyoreta, jove i amb cartera, ha dit textualment: "es curioso que se levante una polémica por el hecho de que la orden ministerial de desarrollo de la Ley de Cine vaya a primar las películas dirigidas por mujeres, y que no pase nada con las destinadas a fomentar el catalán o a determinadas minorías". Si senyora ! la cirereta del pastís!

Tenim unes ministres que no ens les mereixem (en el pitjor sentit de la paraula).
A mi, personalment i no ho dic per aparentar, si em dieu que trii cinc directors/es espanyols/catalans, us diria: Isabel Coixet, Alejandro Amenábar, Maria Ripoll, Iciar Bollaín i Ventura Pons.
Que jo sàpiga, cap d'aquests directors han tingut més problemes que els altres en el moment de ser subvencionats. Un altre debat que podríem obrir és si realment cal que paguem de les nostres butxaques unes subvencions que, ara pensant en la majoria de produccions estatals, deixen molt a desitjar.

ARA SI: MOLT BÉ PER LA GENERALITAT


No em costa gens reconèixer que, de moment, el govern de la Generalitat de Catalunya està actuant exemplarment en tot l'afer del Palau de la Musica i el seu principal implicat Fèlix Millet, president de dia i xoriço de nit. La petició que el Conseller Antoni Castells ha fet a Millet perquè torni la Creu de Sant Jordi que li van atorgar ara fa deu anys, és un pas més del respecte que mostra el govern envers la Fundació Palau de la Música i tots els catalans que l'envolten i hi han fet aportacions.
Millet, personatge sense escrúpols i lladre expert que va destinar els diners que no eren seus a construir-se cases i viatjar per tot el món, ha de tornar aquesta insígnia i, com deia fa uns dies a un altre post, tots els diners que ha xoriçat. I si no els té, que li embarguin les dues cases i les venguin per recuperar els 3,3 milions d'euros que, de moment, diu que ha robat.
El govern català admet errades per part de la Sindicatura perquè aquest òrgan no va fer un seguiment dels moviments bancaris de la Fundació del Palau i mai es va saber que Millet posava la mà a la caixa com aquell que obre la nevera i es menja el iogurt de la seva parella. Molts dels diners que la Generalitat aportava al Palau, es parla de 20.000 euros, també va anar a parar a la cartera del xoricet major del regne. Posats a robar, devia pensar en Millet, robem de tot arreu i a prendre pel sac fins que el sac es va trencar.
La Generalitat ha avançat que es personarà la causa oberta contra l'expresident del Palau i això també em satisfà. Únicament falta que la justícia sigui justa, sovint tota una utopia, i que a aquest personatge "mangante de tres al cuarto" li caigui una bona pensa de presó i es passi uns quants anys escoltant la música de la porta de la garjola quan s'obre i es tanca.

ELS TRES PORQUETS

Cal augmentar els impostos per garantir les pensions (ho diu Pepe Blanco) mentre un dels grans de l'economia espanyola, ara ja en hores baixes, no pensa votar els pressupostos de ZP i deixa el escó de Diputat a Madrid (ho ha fet Pedro Solbes) i als Estats Units es defensa el sistema que permet engreixar com a porquets als dirigents dels bancs, els mateixos que reben injeccions econòmiques dels seus governs (ho defensa Obama).

Ni San Pedro ens salvarà veient aquesta situació que se'ns pinta i on "el blanco" ens té negres i "el negre" (sense cap to despectiu) ens deixa blancs i atonits, sense aire per a respirar perquè Europa és com un mico de repetició i fa allò que executa primer el país dels yankies.


Al final resulta que el govern ZP s'ha gastat els diners dels avis en altres coses i ara ens acabarà de rematar amb impostos mentre a Solbes encara li queda una mica de dignitat per plegar i Obama ens comença a fer la perla, a fallar.

QUE VE LA COIA! PEP FÈLIX!

Aquest post té dues clares intencions. Felicitar als tarragonins per Santa Tecla i als reusencs per la Misericòrdia. Als primers perquè, com a tarragoní d'adopció que em considero, ens arriben uns dies plens de tradicions i actes que ens fan vibrar el cos d'una manera que pot explicar-se únicament quan es viu de primera mà. Enguany, pel que ja sabeu, no tinc ganes d'assistir a cap dels actes que he viscut, vist crear o créixer, però sé que el proper any tornaré a estar a l'alçada que correspon.

Als segons, als reusencs (segons únicament en el moment de parlar-ne) perquè sóc reusenc de naixement i perquè enguany han fet una campanya d'anuncis que, com a persona entesa en el món del marquèting i la comunicació, s'ha de qualificar com a "autèntica, atrevida i hiper simpàtica". La gent de la productora juandesafinado.com se l'han jugada i l'han clavada. Amb el lema "que ve la Coia" tot referint-se a la patrona dels reusencs, han captivat al públic jove i, pel que he comprovat aquests darrers díes, també als més clàssics en costums i tradicions religioses. Us deixaré amb els quatre vídeos de la festa major de Reus i amb un avís per als assessors de l'actual alcalde de Tarragona i amic personal, Pep Fèlix Ballesteros.

L'invent del tarragonanext.com , espai on l'alcalde parla amb el jovent, tenia altres formes de tractar-se. A mi, un alcalde que parla vulgarment tot dient "tacos" per fer-se entrendre amb altres generacions i en una campanya de promoció propia pagada per tots, no em convenç. Pep Fèlix, hi ha moltes altres maneres de fer les coses. Canvia d'ajudants i et faràs un gran favor.


MILLET: NO HI HA UN PAM DE NET

Ens diu El PUNT: Fèlix Millet, expresident del patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música ha entregat al jutge una carta auto-inculpatòria en què confessa haver desviat per al seu benefici personal almenys 3,3 milions d'euros, que va destinar, entre altres usos, a reformar immobles de la seva propietat i a pagar viatges a la seva família. Millet mostra el penediment, demana disculpes i exculpa la resta de directius del Palau, a excepció de la seva mà dreta, el director administratiu, Jordi Montull, que també va participar de les irregularitats, segons la seva versió.


On hem arribat? Qué en fem ara d'aquest impresentable? Com és possible que puguin posar la mà a la caixa amb tanta facilitat?

A aquest senyor, això és un dir, li han de fer tornar els diners euro a euro, això és una utopia. Aquest personatge, gran català de cara a la galeria i gran xoriçó portes endins, ha de pagar el mal que ha fet a una institució tant important com la que ha representat i, de pas, a tots els qui hi creuen com ho fan també en aquest país. Quina pena de pecat i quin fàstic de pecadors!

IL.LUMINATS (8): QUÈ ES VEN A CAMBRILS?


Primer van tenir la gosadia de dir que els venedors ambulants que es passen tres quartes parts del dia fugin de la Policia Local guanyen cada mes uns 5.000 euros. La frase va passar a la història de les estupideses i va quedar recollida en aquest post.

Ara ens diuen que a Cambrils els venedors ambulants s'han tornat més agressius i que perilla la integritat física dels agents de la municipal. Com no estan prou contents de la persecució diària contra aquesta pobre gent, distribuïdors meus si parlem de música o ulleres de sol, ara els pengen l'etiqueta de violents i així ja hi ha motius per començar a repartir llenya amb excuses (tot arribarà i ho explicarem).

Al voltant d'aquest tema cal que destaquem la frase d'un il·luminat, el president de la Unió de Botiguers de Cambrils, Salvador Colom, qui recentment ha dit, textualment com recull la Revista Cambrils, el següent:

"Els venedors ambulants il·legals, a banda de fer-nos la competència, donen molt mala imatge de Cambrils".

Poques paraules es poden dir però si es considera als venedors ambulants com "la competència" vol dir que venen el mateix que els comerços tradicionals i llavors tenim un problema: o els venedors ofereixen els mateixos productes de qualitat que els comerciants però a preus molt més baixos (llavors hem de comprar als venedors ambulants) o els comerciants ofereixen el mateix producte falsificat que ven l'ambulant i el fan passar per bo amb el corresponent increment de preu per robar als seus clients (i en aquest cas també cal comprar el producte als venedors ambulants i denunciar als comerciants per estafa).

Als qui acuseu de vendre material falsificat als venedors ambulants, mireu-vos bé el melic. Feu un passeig pel mercadet de la vila dels dimecres i mireu què hi trobareu, passegeu per primera línia de mar i compreu imitacions de perfums cars a quatre euros a les botigues de la zona o adquiriu ulleres de sol de marca, un euro més cares que les que ven el venedor ambulant, a comerços que tenen llicencia municipal i que fa anys que estan oberts.

ARENYS DE MUNT

S'ha acabat la jornada electoral, la jornada surrealista. Ho dic per tot allò que l'ha envoltada avui i també els dies previs. Un Tribunal donant permís a un partit feixista per manifestar-se i alterar l'ordre públic. Uns feixistes de pixarrí cridant "no se nos engaña, Cataluña no es España" o "España es una, no 51". Els principals partits nacionalistes catalans discutint-se entre ells en una jornada que clamava a una unió de forces mai vista. Una dreta atacant com mai, mossegant al monstre que per a ells és Catalunya i els catalans. Una participació nefasta, molt baixa, però que tot els partits, acostumats a fer demagògia amb les dades, titllen de molt alta i exitosa.

I ara ens faltarà veure què han decidit els qui han votat (un ampli SI) perquè si aquest referèndum es qualificava de "no vinculant" abans de celebrar-se, com caldrà anomenar-lo ara amb tanta abstenció? consulta esquifida? referèndum de costellada?

Avui únicament ha triomfat la voluntat del poble d'exercir el seu dret a vot i la seva llibertat d'expressió. Ara hi haurà altres ajuntaments, com el de Berga, que faran més consultes similars. Es repetirà la mateixa història. I dir això no és ser catastrofista ni ser anti-català, es tracta de dir la veritat malgrat aquesta faci mal. En el cas que la consulta arribi al meu municipi ja tinc clar què faré. Com no em convencen cap de les preguntes que cal votar, no aniré a les urnes malgrat estigui molt més proper al SI que a l'altra opció.
AFEGEIXO: els resultats finals indiquen que un 96 per cent dels qui han votat, han optat pel "SI". I torno a reiterar que a mi ja em sembla bé però em preocupa que un 59 per cent del poble s'hagi quedat a casa i hagi passat del tema. Aquest és el fet que cal tenir en compte i no pas fer lectures equivocades dels resultats com ERC, apallissar verbalment al PSOE I PSC com ha fet l'ex-republicà i ara convergent Angel Colom o, anant més lluny, mossegant de nou a Catalunya i als catalans com ha fet el PP. En tot cas, és tipic d'ells. De tots ells.

CARTA DE LA CARME AL CARLES

Aquest divendres va fer quatre setmanes que el meu germà Carles ens va deixar. Han estat dies molts intensos, durs, de germanor en família, de retrobament amb amics, de gestos i paraules poques vegades dites, de llàgrimes i de tristesa. Uns parlen de fer-li una mena d'homenatge, altres ja han preparat una missa dels Cavallers del Sant Sepulcre pel proper 27 de setembre. Tot allò que faci amb el cor és ben rebut, un bon acte. Com ho són els diversos comentaris que els amics del Carles han anat deixant a l'article, preciós i perfecte, redactat pel nostre amic Ignasi Basora i publicat al Reus Digital.

Faltaven les paraules de la Carme, la seva dona, la meva cunyada. Ja les podem llegir en aquest mitjà, en aquest enllaç. També les poso aquí perquè crec que s'ho mereix tan aquesta ocasió com, sobretot, la persona que les escriu i la persona a qui s'adrecen. No tinc costum d'anar als cementiris a portar flors als qui ja no són amb nosaltres en aquest món però demà diumenge si aniré al de Reus. Li vull explicar tot això al Carles, en tinc necessitat, el trobo molt a faltar. Us deixo amb la carta de la Carme i acompanyo el text amb una peça musical del músic grec Yanni, un tema anomenat "El somni d'un home" que em recorda molt al Carles. Ara si, la carta:

Amb un nota en que comunicava "amb gran dolor i en l'esperança del retrobament a la Casa del Pare", vaig fer saber a alguns amics que viuen fora de la nostra ciutat que el meu marit Carles ens havia deixat. D'això ja fa quasi bé tres setmanes, i durant tot aquest temps han sigut nombrosíssimes les mostres de condol i els gestos d'amistat vers la nostra família. Han estat aquests, certament, els dies més durs de la nostra vida, dies que hem viscut units amb la força que dóna el saber que el nostre estimat Carles ha arribat a la casa del Senyor, i està descansant en els prats deliciosos de que ens parla el salm número 23.

Totes les persones que han parlat del meu marit en ocasió del seu traspàs, han remarcat de manera unànime la vivència de la Fe en el Crist ressucitat que va tenir durant tota la seva vida i que, incrementada, el va acompanyar durant tota la seva malaltia i, molt especialment, en aquests darrers mesos, quan ens deia que no volia morir perque volia viure al nostre costat, estimant-nos, com mai havia deixat de fer-ho (malgrat els sotrecs que la vida dóna algunes vegades), però que si no podia ser així, tampoc li feia por marxar, perque a l'altra banda l'acollirien els braços amorosos de Déu, portadors de la felicitat eterna. És per això, que si he de donar un lema que presidís les seves actuacions, m'he de remetre a aquella frase de l'arcangel Gabriel a Maria, repetida també per Jesús als apostòls diverses vegades abans de la seva Ascensió: "No tinguis por", "No tingueu por".

I així va ser la vida del Carles. No va tenir por en treballar desinteressadament al Menjador de Mossèn Bara, o a convertir-se en un màgic rei Melcior que arribava carregat de joguines a les cases d'uns nens que restaven estorats en veure'l. No va tenir por tampoc en fundar l'Associació Recull d'Estudis Històrics. I tampoc va tenir por en reorganitzar, desprès d'una desfeta històrica, els Cavallers del Sant Sepulcre de la Reial Congregació de la P.Sang, ni de portar la Mare de Misericòrdia, ni de... ni de... ni de.... tantes i tantes coses que feia amb tota la disposició de cor, en bé de la seva tant estimada ciutat de Reus.

I, quan, l'any passat, penssavem que estava recuperat del transplantament i s'obrien nous horitzons, diferents, però tanmateix engrescadors, no va tenir por a fer plans. Plans per la vida en comú, i plans per fer actuacions concretes que poguessin aportar quelcom de positiu als seus receptors. Els primers s'han ajornat fins al retrobament; els segons està a les nostres mans el dur-los a bon terme, i aquesta és la nostra voluntat.

Alguns amics i algun dels col.lectius als quals pertanyia, s'han posat en contacte amb nosaltres per fer-li un homenatge. Per endavant els hi dono les gràcies i el seu germà Oscar, la meva cunyada i jo mateixa col.laborarem en tot allò que faci falta. Perque se'l mereix. Va encarnar l'entusiasme i la lluita per la vida.

Agraeïxo, també, el suport rebut el dia de l'enterrament, amb un temple de la Sang ple de gom a gom. A tots aquells que van venir de cor, una abraçada molt forta. A tots aquells que van venir, tal com deia el mateix Carles, "que van al funeral d'algú perque toca anar-hi", dir-lis que la seva pregària no ha caigut en un sac buit. A tots aquells absents, acabaré com he començat, citant els Salms, en aquest cas el salm número 7:" Déu és un jutge just, és un Déu que judica cada dia".

De ben segur que, des del Cel, el Carles ens mira amb aquella mirada intel.ligent i dolça que tenia, i riu per sota el nas. Estem orgullosos de tu. Moltes gràcies pels quaranta anys que es caminat amb la teva familia, i els quinze que ho has fet amb mi.



CANÇONS D'AMOR


Acabo de veure una gran pel·lícula, de les que et deixen bons records i ganes de tornar-les a veure algun altre cop. Es diu Les chansons d'amour i és una producció francesa del 2007 dirigida per Christophe Honoré. A mi els musicals no em van, no m'agraden i se'm fan pesats tot i que hi ha alguna excepció, alguna pel·lícula musical que he suportat sense tancar la tele ni quedar-me dormit. Les chansons d'amour és una pel·lícula musical on els actors i actrius expressen una part del seu diàleg tot cantant. Però la narració i l'argument, a més de les excel·lents interpretacions de tots els qui hi participen, ho salven tot.
La història és trista, tot un drama. No hi ha escenes per riure però la tendresa envaeix la pantalla en tot moment i et captiven les emocions i els sentiments dels personatges. Les cançons no són pas, com indica el títol, d'amor. Són temes que parlen el desamor, de sensacions tristes però també melancòliques. No penseu que veureu una porqueria tot i el que us he explicat. Veureu una petita obra d'art molt ben aconseguida. Louis Garrel, Ismaël Bénoliel, Ludivine Sagnier, Julie Pommeraye i Chiara Mastroianni, entre altres, formen part del llistat d'interprets i cantants d'aquest film que he vist a través d'internet i en versió original francesa i subtitolada al castellà. Espero que aquestes cançons us omplin una bona estona. Com a mostra, un botó. Us deixo amb el vídeo d'un dels temes més macos d'aquestes chansons d'amour.
Per cert, m'ho deixava. Aquesta pel.lícula acaba amb una de les millors frases que he escoltat mai. El protagonista li diu al seu nou amor: estima'm menys però estima'm més temps.


DIGITALS: ENS FALTARAN DITS PER CONTAR-LOS


Ara que ha arribat el temps dels rovellons, un dels meus plaers és agafar-los de bon matí i fer una paradeta sobre les deu per menjar-me un entrepà de pops fets a casa, us vull parlar dels diaris digitals. Us preguntareu quina relació tenen els fruits del bosc amb els fruits de la xarxa. Si mirem l'increment de diaris digitals apareguts els darrers mesos, sembla que creixin com els rovellons, de la nit al dia i en grups. De digitals, com de rovellons, n'hi ha de molts sans i altres que ja neixen enverinats i poden ser mortals per als qui els tastin. Crec bastant en les imparcialitats i tot i que n'hi ha que l'apliquen amb proximitat, altres no saben ni què és. No crec gens en els colors polítics aplicats al periodisme però és ben cert que, mentre alguns digitals diversifiquen molt l'arc cromàtic, altres es queden únicament amb un sol color. M'agrada la qualitat i el criteri i en molts casos la qualitat és pobre i el criteri el marca la maquinaria del partit o el delegat de torn.
Sempre m'ha agradat la ràdio perquè és un mitjà immediat, quan passen les coses les pots explicar en directe o als pocs segons. Els digitals s'hi apropen molt. Quan hi ha un succés són els únics que poden ser més ràpids que la televisió i que les edicions en paper. Una altra cosa és com ens venguin o ens expliquin les notícies.
Explico tot això perquè ja fa un parell d'anys que em vaig acostumar a no comprar els diaris de paper i vaig passar a nodrir-me per la via online. Cada dia faig el mateix recorregut. Primer faig una ullada els principals mitjans estatals en edició internat , després passo a l'actualitat local llegint els mitjans més rigorosos sota el meu parer i, per acabar, miro aquells que ja sé de quin pal van.
Per tant, el meu recorregut és aquest: (fase 1) El País, El Mundo, La Vanguardia, El Periodico de Catalunya, (fase 2) Tot Tarragona, Revista Cambrils, El Punt i (fase 3) Diari de Tarragona, Avui i alguns dels altres mitjans digitals. Els de la fase 2 els reviso tres cops al dia.
Ara la feina s'incrementarà perquè al Tot Tarragona, Delcamp.cat, Tarragona21, Reus Digital i Revista Cambrils hi haurem de sumar tres nous digitals que tenen previst obrir ben aviat. El primer es presentarà el proper 17 de setmbre,és dirà Notícies TGN i l'editarà la Xarxa Sanitària de Santa Tecla (aviat direm xarxa política) i podeu veure les proves de la futura capçalera (lletja, molt lletja) al final d'aquest post. Els altres dos seran dos digitals de caire molt ciutadà i que, si tot va com m'han dit, tindran força incidència i es complementaran amb els mitjans ja existents. Un d'ells tindrà a més la seva edició en paper.
El temps dirà però al final, amb tanta oferta online, les coses es posaran al seu lloc i quedaran a Internet els qui han de quedar. De pas, posats a fer comentaris sobre edicions digitals, vull agrair a la gent d'El Punt que tinguin una edició online ordenada i que no té res a veure amb l'edició en paper (com un trencaclosques on sempre hi falten peces). El Diari de Tarragona online segueix en la seva línia i la pàgina tarda molt en obrir-se. De fet, entre que es comença a obrir i s'obre del tot, ja han canviat de director dues vegades. Acabo tal i com començava: al final, ens faltaran dits per contar els digitals.



SENSACIONS DE LA SETMANA


Aquesta setmana m'ha deixat indiferent a nivell informatiu i això no és massa bo. He llegit que Cambrils acollirà una jornada sobre promoció turística i he pensat que Cambrils segueix fent pudor per culpa de la falta de previsió i la passivitat del govern de torn.
Vaig veure fragments del programa que presenta aquell que insultava als concursants d'OT i vaig arribar a la conclusió que aquest paio ja no em pot caure més malament perquè em cau fatal i el considero un impresentable que, sota les ulleres de sol, amaga un personatge fosc, un toca nens, un pervertit, un agressor.

Als Estats Units han descobert que el Todd Willingham, un jove de 23 anys acusat de provocar l'incendi en que van morir les seves tres filles, és innocent. Llàstima que el Todd morís el 2004 a la cadira elèctrica perquè el consideraven culpable.

I ha tornat al quirofan el primer pacient trasplantat de cara al nostre país. I he pensat que els metges, els qui tan s'omplen la boca fent la roda de premsa quan han acabat la seva intervenció, haurien de quedar-se ben calladets perquè després, quan els pacients empitjoren o se'ls moren, no tenen "ous" de fer una altra roda de premsa.

I ha passat la setmana laboral i ja en van tres sense el Carles. Demà tinc una boda i el diumenge un dinar familiar. Bon cap de setmana a tots i totes!

DIGITALS, MÒBILS I PUNTS


DIGITALS: Al diari online Reus Digital hi podreu llegir l'article d'opinió que ha escrit l'amic Ignasi Basora dedicat al meu germà Carles. Crec que és un molt bon repas a la vida del Carles i que permet donar a conèixer o recordar tot allò que va fer en vida. Als qui el vareu gaudir únicament us demano que visiteu aquest link i deixeu un missatge amb allò que us surti del cor.

MÒBILS: Jo segueixo sense telèfon mòbil. El passat 14 d'agost el vaig perdre al tren que em portava a Barcelona i després va passar el que va passar. Crec que tot té una raó o motiu i de moment segueixo sense aparell ni número mòbil. De fet, estic més tranquil que mai. Els qui volen trobar-me ja saben on fer-ho.

PUNTS: Ahir vaig retrocedir als anys d'infància. En aquella època era molt entremaliat i sovint acabava amb el cap obert o un tall al genoll o la mà. Ahir, mentre el metge em posava quatre punts al cap vaig fer aquest remember que em va permetre arribar a la conclusió que de petit , quan em cosien, era més valent que ara. Coses dels anys, els meus anys. D'aqui a una setmana em podran treure els punts però el record quedarà per sempre.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -