QUI SÓC?

El temps passa i amb ell tornen les coincidències. En aquest jorn de paraules en silenci, orfe de sons i ple de tristesa i record, han estat unes altres paraules les que m’han vingut a cercar, amb la màxima casualitat, tot recordant-me a la perfecció la pregunta que em formulo dia a dia els darrers mesos. No passa sovint però passa, com el temps. No les buscava i han vingut, alguna cosa vol dir. Per això comparteixo aquestes paraules, traduïdes al català, i extretes d’aquesta gran cançó.

Qui sóc? Qui sóc jo? El cel és primordialment pur i immutable mentre els núvols són de caràcter temporal. Les aparicions conjuntes desapareixen amb l’esgotament de tots els fenòmens. Tot és una il·lusió sense substància. Tot és buit.

I som aquí, encara vius, encara aquí des de temps immemorials. No s’aprèn res dels mateixos errors, inevitablement, els mateixos horrors de sempre, com sempre.

Però en una sala buida la llum s’uneix a l’espai, en una sola cosa. La llum es combina amb l’espai, en una sola cosa, indivisible.

Qui sóc. Qui sóc jo?