Archive for d’octubre 2010

A L'ALBADA ES PARTICIPA

Costa molt veure a la societat activa. Deixant a banda les grans manifestacions, actes de protesta o vagues generals, una gran part dels ciutadans i ciutadanes tendeixen a passar pel món que els envolta de manera desapercebuda, de puntetes.

Per això avui vull dedicar aquest post a les persones que aquest divendres van omplir el local de l’Associació de Veïns de l’Albada, a Tarragona. S’hi havia convocat un sopar i xerrada distesa amb la Victòria Forns, la cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Tarragona i número 8 a les llistes que la federació nacionalista presenta a les properes eleccions autonòmiques. La van acompanyar els regidors del grup municipal de CiU Joan Aregio, Jordi Sendra, Maribel Rubio, Raül Font i Fede Adan. Entre els assistents hi havia el president de l’entitat veïnal, Dani Juárez, i un servidor.

No sóc massa seguidor dels actes socials però com ara he tornat a la ciutat de Tarragona i disposo de temps lliure em vaig decidir a acceptar la invitació que m’havien fet. I va estar molt bé perquè, deixant a banda el discurs que la Victòria va adreçar als assistents i que ara no analitzaré, es va crear un clima de complicitat dels que es veuen poc sovint.

Acabada la intervenció de la candidata convergent es va iniciar el torn de preguntes i va ser un autèntic reguitzell de demandes i queixes, de mancances que té actualment la ciutat de Tarragona. La majoria eren relacionades amb l’àmbit educatiu, sanitari d’infraestructures. Sovint passa que els veïns assisteixen a aquests sopar i veuen als polítics com a essers superiors, una visió que els impedeix formular preguntes per por al ridícul o altres motius.

No va ser així a l’Albada. Com la gent es sentia a gust, ningú es va tallar i tothom qui va voler va preguntar a la Victòria Forns qui va respondre sense cap problema a totes les demandes realitzades. Vaig sortir del sopar amb la sensació d’haver aprofitat el temps, d’haver estat en una reunió amb amics. Em va agradar.

Des d’aquí dono la meva enhorabona als organitzadors del sopar, als polítics que hi van assistir i, sobretot, als veïns que ven fer gran aquesta vetllada. A L’Albada es participa i, aprofitant que dic i reitero aquestes paraules, us convido a participar a la Setmana Cultural d’aquest barri que s’inicia aquest diumenge amb tradicional castanyada i que es prolongarà fins el divendres 5 de novembre. Hi haurà xerrades, cates de vins, partits de futbol i caminades des del barri i fins al Pont del Diable.

EL TOCANENS I EL BOCAMOLL

Hi ha personatges que es donen a conèixer per la seva qualitat professional i no saben aprofitar aquesta ocasió per mantenir la seva professionalitat convertint-se en autèntics frikis prepotents i abominables. Es pensen que tenen la veritat absoluta i que tot allò que diguin serà paraula de Déu perquè els han posat al seu abast tots els mitjans i entarimats públics.

I amb la fama pujada al cap, el cervell se’ls hi podreix. I en aquest punt inicien el descens al món dels mortals tot explicant els seus pecats i gestes que consideren normals i legals perquè surten de la seva boca, la d’un geni que tothom aplaudeix però que desconeix que és en un procés de caiguda lliure.

Per això Pérez Reverte, avorrit i rebuscat quan escriu, es pot permetre el luxe d’insultar a l’ex-Ministre Moratinos tot dient que és un “perfecto mierda” i afegint “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”.

I per aquest mateix motiu el Sánchez Dragó, autoproclamat Déu de les Lletres i soporífer autor, pot dir al seu últim llibre que ha mantingut relacions sexuals amb dues noies de 13 anys al Japó.

El Bocamoll Pérez Reverte i el Tocanens Sánchez Dragó són dos exemples del nivell que tenim al país. Treuen porqueria per la boca i confessen actes delictius i no els passa res. Alguns mitjans els aplaudeixen i altres els condemnen mentre la societat en general mira a altres llocs gràcies a l’aprenentatge que els han generat les televisions amb els seus programes brossa on l’art d’insultar i la desqualificació formen part de la normalitat.

A altres racons del món més civilitzats i amb la societat més “cultivada”, aquests dos personatges passarien per un jutjat i posteriorment per la garjola a purgar els seus pecats. Aquí, a casa nostra, els pecadors acaben sent herois. Els exemplars del darrer llibre del Tocanens s'han començat a retirar de moltes llibreries espanyoles. Ara només falta deixar de comprar les obres del Bocamoll.

UN BANC SENSE LLUM, UNS POLÍTICS SENSE VERGONYA

Us comentava fa pocs dies que no entenc perquè les administracions no ajuden, o no ho fan com tocaria, a aquelles entitats i col•lectius que treballen pel benestar dels altres i per solucionar mancances. Parlo de tasques que, legalment, són competència directa dels ajuntaments, governs autonòmics o del central.

El passat divendres vaig visitar la delegació del Banc d’Aliments del barri de Bonavista. Un col•lectiu de persones es mobilitza per atendre les necessitats de més d’un centenar de famílies sense recursos on cap dels dos adults treballa, famílies que no perceben cap pensió ni ajuda o que perceben ajudes que fan riure i que no permeten ni arribar al dia 5. Són famílies nombroses i desesperades per una situació que no els dibuixa ni tan sols un futur perquè no el veuen o no el tenen.

Els voluntaris del Banc d’Aliments de Tarragona aconsegueix el menjar que es distribueix mitjançant les aportacions que els fan des de la central del Banc, a Reus, la generositat d’una coneguda empresa d’alimentació i per altres vies solidaries. A cada família se li entrega una bossa amb aliments enllaunats, una altra amb verdura i una tercer amb fruita. Depenent de la setmana, hi ha més material a repartir o menys.

La feina dels voluntaris per a preparar les bosses és intensa i té la seva recompensa, el fet de saber que s’ajuda a persones que ho estan passant molt malament. El problema és que els qui més els haurien de recompensar, els posen traves. A les dependencies de Bonavista no s’hi poden emmagatzemar aliments frescos perquè no tenen subministrament elèctric i per tant no hi poden tenir neveres ni espais frigorífics. La llum que tenen els arriba gràcies a un generador de corrent que no paga pas el consistori sinó l’entitat que ocupa la nau i que cedeix part de l’espai per al repartiment d’aliments.

A l’Ajuntament els diuen que aviat els donaran un altre espai i que hi haurà llum però els mesos, els anys, van passant sense cap novetat i més penuries. Crec, sincerament, que és una greu falta de respecte aquest greuge que pateixen aquestes persones que, a més de fer tasques solidaries que haurien de fer els òrgans oficials, han de comprovar com ningú se’n recorda d’ells.

Si us plau, tan costa fer arribar la llum a aquesta nau? No els fa una mica de vergonya? Posin solucions i es sentiran més tranquils i faran més feliços als altres.

MERCAT CENTRAL ... DE VOTS

Magre favor fan alguns partits polítics a la nostra societat quan ara, just amb les eleccions autonòmiques a la cantonada i per tant amb la precampanya a punt del tret de sortida, han de convertir un tema seriós i delicat en una autèntica arma electoral. Parlo del Mercat Central de Tarragona i el seu projecte de reforma que ha estat aturat tot un mandat a l’Ajuntament per una trista ineficàcia dels qui havien d’impulsar-lo.

El dilluns, el diputat del PSC per Madrid, Francesc Vallès, anunciava que el seu partit presentaria a les esmenes dels Pressupostos Generals de l’Estat per a demanar una partida d’un milió d’euros per a les obres. I ahir dimarts era Esquerra Republicana qui augmentava la quantitat demanar tot dient que en sol•licitaran dos. I hores més tard, es sumava a aquesta mena de subhasta Convergència i Unió dient que ells en demanarien quatre.

Ja és prou trist que el PSC, partit que governa al consistori tarragoní i que ha estat incapaç d’aconseguir els diners que falten per començar les obres en tot un mandat, faci ara promeses al vent en un intent de sumar vots. I encara és més lamentable el paper d’ERC, partit que ocupa la presidència de l’empresa municipal Espimsa que és qui gestiona el Mercat, sumant diners a la proposta indecent i fora de to dels socialistes.

Ara resulta que a tothom li preocupa el Mercat. S’han gratat l’esquena i han passat del col•lectiu de venedors del Mercat, els comerciants de la zona del voltant i els veïns que hi viuen per acabar malvenent la seva trista imatge per quatre vots que no aconseguiran per aquesta via. Sort que alguns d’ells aviat tornaran cap a casa i deixaran de molestar en aquest escenari polític sempre estrany per als tristos mortals.

QUI ELS MOU I A CANVI DE QUÈ?


No acabo d’entendre, o els entenc massa bé, els motius que porten als joves i estudiants francesos a protestar per l’edat de la jubilació que proposa el govern francès liderat per Sarkozy. Fa tretze dies que van iniciar-les les protestes i el país està completament paralitzat perquè, com sempre, quan es fan vagues i manifestacions es perjudica únicament a aquell que no en té la culpa i no pas al govern que és qui ha generat el debat i les protestes.

Entenc que les persones que tenen edats properes a la jubilació, i molt especialment els qui es veuran afectats per la mesura de prolongar la seva vida laboral fins els 67 anys, posin el crit al cel i protestin. El que no em cap al cap és que siguin els més joves els qui mantinguin tot el país submergit en el caos. Estan dirigits pels sindicats en un intent de fer caure el govern? És l’oposició qui els incentiva d’una o altra manera? Qui els impulsa a sortir al carrer en massa, en una actitud gent dialogant i molt violenta per un tema que els toca de lluny?

Sarkozy no ha estat mai cap Sant de la meva devoció però el paper que juguen els joves francesos beneficia més la seva figura i reforça més la seva decisió enlloc de jugar en contra seva com es pretén.

LA VEU DE MILVA

No sé el motiu pel qual els cantants italians tenen una veu diferent, trencada i que els identifica a la primera quan els escoltes. La Milva és una ambaixadora perfecte d’aquesta classe d’intèrprets que esmento. La Mia Martini, Alice, la gran Giuni Russo o la Gianna Nannini si parlem de dones; Fausto Leali,Paolo Conte i molts altres en els cas dels homes, captiven per les lletres i musiques dels seus temes però sobretot per la veu.

Avui em quedo amb la Milva. Nascuda a Goro (Ferrara) ara fa 71 anys, vesteix els seus temes amb una veu única o poc habitual. A més, com a complement, canta moltes cançons de Franco Battiato, autor pel qui tinc autèntica devoció. El darrer treball de la Milva es diu “Non conosco nessun Patrizio!” i amb ell posa punt i final a la seva carrera. El CD és un homenatge a Battiato i totes són cançons ja composades anteriorment pel sicilià o creades per ell recentment.

Milva i Battiato fa anys que col•laboren i el fruit de la seva unió es tradueix en èxits i molt qualitat. Avui, diumenge i festiu, us proposo escoltar un parell de cançons del nou disc de la italiana. Les dues en directe i la segona, una obra d'art, amb algunes errades en el playback però... què voleu als 71 anys? El que importa és la cançó.





TANT COSTA?


Una reflexió que ampliaré els propers dies: Tant costa als ajuntaments facilitar la vida diària a aquelles entitats, associacions i col•lectius que treballen a favor dels altres i que fan tasques que són competència directe dels propis consistoris?

Cal posar-los traves administratives constants i girar-s’hi d’esquena? On s’ha vist que tinguis persones que et treuen la feina de sobre i que a canvi rebin el silenci i les negatives per a millorar les seves instal•lacions i el sistema de treball?

Properament parlaré de dos casos que reflecteixen aquesta situació kafkiana que cito.

CARMEN DE MONTILLA

Seran moltes les persones, la majoria vinculades a forces polítiques, les que posaran el crit al cel quan sàpiguen que la CORI, partit amb representació a l’Ajuntament de Reus i liderat per l’amic Ariel Santamaria, ha fitxat a Carmen de Mairena per ocupar el número 2 de la llista que presenta al Parlament de Catalunya.

Ja va sobtar que l’Ariel anunciés que es presentava a les eleccions autonòmiques i ara, amb aquest nou cop d’efecte, es produiran moltes converses i, sobretot, moltes crítiques. No veig que sigui cap despropòsit que aquest personatge del món artístic sigui a la llista i estic convençut que per dir el que acabo de dir, més d’un em titllarà de frikie. No passa res, me la bufa (i perdoneu l’expressió).

La democràcia permet que tothom qui ho vulgui es presenti a les eleccions i crec que hi ha altres partits, molt més coneguts i amb moltes més història, que tenen gent més inepte a les seves llistes amb noms més populars que han acabat sent, o ho són a hores d’ara, del tot impopulars.

Un acte friki es veure a Montilla i la seva quadrilla ballant com ho van fer l’altra dia (ballar és un dir) tot fent precampanya enlloc d’ocupar-se seriosament del país, nació, autonomia o allò que siguem o ens deixin ser.

Un acte friki es veure als dos principals líders espanyols fent mítings envoltats d’una col•lecció de militants de totes les edats, sexe i races aplaudint els missatges buits que llencen i que s’acabaran traduint en promeses incomplertes.

Un acte de frikisme es comprovar com quan arriben les campanyes, els candidats s’apropen als ciutadans com si en fossin un més tot deixant enrere els quatre anys que han viscut d’esquena a tothom.

Per tant, no es gens estrany que proliferin partits com la CORI i que la gent els voti. Quan un n’està fins els nassos de mentires opta per alternatives i totes elles s’han de respectar. Segur que la Carmen de Mairena cau més bé que el president Montilla, per posar un exemple. Si els partits que van de seriosos acaben fent el ridícul, cal criticar als qui encara no han pogut demostrar les seves possibilitats de gestió?

No m'he begut l'enteniment ni estic dient a qui votaré a les properes eleccions. Si que puc dir a qui no votaré, als qui ens han desgovernat els darrers anys i que van d'esquerres, ecologistes i socialistes quan no ho han estat en cap moment.

NO HI HA MÉS CEC QUE AQUELL QUE NO HI VOL VEURE

He vist un reportatge a La2 que m’ha produït un moment agredolç. El programa el presenta una noia discapacitada i en aquesta ocasió parlava de les noves tecnologies aplicades a la vida quotidiana de les persones invidents o amb deficiències visuals. La conductora de l’espai i un jove invident han sortit a passejar per Madrid per comprovar les millores que s’han fet a la ciutat per a eliminar les barreres arquitectòniques. Ella va en cadira de rodes i ell té com a company de viatge el bastó.

La primera part del trajecte els ha portat fins el Metro de Madrid on ell ha demostrat que les maquines per compra els bitllets estan preparades per a les persones invidents. Una veu indica al comprador en quina part de la pantalla tàctil cal prémer per seguir els passos i aconseguir el tiquet. Feta la compra, primer problema. Falta un sistema de protecció, instal•lat a altres línies de Metro espanyoles, per evitar que la persona invident caigui a les vies o entre els vagons.

La segona part ha consistit en la visita a una oficina de l’administració equipada amb un sistema que es connecta al telèfon mòbil i que indica a l’usuari el contingut de l’edifici, ubicació dels despatxos i ruta a seguir per arribar a la secció que toca. Amb el mòbil a l’orella, el jove invident ha pogut arribar sense problemes a un despatx on havia de resoldre uns tràmits administratius.

La tercera part els ha portat a un conegut museu de la capital espanyola on, amb un sistema similar al de la segona part del trajecte, es pot caminar pel recinte sense molts problemes i escoltant amb detall les explicacions de les obres exposades que, en molts casos, estan acompanyades d’un plafó explicatiu del quadre o escultura en format Braille.

El reportatge m’he encantat perquè he vist que les dificultats que tenen les persones invidents o amb deficiències es van eliminant però al mateix temps m’ha indignat perquè he pensar quins dels invents tecnològics mostrats tenim, per exemple, a Tarragona. Les nostres comarques, com altres parts de l’estat espanyol, encara són plenes de traves i barreres, obstacles per a les persones que necessiten poder caminar amb tranquil•litat i seguretat.

No n’hi ha prou amb crear rampes als edificis oficials i a les delegacions de les administracions. Aquesta feina que encara està pendents a molts indrets fa anys que havia d’estar resolta però a Madrid estan a anys llum de nosaltres. A Tarragona , un invident no té el dispositiu per aconseguir realitzar un tràmit administratiu tot sol, amb el sistema comentat abans. A Tarragona, els museus no disposen del sistema que garanteix que l’usuari invident pugui anar sol per les sales i recintes. I òbviament, a Tarragona els invidents no poden anar amb Metro. I la resta de mortals, tampoc.

N’hi ha per pensar-s’ho, oi? Em quedo amb una frase: no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

ELS BLOGS ESTAN MORTS

Els blocs, blogs o bitàcoles personals no tenen futur i estan morts. És una de les conclusions extretes d’un interessant debat celebrat aquest dimarts al vespre a la seu del Col•legi de Periodistes de la Demarcació de Tarragona. Els convidats eren els responsables dels diaris digitals online Tot Tarragona, Tarragona21, Delcamp.cat, Reus Digital i la Revista Cambrils. Hi vaig assistir com a espectador i vaig sortir satisfet i amb la sensació de no haver perdut el temps, tot el contrari.

Ara passo a analitzar el contingut del debat i a donar la meva opinió. L’amic i regidor del PP a l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, va explicar que té la sensació que els blocs s’han mort i posava com a exemple el seu propi on segueix escrivint cada dia tot comprovant que cada cop té menys públic que segueixi els seus escrits. Els responsables dels digitals coincideixen amb Fernández a l’assegurar que els blocs han mort però afegint que les xarxes socials, especialment el Facebook, els han matat.

Jo, personalment, discrepo i segueixo pensant que hi ha blocs que van néixer per a ser abandonats mesos després, altres que es van crear i des dels seus inicis no han aixecat expectació i, en una tercera categoria o apartat, hi ha blogs que es van fundar amb força i cada dia són més potents o, com a mínim, mantenen aquesta força. Per tant, crec que la xarxa social fa mal a les bitàcoles personals però no les mata si un no vol.

Us comento altres conclusions extretes del debat o xerrada on em van agradar especialment el Pitu Tarrasa (director del Tot Tarragona), el Marià Arbonès (director del Reus Digital) i el Lluís Rovira (director de Revista Cambrils). Tots ells afirmen que els comentaris són un mal de cap per a un digital perquè has de moderar-los i has de marcar tu els mínims i els màxims per a evitar que el que comença sent un debat entre lectors, acabi sent una tanda d’insults i desqualificacions.

També es va parlar de la funció dels diaris digitals i la conclusió és que en un futur acabaran suplint als diaris en paper. Mentre no arriba el moment, tots ells són complementaris tot i que els mitjans online guanyen al paper en immediatesa i actualitat ja que poden publicar la notícia als pocs minuts que hagi passat. Els directors o responsables dels diaris convidats veuen bé el futur dels mitjans en xarxa com els seus tot i que reconeixen dues coses: que aquest nou element de comunicació perjudica l’ofici de periodista perquè redueix el nombre de places de treball i que amb el pas dels anys aguantaran els més forts mentre altres hauran plegat ja siguin dels que ja existeixen o dels que encara s’han de crear per acabar desapareixent.

Particularment sóc un lector habitual dels diaris online i no únicament dels locals. Cada dia consulto, en aquest ordre i sempre a Internet, la premsa de Tarragona ciutat, la de les comarques de Tarragona, la de Catalunya, la espanyola i alguns diaris estrangers com ara els italians, anglesos i francesos. De pas us recordo que aquest blog anomenat Tot és possible, espai que no tinc previst que desaparegui, té una amplia secció de premsa online a la columna de la dreta. Qui avui en dia no està informat, és perquè no vol.

I per acabar, comunico que he decidit crear un baner amb el lema "Aquest blog està viu" que podeu col·locar al vostre espai personal tots aquells i aquelles blocaires que considereu que el vostre blog no està mort ni agonitza. Únicament us demano que si el poseu, m'ho feu saber i així farem com una mena de llista de blogs vius. El baner es a dalt, a la dreta.

UNA CONVERSA MOLT SINGULAR

El programa Singulars que emet Canal 33 i que presenta el periodista Jaume Barberà va tenir com a convidat aquest dilluns a Joan Ramon Laporte, Catedràtic de Farmacologia de la UAB. La conversa va ser molt interessant perquè es va parlar de les vacunes de la GRIP A, la famosa epidèmia a punt de convertir-se en pandèmia que al final va quedar-se en un no res o, dit d’una altra manera, va tenir una repercussió mínima en relació a la que s’esperava inicialment.

Laporte va aportar dades importants que demostren que, amb el naixement del virus esmentat les companyies farmacèutiques van fer l’agost i van aprofitar-se del moment. El preu de la vacuna de la grip té un cost aproximat de 70 cèntims d’euro, preu que es manté any rere any, però el de la Grip A, amb el mateix sistema d’estudi que les altres, va costar deu vegades més, 7 euros per unitat.

Això té un nom i es diu robatori o atracament per no anomenar-ho estafa. També s’ha sabut, ho explicava el mateix Laporte, que abans que s’iniciés el virus de la Grip A hi havia industries farmacèutiques com ara Roche que cotitzaven a la borsa molt a la baixa i que van veure com les accions augmentaven i reforçaven el seu capital. Van ser les mateixes industries que van multiplicar per deu els preus, diners que van pagar els governs per unes dosis de vacuna que, posteriorment, no van fer falta.

El govern espanyol va comprar 13 milions de vacunes i en va utilitzar 3. Els altres deu milions de dosis van acabar a la brossa. En total, 28 milions d’euros gastats i llençats a les escombraries perquè les vacunes ja no servien.

Això lògicament, no importa en cap moment. L’essència de la història és que les farmacèutiques van fer-se encara més riques i que els governs van fer-se encara més demagògics permeten una situació que coneixien i que no van evitar. Realment l’epidèmia té un nom i es diu ànsies de poder o governar al preu que sigui. La meva enhorabona al professor Laporte per explicar amb valentia la veritat i al Jaume Barberà per convidar-lo.

Si voleu veure l'entrevista amb Joan Ramon Laporte, feu clic aquí.

UN RECONEIXEMENT MOLT BRILLANT

Fa pocs dies que vaig reobrir aquest bloc i ja em donen la bona noticia que hem rebut un nou premi. Dic “hem” perquè, com sempre, els premis i reconeixements que s’entreguen a aquest espai els comparteixo amb tots vosaltres. Un bloc pot ser senzillament una bitàcola personal no compartida o poden esdevenir, cas d’aquest, un racó on es pot debatre, opinar i divergir.

El premi esmentat porta per nom Sunshine Award i no té cap valor econòmic. La seva vàlua és sentimental i emocional perquè, com diu Mon de La Garrofa de Mont-roig que és qui ens entrega el premi, saps que algú ha pensat en tu en el moment de donar-lo. Això, òbviament, no té preu.

Ara toca, com marca la tradició, entregar aquest premi a aquells espais que un servidor consideri mereixedors. La llista és llarga però ja l’he feta tot demanant disculpes als qui es quedin fora.

Als qui el rebreu de part meva, dir-vos que ara us tocarà a vosaltres entregar aquest premi a altres blocs que considereu tot posant els noms, l’enllaç amb els guanyadors i comunicant-los-hi que els entregueu el premi. En el meu cas i aprofitant que aquest blog ha estat renovat a fons i incorpora un menú a la barra de dalt on hi ha una secció amb els premis rebuts, aquest guardó el poso també al prestatge. Moltes gràcies amic Mon.

Tot i que em diuen que he de premiar a 12 blocs, jo he decidit entregar el premi a:

La meva illa roja

Xarel-10

Tens un racó dalt del món

Ara mateix (Zel)

Agnès Setrill

Confessionari mental

LA MEVA TRILOGIA

podeu ampliar aquesta imatge clicant damunt

Aprofito aquest espai personal per a presentar-vos els meus darrers dos llibres, ja publicats per Edicions La Banya, i el tercer que ja estic a punt d’enllestir. El primer, editat el passat mes de setembre, es diu “Pensaments lleugers” i és un resum, com indica el seu títol, de pensaments basats en emocions i sentiments que he anat tenint, i patint, els darrers mesos.

El segon és una realitat des d’aquest passat divendres i porta per nom “Esperando la ausencia”. Escrit en castellà, és una continuació del primer i té la mateixa essència. Tinc previst presentar-lo públicament a diferents indrets de l’estat. De moment estic tancant un acte oficial de presentació amb els companys de La Discreta Academia, col•lectiu format per escriptors, filòsofs, pensadors i gent d’altres àmbit que té els seus orígens fundacionals en època del regnat del rei Felipe IV. Després d’anys de silenci, La Discreta es va tornar a oficialitzar a principis dels anys 80 a la Universidad Complutense de Madrid. Pertanyo a aquesta Academia des de fa deu anys i serà un plaer, si finalment tanquem data definitiva, fer la presentació. A més de Madrid, el llibre es presentarà a altres ciutats espanyoles en una petita gira.

Pel que fa al tercer llibre, el que tanca aquesta trilogia personal, ja està enllestit. Estic acabant de donar-li forma i sortirà, si res no falla, en dues edicions, català i castellà, al mateix moment. Com indica la portada es dirà “El 9” i explicarà, com explica el subtítol, la veritable història d’amor i desamor del Pau i la Glòria. El nom té molts significats al mateix temps i la narració cavalca entre la novel•la i el llibre d’auto ajuda. Explicat amb un caire sarcàstic i amb dosis reals de drama, aquesta obra parla del trencament d’una relació i els efectes viscuts a la pell del seu protagonista. Aviat en tindreu més notícies.

Els dos primers llibres que he comentat són a la venda. El de “Pensaments lleugers” en la seva segona edició després que s’esgotés la primera en dues setmanes. El segon porta un bon ritme de vendes i se’n han fet, de moment, 500 exemplars. Confio en esgotar-los en poques setmanes. El preu de venda per unitat és de 8 euros i es poden aconseguir via internet. Podeu demanar informació a avanticomunicacio@yahoo.es

PATRIMONI DE CONVENIÈNCIA


Ja és curiós que s’anunciï que s’executa el Pla de competitivitat 2009-2013, que inclou millores al patrimoni de Tàrraco, un mes abans que es compleixin els deu anys de la declaració de Patrimoni de la Humanitat. Ha passat una dècada i s’ha perdut en molts sentits. Els exemples a posar semblen el típic recurs però realment són realitats que cal recordar i que molesten als qui han estat incapaços de des bloquejar l’estat d’abandonament del teatre romà o el tancament de la Necròpolis, dos dels elements patrimonials inclosos a la llista de la Unesco l’any 2000.

Deu anys són temps suficient per haver fet moltes més coses de les que realment s’han fet. Cal preguntar-se quin interès real hi havia per aconseguir la declaració de Patrimoni Mundial. Interessava únicament per atreure més turisme? Importava realment el llegat que tenim a la ciutat? Podia ser una bona eina electoral per jugar a favor de qui aconseguís la declaració?

Sigui com sigui, han passat els primers deu anys i tenim monuments mal senyalitzats, un teatre convertit en abocador, una necròpolis plena de pols, un Fòrum rebaixat a base de cops pels camions d’escombreries, espais sense musealitzar, altres mig musealitzats i una falta de promoció i divulgació important.

Perquè el patrimoni de Tàrraco no comença i acaba als recintes que va estudiar la Unesco a través d’Icomos. El llegat és a molts altres carrers on s’hi han trobat restes que s’han estudiat al mínim detall per acabar-les cimentant tot garantint, en època de bonança econòmica i bombolla immobiliària, que els interessos privats no es tocaven i manaven per sobre els públics.

El llegat el tenim a tocar però tampoc ens ajuden a conèixer millor aquesta realitat. L’Ajuntament de Tarragona ha estat incapaç de fer la pedagogia necessària per aconseguir que els tarragonins coneguéssim més a fons allò que ens envolta i ho poguéssim vendre amb ganes i orgull als visitants que, a part de la ruta organitzada pels espais més emblemàtics, demanden visites alternatives i nous espais a descobrir.

El Pla de competitivitat proposa millorar les senyalitzacions dels monuments però no ens diu que es posa en funcionament coincidint amb el desè aniversari esmentat. Sembla una acció feta per conveniència, obligada per evitar que els qui ens van concedir el títol de Patrimoni de la Humanitat ens els treguin per deixadesa i oblit.

Potser algú conclourà que sóc un mal pensat però no tinc cap més element d’anàlisi que em porti a pensar bé. A més, sempre he cregut en els refranys: piensa mal y acertarás.

LES MEVES TARDES AMB LA MARGUERITTE

La Margueritte passa dels 90 anys i viu en una residencia d’avis. Cada tarda passeja fins el parc del poble, seu en un banc i llegeix. I allí hi coneix al Germaine, un homenot alt i doble que regala bondat i incultura pels quatre costats. Els dos saben quants coloms viuen en aquell espai verd i com de complicada és la vida sense l’amor dels teus. Ella viu enclaustrada per decisió dels fills i ell sempre ha estat rebutjat per la seva mare que el considera, senzillament, una errada.

I així neix una història única que permet aprendre als dos protagonistes. Ella li llegeix els llibres i ell comparteix les estones que, a certa edat, passen molt lentes. El final no l’explicaré perquè crec que val molt la pena veure aquesta pel•lícula. A mi, personalment, m’ha renovat molts sentiments que ja tenir a flor de pell. M’ha tocat molt a fons.

Per cert, ell és en Gerard Depardieu i ella es diu Gisèle Casadesús, actriu amb una carrera molt extensa. Fa pocs dies vaig llegir una crítica de la pel•lícula que crec que és fidel a allò que he vist. Deia així:

Es una de las mejores películas de los últimos años, una oda a las ganas de vivir, al vitalismo, a la cultura, a la amistad, al esfuerzo y al amor. Todo esto lo muestra de manera sencilla pero con una escritura (guión) sublime. La escenografía, la ambientación, los actores, la música, todo está a un grandísimo nivel.

José López Pérez

DE REGAL, EL TRAILER DE "MIS TARDES CON MARGUERITTE"
 
 

COPIAR I ENGANXAR, IMAGINACIÓ AL PODER


Els qui treballem al sector de la comunicació, el màrqueting i la premsa ja sabem que està tot inventat i que hi ha certes tasques molt complicades a resoldre. Quan reps un encàrrec per a crear una nova imatge corporativa d’una empresa, entitat o institució, t’has de trencar les banyes, literalment.

Crear del no res un element que representi fidelment al client que et fa l’encàrrec és sempre complicat però amb ganes, esforç i creativitat arribes a tirar endavant el repte. Una altra cosa ben diferent és viure del nom i, cobrant quantitats de diners abusives i insultants, refer una mateixa imatge i vendre-la com a nova i única.

Una tercera via, a la ciutat de Tarragona es va descobrir quan es va encarregar el disseny de la nova imatge municipal i l’empresa guanyadora va plagiar-la de l’Ajuntament de San Sebastián de Los Reyes, és la del copiar i enganxar.

Consisteix en mirar logos i imatges corporatives d’empreses que creus que mai arribaran a veure la teva i fer-ne una de semblant, molt semblant, quasi idèntica. Si a més, l’element que copies ja és senzill d’origen, millor que millor. El problema arriba quan has de justificar la feina i vendre als qui han fet l’encàrrec una definició del perquè d’aquells elements.

Avui us poso un exemple clar del simplisme aplicat al copiar i enganxar. El logotip de l’esquerra de la imatge és el nou emblema de Fira de Reus i el de la dreta pertany a la nova imatge corporativa de Turismo Asturias. Com podreu comprovar, en els dos casos es tracta del símbol del punt i coma firats a l’inrevés. Uns hi posen lletres dintre i els altres sota. Uns han cobrat milers d’euros per fer-lo i els altres, també.

Els creadors de la campanya de Fira de Reus van crear el logotip de Barcelona 92 que, us poso a prova si mireu a internet, és quasi idèntic al de Port Aventura o al de La Caixa. Els mateixos colors i les mateixes formes però invertides. Així és molt fàcil clavar xifres d’uns quants zeros a canvi de copiar i enganxar. I quedi clar que, per a enganyar, cal saber-ne.

Revisats els dos logos que adjunto en aquest post, cal ser llest per a trobar-hi una explicació que justifiqui els diners que cobraràs a canvi.
15 d’octubre 2010

REMENANT LA PERDIU

El serial de les obres del Mercat Central de Tarragona ja passa dels límits de la normalitat i s’acosta més al surrealisme i al despropòsit. La decisió de Convergència i Unió de presentar al ple de demà divendres una moció per a proposar que l’estat aporti els famosos 8 milions d’euros que falten evidencia que hi ha algú que s’ha passat aquest mandat tocant-se els pebrots.

Les promeses i els compromisos nascuts al consistori tarragoní han estat, trista i únicament, mentides de cara al vent. Les tasques arqueològiques fetes a la zona del Mercat, i pagades a preus astronòmics i insultants, han deixat clar que mai hi ha hagut un duro per aquestes obres i que, passant el pinzellet amunt i avall, a l’estil Karate Kid quan posava cera i la polia, la pel•lícula s’ha prolongat però no ha deixat de ser un drama.

Els protagonistes, l’equip de govern, han sobreactuat fent un mal paper. Els venedors del Mercat han estat la ventafocs d’una història que no firmarien, pel mal guió, ni els germans Grimm. Ara CiU demana a la resta de partits que donin suport a una moció que, si tinguéssim politics valents i realistes, no hauria d’existir.

El pas de la federació nacionalista és una declaració de bones intencions però topa frontalment amb la impotència viscuda per part dels qui manen que han perdut un mandat i han guanyat molts enemics electorals per no dir la veritat i ser sincers.

Volien fer del Mercat un argument electoral però no ho aconseguiran. El proper any, setmanes abans de les eleccions municipals, voldran posar la primera pedra de les obres de la vergonya. Amb unes arques més escurades que les butxaques de la Pantoja, hauran de llogar la pedra o posar-ne una de cartró, com a les pel•lícules on el decorat simula fets reals que mai han existit.

L'HOSTAL I EL PORT

foto: cuptarragona.cat

L’enderroc de l’emblemàtic edifici de l’Hostal del Sol de Tarragona ens diu moltes coses. Posa en evidencia l’interés que hi ha per part de l’actual ajuntament de conservar immobles que cal que es mantinguin i es rehabilitin per la seva importància arquitectònica. Tirar a terra l’Hostal és una errada històrica i tot per falta d’entesa entre el propietari i els gestor de la casa gran. L’edifici, la seva ubicació i la història que té al darrera obliguen a fer tot el contrari del què es farà però la política és així i ens pren allò que ens hauria de regalar, un edifici renovat reconvertit en espai cultural o, senzillament, reobert com a hotel o qualsevol altre negoci similar.

Un cop la pala de la primera maquina foradi l’estructura ja no hi haurà marxa enrere ni temps per a les lamentacions. Queden poques hores per posar de nou la pota, per cometre un greuge contra la societat i la història però a qui hauria d’importar, no li importa gens.

D’aquí a poc temps també s’enderrocarà l’edifici de l’Autoritat Portuària, un altre exemple d’immoble que convindria mantenir per la seva importància arquitectònica i que no convé mantenir pels interessos urbanístics i especulatius. I així, per interessos privats o per desídia dels governants, anem perdent un llençol a cada bugada.

CRU, MOLT CRU.

L’aparició de la taca de cru a les costes de Tarragona, a La Pineda i al port tarragoní, és un capítol més d’una història que es repeteix i que, com sempre, té els següents capítols:

Es descobreix la taca que prové d’alguna de les empreses químiques presents a la nostra ciutat. L’empresa nega que la taca sigui seva o, com a molt, admet una part de la taca però no pas tota sencera. S’activen els plans d’emergència i els mitjans de comunicació viuen uns quants dies de la noticia. Els grups ecologistes i els ciutadans compromesos amb el món exigeixen que es castigui als culpables i les administracions diuen que obriran el corresponent expedient. Passen els mesos, de la notícia ja no se’n parla, les administracions no han sancionat a ningú i “si te he visto, no me acuerdo”. I així sumem un nou cas de contaminació sense resoldre, tot esperant al proper que es produeixi per a fer memòria i llistat dels abocaments que ja hem patit. I fetes les lamentacions, es torna a repetir el cicle que us he indicat. Què? Interessant oi? És més crua la realitat derivada de la passivitat que el propi cru que s’aboca a un mar que fa dècades que agonitza i acabarà vomitant-nos a sobre.

EL CÒNSOL DE SODOMA

He tingut la ocasió de veure la pel•lícula “El Cònsol de Sodoma”, un recorregut per la vida del poeta Jaime Gil de Biedma que, personalment, admiro per la seva qualitat literària i per la intensitat vital que va gaudir. Suposo que compaginar el seu rol de persona pertanyent a la burgesia de l’època amb la vida bohèmia que tan estimava i on realment s’hi sentia identificat, no va ser gens fàcil per aquest creador.

La pel•lícula m’ha agradat força. El Jordi Mollà fa un paperàs interpretant Gil de Biedma però els seus companys de repertori no es queden pas enrere. És una història dura, crua però real. És una narració ben explicada i portada a escena amb fragilitat i contundència, tot al seu moment precís. La seva estrena, a principis d’aquest any 2010, ha permès conèixer més a fons un personatge que sovint ha passat desapercebut tot i la seva gran qualitat com a creador poètic i literari.

Al nostre país hi ha hagut pocs Gil de Biedma, n’han faltat. En ell s’hi identifica la rebel•lió, la lluita contra els seus orígens imposats, contra una societat que li ve donada i no comparteix, la fugida cap a un món més real per a ell i més intolerant per al seu entorn més proper. Fa anys que vaig començar a llegir l’obra de Gil de Biedma i sempre que el cito poso com a exemple una poesia que em va impactar a la primera lectura. Es diu De Vita beata i diu així:

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.


Per acabar, un altre exemple de la qualitat de Gil de Biedma. En aquesta ocasió, una poesia cantada pel genial Miguel Poveda.



LA LAURA I EL LLIBRE

Aquest text té relació amb un llibre que tenia mig penjat, pendent de continuar, i que aquest diumenge he decidit tirar endavant. De fet ja estava previst seguir escrivint-lo però abans tenia altres prioritats literàries i creatives que ja he complert. El llibre s'inicia amb una entrevista a la Laura, una dona de 90 anys nascuda a Tivissa i que fa molts anys que viu a Reus. La Laura va patir les conseqüències de la Guerra Civil espanyola, des dels seus inicis i amb la postguerra com a moment més delicat per la falta de menjar i pels estralls que els dos fronts havien causat entre la població. Una part de la conversa es dedica a aquesta dura etapa i una segona part serveix perquè la convidada dibuixi, en records i paraules, com era la ciutat de Reus durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta. Fer aquesta entrevista ha estat tot un plaer per dos motius. El segon, perquè considero que parlar amb la gent gran i escoltar-los és una assignatura pendent que tenim tots i el primer motiu, el més important, perquè la Laura és la meva avia.

Hi ha moltes persones grans que ens deixen i que se'n van amb mil històries i vivències que mai han explicat perquè ningú els hi ha preguntat. Si encara teniu avis vius, feu l'exercici de preguntar-los coses de la seva joventut i escolteu-los. Sembla que no però se'n aprèn molt i la sensació, acabada la conversa, és de pau i calma interior per saber que acabes de fer una cosa meravellosa, compartir i demostrar la teva estima.

Sobre el llibre us puc dir que el segueixo escrivint i que espero acabar-los d'aquí a uns mesos amb l'esperança de dedicar-li el primer exemplar a la Laura, la meva avia.
10 d’octubre 2010

FICCIÓ I REALITAT, PRIMER LA BROSSA.

No acabo d'entendre les prioritats del caps de programes de certes televisions que opten per difondre entre els seus espectadors programes de baixa qualitat per deixar aquells més interessants en un segon pla, en franges d'emissió que conviden més a dormir que no pas a veure la caixa tonta.

La nit del dijous, al programa Sense Ficció que presenta el periodista Joan Salvat a TV3, es va emetre un documental molt interessant sobre les especies invasores, un document d'una hora de durada que va començar a les dotze de la nit i que quan portava tres minuts d'emissió ja es va tallar per a emetre la maleïda publicitat.

Abans del documental s'havia estrenat una sèrie de ficció americana que va ser, parlant en plata, "un truño" o sigui una porqueria, al•lucinació d'algun director yankee malalt que ens volia fer veure coses que no són, històries de malalties i epidèmies. Vaja, un argument més que mamat que no va aportar res de nou. L’audiència d'aquesta series va superar per poc el 10 per cent, unes 400.000 persones. El documental de les especies invasores, tot i l'hora d'emissió, es va quedar en el 9,6, uns 310.000 espectadors. Imagineu per un moment que el cap de programes de TV3 decideix canviar l'ordre. Segur que el documental hagués arribat al doble de la xifra aconseguida i la sèrie, una autèntica porqueria, no hagués arribat ni al 4 per cent de share.

Aquí ve el dilema: no importa què vol l'espectador perquè si se li posa un documental acabarà pensant i pensar no és bo. Més val colar-li un capítol de tele brossa i seguir vivint tranquils. Per altres ocasions, que s'imposi el seny i la realitat enlloc de la ficció. Ja tenim arguments surrealistes i de ficció en el dia a dia traduïts en altres especies invasores que ens governen i aconsegueixen que el poble no pensi. De nit, una mica de qualitat i a hores decents, si us plau.

Per cert, us convido a veure el reportatge esmentat. Feu clic aquí.
09 d’octubre 2010

NOUS VAIXELLS, NOUS CAMINS



Repintats el casc, reformats els camarots i reparats els danys ocasionats a la nau pel desgast del temps i les paraules, aquest bot amb rems de l’oceà virtual, anomenat blog i batejat al seu dia com a “Tot és possible”, torna a salpar ple d’energies.

Com a capità d’aquest vaixell confio en la tripulació de l’anterior viatge, vosaltres. Els vents ens seran favorables malgrat alguns dels qui es creuen déus vulguin fer-nos naufragar o aconseguir que els esculls i les roques de la platja més propera aturin el nostre nou camí.

Aquesta nau disposa, com l’anterior, dels estris necessaris per a la navegació. Informació puntual del món en format de diaris, ràdios i televisions. Estones d’esbarjo transformada en un mapamundi ple de càmeres web en directe. El bagul de rutes passades anomenat arxiu i aquells aparells que permeten saber l’hora, el dia i qui ens espia pel camí.

Benvinguts a bord, gaudiu del viatge i animem-nos tots, els uns als altres, fent petar la xerrada cada cop que arribi una bona nova en format escrit. Amb vosaltres, com abans, Tot és possible.
08 d’octubre 2010

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -