DE LA PLAZA DE MAYO AL MÓN. ENTREVISTA A BUSCARITA ROA.

El Tribunal de l'Argentina ha condemnat aquests darrers dies a cadena perpètua a 13 repressors de l'última dictadura militar d'aquest país, entre ells a l’ex dictador Videla. El mateix tribunal ha imposat 25 anys de presó a altres repressors d’aquella època per uns fets que, recordem, van comportar la desaparició de milers de persones, també rebi el seu càstig.

Els qui fa anys que lluiten per seure a la banqueta dels acusats als autors d'aquests crims poden començar a respirar. Un dels col•lectius, potser el més gran i més important, és de les Àvies i Mares de la Plaza de Mayo. Fa tres dècades que busquen als seus fills i néts, que viatgen per tot el món per fer arribar a tota la societat el seu missatge i les seves reivindicacions.

Fa pocs dies una d'aquestes àvies, Buscarita Roa, va participar en el Primer Seminari sobre Drets Humans per l'Ajuntament de Sevilla. En aquest esdeveniment, de gran importància, també hi hem participat, en qualitat de ponents, quatre membres de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET). De l'assistència de Buscarita a la capital andalusa en va sortir aquesta entrevista que podeu llegir a continuació.

Oscar Ramírez - RIET. Sevilla, 17 de desembre de 2010.

Com es tradueix la seva presència en aquest Seminari de Drets Humans de Sevilla?

Forma part d'aquest llarg viatge que vam començar fa més de trenta anys per donar a conèixer el nostre missatge a tot el món. El vam iniciar com a mares i ara ho continuem com a àvies. Aquesta ha estat i està sent una lluita molt llarga i molt dura perquè encara no hem aconseguit trobar les restes dels nostres fills. Hem localitzat a 102 néts i això per les àvies és molt important.

Crec que la lluita que portem a terme és un missatge important per a totes aquestes persones que treballen en ong's en defensa dels drets humans, per acabar amb els abusos sobre les dones ja siguin físics o psíquics i per tot allò que té a veure amb el flagell de la dona en la societat.

Com ha estat aquest camí dels darrers 35 anys a la Plaza de Mayo? Com s'han compartit els dolors en jornades intenses davant governs passius en la resolució d'aquest tema?

Al principi vam ser persones que vam sortir al carrer en soledat i després ens vam començar a ajuntar fins a formar un grup molt gran de dones amb el què sortíem a buscar als nostres desapareguts. El cop d'estat d'Argentina va deixar al país un forat molt negre i encara n’estem pagant algunes conseqüències. Els militars sempre han dit que va ser una guerra però no és cert. Argentina va tenir una guerra en aquest temps i la va tenir amb Anglaterra per les Illes Malvines però la de caràcter interna no va ser una guerra, va ser un cop d'estat contra una societat que lluitava per tenir un món més just.

Els nostres fills ens van ensenyar a nosaltres a lluitar perquè molt poques de les mares i de les àvies eren polítiques. Nosaltres teníem discussions amb els nostres fills perquè ells eren els polítics i teníem por que els passés alguna cosa. I llavors va passar el que va passar. Nosaltres varem prendre la bandera d'ells, dels nostres fills, i vam sortir a lluitar. Recordo que quan vam sortir les primeres vegades a protestar a la Plaza de Mayo, la policia ens tirava els cavalls damunt i nosaltres ens ajuntàvem, unint les nostres mans, per enfrontar-nos a ells. No és que no tinguéssim por, la teníem. El que passa és que la por paralitza i pensàvem que era millor fer front a la situació amb aquesta calma plena de por i va ser per aquest motiu que aconseguim que la policia ens deixés en pau.

El govern va dir a la policia: deixin a aquestes velles boges, en qualsevol moment es cansaran i no van a molestar més. Es van equivocar perquè no ens varem cansar ni ens vam deixar vèncer. Han passat 35 anys i, com diu la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, seguim dempeus i amb la nostra lluita.

Vam començar la lluita per trobar els nostres fills i néts, als nostres desapareguts. Ara tenim, a més d'aquesta, una lluita amb la societat.

Aquesta llarga lluita de més de tres dècades els ha permès recuperar alguns néts i nétes, portar una queixa nascuda en una plaça a tot el planeta i, el més important, a seure a la banqueta dels acusats a alguns dels culpables, executors de les ordres del cop d'estat. Es pot fer un balanç positiu havent aconseguit aquests èxits?

Sobretot per l'últim, portar davant la justícia els culpables i assassins dels nostres fills. Això ho hem aconseguit gràcies a la constància, a un esforç constant i amb la seguretat de no claudicar en cap moment.

I és en aquest punt quan cal llençar un missatge a tots aquells que lluiten per la defensa dels drets humans. Mai s'ha de dir "ja m’he cansat" o "això no ho seguiré fent" perquè no hi ha pitjor lluita que la que s'abandona. Nosaltres ja som molt grans però cap ha baixat els braços i seguim en aquesta lluita. Si ens enfrontem a la policia i als militars, Com no hem de lluitar amb un govern democràtic que ens ha demostrat que es pot?

El govern el president Kirchner, que va morir fa molt poc, ens va deixar una lliçó molt gran: que es podia, que s’havia de seguir lluitant perquè era el correcte. Amb ell vam tenir l'ocasió de dur davant la justícia a molts dels genocides i ens va convidar a veure les habitacions d'aquests assassins arribant a baixar ell mateix per demostrar que estava amb nosaltres i amb la justícia.

¿Kirchner va ser un bon president per Argentina?

Si i ara la lluita continua amb la seva dona que és la presidenta i que manté les seves ganes i els somnis del seu marit que són de llibertat i educació per a tothom. Fa anys, amb un altre president, vam patir el que es va anomenar "el temps de la depressió" perquè anteriorment havia passat una cosa increïble. El dòlar estava un a un i la gent creia que estava al paradís però quan es van adonar que realment estàvem en un pou profund, ja teníem el país pràcticament venut pel president Menem.

A Kirchner li va costar molt aixecar el país. Jo sóc nascuda a Xile i fa anys que visc a Argentina. Li puc dir que tota aquesta depressió econòmica que hi ha ara a Europa amb l'euro o als Estats Units amb el dòlar, nosaltres no l'hem sentit tant. A l'Argentina hi ha feina, vostè pot anar al metge sense pagar res o a la universitat perquè en molts sentits hi ha productivitat. A mi l’Argentina m'ha donat molt, vaig perdre el meu fill i a la meva jove però vaig trobar a la meva néta i això l'hi dec al president Kirchner que ens va ajudar molt.

Per més que passi el temps, quedin enrere les dècades i els anys, aquesta franja de la història d'Argentina seguirà sent incomprensible per a moltes persones. No s'entén per més que un pensi durant hores ...

A l'Argentina també es va cometre un genocidi amb la guerra de les Malvines perquè els argentins que van anar al camp de batalla per defensar el seu país lluitant contra Anglaterra, ni tan sols sabien fer servir una arma. Va venir un batalló d'Anglaterra amb molt material de defensa i soldats formats i experimentats. Els nostres nois van morir injustament en aquesta guerra i ells ho van fer tot pel heroic sentit de tapar el que estava passant al cop d'estat.

Vam tenir un Mundial de Futbol que també va tapar el que estava succeint. Estaven jugant a futbol, guanyava Argentina i tothom cantava i ballava mentre estaven matant als nois als camps de concentració clandestins. Ningú s'adonava d'això. Només les mares i els familiars de la gent que estava desapareixent vèiem realment el que estava succeint. Per això dic que la feina feta ha suposat molt esforç però ha donat els seus fruits.

Fruits que són fruit d'un treball conjunt i constant ...

És clar, fruit d'unir les mans i treballar totes en una sola direcció. Ara veig que la gent de Guatemala o la de Colòmbia tenen moltes ganes de fer coses fora però no és només això el que han de fer. Han d’ajuntar al seu propi país i conscienciar especialment a la joventut, anar a les escoles per donar xerrades comentant el que passa al país perquè és l'única manera que els problemes tinguin solució algun dia. Als congressos s'aprèn molt i se sap com està cada país però per solucionar problemes és el poble el que ha de sortir al carrer a enfrontar-se.

Argentina és un poble molt lluitador. Si hi ha problemes per cobrar el sou a final de mes, els treballadors fan una marxa de protesta i aconsegueixen solucions. Si acomiaden a dues o tres persones injustament en un treball, es fa una marxa i es surt al carrer enfrontant-se a la policia i exigint els seus drets. Quan nosaltres anem a escoles a donar xerrades, els diem als joves que estudiïn i aprenguin quins són els seus drets i les seves obligacions. Mai sortim al carrer amb la cara tapada, ni amb pals ni amb pedres o armes. Lluitàvem davant els militars amb les mans molt netes, cantàvem i cridàvem que ens retornessin als nostres fills. Cal tenir en compte que l'odi crea més odi i la violència, més violència.

Els nostres fills van morir violentament i no els van donar una oportunitat de defensar-se. Nosaltres, portant-los davant els tribunals, els hem donat aquesta ocasió i si que poden defensar-se. Però la lluita no ha acabat. Nosaltres no baixarem la guàrdia, aixecarem els braços i seguirem buscant els més de 400 néts que ens falten i que estan repartits per tot el món perquè aquests coronels, altres militars, policies, metges i infermers, repartien els nens com si fossin un gatet o un gosset. Els portaven a casa i si a les seves dones els agradaven els hi quedaven. En cas contrari, acabaven en una casa d'orfes on eren adoptats per famílies que no tenien res a veure amb aquest succés. Eren famílies que tenien bona fe i ara aquests nois tenen dues famílies, la seva natural i la que la va acollir de bona fe. Quan el nét o néta que trobem viu en una casa dels que anomenem apropiadors, de gent que se'ls va quedar sense més perquè la dona del militar o metge va dir SI, les coses canvien. Llavors demanem que paguin a la justícia el dolor fet i no tinguin cap privilegi.

Van començar les mares de la Plaza de Mayo i van continuar les àvies. Com seguirà aquest moviment?

Jo ja sóc besàvia i vaig recuperar a la meva néta. Està casada, té 31 anys i una nena de dos anys. Dic això per explicar que ara nosaltres estem deixant la continuïtat o el relleu als néts perquè els que estem recuperant són conscients que a ells els van enganyar i poden liderar perfectament aquesta lluita. Saben que el millor que els podia passar era recuperar la seva llibertat i identitat i és per això que ens ajuden a buscar els seus germans, germanes o altres familiars. Ja hi ha relleu.

Per acabar. Em va commoure molt la seva intervenció en l'acte inaugural del Seminari de Sevilla. De manera especial quan va dir vostè que quan es mori vol que les seves cendres s'escampin pel mar o el Rio de la Plata ...

Al Rio de la Plata i al mar va ser on els criminals van llançar els cossos dels nostres fills i familiars desapareguts. En una ocasió van matar un grup de monges. Van llançar els cossos al mar però el mar els va tornar a la vora i es va descobrir aquesta atrocitat.

En no haver tingut un dol ni haver recuperat les restes dels nostres fills, i consti que jo voldria trobar al meu fill abans de morir-me per donar-li sepultura perquè estic gairebé convençuda que el seu cos el van llençar al Rio de la Plata, quan em mori vull que llencin les meves cendres en aquest mateix riu. Ja hi ha algunes mares que han mort i ho han fet. Jo crec que no és un pacte perquè cada un pensa com vol. En tot cas, jo ho vull així i ja els hi he comentat a la resta dels meus fills.