Archive for de maig 2010

BLOC D'EMOCIONS VISIONADES

ESCRIT (INVISIBLE) NÚMEROS 699, 700 I ...

Com a resum d'aquests tres anys de blog he triat els tres vídeos que més s'han vist o visitat. N'he publicat un total de 40 i, segons els programa de FEEDJIT, aplicació que et permet saber quins posts són els més visitats, els més vistos són els que ara us torno a penjar. En el moment de posar aquest darrer escrit heu estat quasi 59.000 els visitants d'aquest espai. Moltes gràcies a tots i totes... ens veiem. Aquest post val per dos, eh? o per tres...

EL VÍDEO MÉS VIST (98 VISITES)
ELS PETS. ET MIRO I DORMS
PUBLICAT EL 16/07/2008 (ENLLAÇ)




EL SEGON VÍDEO MÉS VIST (86 VISITES)

ARTISTES UNITS PER L'ABRUZZO (ITÀLIA). DOMANI (DEMÀ)
PUBLICAT EL 13/072009 (ENLLAÇ)




EL TERCER VÍDEO MÉS VIST (84 VISITES)
GIANNA NANNINI. MERAVIGLIOSA CREATURA.
PUBLICAT EL 16/07/2007 (ENLLAÇ)



Pel que fa als escrits més vistos hi ha de tot, varietat com ha tingut aquest blog on s'ha parlat de tot, des temes personals i de política, de societat i esports, de gestes personals i també de xorrades que tenen la seva importància. Els tres més llegits han estat els següents:

1. UNA ENQUESTA I UN POST PENDENT (197 VISITES) POST DEL 31/10/2007
2. S'HA MORT EL MEU GERMÀ (186 VISITES) POST DEL 15/08/2009
3. CANVI DE GOVERN A CAMBRILS (174 VISITES) POST DEL 28/12/2008
30 de maig 2010
Tag :

DESMUNTATGE

ESCRIT NÚMERO 698
La poesia visual no necessita paraules tot i que us ens podría dir moltes per a definir-la i justificar el meu amor cap aquesta vessant artistíca. Joan Brossa és el mestre d'aquest art i el post d'avui mostra un clar exemple del mateix. Prou de paraules...mireu.

NI MAC NI MACO!


ESCRIT NÚMERO 697

ALLÒ QUE VEU EL MÓN
La nova joguina d'Apple recorda a l'iPod Touch, però en versió gegant amb la seva pantalla tàctil a color de 9,7 polzades. De la mida d'una llibreta, és molt manejable, lleuger i còmode per treballar, jugar, navegar, llegir i veure fotos, vídeos i pel•lícules. Com el seu germà petit, té connexió directa amb les botigues de música i aplicacions (5.000 específiques de les 200.000 disponibles) propietat de l'empresa de Steve Jobs.

La gran novetat del IPADE és iBooks, botiga i ciberlector de llibres electrònics al mateix temps, encara que de moment té disponibles títols, gratuïts, del projecte Gutenberg a l'espera que es concretin els acords amb les editorials.No importa. Llibres, revistes, còmics i diaris també es descarreguen (i compren) com aplicació i es llegeixen en altres lectors electrònics adaptats per a la tauleta, com el Kindle de la seva competència, Amazon.


ALLÒ QUE EL MÓN NO VEU
A Shenzen, Xina, hi treballen 420.000 treballadors de Foxconn, un immens grup industrial amb seu central a Taiwan que munta tot tipus de productes electrònics, des de videoconsoles a mòbils o portàtils per a marques com Nokia, HP, Dell o l'esmentada Apple. Tot i que és probablement el major fabricant mundial d'aparells electrònics, el seu nom no hagués sortit mai a la llum si no fos perquè des de començament d'any, els seus treballadors han protagonitzat una onada de suïcidis que han estremit a Shenzhen, on té dos dels seus principals plantes de producció. Nou d'ells es van treure la vida, dos més van resultar intents fallits i la premsa local parla d'un últim suïcidi encara sense confirmar que hauria passat aquest dimecres.

Els sindicats atribueixen aquestes morts, totes elles de treballadors d'entre 18 i 24 anys,a la pressió insuportable i les condicions laborals que pateixen per complir amb els objectius de producció que els marquen les multinacionals, mentre que l'empresa sempre ha adduït causes personals.

PATATAAAA


ESCRIT NÚMERO 696
Us he de confessar que una de les meves passions és la fotografia. Tot i que sóc un aficionat en aquest tema, amb una bona càmera fas meravelles i més si l'objectiu enfoca una bona imatge. Cada cop que he sortit de viatge i he fet el corresponent diari personal, l'he acompanyat amb fotos fetes per mi. Per això avui us en volia parlar, perquè crec que és un art que cal potenciar encara més per aconseguir més aficionats com jo. No aspiro mai a ser un professional en aquest àmbit però estic content de les fotos que he fet fins ara. Si busqueu a l'arxiu d'aquest blog trobareu els meus viatges i veureu algunes captures interessants. Avui, per acompanyar aquest post, he escollit a un dels meus fotògrafs preferits, en Chema Madoz.

Les seves fotos són úniques i totes tenen un missatge, són poesia o prosa virtual. Com a exemple us penjo la que més em va sobtar el dia que el vaig conèixer. Si feu clic aquí podreu anar a la seva web i veure-les totes. Apa, ja podeu badar, patataaaa

ET VAIG VEURE AL CAFÈ...

ESCRIT NÚMERO 695
Fa pocs mesos que l’Associació AdArt de Girona posava en marxa una experiència literària molt interessant. L’entitat necessitava creacions de tots els autors que volguessin participar en català o castellà. L’únic requisit era que els escrits comencessin amb la frase “Et vaig veure al cafè...” i que constessin de 100 paraules.

Amb els relats rebuts van fer una sola obra i aquest cap de setmana passat es va presentar en el marc de la trobada artística Domèstica que organitzaven ells mateixos. Us convido a llegir l’obra que ha sortir de les moltes narracions presentades i un cop s’ha fet la corresponent selecció. A veure si sou capaços d’endevinar quins dos fragments són escrits per mi. Alguna cosa regalaré.

L’obra la podeu llegir clicant AQUÍ. És un PDF i es pot llegir online, descarregar o imprimir.
26 de maig 2010

COMPTE ENRERE: ELS PEUS A TERRA



Aquest és l'escrit número 694 que publico en aquest blog que vaig obrir ara fa tres anys, el 29 de maig del 2007. El proper diumenge dia 30 publicaré el post número 700 que serà l'últim, el que donarà per finalitzada la vida a aquest espai de debat i reflexió, opinió personal compartida i racó cultural que ha navegat amb fermesa fins ara. Per a molts ha estat un espai d'entreteniment i lectura (primer objectiu) i per altres (alguns polítics) s'ha convertit amb el seu mal de cap diari (objectiu secundari també assolit). No us diré el perquè tanco la paradeta però si que us puc assegurar que es, senzillament, una decisió particular. Les coses es fan i es desfan així, perquè un vol.

El balanç òbviament és altament positiu si miro la quantitat de gent que ha tret el nas en aquest raconet durant aquests tres anys, quasi 60.000 persones. En el moment del tancament del "Tot és possible" hauran passat 1.095 dies i s'hi hauran penjat 700 escrits. Això surt a una mitjana d'un escrit cada dia i mig i si parlem dels visitants, 55 visites diàries. El debat ha estat sempre assegurat i fruit del mateix debat heu deixat més de 1.400 comentaris i únicament n'he hagut d'eliminar, perquè faltaven el respecte, set.

Fa poc temps, presentant el llibre de l'amic Tibau a Cambrils, vaig comparar els blog amb els vaixells que naveguen pels mars i oceans. El seu, deia jo, és un creuer de luxe al costat de, per exemple el meu, un veler de petites dimensions. La brúixola ha funcionat sempre i el patró ha estat sempre governant el timó. Ara toca desballestar la barca, deixar l'aigua i tornar a terra ferma. Gràcies a tots i totes, gaudiu la vida i deixeu-la gaudir.

Nota de l'autor: Els escrits que aniran sortint els propers dies, fins arribar al diumenge dia 30, ja estan programats i seran auto-publicats. El dilluns dia 31 el blog desapareixerà de la xarxa.

HÒSTIES VIA SEUR


No em sorprèn la notícia que publica aquest dilluns el Diari de Tarragona i que ens diu que quasi la meitat dels municipis del Baix Camp no tenen capellà propi. Els que hi ha, han de fer viatges poble a poble per cobrir les necessitats dels seus fidels i es passen els caps de setmana dalt del cotxe per arribar a fer la missa a totes les esglésies que són al seu abast.

L'església està en crisi més que mai, crisi espiritual entre els humans que desconfien cada cop més d'aquesta comunitat. Potser si els bisbes fossin menys trapelles, per dir-ho suaument, més joves apostarien per a dedicar la seva vida a Déu i la seva obra. Mentre les altes esferes segueixin tacades per l’escàndol i el Sant Pare faci veure que aquí no ha passat res, la situació els anirà en contra.

Més bromur per esmorzar i més dignitat i autocontrol en hores de catequesi. Més justícia i igualtat per a recordar que els capellans no són essers divins sinó terrenals i amb els mateixos deures i drets que les altres persones. Són algunes de les solucions al problema per evitar que, al pas que va aquesta església carca i retrograda, acabi repartint hòsties via SEUR per la manca de capellans d'aquí a pocs anys.
24 de maig 2010

HIPÒCRITES DE LA CRISI


Aquesta crisi està posant tothom al seu lloc i de pas, desemmascara al personal. Mira que n'hi ha de personatges hipòcrites. Les darreres setmanes n'he escoltat uns quants que volen que els immigrants marxin del país i tornin als seus països a passar gana. Els volen fer fora perquè diuen que roben la feina als ciutadans del nostre país.

La cosa té ous perquè fins ara, quan no hi havia crisis, els espanyols no volien fer segons quines feines com ara recollir fruita o fruits secs, escombrar carrers, posar totxos o cuidar cabres. Les feines que ells rebutjaven per seguir engreixant les llistes de l'atur els acabaven fent els immigrants que, d'ençà de l'arribada al nostre país, ja estaven en crisi permanent.

I ara els culpen perquè som en època de vaques flaques. Quanta hipocresia, oi? Que els donin pel sac i que rebin el seu càstig. No volien estar-se aturats? Doncs que hi segueixin.
23 de maig 2010

LA MALA IMATGE

L’ofici de periodista està com està i no s’hi pot fer massa cosa per a millorar-lo. Si et negues a obeir una ordre, malgrat sigui contraria als teus criteris personals, tens un centenar de competidors que són a les llistes de l’atur esperant el teu càrrec. No parlo per mi, parlo pels companys que actualment treballen a emissores de ràdio, diaris i televisions locals. Aquests darrers dies, farts d’escoltar discursets efímers i opinions banals que evidenciaven el desconeixement de la realitat em feia falta un argument sòlid per dir als dels discursets i les opinions la veritat que veiem en aquesta foto.

John Malkowich al Teatre Metropol , envoltat de l'Alcalde de Tarragona i tres regidores de l’Ajuntament que aguanten el micròfons de tots els mitjans perquè no hi ha periodistes que els aguantin. A això hem d’arribar? El Col•legi de Periodistes i el Sindicat de Periodistes, què pensen fer per a evitar imatges com aquesta? Ho reitero, companys! Una mica de serietat!
22 de maig 2010

UNS TANT I ALTRES TAN POC

Poc sovint trobes al mateix diari dues notícies relacionades que et fan obrir els ulls perquè són, com es diu casolanament, les dues cares de la moneda. Avui succeeix al Diari de Tarragona. Per un costat podem llegir que el Nàstic de Tarragona ha ampliat la seva secretaria tècnica passant de tenir dues persones a tenir-ne quatre. Diuen des del club que és una inversió que a curt termini significarà un estalvi.

I també podem llegir que l'ADT de basquet, club també esportiu i també tarragoní, demana als seus socis que avancin la quota anual de 50 euros de la propera temporada per evitar els problemes de liquides actuals.

El Nàstic fa anys que navega per la segona divisió sense pena ni gloria, amb més ensurts que no pas alegries per als seus seguidors i amb una inversió per part de l'Ajuntament de Tarragona que ratlla el terme de "faraònica". El mateix consistori reparteix la resta de pressupost destinat a esports, les engrunes que queden un cop alimentat el primer equip de futbol, entre molts altres clubs que les passen magres per subsistir.

Em sembla del tot injust aquest desequilibri. Tots són tarragonins i tots necessiten diners però veiem que només importa el Nàstic. Les inversions han de tenir certa relació amb l'impacte social que té l'entitat que les rep però, uns tant i altres tan poc?

TENIM MOLTA VISTA ... PEL QUE VOLEM

No deixo de sorprendrem quan veig que en molts terrenys estem molt evolucionats i preparats per al futur però en certs aspectes estem a anys llum d'unes quotes mínimes. Podem viatjar a l'espai, fabricar robots o maquines que ens escombren la casa, mil sensors i mil maquinetes però no hem estat capaços encara de lluitar per fer un món a mida per a les persones discapacitades.

L'accident que va patir una jove invident abans d'ahir al caure entre dos vagons del metro de Madrid, accident que li ha costat l'amputació d'un braç, és del tot incomprensible en la nostra societat. Que en ple segle XXI existeixen milers de barreres arquitectòniques per a les persones invidents o aquelles que tenen mobilitat reduïda i que corrin els perills que corren a diari, em sembla il·lògic i una falta de respecte de la resta de la societat.

Si hi ha mecanismes per controlar-ho tot, perquè no es treballa d'una vegada per totes en facilitar-los la vida a aquestes persones. Segueixen caient enmig de les obres que no estan senyalitzades, topant-se amb els vehicles aparcats sobre els passos de vianants que ningú multa amb contundència, perdent-se pels passadissos dels edificis públics i en molts casos ni tan sols hi poden accedir perquè encara no hi ha rampa ni altres accessos preparats.

Quan temps hem d'esperar per tornar-nos més humans i solidaris enlloc de pensar en el futur sense tenir el pressent resolt?

SI LA POLI FA BOICOT, ALGUN CAP HA DE CAURE AL CLOT.

El titular del dia al meu poble és aquest: La meitat dels agents de la Policia Local de Cambrils agafen la baixa per depressió.

Molt malament s’han de fer les coses per acabar provocant que la meitat de la plantilla de la Policia Local es planti i demani la baixa per depressió en bloc. Òbviament que l’actitud dels agents es pot jutjar i criticar però evidencia que certs polítics no serveixen per governar, manar, gestionar o com li vulgueu dir. El boicot està servit i qui en surt perjudicat és el ciutadà.

En aquests casos cal una actuació ràpida i contundent de l’Alcalde com a persona que ha d’imposar ordre i lògica en el conflicte. El més normal, sota el meu parer, és que el responsable polític de la Policia Local i el propi Cap d’aquest cos siguin cessats de manera immediata.

I cessats els dos responsables, cal que l’Alcalde reuneixi al seu equip i analitzi bé la situació per a prendre més decisions. Amb prepotència no es governa, amb accions dictatorials no es pot tirar endavant un consistori. Humilitat i cap senyors! Encara tenen temps per variar el rumb i demostrar que no són tan dolents com aparenten.

EL CODI DEONTOLÒGIC I L'ART DE VETAR MITJANS


Fa dies que em guardava la llengua dins la boca però al final l’he de treure a passejar per posar una mica de coherència i realisme on no n’hi ha. El primer que vaig aprendre quan vaig començar a treballar a la ràdio, a finals dels vuitanta, és que sempre cal contrastar una informació abans de comunicar-la a la societat que t’escolta, veu o llegeix. Escoltar les dues parts i documentar-se és un exercici obligatori si el què et proposes és exercir aquest ofici amb professionalitat.

També ho és ser conscient de la situació que hi ha actualment a nivell periodístic i, en conseqüència, saber que hi ha bons periodistes i mals periodistes. Fa foc que el Sindicat de Periodistes de Catalunya va organitzar una xerrada sobre els caps de premsa tot preguntant si són periodistes o publicistes. Vaig tenir l’honor de ser un dels convidats però quan vaig expressar la meva opinió la majoria de companys van sentir-se indignats.

Acabada la xerrada vaig arribar a la conclusió que l’objectiu d’aquesta era reunir en una sala a un conjunt de professionals mal ferits per les altes pressions que reben i els baixos sous que perceben. Tancats en aquelles quatre parets, tothom es llepava les seves ferides i no s’acceptaven critiques com les meves. Vaig dir, i ho mantinc, que hi ha caps de premsa que són autèntics comissaris politics a les ordres del govern que els paga el sou. Són companys que es passen el codi deontològic pel folre i que no es mereixen la qualificació de periodista, companys que veten a altres companys de mitjans de comunicació quan el mitjà no és sumis i és crític, companys que no convoquen a segons quins mitjans a segons quines rodes de premsa i que, en el cas que disposin d’una partida pressupostaria per publicitat, la distribueixen entre els de la seva corda i marginen als altres.

Dir això no és cap pecat, és ser realista. Manifestar la veritat és de valents i ocultar-la és un delicte. Si s’oculta la veritat per plaer i a sobre no s’ha contrastat la notícia el cas ja és de jutjat de guàrdia. Parlar en nom d’un col•lectiu, el d’afiliats al Sindicat de Periodistes a Tarragona, comporta moltes responsabilitats i les relliscades es paguen cares. Quan l’objectiu personal, tot i que en nom del col•lectiu, és sortir cada dia a la premsa, escriure articles a tots els mitjans i portar-se bé amb tothom, la relliscada passa al nivell de “caiguda lliure per un penya-segat”.

Aquesta caiguda lliure es tradueix en el comunicat que el Sindicat de Periodistes ha fet en relació a les critiques efectuades pel grup municipal de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Cambrils. CiU denuncia, ho fa través del seu butlletí informatiu, el tracte discriminatori i la constant censura en les imatges de TV Cambrils, la nul•la pluralitat d’un mitjà que paguen tots els cambrilencs i que és a les ordres del tripartit i les pressions que rep el personal de la televisió que ha d’obeir les directrius politiques.



El Sindicat no ha parlat en cap moment amb els representats de Convergència i Unió a Cambrils i per tant no ha contrastat aquesta informació, primera errada.

El Sindicat ha defensat la ètica dels treballadors de la televisió de Cambrils sense comprovar si existeix i fent una mala lectura de la critica de CiU que es dirigeix als responsables del mitjà i no pas als seus treballadors, segona errada.

El Sindicat defensa un mitjà que, passats tres anys de mandat, encara no ha entrevistat a tots els regidors de l’Ajuntament i només té a la llista de pendents als de l’oposició. Tercera errada.

El Sindicat apareix de cop en una ciutat, Cambrils, on la manca de professionalitat de certs/es periodistes clama al cel. On era el SPC quan l’Ajuntament de Cambrils va vetar al diari Aquí per no seguir-los la corrent i explicar les veritats? On era el SPC quan l’Ajuntament de Cambrils va vetar als tres partits de l’oposició prohibint-los sortir al butlletí municipal? On era el SPC quan el Síndic de Greuges de Catalunya va donar la raó a l’oposició en aquest tema i l’alcalde es va passar pel folre la opinió del Síndic?

Companys del Sindicat, coherència i professionalitat. Qui vulgui sortir cada dia a la foto que es compri un mitjà propi o que obri un bloc personal però no us llenceu a la plaça en nom del col•lectiu que representeu. Ho demano com a periodista i ho exigeixo com a ex-membre de la junta nacional del SPC.
17 de maig 2010

JA SABEM A QUI NO VOTAR

foto: TOT TARRAGONA

A tots els alcaldes socialistes del camp de Tarragona que avui han donat suport a Zapatero i les seves mesures anticrisi, unes mesures que passen per congelar les pensions a la gent gran, eliminar el txec-nado a les famílies, reduir la despesa de medicaments gratuïts o retallar la inversió publica. Aquests alcaldes demostren la seva sumisi´´o al seu partit i passen del ciutadà olímpicament.

Alguns d'ells més val que es quedin a casa i solucionin els seus problemes que prou feina tenen amb la policia local o amb la seva capacitat de govern.

Dir SI a unes mesures que acaben d'ofegar al poble és demostrar que el partit et mana i obeeixes com un gosset o, en cas contrari, evidenciar que ets igual de despota, ineficient i cruel que el monigot del talante de Madrid.

Senyors de la foto, ara no toca, ara no. La imatge d'avui ja els passarà factura en poc temps.

IL.LUMINATS (12): HEM PERDUT QUATRE ANYS

Tenia pendent una frase que va dir aquest dimecres el president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Rafael Gabriel, en el transcurs de la tertúlia sobre patrimoni que es va fer a Canal Català Tarragona i a la qual vaig assistir com a contertulià. Al final del programa, vaig llegir una notícia publicada a la web de l’Arqueològica Tarraconense que diu, textualment, així:

Després de gairebé tres anys de “forçada” incomunicació a la qual la nostra societat s’ha vist condemnada en la relació amb l’alcaldia de Tarragona el President i el Secretari de la RSAT han estat rebuts per l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i la Sra. Begoña Floria, Tinent d'Alcalde de Participació, Comunicació i Societat de la Informació.

I acte seguit li vaig preguntar al senyor Gabriel: Què ha passat?

Hem perdut quatre anys

Va ser la resposta d’una persona que sempre diu les coses a la cara i amb claredat, una persona que presideix l’entitat referent en arqueologia i patrimoni de la ciutat i que és la què més pot opinar en aquesta matèria. I també és una persona que ha vist com els darrers tres anys no se’ls tenia en compte, ni se’ls atenia, ni se’ls rebia, ni se’ls hi comunicava res.

Com és possible que es perdin 4 anys inútilment quan hi ha tanta feina a fer? Perquè l’actual govern tarragoní s’ha diplomat en posar la pota enlloc d’especialitzar-se en fer les coses en condicions?

Si els romans aixequessin el cap, tornarien a amagar-lo abans que els caigués un tros de muralla a sobre.

IL.LUMINATS (11): DEDICAT A MANOLO LAMA

Tot està perdut quan els dolents serveixen d'exemple i els bons de mofa. Frase dedicada al periodista Manolo Lama per la seva falta de respecte amb un sense sostre que podeu veure al següent vídeo. Sense paraules. Lama ets tot un il.luminat.


EL NOSTRE PATRIMONI

Acabo de tornar de Canal Català Tarragona on participo esporàdicament com a contertulià. Avui el tema de debat era el Patrimoni a la ciutat de Tarragona, la gestió que en fan els tècnics municipals, polítics i la resta d'administracions, la promoció i difusió que s'està realitzant i el tracte que reben els seus elements o sigui, les restes arqueològiques.

Els altres dos convidats eren el Lluís Balart, Director del Museu d'Història de Tarragona, i el Rafael Gabriel, President de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Resumint tota l'hora de programa, un debat intens amb un to cordial però amb divergències, puc comentar-vos el següent.

Segons LLuís Balart, l'Ajuntament de Tarragona fa el què pot per conservar el patrimoni de la ciutat amb els recursos escassos existents tot i que es considera que el manteniment actual és correcte i el llegat de la ciutat està en bones mans perquè se'n té cura.

Segons Rafael Gabriel hi ha molta a feina a fer i com a primera acció urgent ha recordat que encara no es disposa de cap PEPA, Pla Especial de Protecció Arqueològica. Fruit d'aquesta i altres mancances, diu Gabriel, s'han fet i es fan nyaps com les obres de reforma del Portal del Roser i no s'han fet altres accions importants com la senyalització dels monuments en condicions.

Jo m'he dedicat a recordar que, passats 10 anys de la declaració del conjunt monumental de Tarragona com a Patrimoni Mundial, encara hi ha dos monuments tancats i abandonats: el teatre romà (abocador municipal romà) i la Necròpoli Paleocristiana (el cementiri de la pols). També he manifestat que s'han fet nyaps molt importants que ja no tenen marxa enrere com ara tapar amb ciment la famosa font dels lleons o permetre cops i més cops a l'arc de la Plaça del Fòrum per part dels camions de les escombraries.

Crec, i així ho he comentat, que és absurd que es tingui el carrer Colom obert tants mesos, amb les conseqüents pèrdues de diners per als comerciants de la zona, quan se sap des d'un primer moment quines restes s'hi localitzarien. La resposta de Lluís Balart ha estat contundent: tota aquella zona es documentarà i es taparà per a donar pas a les obres del Mercat Central. I Rafael Gabriel ha afegit: menys a l'espai que ocuparan les rampes d'accés al pàrquing soterrani on desapareixeran les restes que hi hagi.

Tot plegat, kafkià un cop més. Per acabar el Joan Martínez, Director de Canal Català Tarragona i moderador del debat, ens ha preguntat què cal fer per difondre més el nostre patrimoni a l'exterior. He estar ras i curt: fer pedagogia a les escoles, aconseguir que els tarragonins creguin en el seu patrimoni i facin el boca-orella i, per últim, fer com fan a Salou quan comença l'estiu i els informadors turístics inunden les entrades del municipi per a explicar als qui hi arriben què hi trobaran.

El debat es torna a repetir aquesta nit a les deu, demà dijous a la tarda i el podreu veure també el cap de setmana. Espero que hi dieu la vostra i fem un nou debat. Per acabar us recomano la pàgina web de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense on cada dia s'hi van posant noves informacions referents als nombrosos nyaps que es fan a Tarragona amb el patrimoni que tan caldria cuidar. L'adreça es http://www.arqueologica.org/

MASCOTES I "MARUJES"

Per evitar crítiques innecessàries, al final del post trobareu les definicions oficials de les dues paraules que no utilitzo en cap cas en to despectiu. Dit això, inicio el post que avui parla dels mals hàbits que esta adquirint una part de la nostra societat. Amb el temps he confirmat que hi ha gent que ha de viure parlant de desgràcies, malalties i morts. S'alimenten d'aquesta manera perquè un llibre els produeix al·lèrgia, un concurs cultural els acompanya al temps de la becaina i musicalment van acabar el seu aprenentatge auditiu amb Manolo Escobar i l'ampli reguitzell de cupletistes espanyoles.

Són les dones, quasi sempre són dones, que al mati baixen a comprar el pa i comenten les desgràcies de la seva escala i carrer: veïns que són a l'hospital i no se'n sortiran, amigues que tenen a la seva mare ingressada i ja la donen per finiquitada i, sobretot, amants d'aquella frase que sempre es formula en passat: Te'n recordes de tal? Si, doncs s'ha mort.

I aixi passen els dies, fent companyia al món sense aportar-hi res. Hi són perquè al món hi ha d'haver de tot. Se les anomena "marujes" (mireu la definició oficial a baix)

La segona classe de personatges que respiren i també són per ser-hi, els podríem titllar com a "irresponsables, cruels i mals veïns". Parlo dels qui es compren una mascota (mireu la definició a baix) i passades les setmanes de novetat de tenir un animaló que corre per la casa o el xalet, l'abandonen a la seva sort. I la bestiola es passa el dia sencer bordant sense parar, fent bordar a les altres mascotes que té a prop, i trencant aquell preuat silenci que tothom busca quan es compra una cosa en una zona residencial o un barri tranquil. Al final i injustament, acabes odiant a la mascota i hi ha moments del dia en què li taparies la boca de qualsevol manera. Curiós però és així. Enlloc d'anar a casa del propietari del gos o gossa que burda i cantar-li les quaranta, acabaries amb el xivarri silenciant al qui menys culpa en té. Aquesta mena d'andròmines humanes que hi són per ser-hi, em molesten molt.

definicions oficials:
maruja
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar,sin inquietudes culturales,sociales ni de otro tipo.

mascota
f. Animal doméstico de compañía

SONS ANTICS

Acabo d'instal·lar l'equip de música que van comprar els meus pares per casa fa, no ho sé exactament, uns 15 o 20 anys. Fa poc me'l van regalar i, potser sense saber-ho, em van fer un dels millors regals de la meva vida. Avui l'he muntat i funciona a la perfecció. El més important és que té "tocadiscos" perquè fa anys que tenia aparcats al pàrquing de casa meva desenes de caixes plenes de LP's i Maxis. No sé quants n'hi ha però sumats tots segur que passen dels 1.500. És la meva discoteca particular iniciada el 1986, quan tenia 15 anys, amb la compra del meu primer LP. Era el "The Final Countdown" dels Europe. La segona adquisició va ser el disc del Bon Jovi "Slippery when wet". Aquell mateix any vaig descobrir la música del meu idol i ara amic Franco Battiato. Acabava de publicar a Espanya el seu treball "Nomadas" en castellà i sortia al programa de TVE "Tocata".

Ens pocs mesos i gràcies a un amic meu que treballava en una botiga de música vaig anar comprant gran part de la seva discografia. Amb el temps vaig anar ampliant la col·lecció i ara tinc veritables joies que fa anys que no escoltava i que mai penso vendre. Un LP de Nat King Cole serigrafiat a les dues cares que es subhastava a la Fira del Disc de Barcelona del 1995 per 180.000 pessetes (preu de sortida). Singles dels Beatles i de Marilyn Monroe en perfecte estat i amb funda de plàstic, dos estoigs de jazz dels anys 50 amb peces que ja no es troben al mercat, una extensa varietat de bandes sonores i de música Folc o quasi tota la discografia de Jean Michel Jarre i de Mike Oldfield.

Són part d'un llegat ben conservat gràcies a la meva mare que els ha tingut a casa anys i anys i que ara tornen a sonar amb aquell so indescriptible dels "tocadiscos" amb el "crec crec" original. Torno a ser adolescent, quasi un nen. Estaré així mesos, els escoltaré tots, em retrobaré amb el passat, amb sentiments i emocions aparcades. M'encanta. Gràcies pares!

BONS VINS, DON SIMÓN I ZP

Llegeixo que en Robert Parker, famós crític de vins i director de la revista The Wine Advocate, ha fet pública la seva última llista dels millors vins de l’Estat Espanyol tot i que cita únicament els que passen dels 90 punts. Dels 640 vins puntuats n’hi ha 138 de catalans i entre els 20 millors de l’estat, 4 són de Catalunya. Les dues zones catalanes més ben puntuades són a les comarques tarragonines.

Llegeixo que en José Luis Rodríguez Zapatero, famós polític espanyol per haver aconseguit que els espanyols no tinguin diners ni per comprar-se un Don Simón de cartró, ha fet pública la seva intenció d’eliminar a alguns dels seus millors elements del govern per a eliminar despeses. Dels milers i milers de caps de departament i directors generals, càrrecs de confiança i comissaris polítics que formen la llista, un alt percentatge són catalans. Entre les zones més inundades per aquest personal hi figuren les comarques tarragonines.

S’ha d’estar “harto de vino” per aguantar tants xucladors de mamella, ministres i consellers, caps de premsa i gabinet, ajudants i assessors. Si aneu a la bodega no demaneu vi ZP, és de mala collita, surt amarg i provoca nàusees.

08 de maig 2010

L'ALCALDE AMB LA CARA MÉS DURA QUE LA PEDRERA

Alguns alcaldes es deuen pensar que governen un ramat d'ovelles enlloc d'un conjunt de persones que pensen i viuen de manera individual. I com es pensen això, fan i desfan a la seva, sense dir res a ningú i pensant-se que el terme municipal sencer els pertany i poden fer el que els hi passi pel folre.

Un exemple clar del que us dic el trobem a l'Argentera, comarca del Baix Camp i municipi preciós amb els carrers adoquinats i guarnits amb flors. Aquest senyor va decidir al seu moment acceptar una proposta d'una empresa que va comprar uns terrenys al poble amb la intenció de construir una pedrera. Si es construeix serà la sisena que hi haurà a l'Argentera i el poble es convertirà amb el que més pedreres té a tot Catalunya.

El problema rau en la falta de transparència que ha tingut durant el procés. El ple del consistori va aprovar el projecte sense problemes perquè els cinc regidors, quatre i l'alcalde, són del mateix partit. I ara el projecte és al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya que tampoc posa cap trava a la construcció.

Hi ha centenars de persones contraries a la pedrera per motius més que lògics: al poble ja n'hi ha suficients, es vol construir en una zona d'interès natural, és a menys d'un quilometre del Castell d'Escornalbou que és un dels principals miradors de Catalunya, tindrà un impacte visual brutal...

Els veïns contraris a la pedrera s'han organitzat legalment creant l'associació Defenterra i l'alcalde passa olímpicament d'ells, no els permet fer cap pregó per anunciar assemblees informatives i els titlla de demagogs i mentiders. La foto que acompanya el post és un muntatge i ens mostra com quedaria la muntanya i el paisatge més proper si es fes la pedrera. Queda clar que NO s'ha de construir. Jo dic NO i demano a tothom que pensi el mateix que també es manifesti en aquest blog o bé al grup que l'associació a creat al Facebook. Aturem aquesta salvatjada! lluitem per evitar que es rebenti el nostre territori!

Alguns alcaldes es deuen pensar que governen un ramat d'ovelles enlloc d'un conjunt de persones que pensen i viuen de manera individual. I com es pensen això, fan i desfan a la seva, sense dir res a ningú i pensant-se que el terme municipal sencer els pertany i poden fer el que els hi passi pel folre.

Un exemple clar del que us dic el trobem a l'Argentera, comarca del Baix Camp i municipi preciós amb els carrers adoquinats i guarnits amb flors. Aquest senyor va decidir al seu moment acceptar una proposta d'una empresa que va comprar uns terrenys al poble amb la intenció de construir una pedrera. Si es construeix serà la sisena que hi haurà a l'Argentera i el poble es convertirà amb el que més pedreres té a tot Catalunya.

El problema rau en la falta de transparència que ha tingut durant el procés. El ple del consistori va aprovar el projecte sense problemes perquè els cinc regidors, quatre i l'alcalde, són del mateix partit. I ara el projecte és al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya que tampoc posa cap trava a la construcció.

Hi ha centenars de persones contraries a la pedrera per motius més que lògics: al poble ja n'hi ha suficients, es vol construir en una zona d'interès natural, és a menys d'un quilometre del Castell d'Escornalbou que és un dels principals miradors de Catalunya, tindrà un impacte visual brutal...

Els veïns contraris a la pedrera s'han organitzat legalment creant l'associació Defenterra i l'alcalde passa olímpicament d'ells, no els permet fer cap pregó per anunciar assemblees informatives i els titlla de demagogs i mentiders. La foto que acompanya el post és un muntatge i ens mostra com quedaria la muntanya i el paisatge més proper si es fes la pedrera. Queda clar que NO s'ha de construir. Jo dic NO i demano a tothom que pensi el mateix que també es manifesti en aquest blog o bé al grup que l'associació a creat al Facebook. Aturem aquesta salvatjada! lluitem per evitar que es rebenti el nostre territori!

POSANT PEDAÇOS I MALBARATANT DINERS

FOTO: Revista Cambrils

Torno a parlar dels ciclistes, els carrils bici i la desesperació de l'Ajuntament de Cambrils en tractar als usuaris de les dues rodes com a reis tot deixant a banda el futur dels conductors dels vehicles o motocicletes. El juny del 2008 vaig criticar amb duresa (llegiu aquest post) la creació d'un macro carril bici que recorre tota l'Avinguda Diputació, primera línia de mar, amb la supressió de tots els aparcaments que hi havia a la zona. Aquella obra va costar desenes de milers d'euros i el cabreig col·lectiu de totes les persones que són usuàries de la platja i no tenien on deixar el seu vehicle.

Ara, quasi dos anys després, l'Ajuntament de Cambrils ha arrencat tot el carril bici esmentat i l'està fent tot nou, canviant les pilones col·locades al seu dia i pagades a preu d'or per una barana metàl·lica que encara ens costarà més diners. A l'aberració malbaratada del 2008 hi hem de sumar els 400.000 euros que ara s'hi estan gastant.

Diuen que ho fan per garantir la seguretat dels vianants i dient això estan admeten que una gran part dels ciclistes que hi ha a la zona són, sempre ho he definit aixi, autèntics kamikazes del pedal que passen per on volen, sovint fora del carril vermell, circulen a grans velocitats i no respecten cap norma ni senyal. Llàstima que la Policia Local, enlloc de controlar aquests personatges que van d'esportistes i juguen brut, perdi el seu temps perseguint als quatre immigrants que venen ulleres de sol o tovalloles a les platges.

Crec que aquests 400.000 euros haurien de servir per comprar cascs als vianants que sobreviuen a les imprudències temeràries dels ciclistes i unes quantes capses d'aspirines per aquells que arriben a la platja i quan han trobat aparcament ja és hora de marxar cap a casa. D'això, a casa meva, se'n diu fer el ruc, posar pedaços i malbaratar diners.

GRAN JAZZ, GRAN JAUME

La ciutat de Reus i el món del jazz han perdut una figura important que els potenciava i els internacionalitzava. Parlo del Jaume Juan Magriña, creador del Festival de Jazz de Reus i propietari, des de feia més de 30 anys, del Pub Keyboard. Dissabte a la nit el cor li va fallar i el diumenge ens deixava per sempre tot i que, com sempre es diu i segur que així serà, ens quedarà la seva essència i esperit.

Vaig conèixer al Jaume l’any 1992. Jo treballava a una ràdio que es deia Cadena Nova i que tenia la seva seu central a la Plaça del Mercadal de Reus. En aquella època es feien moltes més hores de programació local i el director de l’emissora, el Francesc De Sola, va proposar a l’equip de treballadors fer un macro magazine de sis hores que acabarien presentant dues grans veus, el desaparegut Antoni Campos (persona que em va formar a la ràdio) i l’argentí Carlos Peiso (actualment triomfant al seu país).

El programa es deia “La nova va ... sis hores sense cadenes”. Com és habitual el magazine es va omplir d’espais i col•laboradors i un d’ells era el Jaume Magriñà. L’Antoni Campos el va trucar i li va proposar fer un espai de jazz cada dia a l’hora de sobretaula, sobre les tres. I el Jaume va acceptar.

No recordo el nom de l’espai però si que em ve al cap la imatge del Jaume arribant cada migdia a la ràdio amb un maletí ple de LP’s de vinil. Aquella caixa contenia la dosis de jazz que el Jaume injectava als oients tot parlant, amb la seva peculiar veu, entre tema i tema. Treia els discos de les seves fundes amb una delicadesa extrema, acaronant la punta del vinil i sense deixar cap empremta. Portava autentiques joies musicals que havia triat hores abans a la seva discoteca particular formada per milers i milers de discos i altres gravacions en molts altres formats.

El programa va durar fins el moment en que Cadena Nova va ser absorbida per la Cadena Cope i es va canviar tota la programació, es va tancar la seu del Mercadal i es va acomiadar tota la plantilla menys a un tècnic de so que es deia Joan Altadill i a un servidor. Amb el Jaume hi vaig seguir mantenint contacte i amistat perquè sovint anava al Keyboard i li feia peticions musicals mentre em prenia una copa.

Al marxar de Reus i anar a viure a Tarragona i, posteriorment canviar la residencia a Cambrils, el contacte va ser menor però seguia la seva activitat pels diaris on s’explicava l’èxit de cadascuna de les edicions del Festival de Jazz de Reus. La seva mort em sap molt greu perquè el Jaume era una d’aquelles persones que fan gran el nom de la seva ciutat i t’ensenyen moltes coses.

La foto és del diari el Punt i pertany al darrer Festival de Jazz. El vídeo que li dedico té una significació especial.


EL PAPA REP ALS BISBES TOCANENS

El Vaticà rep avui la visita de la col·lecció de bisbes belgues que han admès haver comés pederàstia els darrers anys. Caldrà especial atenció a les paraules del Bisbe de Bruixes qui recentment ha comentat que a finals dels vuitanta va abusar d'un jove que a més de ser jove, era el seu nebot. Aquesta tàctica és nova. Em refereixo a la d'exercir aquest delicte amb membres propers, per a convertir el delicte en quelcom més proper.

Si la reunió tingués lloc a qualsevol altre indret del món, la policia muntaria un dispositiu especial a les portes del local i aniria arrestant als delinqüents a la seva arribada. Però pel que sembla l'església està per damunt de tot i fins i tot de les lleis. Pel que sembla Déu, que té ulls per a tothom, deu patir de cataractes.

El Sant Pare hauria de ser el primer en expulsar de la seva comunitat a aquests violadors tot lliurant-los a la justícia. Fa uns quants segles ho feien ells mateixos, comandaven la Santa Inquisició, un tribunal que repartir els castics que ara els haurien d'imposar a ells però ja se sap, "con la iglesia hemos topado".

UN, DOS, TRES

A la UNA ... A les DUES ... a les TRES ... bona gent, campanaaaa i se acabooooo. He tingut ls sort d'entrevistar-lo i comprovar que era un bon xan. La vida és així d'injusta. Marxa en Tito B Diagonal però ell sempre quedarà. Les bones persones no diuen mai adèu, fan una pausa.

01 de maig 2010

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -