Archive for d’octubre 2009

DIARI D'EGIPTE (1): PRIMERES SENSACIONS


Els propers sis dies us escriure des d'una de les ciutats més apassionants del món, una ciutat que ha estat i és font d'inspiració per a molts escriptors, artistes i directors de cinema. Els propers sis dies us aniré explicant què faig i com visc a El Caire, la capital d'Egipte. Hi sóc per motius de feina, com a Cap de Premsa i Comunicació de Mediterrània-CIE, la Fundació Mare Terra i la RIET. A El Caire hi ha una trobada a nivell europeu on s'ha de parlar de temes molts importants com ara l'aigua, el medi ambient o la cultura i un servidor és un dels convidats. Hem arribat avui mateix, després de més de 4 hores de vol entre Barcelona i la ciutat dels faraons.
Amb 18 milions d'habitants, El Caire és una de les capitals més grans del món i, com és lògic, està governada pel caos circulatori i afectada per la contaminació. Tot i aquets problemes coneguts, és una ciutat faraònica en tots els sentits, una ciutat on es combina la riquesa dels seus edificis i zones més riques amb les parts més pobres i deprimides.
Nosaltres estem allotjats en un hotel de luxe, al costat mateix del riu Nil. La foto que acompanya el post està feta des de la terrassa de la meva habitació, una imatge magnifica, unes vistes de primera.
La moneda oficial és la lliura egípcia. 8 lliures equivalen a un euro però aquí pots pagar igualment amb dòlars americans o amb la moneda única europea, cap problema. Pel que he pogut comprovar de moment, el menjar no és massa car, el tabac és molt més barat i els pubs de moda tenen preus desorbitats, com a casa nostra.
Demà dissabte (avui ja) anirem a fer una volta per la ciutat en taxi, una ruta per veure millor aquest Caire que encara no hem descobert, que se'ns amaga per aparèixer majestuós i màgic. A la tarda, a partir de les quatre, començarem a treballar de valent en aquesta trobada on hi participen representants de tots els països de la mediterrània. Us ho explicaré en la segona entrega.

A AQUESTS PAIOS SE'LS HA DE DONAR DE MENJAR A BANDA


Que Interior digui que els pagesos són violents té "collons". Que els Mossos diguin que els seus companys van actuar bé a Reus té "molts collons". Que Saura no dimiteixi "no té nom". En aquest país a qualsevol "tros de quòniam"li donen una placa i un porra i apa!, a repartir llenya. En aquest país, el Cos de Bastoners no té prous cascos però va sobrat de porres. A aquests personatges se'l ha de donar de menjar a banda. Mireu-vos el vídeo. No calen més paraules.

L'ULL INTERIOR

Inneres auge (l'ull interior) és el nom del primer single del nou treball discogràfic del meu estimat Franco Battiato. Feia mesos que ens tenia a l'espera del nou disc i al final ens porta una nova obra d'art. La primera pinzellada, aquesta primera cançó, és tot un plaer per les orelles però sobretot pels nostres sentits i sentiments sempre i quan nosaltres formem part d'aquest sector de la societat insatisfet.

El primer single és una crítica dura i freda als actuals governants i als seus assessors i bufons de la cort que els envolten i els riuen les gràcies. Al vídeo, mentre un Battiato enèrgic i vital els posa a tots contra les cordes i els canta les veritats, hi podrem veure a personatges com Berlusconi, figura principal de la lletra de la cançó, o Angela Merkel entre altres. El tema està dedicat, diu Battiato, a tots els polítics italians i les seves absurdes i patètiques accions.

No faig aquesta crònica amb un punt de vista parcial pel fet que tot allò que fa en Battiato em fascina. També l'escric amb el convenciment que aquesta peça musical sorprendrà a moltes persones que comprovaran, molts ja ho hem fet fa anys, que la valentia de dir les coses pel seu nom pot anar acompanyada del bon gust i notes musicals. Espero que us agradi el vídeo que us penjo d'aquest Inneres auge i us aconsello que llegiu la crítica que en fan al diari La Reppublica.



Algunes de les frases que podreu escoltar a la cançó i que dedica als polítics italians són aquestes:

"Hay quién dice: ¿Qué hay de malo en organizar fiestas privadas con bellas jóvenes para regocijar a Líderes y Servidores del Estado?", se lee en el texto de la canción, difundido hoy en la página web del diario "La Repubblica".

"¿Por qué tenemos que pagar también los extras a los agilipollados?"

"¿qué pueden hacer las leyes dónde reina sólo el dinero?".

"Como una manada de lobos que baja del altiplano ululando o un enjambre de abejas hambrientas devoradoras de pétalos olorosos precipitan rodando como piedras de altísimos montes que se despeñan”.

ELS DÉUS VAN SOBRE DUES RODES

Fa dies que us volia parlar dels intocables. No parlo dels d'Elliot Ness ni de cap personatge de ficció. Per a mi, els intocables són els ciclistes. Ara que s'ha posat de moda promocionar les grandeses i avantatges d'utilitzar aquest mitjà de transport, crec que cal reconèixer un fet que existeix: als ciclistes se'ls cuida com si fossin éssers celestials.

Se'ls posen carrils bici per tot arreu, se'ls concedeix la prioritat als passos de vianants, poden mal aparcar el seu vehicle on volen i són els amos del carrer per sobre els ciutadans que van a peu i la resta de vehicles que hi circulen.


Al Vial de Cavet, al seu pas per Cambrils i més concretament en el tram que uneix la rotonda del supermercat vell i el barri dels Ametllers (alguns ja sabreu on vull dir) el carril bici té el doble d'amplada que la zona que queda per als vianants, una zona tan estreta que no pots anar agafadet de la mà amb la parenta perquè ja envaeixes la franja vermella.


També a Cambrils, municipi on als bici-adictes se'ls tracta com a Déus i on s'inverteixen quantitats insultants de diners en el seu benestar, una part important dels ciclistes que veig a diari circulen fora del seu carril, segueixen passant per la zona on circulen els cotxes i has d'anar amb mil ulls per evitar que una bici et tiri a terra. La majoria dels ciclistes, com es pensen que són Déus, són uns mal educats. Per a rematar la jugada, tres de cada quatre usuaris d'aquests vehicles, no en tenen ni idea del codi de circulació i del significat de les senyals, un fet que provoca encara més ensurts.

I per acabar, un fet que constato a diàri i que hauria de comportar multes a dojo per aquests ciutadans tan esportistes. Quan ets aturat en un semàfor esperant que es posi verd, els cotxes i les motos respecten el color vermell però veus arribar al tipic ciclista que es passa pel folre les normes i segueix pedalant obviant el semàfor i el seu color. Fins quan hem d'aguantar aquestes accions incíviques dignes de sanció? Quan pensen sancionar als ciclistes que circulen per fora del seu carril vermell? Són Déus aquests personatges que tant em molesten?

IL.LUMINATS (9): ELS MORTS NO SÓN NÚMEROS


Hi ha grans frases que passen a la història i la del Fiscal del Tribunal per Iugoslàvia, Serge Brammertz, és una d'aquestes. A pocs dies per l'inici del judici que portarà davant la justícia l'exlider de Sèrbia, Radovan Karadzic, el fiscal espera que es pugui detenir al general Ratko Mladic, cap militar i botxí de les ordres d'aquell govern. Karadzic ordenava la matança i Mladic la portava a escena a la perfecció. El resultat van ser més de 8.000 homes musulmans assassinats a Sbrenica i unes altres 12.000 víctimes a Sarajevo. Són dos dels municipis on van actuar Mladic i Karadzic però la llista arriba a la trentena de pobles.
La frase del fiscal Serge Brammertz que avui destaco per la seva importància és aquesta:

"El més important no és el nombre de morts a Sbrenica. El més important és saber perquè els van matar."

Crec que no cal afegir-hi més a part de dir-li a Bremmertz que SI, que té molta raó perquè el primer que hem de saber és què passava per aquestes ments criminals per ordenar les matances que van dur a terme. Curiosament aquest passat dilluns veia unes imatges que puc relacionar amb la frase. Tot mirant-me el programa "Callejeros viajeros" a la Cuatro, van fer la visita a la Costa Dàlmata i van passejar per moltes de les ciutats bombardejades quan la guerra dels Balcans. A indrets com Splitz o Dubrovnik, explicaven al documental, hi ha desenes de cases buides i el govern no pot enderrocar-les ni posar-les a la venda fins que els seus propietaris no tornin. El problema, afegia la veu en off, és que la gran majoria no tornaran perquè van morir a la guerra i ningú n'ha sabut mai més res.

ELS XORIÇOS NO NECESSITEN PASSAPORT


Fèlix Billet, el xoriço del Palau, s'ha quedat sense passaport. Aquest dilluns i després de declarar davant del jutge, acompanyat del seu inseparable company de delictes Jordi Montull, Billet ha hagut d'entregar aquest document que el priva d'escapar-se a una part dels països del món. Fugir, el que es diu fugir, podrà fugir igualment a tots aquells indrets on no cal el passaport per entrar i, que jo sàpiga, no són pocs.
Segons les primeres informacions publicades un cop s'ha acabat la visita dels dos "fills de Revilla" al jutjat, sembla que els dos s'han negat a parlar de temes importants com les aportacions realitzades a fundacions de caire polític, el desviament de 2,3 milions d'euros en bitllets de 500 o l'import total del seu espoli a les arques del Palau.
De moment també hem de criticar al jutge que porta el cas, Juli Solaz, per desestimar dues peticions molt importants: que els dos xoriçillos Billet i Montull ingressessin a presó i que la Diputació de Barcelona pugues exercir d'acció popular en aquest procés judicial.
No vull malpensar però comença a fer pudor, no tanta com la que desprenen els dos acusats, però poc li falta.

CORRE CORRE CABALLITO


Cambrils té una màgia especial. Les coses que no es poden fer són permeses i les que haurien de ser més permissives són les prohibides per decret d’arcaldia (si, està ben escrit). Aquest dissabte al migdia l’he notat de nou. Em refereixo a aquesta sensació que em provoca veure que en aquesta ciutat-poble encara hi ha imatges que em posen catxondo. Tot dinant en un restaurant de l’Avinguda Diputació, davant del mar i d’una platja cada cop més neta de turistes i segons residents, he comprovat com hi pasturaven, com si es tractés d’un prat al mig del Pirineu, vuit magnífics cavalls.
Trepitjaven la sorra de la platja sense cap problema, hi feien les seves grans i pudents deposicions, renillaven tot obrint la boca i picant a terra, es deixaven tocar pels encuriosits apropats a la zona i es pixaven sobre el passeig o, amb una mica més de sort, sobre el carril bici. Ja se sap que a Cambrils la presencia dels cavalls a les platges està del tot prohibida. Potser per això m’ha semblat estrany veure passar quatre vehicles de la Policia Local del poble i dues dotacions del Cos de Bastoners de Catalunya (mossos d’esquadra) que, tot mirant l’espectacle equí, han seguit el seu recorregut sense més.
És clar, he pensat. Han fet la vista grossa perquè els cavalls estan lligats i no venen cd’s pirates ni ulleres d’imitació. No calia aturar-se a perseguir cap delicte perquè no hi havia ni “negrets del senegal” ni “regals decomissats que tornen a transformar-se en regals que no t’han costat un duro”. Els cavalls, amb els seus propietaris desapareguts tota l’estona en què he estat dinant, no molesten. Tampoc ho fan les trenta o quaranta rulots i autocaravanes que dormen i viuen en aquesta mateixa zona cada nit durant tot l’estiu.
Cambrils és ciutat de caça per als topmantas ambulants i curiosament avui he vist els primers mantes del top de la llista de la vista grossa amb volant. Coses de la vida. Que maco que és Cambrils.

P.D. Perdoneu per la nefasta resolució de la foto que acompanya el post. És la primera que feia amb el mòbil que vaig comprar l’altra dia a un dels “negrets” que , segons els il·luminats, guanyen 5.000 euros cada mes. No és un mal aparell, encara em falta pràctica.




UN, DOS, TRES ... TOTS A RIURE


Més val riure que no pas plorar. La notícia política de reflexió de cap de setmana és l'acord assolit entre el PNV, CC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat. Zapatero està un cop més de sort i tindrà vots suficients per acabar de rematar-nos a tots amb les seves mesures estupides i les propostes sodomitzants com l'increment de l'IVA.

Oi que no sóc l'únic que pensa el mateix un cop s'han llegit les sigles dels partits que ajudaran als socialistes? Oi que és del tot surrealista que el PNV digui SI al pacte del PSOE?

El mateix partit que els va sodomitzar, casant-se amb la més lletja del ball, el PP, a les darreres eleccions autonòmiques i posant-los a l'oposició, els ha demanat ajuda i ells han cedit. Increible, sense paraules.

O som massa rucs per entendre-ho o ells s'han pensat que la política és un joc per passar l'estona i guanyar diners. No hi ha segones lectures. No ens cap cal tecnocrata ni expert o socioleg per dibuixar-nos una explicació. Hi ha la A i la B i al meu poble, quan et donen pel sac, s'ha acabat.

El PNV ha decebut a milers dels seus votants i, ara si, s'ha condemnat a l'oposició uns quants anys més.

CARTA AL MICHAEL

Sr. Michael O'Leary, director general de Ryanair i sonat major del Regne (del Regne Unit):

El motiu d'aquesta carta és agrair-li la seva decisió d'alliberar-nos dels seriosos dubtes que ens suposava arribar a l'aeroport de Reus amb la possibilitat de viatjar, a un preu sovint de conya i de riure, a mitja Europa. Aquest caos intern que ens envaïa constantment s'esvairà del tot, o en gran part, gràcies a la seva decisió de suspendre 14 dels 24 vols que la seva companyia feia sortir des de la capital del Baix Camp.
Em sap greu que entre els vols que ha decidit suprimir hi hagi tots els que jo volia gaudir però ja sé que mai es pot acontentar a tothom i de ben segur que altres ciutadans, sobretot els del seu país més acostumats a mantenir al limit el fetge, també li estaran maleint els ossos mentre uns altres, pocs, iniciaran la campanya per aconseguir que li entreguin el Nobel de la Pau.
Adéu al vol Reus-L'Alguer, Reus-Liverpool, Reus-Glasgow, Reus-Santiago de Compostela o Reus-Londres-Luton. Adéu a tantes previsions fetes en família per marxar un cap de setmana i tot gràcies a vostè. Però no passa res, sempre ens quedarà París que segueix a la llista de vols no eliminats.
La seva excusa afirmant que, malgrat tot, enguany s'ha doblat el nombre de passatgers que han passat per l'aeroport de Reus no em serveix, ho sento. Hi ha hagut increments en tots els sentits i especialment en l'apartat econòmic. La Diputació de Tarragona, amb els diners de tots nosaltres, ha anat donant-li més pasta i vostè ens ho ha pagat tancant l'aixeta tot quedant-se les peles. Proposo a la Diputació de Tarragona que, amb el permís de tots els qui hem pagat les subvencions a Ryanair, destini una partida pressupostària a portar-los al psicòleg i espero que, en un futur no massa llunyà, estigui més seré i menys sonat. Recordi que, tot és possible.
Adéu Michael, amb confiança com a persona que t'ha hagut d'aguantar unes quantes rodes de premsa i animalades.

LA CABRA HISPANICA

No, no vull parlar-vos de la sèrie de Rodríguez de la Fuente. Vull fer una reflexió, serena i un dia després del que seria habitual per la majoria, sobre la festa del 12 d'octubre. La celebració és del tot absurda si tenim en compte que es commemora l'aniversari del dia en què un sonat anomenat Colon, va decidir marxar dalt de les tres barcasses plenes de personal disposat a conquerir nous mons. I van arribar, després de moltes fatigues i moments difícils, a la terra que ells van considerar nova i que ja habitaven altres persones. Van plantar la bandera en uns terrenys que ja tenien propietari i allí es va iniciar, anys després i derivat de la conquesta de les Amèriques, la matança dels indis i l'extermini d'altres civilitzacions. A Colon el van succeir personatges com Hernán Cortés que es van dedicar a matar tot allò que es movia davant dels seus nassos. I anys més tard es va decidir que el dia que el sonat de les caravel·les havia plantat la bandera, seria la Fiesta Nacional. Posteriorment, per a rematar aquesta gran incongruència, la jornada es va rebatejar com la Fiesta de las Razas en homenatge a totes les races exterminades pels conqueridors espanyols, els colonitzadors de les vides de gent que vivia tranquil·la als seus terrenys i que van veure com, per la força de les armes i cap motiu, ho perdien tot.
Per això, i per altres motius, no suporto la jornada d'ahir i encara menys la desfilada militar de pixarrí que presideix el Rei de las Españas i el president de torn del govern. Ahir era en Zapatero, tan estimat que el van rebre amb xiulets. La demostració del poder dels exercits espanyols, posada a escena amb tancs llogats a altres països i diversos vehicles que s'han repintat i que durant tot l'any estan immobilitzats perquè no poden passar ni l'ITV. Un any més, la protagonista de la desfilada va ser la cabra de la Legión Española, la peça de l'exercit que desfilava més recte i amb més elegància. Segur que la cabra hagués saludat millor a les tropes que en Zapatero però el problema era que Zapatero no hagués anat tan recte desfilant com la cabra. Cadascú té el seu paper, n'hi ha que fan el ridícul i altres que ja ho són sempre.

L'AMISTAT I LA FAMÍLIA


Ja sabeu que sóc un enamorat dels plaers que ens regala la natura. En època d'espàrrecs em torno boig passejant pels boscos collint tots els que trobo i, sobretot, cremant adrenalina mentre camino en una nova aventura que acabarà a taula, amb un bon remenat de la collita del dia.

Ara, moment de rovellons, em passa el mateix. La sensació d'entrar al bosc i buscar-ne és, de nou, una exitació constant. De moment enguany encara no he exercit oficialment de caçador de bolets però gràcies a l'amic Bernat, una persona molt especial i a qui estimo molt, anem tastant aquesta meravella del bosc que és bona ja sigui fregida, a la planxa o a la cassola.

Avui el Bernat ha anat fins a Biescas amb el seu fill i ha baixat una dotzena de caixes i tots els cistells que portaven plens de rovellons. Com a persona especial que és, el Bernat ho comparteix tot i una de les caixes ha anat a parar a la cuina de casa meva. Quan acabi d'escriure aquest post començaré a desgustar les captures del Bernat. La foto està feta fa deu minutets i hi surten el protagonista i la iaia Pepita, una altra regal de la vida, una persona autentica i vital tot i els seus 87 anys.

L'apat el compartirem amb el meu sogre Joan i la Mar, la meva dona. Aquests petits detalls i aquests petits moments són els que fan que la vida sigui inmensa, bonica de viure. Gràcies Bernat! gràcies Iaia!

I gràcies també a tots vosaltres, lectors habituals del blog, per haver aconseguit superar la xifra de 50.000 visites en els 2 anys i mig de vida d'aquest espai virtual, diari personal, que seguirà endavant i com sempre.

MITIFICANT OBAMA

Tres quartes parts del planeta van rebre amb entusiasme la victòria d’Obama i el seu nomenament com a President dels Estats Units. Sabíem que l’altra opció, l’altra candidat, era una cortina de fum i un perill públic per donar continuïtat a les politiques nefastes dels Bush, pare i fill, i en Clinton.
La seva simpatia, el seu discurs, la seva proximitat, el seu color de pell i, sobretot, una gran campanya feta a base de talonari, van portar-lo a la Casablanca i allí va néixer el mite. Obama és bo, és humà, fa les coses bé i les que li surten malament son herència de l’administració Bush Jr.
Obama és tant líder i tant diferent als altres que ara ha estat premiat amb el Nobel de la Pau. No s’ha tingut en compte que és el president del país que més doblega, amb el poder de les armes i humiliant i saltant-se els drets humans a la torera, a la resta del món.
Amb l’arribada d’Obama no s’han acabat les ocupacions americanes als països de l’Orient i en alguns casos fins i tot s’han incrementat. Amb ell, els Estats Units segueixen liderant el sector bèl·lic i a molts dels seus estats hi ha la pena de mor com el pa de cada dia.
Amb aquests arguments, li han donat el Nobel. De la mateixa manera que, ara fa dos anys, li van donar a Al Gore, aquell famós vicepresident que signava ordres per envair països i marcava les estratègies a seguir per incrementar el poder a base de bombes i bales.
No entenc aquesta mitificació del president Obama. Va arribar al poder fa pocs mesos i ja s’ha guanyat el mateix cel on hi reposen altres persones que si van fer mèrits per tenir el Nobel de la Pau. Ho veieu com aquest món s’ha tornat boig i hem perdut els papers?

S'ha acabat el prestigi dels Premis Nobel si és que encara en tenien.

CADASCÚ AMB LES SEVES PEDRES

Sóc un amant de l’art i especialment de l’arqueologia. Per tant la noticia m’agrada i molt. Vull dir la noticia que ens diu que el govern egipci ha guanyat gràcies a la Comissió Científica Nacional de Museus al govern francès una lluita històrica, mai millor dit. El Museu del Louvre ha de retornar a la terra dels faraons cinc fragments pictòrics de la tomba del noble Tetaki que van ser robats de la necròpolis egípcia als anys vuitanta i que el museu parisenc va comprar ara fa 9 anys.
Serà un espoli que tornarà al seu lloc d’origen i que forma part d’una llista vergonyosa i molt llarga de patrimoni que uns països han robat als altres. El Museu Britànic de Londres pot parlar molt d’aquest tema però, en general, tots els recintes museístics del mon tenen objectes que no els pertanyen.
Crec que cada cosa ha d’estar al seu lloc i les pedres, amb el màxim respecte per aquesta paraula, també. Cada pedra al seu lloc perquè no tenen preu ni es venen. Anys enrere, quan els rics prenien monestirs sencers cap als Estats Units, tot era permès. Però potser ara aquesta noticia marca un precedent i tothom haurà de tornar als altres allò que s’havia robat. Permeteu-me que somií, és gratis. Si per altres coses es barallen com a nens, que lluitin als jutjats com a homes per a defensar la seva història.

MI FAMÍLIA CONTRA "CATALUNYA"


Acabo de veure la nova estrena a Telecinco, un programa (nou a Espanya i, com sempre, còpia americana) on es tria a un família d'una de les provincies espanyoles amb l'objectiu que lluiti amb la resta de l'estat. Agafen quatre membres d'una família i els hi fan triar entre les tres provincies espanyoles que, per atzar, escull l'ordinador en un mapa on hi són totes representades.
Un cop han triat la provincia, la família de la provincia escollida formula una pregunta a la familia que concursa i si l'encerten s'enduen el premi. En cas que fallin, la recompensa és per als qui han preguntat. Sota el cartell de cada provincia hi ha el premi. Hi pot haver diners, viatges, cotxes i altres elements molt absurds com ara 1.000 rotllos de paper higiènic o 120 ampolles de vi.

En aquest primer programa, com era previsible, la família escolllida era de Madrid. Una parella d'aquelles rares que té com a somni casar-se, acompanyada de la filla d'ella i de la cunyada.
En aquesta primera edició, del tot identificativa, quan el concursant madrileny (s'ho feien entre els quatre membres de la família), veia dues províncies espanyoles i una de catalana, triava una de les espanyoles i, si el premi era absurd, optava per la segona espanyola.

I van triomfar, com els campions que tenen la copa a la mà abans de jugar-la, tot renunciant al nostre país. El més absurd del primer programa són els premis que tenien les quatre "províncies catalanes". Lleida tenia 200 euros, Tarragona 1.000 i Girona, atenció, un sac de pinso per als gossos. No vaig veure Barcelona. Segur que tenia molt més que els altres. El cas és que, per Madrid, seguim sent un sac de fems, un pinso per a gossos o el premi més barat d'un concurs que, com molts altres, protagonitzaran actors aficionats (estil Gran Hermano) i gent pagada a base de quatre "merdes" que ho deixen tot per sortir a la tele.

LA GÀBIA DE L'ENSENYAMENT


L'últim invent d'Antena 3 és un reality que s'iniciarà aquest dimarts a la nit i que sota el títol de "Curso del 63" tancarà dins de la gàbia televisiva plena de càmeres, com diria en Monegal, a 20 ocellets, joves estudiants gens innocents i encara menys acostumats a les normes escolars de fa quatre dècades. De fet l'invent no és cap invent, és un plagi del programa que ja s'ha fet al Regne Unit i a França tot i que amb uns canvis molt significatius. El principal és l'època escollida per escenificar el nou centre d'ensenyament. Al nostre país s'ha reconstruït, i ja té nassos, una escola en temps de Franco. Hi ha els típics professors que faran anar ben rectes als seus alumnes a base de crits, humiliacions i alguns abusos. Els estudiants escollits per entrar a la gàbia tenen en comú que són d'una generació en la que els papers s'han invertit. Avui en dia és l'alumne qui fa anar ben recte al professor, el menysprea, el sotmet a humiliacions i fins i tot, de vídeos n'hem vist masses, a agressions físiques.
Si l'ensenyament al nostre país ja està prou malament, imagineu-vos ara amb aquesta escola de l'època franquista plena d'actors convertits en professors-monstre i alumnes que ja han iniciat el seu procés cap a la degeneració. Sincerament, crec que s'hagués pogut triar una altra època o, senzillament, mostrar la realitat de l'ensenyament a Espanya. L'espectacle estava igualment servit. Com a mostra de la nova sèrie, podeu anar al Youtube i posar al cercador "curso del 63". Que Déu ens agafi confessats.

ALFABETITZATS ANALFABETS


Acabo de fer una ullada bastant a fons al darrer informe publicat per Nacions Unides, un document titulat Index de Desenvolupament Humà (IDH) que recull, molt ben explicat si sabeu llegir l'anglès i teniu paciència per mirar-vos les 229 pàgines que el configuren, les diferencies entre els països del nostre planeta en molts àmbits. En tot cas, el teniu en aquest enllaç.

Aquest informe és un recull de rànquings que permet saber dades tan tristes i preocupants com les expectatives de vida, els salaris, els nivells de sanitat o educació, la renda per capita o el tant per cent d'alfabetitzats de cada país o nació. Tot plegat acaba sent com un drama que més val no llegir però si que cal fullejar per tenir ben present la realitat d'aquells famosa frase: dos mons separats per un mateix Déu o, per als menys creients: dos mons, dues classes de persones.

No us cansaré amb dades. Quatre o cinc. Segons l'informe de Nacions Unides, Espanya ocupa el 15è lloc del rànquing mundial dels països més desenvolupats un cop sumats tots els paràmetres. L'esperança de vida més llarga és al Japó (82,7 anys) mentre a Niíger no arriba als 50. La renda per capita la trobem a Liechtenstein on cada persona cobra de mitjana anual 85.382 dolars, una xifra llunyana als 289 dolar per any que guanyen els habitants de la República Democràtica del Congo. Pel que fa als index d'alfabetització de la població, els hàbits es mantenen i mentre als paísos més desenvolupats la població té uns nivells educatius de primera, als més pobres cada cop hi ha més persones sense la possibilitat de rebre cap ensenyament.

Com us podeu imaginar, els països africans són a la cua de tot i els europeus i els Estats Units lideren tots els rànquings.

Posats a dir veritats, en diré unes quantes de les que fan mal. No importa quin nivell d'alfabetització tingui una persona si allò que ha aprés no ho utilitza per a res útil perquè, molt sovint, la felicitat rau en la ignorància. No és més feliç qui més diners té perquè hi ha gent que, amb molt menys o senzillament no res, somriu i comparteix més que els altres més adinerats.

El valor de la vida no equival als anys viscuts. Val molt més la vida de tots els milions de persones que cada nit, quan tanquen els ulls per dormir, saben que demà caldrà inventar una nova vida, que no pas la d'aquells que ja la tenen resolta amb els diners i sense riscos ni un petit somriure diari.

Per acabar, un missatge en forma de somni utòpic: si us plau, que el món canvii i que tothom rebi el què es mereix.


I DE REGAL...
us deixo amb una cançó del grup Soprano que es diu "Fermer les yeux et imagine toi". El tema té molts lligams amb aquest post i me'l proposa l'amiga i blocaire M.Z. Com diu la cançó, tanqueu els ulls i imagineu. Mireu-vos el vídeo oficial fent clic aquí. Moltes gràcies Myriam Z.

NO ENS RESPECTEN NI EN UN JOC

No sóc cap enamorat de les videoconsoles però en tinc dues: la Nintendo DS per practicar el meu estat cerebral i la Playstation 2 per jugar, quinze dies l'any, amb el joc del Fifa. Ahir la meva dona em va regalar la darrera edició, el Fifa 10. I com un nen amb sabates noves vaig deixar tot allò que tenia pendent i vaig ocupar la tele més gran de casa, la del menjador. Obrir l’embolcall de la caixa i posar el CD a la consola és un dels moments més emocionants però desprès arriben les decepcions.
Sempre trio al Nàstic com a equip propi. Per sort, els darrers anys ha format part del joc que recull, entre les moltes lligues, la Primera i Segona Divisió espanyoles. La sorpresa va arribar quan vaig comença a jugar, al comprovar que tots els camps dels equips de segona on jugava eren idèntics als reals menys el del Nàstic. Per la gent del Fifa, el Nou Estadi no existeix. Quan jugues a casa apareix un camp petit estil anglès, amb una llotja principal ridícula, una preferent encara més reduïda i un dels dos gols sense grades, ple de casetes petites al fons. A sobre, a la llotja s'hi veu el número 1914 com l'any de fundació de l'equip grana.
Aquesta errada apareix al joc del Fifa des del primer dia en que el Nàstic en forma part i, òbviament, ningú s'ha queixat mai ni han demanat que surti, com a la resta d'equips, el camp real i no pas un camp de patates.
Pensareu que això que explico és una xorrada, que és un tema sense importància. Doncs, NO. És molt més important del que sembla perquè si la imatge que donem al món en un videojoc que compren milions i milions de persones a tot el planeta, és una imatge equivocada i ningú la corregeix, què ens passa en altres temes que si importen? Ens passa el mateix, que ens donen per la pala i sortim a la premsa estatal quan passen desgracies, quan toca parlar de coses negatives.
Els culpables que en un joc es desvirtuï la imatge de la ciutat tenen noms: El Nàstic SAD, la Federació Catalana de Futbol, la Federació Espanyola de Futbol i l'Ajuntament de Tarragona. Espero que el proper any, quan compri el Fifa 11, el Nou Estadi es vegi com toca.

AL 2016, SI TARRAGONA GUANYA, ANEM TOTS AL METGE

Les noticies sobre les inversions que realitzen els ajuntaments catalans en l'apartat cultural i que situen la ciutat de Tarragona a la cua, fan fredor i espanten. El consistori tarragoní destina anualment i de mitjana poc més de 12 euros per habitant mentre a Lleida i Girona la xifra es triplica i quadruplica. Amb un Metropol encantador però molt petit, un Camp de Mart útil només quan fa bon temps, un Teatre Tarragona inacabat i el Magatzem, de gestió privada i poques subvencions municipals, tenim clar que la candidatura per aconseguir que Tarragona sigui la capital cultural europea l'any 2016 és un riota per a tots els qui estimem la ciutat i una utopia.

Per si les coses no estaven prou malament, els responsables del Tarragona Cultura Contemporània - TCC, han decidit plegar veles després de 15 anys de programació estable i de qualitat. Els responsables de l'empresa Anima't, la responsable del TCC ho tenen ben clar i així ho han anunciat en un comunicat on diuen que "el canvi de govern a l'Ajuntament va comportar per a l'associació l'endarreriment en el pagament del conveni. S'han patit polítiques contradictòries». La regidora anterior va retallar 18.000 euros l'import concedit a l'entitat i va fer l'encàrrec que no programéssim més cinema quan ja estava mitja temporada contractada. La regidora actual, Carme Crespo, ens ha fet l'encàrrec de recuperar la programació de cinema en versió original i de disminuir la programació musical. Hi ha regidores que pensen que som una empresa i d'altres que creuen que una programació internacional es gestiona fent picar els dits d'un càrrec de representació pública".

Malament pinta la cosa i d'aquí ve el titular d'aquest post, un pel porc però realista. El 2014 passarà de llarg a la ciutat i tot per la culpa d'una mala gestió política que, dirigida per tècnics cecs o encegats i regidors incapaços d'afrontar el càrrec, ha deixat d'invertir en un àmbit tan important com la cultura donant l'esquena a entitats privades que ajudaven i, en moltes ocasions, tapaven les deficiències municipals.
NOTA DE L'AUTOR: L'AMOR QUE TINC AL NÚMERO 14 I LA SEVA RIMA I LA MEMÒRIA QUE SOVINT FALLA, EM VAN TRAIR EN EL MOMENT DE POSAR EL TITULAR A AQUEST POST. MIL DISCULPES, JA TENIM NOVA RIMA. DE TOTES MANERES, AL 2014 JA ENS HAURAN DIT QUE "NO" A LA CANDIDATURA.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -