Archive for de desembre 2009

DIARI DE SES ILLES (3): CAP D'ANY I BONS PROPÒSITS

Per començar, MOLT BON ANY A TOTS I TOTES. Moltes gràcies per seguir llegint aquest espai i per participar-hi. Escric aquest post des de Pollença, a Mallorca, on ja sabeu que hi passem uns dies de vacances amb la Mar. La jornada d'avui ha servit per veure el passeig marítim del municipi, una llengua de mar inmensa, una platja molt llarga i un mobiliari urbà un pel vell. Salou guanya a Pollença en modernitat i bon gust en la decoració del seu passeig però encara voldría tenir els quilometres de més que té Pollença. Demà divendres, dia 1, sortirem a fer un vol pels pobles més propers. Inca podría ser la destinació escollida. Ara passo a explicar-vos els meus bons propòsits pel proper any.

El 2010 serà un any ple de bons propòsits però a diferència de plantejar-me si els faré realitats o marcar-me utopies, sé del cert que seran ben reals. Els darrers dotze mesos són per a oblidar i ara toca actuar, des de la fortalesa humana i la maduresa mental.
Comencem:

D'aquí a pocs dies s'anunciarà el guanyador d'un conegut Premi Literari i tindré l'honor de recollir-lo. De l'obra guanyadora i dels finalistes en naixerà un llibre i aquest fet em fa molt feliç.

Abans d'acabar el 2010 apareixerà un llibre que recull d'impressions de persones que hem utilitzat un espai cultural tarragoní que estarà d'aniversari aquest proper any i, entre els qui aportarem idees i vivències, hi serà un servidor.

Per Sant Jordi, si Déu vol, tindrem enllestit, conjuntament amb la meva cunyada, el llibre dedicat al meu germà Carles. Si no surt per la Diada no passa res perquè el que importa és que acabarà sortint.

A l'agost veurà la llum el primer llibre que recull els escrits d'aquest blog i que cavalcarà entre el juliol del 2006 i el juliol del 2009. Serà una obra extensa atès que ja hi ha, amb el que ara escric, 600 textos publicats.

Al setembre apareixerà el meu primer llibre de poesies. Ja en sé el nom i tinc part dels textos però, temps al temps.

Durant tot l'any seguiré col·laborant fent articles d'opinió al Tot Tarragona i a la RIET, la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

A part d'escriure, dedicaré el temps d'aquest any a la meva família i la meva dona. Penso dedicar-me intensament a la meva feina i, si tot va bé, aquesta em portarà a viatjar a indrets ben llunyans.

Passi el que passi, sé que serà un 2010 millor que el 2009 i que els projectes que us comento en format de bons propòsits, seran realitat. A aquells que els faci mal tanta realitat, una bona corda i un bon balcó.

Nota: la foto d'avui l'he fet a Alcúdia, al port esportiu. Entre el mig de les barques i la mar hi neix aquest Estel de Betlem tan especial. Oi que és maco?
Segona nota: El vídeo és de la Rosana i és un tema que, a més de parlar d'amor, parla de l'absència de les persones estimades.


DIARI DE SES ILLES (2): EXEMPLES A SEGUIR

Alcúdia, Capdepera i Cala Rajada. Són els tres municipis que hem visitat aquest dijous, tres espais dels quals cal prendre exemple per diversos motius. Alcúdia conserva el seu Nucli Antic en perfectes condicions. Els carrers nets i plens de plantes donen la benvinguda als visitants i un té la sensació de passejar per una mena de paradís perfecte on res falla, on tot és fet a mida. Crec que és un exemple a seguir perquè molts dels nostres municipis han fet malbé la seva part antiga o l'han reconvertit en una zona moderna on els nous elements no lliguen amb els de sempre ni amb cola.
Capdepera té un castell medieval que sembla acabat de construir ahir. S'ha restaurat a fons i la part que el temps s'endugué ha tornat a aparèixer sense que es noti cap diferencia. A més, el castell és un museu permanent i aquest fet també crec que cal seguir-lo. A les nostres comarques hi ha desenes de restes de castells abandonades i els que hi ha en peu són en mans privades o pertanyen a les administracions que no hi fan res.
Per acabar, Cala Rajada. Un petit poble de pescadors amb un port pesquer que a enveja i tot un seguit de restaurants on els cambrers parlen cinc idiomes: mallorquí, castellà, anglès, francès i alemanys. Igualet que a casa nostra. Ves a l'estiu a un restaurant de costa de Salou o Cambrils i comprovaràs com parlen el castellà i, com a molt i perquè són de la terra, el català. Falta professionalitat i sobre fama. Recomano els tres indrets, Alcúdia si us interessa la calma (menys als mesos d'estiu), Capdepera si sou amants de la historia i Cala Rajada si us agrada gaudir de la bona gastronomia i un tracte humà de primera. Demà, més.

Nota: la foto l'he fet aquest migdia en un dels carrers d'Alcúdia. Quins colors, oi?

Segona nota: Enhorabona a les 4.000 persones i més de 300 entitats que avui han defensat Tarragona en l'acte convocat a les escales de la Catedral. Des de la distancia hi he estat present.

DIARI DE SES ILLES (1): QUÈ HI FEM AQUÍ?


Amb aquest post inicio el Diari de Ses Illes, escrit des d'un pis que hem llogat amb la Mar just al davant del Port Esportiu de Pollença, al nord de Mallorca. Feia mesos que necessitàvem marxar, fer un repòs, prendre'ns uns dies de calma i desconnectar de tot i de tots. L'any que estem enllestint ha estat especialment dur per tots aquells fets que he explicat en aquest blog i molts altres que m'he guardat, ens hem guardat. Ahir dilluns varem arribar a l'aeroport de Palma procedents de l'aeroport de Reus. Una hora més tard ja érem a l'altra punta de l'illa, al pis on serem fins el proper 10 de gener. Les primeres impressions són molt bones. Pollença és un racó d'aquells que passa del caos estiuenc a la calma de la tardor i l'hivern. Prop de casa tenim tots els comerços necessaris i just davant dels nostres nassos, el mar, aquell element que tan necessita la Mar i que tan m'enamora a mi. Aquest mati hem anat amb el cotxe fins el far de Formentor fent un recorregut que és tot un regal per la vista. El nord de l'illa de Mallorca combina el típic paisatge de costa amb la verdor de les muntanyes, plenes de pins i milers de plantes i flors, que s'embolcalllen amb les ones sempre tímides i de color turquesa. El mar és transparent com el cel, i l'aire, pur i seré com la gent de la zona que hem conegut fins ara. Els propers dies ens serviran per xafardejar i mirar, observar i escoltar, conèixer a fons aquest espai que ens ha cridat per a fer aquella aturada que tant ens demanava el cos i la ment. Demà, segona entrega del diari de Ses Illes. Espero que us agradi.

NOTA: La foto del post l'he fet des del menjador del nostre pis llogat. Quines vistes, oi?

POESIA VISUAL




Ara que s'apropa el cap d'any i abans de fer la carta des bons propòsits, us regalo aquesta muntatge, poesia visual, dedicat a tota la gent que ha fet que el 2009 sigui l'any del xoriço. Podeu ampliar la imatge fent clic sobre ella.

BONES FESTES, BON PESSEBRE

Molt bones festes per a tothom, fins i tot per aquells que voldrien veure aquest blog tancat. Aquest post és curt però de molta qualitat. Us penjo dos vídeos. El primer és el del pessebre 2.0 que ha realitzat l'amic Mon de la Garrofa de Mont-roig. Els participants hem pogut triar la figura que volíem que ens representés i el Mon ha fet la resta, un treball genial que ha donat uns resultats excel·lents. El segon vídeo és de la BBC i hi veureu els presentadors d'un programa explicant les tradicions escatològiques del nostre país: el caganer i el caga tió. Espero que us agradin els dos vídeos.




