DEL BLOG AL BLOC
No he abandonat aquest quadern de bitàcola. He estat una setmana de vacances i en aquesta ocasió he optat pel silenci absolut que suposa no prendre, com faig sempre, l’ordinador portàtil on escric cada dia la crònica de la jornada. Tocava desconnectar sense dir massa cosa i la desconnexió ha servit. L’he fet a terres italianes, les meves estimades terres italianes.
L’illa on m’he amagat i silenciat és un paradís on el sol i la platja passen a un segon terme. En primer hi són els colors rogencs i verdosos que et regalen les seves muntanyes i prats, el silenci que es respira tot i el moviment constant dels seus habitants i, sobretot, el plaer de viure intensament aquestes jornades amb la persona que estimes i amb qui, en el meu cas, he compartit els darrers mesos no gens bons pels fets que ja he parlat aquí en diverses ocasions.
Hem fet el viatge acompanyats de dos amics. En una altra ocasió ja vaig manifestar que sóc una persona acostumada a viatjar millor en solitari o en petit comitè que no pas en bloc, amb moltes persones. Reitero aquest plantejament. No és un problema dels altres, és propi i no penso cercar-hi cap solució.
Les vivències de l’illa les tinc ben anotades però per primer cop, en lloc de publicar-les al blog d’Internet les he escrit al bloc de paper i ja les compartiré, o no. L’exercici d’escriure a mà no s’ha de perdre, cal fer-lo sovint per evitar complicar encara més una cal•ligrafia difícil ja d’origen.
Per acabar us diré que el viatge m’ha servit per autoanalitzar-me més a fons com a persona i per a extreure un decàleg bàsic dels meus principis. No tinc cap por a mostrar-me com sóc i per aquest motiu aniré publicant part d’aquests principis els propers dies. La foto que acompanya el post la vaig fer fa un parell de díes a l'illa que m'ha acollit i no ha estat retocada en cap moment.
Comentaris
i las birras
salut
De birra, la Nostra Azzurra i la Peroni, m'ha costat molt trobar la meva preferida, la Moretti.
I els apats, pasta a dojo, pizza que es desfa a la boca i uns risottos que et porten al cel sobretot si són de peix. I molt especialment les fritures de calamars i gambes fresques. No he tastat mai uns calamars tan dolcos com a Itàlia. No sé pas que deuen menjar però segur que s'alimenten de sucre, jajajaja.