UN TRIST EXEMPLE

Hi ha fets i situacions realment sorprenents. Us explico la que vaig viure aquest dilluns al migdia mentre dinava un entrepà en un bar d’un barri tarragoní. És un d’aquells bars on els productes més consumits són els quintos, les barreges i els gots de vi. La cambrera que hi treball té quatre fills, dos nens i dues nenes.
El dia era molt fred i la pluja no havia parat de caure acompanyada de la sensació d’una aiguaneu desitjada però tímida. La més petita de les nenes, uns vuit o nou anys, va comparèixer al bar per dir-li a la mare que se’n anava a escola. I la mare va començar a dir-li que no anés a escola, que per una sola hora que tenia de classe més valia que es quedés dormint al llit. La nena va insistir, volia anar a classe.
Feia pocs minuts que el fill gran, té 13 anys, havia entrat al bar no sé per quin motiu. Davant la insistència de la petita, la mare li va dir al seu fill que acompanyés a la seva germana i ell li va respondre textualment: No, ja saps que és molt tossuda i no la porto a escola.
La nena li va fer un petó a sa mare i se’n va anar al col•legi. I mentre marxava i es tancava la porta, el seu germà li va dir: Com vagis a escola, et vindré a buscar i et fotre dues hòsties que et trencaré la cara. I al bar va seguir la conversa amb la participació dels consumidors de quintos, barreges i gots de vi recriminant l’actitud de la nena. Únicament una persona va dir que l’obligació de la nena era anar a classe però el comentari va caure com una gerra d’aigua freda i tothom va callar.
Les següents aportacions del personal van anar dedicades a un vídeo de la cantant Shakira que emetia una cadena musical per la televisió. La tropa en va destacar els seus atributs sexuals i aquell local anomenat bar es va convertir en quelcom semblant a una teràpia en grup dels addictes al sexe. Tenia feina, vaig marxar de nou a l’oficina sabent que em perdia els coneixements d’un esgraó de l’evolució humana que Darwin no va estudiar a fons.

CINC COSETES

Cinc cosetes, aportacions importants i ben pensades.

Primera: No puc entendre com el President del Parlament de Catalunya, Ernest Manac, pot donar suport a l'acte de Reus quan va assegurar que faria de mitjançer en aquest "conflicte".

Segona: No comprenc com a Reus, on van de llestos en segons quins temes, poden sumar 197 entitats i hi sumen tots els balls i elements festius com si fossin associacions a banda. Sumar per sumar, que sumin els panteons dels morts il·lustres i segur que arriben al miler.

Tercera: No m'entra al cap veure que a Tarragona es farà una resposta popular a la ja feta a Reus. Les opinions de la polititzada portaveu del moviment Mou-te, no em diuen res i m'aporten, conjuntament amb les de la portaveu municipal, un sentiment de "baralla de campanaret i revenja de nen dolent".

Quarta: No entenc l'aparició de tants mediocres mitjans escrits en paper en uns moments on mana la xarxa i on tenim un antecedent, el "Més PSC", polititzat pel comissari rebel sense càrrec i rebotat (toca fer-ho en plural): CACA.

Cinquè: Si entenc (notícia del dia) que l'actual responsable dels Mossos d'Esquadra (Cos de Bastoners de Catalunya) sigui en un futur la cap de llista dels verds al parlament. Passarà de ser un zero a l'esquerre a ser un zero a tot Catalunya.


Atenció: Ull quan mireu l'entrevista que li han fet al president de la cambra de comerç de Tarragona. Tal i com seu, us podria treure un ull si li peta el botó de l'americana. Tanta imatge per acabar fent el ridícul. Pànic!

REFLEXIONS NADALENQUES


Llegeixo que els majoristes de fruites, verdures, peixos i mariscos han decidit deixar els seus productes a uns preus més populars per evitar una davallada en les vendes o, dit en un argot d’esperit nadalenc, per facilitar unes bones festes a tothom.
Tinc un amic que em deia que fa anys que el preu del peix i el marisc es manté i no s’ha augmentat quan arriba l’època de Nadal. Tinc un altre amic fruiter que em comenta que enguany per només 15 euros podrem fer un menú nadalenc que inclou peix i marisc, verdures i fruites a dojo, per parar un tren.
I me’ls crec a tots, de veritat. El que no em cap al cap és que ara baixin els preus i encara hi guanyin diners quan han estat anys i anys fent-nos pagar xifres insultants per omplir-se les butxaques gràcies al nostre afany consumista.
Diuen que aquest any únicament augmentaran els preus de les joguines i que cada nen en rebrà, de mitjana, fins a vuit. Particularment em sembla molt excessiu que es facin realitat tots els desitjos i peticions que els més petits escriuen a la carta als Reis. Crec, sincerament, que els pares han de ser els primers en donar exemple i fer entendre als nens, en nom de ses majestats d’Orient, que tot no es pot tenir.
Si comprem al nen tot allò que ens demana l’estem acostumant de la pitjor de la maneres, li estem dient que tot és al seu abast i que la vida són flors i violes. Si donem més valor a les coses, als petits fets, si pensem en la nostra infància, podrem aportar nous valors als nostres fills i fer-los entendre que si els Reis els hi porten tot el que demanen, a altres nens no els hi toc a res.
Són petites reflexions nadalenques, sense cap intenció de crear un debat amb comentaris enfadats. Amb tot, quan compreu, feu la compra amb mesura.

FA UNS DIES ... A L'AVUI

Fa pocs dies el company Mon de La Garrofa em comunicava, via interna, que havíem sortit al diari AVUI. Parlava de la campanya dels blocs de la BACA i del seu pessebre virtual que, per cert, cada cop té més bona pinta. I al final, passats els dies, els companys del rotatiu AVUI, en el seu suplement de Cultura, han penjat on line l'article esmentat. I aquí és, ben maco i ben escrit. Sempre és un honor saber que els grans mitjans nacionals miren aquests altres mitjans d'expressió que anomenem blogs i que, sovint, tenen milers de seguidors/lectors. Gràcies a l'AVUI per fixar-se en nosaltres. Això vol dir que les coses és fan bé o, com a mínim, millor del que altres pensen. Podeu fer clic sobre la foto per ampliar-la o clicar en aquest enllaç per anar al diari. Aprofito el moment per a recordar que la campanya per unes festes nadalenques ben catalanes i de rebuig a les imposicions dels elements arribats de fora, i de venda a molts basars xinesos, segueix en marxa i encara accepta membres. Cal que ens comuniqueu el nom del vostre blog i us sumarem a la llista o, en cas que sigueu particulars/lectors, ens digueu el nom o pseudònim, i serà sumat.

ASSESSORS, INQUISIDORS I MEDIOCRES


Una Cap de premsa, la mà dreta de la cap de premsa, l’ajudant de la mà dreta de la cap de premsa i el becari de torn que també treballa a premsa. Un Cap del Gabinet d’Alcaldia, la responsable de premsa del Gabinet d’Alcaldia i el personal d’Alcaldia, tècnics inclosos. Els directors dels mitjans municipals i els comissaris polítics dels mitjans municipals i també altres directors de mitjans privats que són encara “més comissaris” i “més municipals”. Acabo de fer la llista del personal que podria ajudar a l’Alcalde de Tarragona a preparar la conferencia sobre l’estat de la ciutat del 2010 i em quedo bocabadat perquè encara no entenc el motiu de la contractació, per a executar aquesta tasca, d’un nou assessor/nova despesa.
No criticaré la professionalitat de la persona i empresa escollida per la preparació de la conferencia però si que cal dir una cosa ben alta i clara: convidar la persona que assessorava l’anterior alcalde és reconèixer que l’anterior alcalde estava molt ben assessorat. O potser és evidenciar que l’actual govern tarragoní, amb tanta ment pensant, ha perdut el nord i els papers i va a la deriva. Tanta gent en tants pocs metres quadrats segur que es fan nosa entre ells.
Parlant de noses, de molèsties, hi ha un municipi de costa que comença per “C” i acaba per “S” on ho tenen ben clar. El gabinet de premsa i l’Alcaldia tenen el perfil perfecte de la Santa Inquisició. Quan un mitjà de comunicació els molesta i no diu allò que volen escoltar, se’l veta i no se’l convoca a les rodes de premsa fins que el tribunal inquisidor aixequi el càstig. Això va passar al novembre del 2007 amb el desaparegut diari Aquí i ara, desembre del 2009, pateix aquestes mesures dràstiques la revista local que no és pas municipal, sinó privada. Aquesta revista és l’únic mitjà fiable i no manipulat pel govern local que té a la seva disposició ràdio, televisió i el butlletí municipal on no hi té cabuda l’oposició. Ara, per evitar que els funcionaris i altre personal llegeixin la realitat a la feina, els han “capat” els ordinadors i així poden respirar tranquils pels passadissos mentre especulen i segueixen manipulant.
En aquest mateix municipi i des de fa uns dies s’emet, a través de la TDT, quelcom semblant a una televisió local. Fer un refregit de programes antics que no passarien cap barem de qualitat, sumar-hi l’actual programació que també deixa molt a desitjar i complementar-ho amb programes que distribueix la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, Comunicàlia o altres organismes similars, no és pot dir “fer televisió”. Se’n diu malgastar els impostos dels contribuents en absurditats i autobombo del govern de torn. Deixant a banda la televisió de Tarragona que és privada, l’oferta pública que ofereixen canals com TAC 12 o TD CAMP és “más de lo mismo”, una programació mediocre i carrinclona amb els programes de sempre, sense imaginació i gestionada per consorcis d’ajuntaments del mateix color. Quelcom semblant passa amb els nous diaris digitals nascuts els darrers mesos però d’aquest tema en parlarem un altre dia. Encara queden moltes tecles per tocar.

LLIBRES SENSE FULLS

Em permeto penjar el primer post en castellà d'ençà que vaig crear aquest blog, ara fa dos anys i mig. Tranquils, no tinc previst canviar el tarannà d'aquest espai i ja sé que existeixen els traductors. El text que llegireu a continuació és el primer que he decidit escriure per la RIET, la Red Internacional de Escritores por la Tierra. En sóc membres des de fa uns mesos i m'he decidit a col•laborar-hi. La RIET la formen escriptors, poetes, filòsofs, intel•lectuals, activistes i moltes altres persones conegudes com el bisbe Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal, Frei Betto, Federico Mayor Zaragoza, Vandana Shiva, Eduardo Galeano o el cantant Silvio Rodríguez. En aquesta primera incursió en castellà, llengua que m'agrada i que escric sense cap problema ni vergonya, parlo dels famosos llibres electrònics o e-books. Espero que us agradi.

EL LIBRO SIN HOJAS

Uno no deja de sorprenderse del rápido avance de las tecnologías y de cómo estas se comen, literalmente, las tradiciones que deberían mantenerse. En un mundo que lee pero no lo suficiente, que va faltado de cultura y de conocimientos básicos de esas obras universales que, cada vez y por desuso, lo son menos, se empieza a imponer la moda de los libros sin hojas.

Me refiero a los famosos, populares y polémicos e-books. Me sorprendo al leer que estas navidades serán las del año del nacimiento e introducción en los hogares de este nuevo sistema de lectura, una maquina donde caben centenares de ejemplares de esas obras que tanto nos gustan palpar, pagina a pagina, a los lectores de siempre, los que amamos devorar literatura de la manera más clásica.

La oferta de dispositivos lectores, e-book, se ha generalizado hasta el punto que estas fiestas navideñas será uno de los regalos más demandados en España y, posiblemente, otros muchos países europeos. El gobierno español ayuda a que este hecho sea realidad rebajando el IVA que se aplicará por la compra de libro electrónico, un 4 por ciento que es el mismo impuesto que se aplica por la adquisición del libro de papel.

Cabe preguntarse qué obras podremos encontrar dentro del chip de esa maquinita, rectangular y con tapas duras como sus antecesores y como se lo tomará la comunidad de los padres de las criaturas, los escritores. Los clásicos ya no se pueden quejar pero entre los autores de moda nacen las primeras protestas. Hecha la ley, hecha la trampa, dicen ellos mientras se preguntan qué pasará cuando sus libros estén digitalizados y disponibles en la red. Pues lo mismo que con los videojuegos, las películas, los conciertos o la música. Cuando algo se lanza a la red de internet, los piratas ponen al alcance del público todo aquello que debería ser privado o de pago.

Quizás por eso ya hay autores que advierten y amenazan con dejar de escribir. Ildefonso Falcones, creador de “La Catedral del mar” (obra que batió records de ventas), decía ayer en Almería que en el momento en que se pueda leer su libro en internet, cerrará su pluma y dejará de crear. Con toda la razón que acompaña un aviso tan grave, Falcones recordaba que los autores de libros deben tener su retribución porque lo que escriben es suyo y si alguien lo lee, debe pagar. Si las editoriales permiten que la piratería ponga al alcance de todos las obras que se deben abonar, empezará el declive de la literatura y con él, el de la sociedad tal y como la entendemos en sus inicios.

Los e-readers (lectores de los e-books) están listos para descargarse los libros sin hojas y las editoriales, dispuestas a ofrecerlo todo cuanto antes. Los autores, empiezan a temblar. Ha llegado el momento de un nuevo desorden en los conceptos esenciales. Que Dios o las Musas nos amparen.

REFERÈNDUM, DEMOCRÀCIA

A tots els qui avui, malgrat la pluja i el fred, han sortit al carrer a votar el referèndum: enhorabona. Exercir aquest deure és a més un plaer per les connotacions que ja coneixem. Hi ha ciutadans que vivim a poblacions anti-democràtiques on els ajuntaments han decidit en el nostre nom i ens hem hagut de quedar a casa. El que si compartim tots els catalans és un president de la Generalitat impresentable, un personatge que avui deia que "demà veuria el resultat del referèndurm al recull de premsa". S'ha de ser indecent i venut i això el nostre president ja ho té. Visca Catalunya!

ADÉU A UNA GRAN PLOMA

No, no s’ha mort encara. De moment no toca veure les portades dels diaris parlant sobre ell i la seva defunció. Però el temps li va en contra i ja fa uns anys que lluita contra un càncer que li ha negat el plaer d’escriure i l’ha sotmès a un repòs constant. Avui, casualitats de la vida, m’ha vingut al cap la seva figura i m’he posat a buscar coses sobre ell. Recordo que un dels seus llibres més populars era el que recomanava, com a lectura obligada, el professor del meu institut quan feia primer de BUP. El disputado voto del señor Cayo em va semblar un gran llibre i la pel•lícula no em va decebre en cap moment.
Amb els anys i gràcies a aquella lectura obligada, em vaig aficionar a l’obra d’aquest gran escriptor i avui en dia puc dir que he llegit una dotzena dels seus llibres sense que mai m’hagi avorrit en una sola pàgina. Miguel Delibes és un dels grans, un mestre de la paraula que omple sense por ni esforç el trencaclosques diari de la imaginació dels seus lectors.
Delibes, ara malalt i abandonat a una mort tan propera com llunyana, no pot escriure i això el mata segon a segon. Té la casa plena de tots els premis que un escriptor pot rebre, de milers de llibres que fan de paret, de fotos amb famosos i amics, de nostàlgia i bons records. Malgrat la malaltia, Delibes manté el seu sentit d’humor intacte tot i que sap que no hi ha massa motius per riure.

Aquest post és un Adéu a una gran ploma que ja no escriu però no pas a un gran home que encara respira i regala somriures i paraules. Miguel Delibes sempre ha estat un dels meus autors preferits i per això acabaré amb una de les seves frases: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.


DEL LUXE A LA RUÏNA


Fa pocs mesos vaig veure un reportatge sobre Dubai. Mostrava la transformació d'aquest país desèrtic en una ciutat plena de gratacels, cases i hotels de luxe, carreteres, casinos, zones d'oci i un seguit de projectes faraònics que impactaven a qualsevol ull humà. El xeix àrab Mohammed bin Rashid al-Maktoum va ser la persona encarregada de la transformació. A més de cobrir la sorra amb ciment i asfalt, el seu projecte va menjar terreny al mar. I així va néixer el famós hotel en forma de vela, la palmera de cases que veieu a la foto o la futura urbanització, també al mig del mar, formada per milers d'illes que, totes juntes i vistes des de l'aire, feien la forma del planeta terra amb tots els seus continents. Les inversions a Dubai han estat les més grans de la història i ha estat molta la gent rica que ja s'hi ha comprat cases de luxe.
El contrast, també analitzat pel reportatge televisiu que us deia al principi, era veure qui feia aquestes obres. Milers i milers de treballadors egipcis, pakistanesos i indis treballen a diari entre 12 i 18 hores cobrant a final de mes uns 200 euros per fer possible el somni dels xeics àrabs. Quan acaben la seva jornada laboral, uns autobusos els condueixen a les afores de la gran ciutat per evitar que els rics vegin tanta pobresa junta. Allí malviuen, dormen i mengen si tenen diners i, en cas que es morin, mai tornen al seu país.
Ara les coses han canviat. A Dubai s'ha construït tot massa ràpid i ha arribat un punt en què els diners que genera la venda de petroli d'aquest emirat no són suficients per afrontar les despeses. Dubai té ara un deute de 80.000 milions de dòlars i no hi ha solucions per pagar-lo a mig o curt termini. Les obres iniciades no es poden aturar perquè això significaria la pèrdua de moltes de les inversions estrangeres previstes, una desconfiança que no es poden permetre ni els més rics.
Dubai és el clar exemple de com el luxe porta a la ruïna. Els pobres són els únics que poden estirar més el braç que la màniga perquè, sovint, no tenen cap màniga a estirar. Dubai ho té difícil. Si les coses no canvien, Dubai tornarà a quedar desèrtic, com abans.

EL PESSEBRE DE LA GARROFA


Des del bloc La Garrofa de Mont-roig, l’amic Mon ens proposa una molt bona iniciativa que té molta relació amb la campanya que impulsem i que anomenem BACA, que té molt a veure amb les ganes de gaudir d’unes festes nadalenques ben catalanes.
La Garrofa ens proposa formar part del primer pessebre 2.0 de la historia. La forma de participar és ben senzilla. Hem de triar una figureta, la que vulguem ser, i buscar una foto d’aquesta figureta. Les imatges les podrem trobar fàcilment a Google i especialment als catàlegs de venda de figuretes nadalenques.
Quan tingueu la foto l’heu d’enviar per correu electrònic a monsculturals@yahoo.es tot dient que és pel pessebre blocaire 2009 i adjuntant les vostres dades (nom del blog, url del blog, e-mail, el vostre nom o pseudònim i, si voleu, algun comentari sobre les festes nadalenques). Si no teniu bloc però sou dels qui els llegiu, no passa res. Podeu participar-hi igualment enviant les dades i la foto.
El Mon farà un pessebre virtual on s’hi podran veure totes les figures escollides, on hi sortirem tots. Això ho farà la nit del dia 24 de desembre a les 22.00 hores, les deu de la nit. Fins el 18 de desembre hi ha temps per enviar les fotos. És important que els personatges no es repeteixin (ni dos verges, ni quatre reis, ni cinc caganers). Per això cal que entreu al blog de la Garrofa (feu clic aquí) i mireu quines figuretes ja han estat escollides.
Animeu-vos i participeu! No sigueu tímids!

CANVIS DE NOM



Marejant la perdiu s’evita parlar de temes importants i, ja se sap, un país que no pensa, no molesta ni critica. Per això ara s’ha tornat a encendre la cua dels qui la tenen de palla i demostren poca intel•ligència quan se’ls provoca amb polèmiques de campanaret i cauen de quatre grapes tot alimentant un tema que fa riure.

La proposta que l’aeroport de Reus canviï de nom m’ha deixat sense paraules. Primer pels motius que els impulsors d’aquesta iniciativa han argumentat i segon al comprovar que encara queden “ànimes de cantir” que s’apunten a qualsevol bombardeig. Els senyors Abelló i Ballesteros es deuen pensar, com la resta de regidors tarragonins que han votat SI a la moció pel canvi, que el nom de Tarragona té fama internacional quan viatges.

A qualsevol país, quan et pregunten de quin lloc vens i respons Tarragona o Reus, es queden igual en els dos casos. Un cop matises que ets de prop de Barcelona, les coses canvien. El fet que siguem a la cua d’Europa del desconeixement, comprensió i parla, d’altres llengües que no siguin les maternes, tampoc ajuda i la venda dels valors i virtuts tarragonins o reusencs es queda en un no res.

Abans de proposar noms per a les infraestructures ja existents cal aprofitar que les esquerres governen a tot arreu per aconseguir que les que hi ha pendents s’executin. Ara no hi ha excusa per tenir projectes abandonats i si segueixen bloquejats més temps es demostrarà que Madrid i Barcelona en mans del PSC-PSOE passen de Tarragona o, en cas contrari, que el govern socialista local no té cap pes, ni veu ni vot, i ha de plegar.

Posats a posar noms, penso en què passaria si avui visitessin la ciutat de Tarragona els representants d’Icomos, els qui van decidir que el llegat romà havia de ser Patrimoni de la Humanitat. De ben segur que, un cop comprovat l’estat del teatre o la necròpolis, ens nomenaven Patrimoni de la Inutilitat. Seguim rebatejant zones de la ciutat?

A la Plaça dels Carros hi trobarem el pas a nivell de la vergonya, a la Plaça Corsini hi podrem veure el Mercat de les pedres i a la Part Alta no us perdeu la visita al pàrquing de Jaume I l’Espoliador. Sense caure en tòpics, els barris de Tarragona segueixen sent “invisibles” als ulls dels gestors dels pressupostos, les entrades a la ciutat les pot patrocinar “Herbal” i la famosa Rambla anomenem-la “Bamba” pel fet que els polítics tarragonins la trepitgin tant i la tinguin tan bruta.

No són comentaris gratuïts. Els fa una persona nascuda a Reus, enamorada i empadronada a Tarragona i critica i realista. Cantar les veritats és car però dir bajanades no té preu. Apreciades autoritats: pensin menys en l’aeroport veí i lluitin junts per aconseguir que Tarragona aixequi el vol sense impactar en cap campanar.

QUE NO ELS ROBIN MÉS !


Al pagès li paguen una misèria i al mercat ens ho venen a preu d'or. Parlo de tot aquell producte cultivat al camp que, en el seu procés de venda, passa per les mans del productor, l'intermediari i, per últim, la botiga, comerç o superfície on es fa la transacció amb el consumidor.
Al pagès, figura principal d’aquesta producció, li paguen una misèria i sovint no cobreix ni les despeses. L’intermediari es qui estafa al pagès i roba al botiguer multiplicant el ridícul preu pagat al pagès per “X” que equival a tantes vegades com li rota. Al resultat obtingut hi hem de sumar el nou augment de preu del producte que serà aplicat pel botiguer o la gran superfície. Al final de la cadena hi som nosaltres, els consumidors que, com els pagesos, acabem sent els rucs de la pel•lícula. Ells perquè han de vendre a preus de vergonya i nosaltres per pagar-los a preus d’escàndol.
Per sort les coses podrien estar canviant. Aquest dilluns a Tortosa, els pagesos van protestar contra els preus abusius de les grans empreses distribuïdores i van organitzar un mercat de venda directa on els ciutadans que s’hi van acostar podien comprar els productes dels pagesos a un preu just (el que costen de producció més un petit marge de benefici).
Aquesta prova pilot s’ha de convertir en un fet real. Fa uns anys alguns pescadors de Catalunya van crear les seves pròpies botigues, les de la Confraria, per evitar el mateix problema. I en molts casos els va funcionar. Els pagesos cal que facin igual. Que s’organitzin i que obrin locals on vendre els seus productes quedant-se únicament el marge de benefici, sense augmentar fins a preus estratosfèrics la fruita, la verdura, les hortalisses i altres fruits de la terra.
No estem parlant de cap invent ni de cap bajanada. La formula per evitar que els productors de la terra vagin plegant, abandonant els camps, i evitant un futur relleu generacional que a hores d’ara és inviable, passa per obrir aquestes botigues a totes les ciutats i negar-se a vendre a les grans superfícies ni als intermediaris o, si es dóna el cas, vendre uns mínims.
Ja està demostrat que Europa els gira l’esquena i que els politics de torn, ja siguin els ministres de Madrid o els consellers de Barcelona, passen de les demandes del sector. Per tant, vista aquesta evidencia, toca posar-se mans a l’obra. Pagesos, no us arronseu més ! sigueu valents i veneu vosaltres allò que produïu !

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -