Archive for d’agost 2011

EL NÀSTIC, LES RÀDIOS I LES IGUALTATS

Ja fa temps que sabem que la gestió del Nàstic de Tarragona és més aviat pèssima si tenim en compte la caiguda de socis que s’ha patit els darrers anys i que va lligada als resultats del primer equip. El pas per primera divisió va ser el pitjor que ens podia passar perquè va significar el “pa per avui i fam per demà”, 38 jornades jugant entre els millors per acabar baixant en picat cap a segona i iniciar el declivi esportiu i social.

Tothom sap que la gent va al camp quan les coses van bé i que deixa tirat al seu club, menys els tres mil que sempre s’han mostrat fidels si som a segona o els mil cinc-cents que ho han estat tota la seva vida militi on militi l’equip. Però el club, la junta i l’equip tècnic, han de ser els primers en mostrar serietat.

Fins ara, poca n’he vist. Els fitxatges que es fan cada any deixen molt a desitjar i hi ha la sensació que es jugui a passar els dies i les temporades sense cap altra aspiració que la d’existir sense fer soroll. A la mala política que comento cal sumar-hi ara el despropòsit que el president del Nàstic s’ha plantejat per aconseguir que Tarragona Ràdio pugui emetre els partits després que el passat diumenge cap emissora pogués treballar al Nou Estadi fruit de la decisió de la LFP de fer pagar a les ràdios un cànon per exercir el dret a fer les emissions.

A la ciutat de Tarragona la majoria d’emissores, moltes d’elles delegacions de les grans cadenes nacionals, fa anys que van al camp del Nàstic a cobrir els partits. No té cap lògica ni és de justícia que es decideixi defensar a l’emissora municipal marginant les altres. O tots o ningú. I si no saben fer les coses millor, que pleguin.

Els darrers anys ha quedat clar que el futbol és un simple negoci que juga amb les emocions de les persones que segueixen fidelment aquest esport i encara no volen creure que, a part dels diners, el noranta per cents dels jugadors no senten els colors del club on treballen perquè els importa únicament guanyar més. Els clubs són diferents, cap d’ells té en compte els socis perquè s’han convertit, tots, en màquines de fer diners. Els preus que es paguen pels traspassos a Primera, i en conseqüència i seguint el barem a Segona, Segona B i altres categories, ho diu tot.

I com el monstre ja està creat, l’hem d’alimentar com sigui. Per això cal escurar a cada instant i ara les ràdios han de pagar per parlar, les televisions per ensenyar i els diaris per escriure. Ja no hi ha marxa enrere, ni solució possible, ni remei. Morirem absorbits per la gran pilota que cada cop es farà més grossa i aixafarà del tot la nostra societat ja prou tocada per la pèrdua de valors i assedegada pels diners.






TOTS ELS MORTS EREN BONA GENT

Tot i que no era cap sant de la meva devoció, considero lamentable que ara es decideixi dedicar un carrer a Heribert Barrera quan aquesta homenatge, enlloc de fer-se amb caire pòstum, s’hagués hagut de fer en vida d’aquest polític.

Recordar les virtuts de la persona que ens ha deixat, posar-li el seu nom a carrers i plaques a les places, preparar actes públics i donar-li (això succeirà aviat) el nom a l’escola d’estiu del partit, és un acte que amaga sentiments i evidencia que hi ha gent que no és prou sincera.

Les persones són bones o dolentes mentre viuen i cal que tothom digui el seu parer mentre hi ha temps. En cas contrari passa el de sempre, que tots els morts eren bona gent.

Si us plau, per coherència i dignitat personal, els homenatges, en vida.

ALS BANCS, NI AIGUA

Tinc la lleugera sensació que es col·loca al capdavant dels grans organismes econòmics mundials als més tarats de la seva promoció. Mentre encara tenim recent el capítol de l’escàndol sexual del fins fa poc president del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahnn, ens arriba la proposta que ha fet la directora gerent d’aquest mateix òrgan, Christine Lagarde, per frenar els riscos creixents de l’economia.

Aquesta senyora considera que cal que els governs europeus injectin encara més diners als bancs perquè únicament amb la nova capitalització es podrà evitar que la crisi del deute europeu ens porti a una recessió global. La proposta no deixa de ser un desafiament a una societat ja cremada i farta de veure com els bancs reben diners dels governs però mantenen tancada l’aixeta quan vas a demanar crèdits o ajudes per afrontar una hipoteca que molts no poden pagar.

Els bancs es queden els nostres diners que gestionen els governs i que els mateixos governs els donen i segueixen tenint beneficis vergonyosos i pagant als seus directius uns sous i unes primes insultants. Els bancs es queden amb els pisos però no condonen la hipoteca a qui li foten la casa. Els bancs et regalen un paraigües en temps de bonança i te’l treuen quan arriba la tempesta. Per això, als bancs, ni aigua.

La proposta de la directora del FMI és una demostració més per comprovar que el sistema està del tot corrupte i caduc, fet a mida pels més rics i d’esquenes a la majoria de persones. La proposta es fa, a més, dies després que algunes deles grans fortunes nord-americanes i franceses hagin demanat pagar més impostos als seus estats. 

Resumint, i reitero el missatge inicial d’aquest escrit, queda clar que cal més que mai una revolta social per acabar amb aquesta “xusma” que ens toca els diners i els ous (perdó per l’expressió) tot jugant amb uns diners que no són seus i ja ni nostres. Posats a fer propostes, més val que presideixi el Fons Monetari Internacional en Paul Wolfowitz (vegis la foto), expresident del Banc Mundial que es va fer famós per portar els mitjons foradats tot demostrant que cal estalviar però començant des de casa. Posats a posar tarats, més val que vagin de pobres.

DISSIDÈNCIA O MILITÀNCIA

Són petits plaers. Sopar envoltat d'amics, persones a qui escoltes amb atenció i que t'escolten en aquest exercici tan senzill i poc practicat que anomenem tertúlies. El rellotge va descomptant les hores i entra, en silenci i elegantment, la matinada. El debat, amb ordre i seré, es manté i s'enriqueix amb cada nou tema que es posa sobre la taula. Rialles, el gest de dissidència d'una opinió argumentada per un dels companys de taula o el de la militància amb ell, les aportacions quan es parla de ciutats on has estat o viatges que has fet, la conversa coral dels qui han viscut la mateixa experiència...

I van caient els minuts fins que un dels convidats anuncia la seva propera absència, la seva marxa fruit de l'hora que no perdona i que motiva el final de la vetllada que no és pas un final sinó una pausa fins el proper dia. Compartir pel simple plaer de viure, com aquesta passada matinada, no forma part de la crisi perquè no té preu.  

ECONÒMICAMENT EMPRESONATS

Avui toca ser realista, exercici que per altres significa aplicar la demagògia a teu discurs i especialment quan cantes les veritats o dius allò que pensa la majoria. Hem sabut que la futura presó de Tarragona, ubicada als terrenys de Mas d’Enric, està quasi enllestida però no entrarà en funcionament fins el 2013.

Les retallades, derivades de la gestió del tripartit que ha deixat les arques del país completament buides, està obligant al govern d’Artur Mas a reduir per tots els cantons i en totes les partides. Sigui com sigui, culpa d’uns o mala planificació dels altres, és vergonyós que es construeixi un edifici penitenciari i que ara es deixi, abandonat i buit, fins d’aquí a dos anys.

I més tenint en compte l’estat de l’actual presó de Tarragona, un edifici vell i massificat pel que fa a la capacitat d’atenció i bon tracte cap als interns. A les celes on hi hauria de conviure una sola persona n’hi pots trobar fins a quatre. Això ho diu tot.

Crec, sincerament, que hi ha formules per evitar retallades com les destinades a aquests equipaments. No entraré al detall per fer propostes perquè no em paguen per això. Dic, únicament, que hi ha despeses que si es poden evitar (i ja sabem quines) per oxigenar una mica, l’economia, les arques i el nostre dia a dia que, a hores d’ara, es basa en llegir als diaris i veure a les televisions les penúries del país i l’horitzó negre que ens dibuixen entre tots.

EL PAPA I LA FESTA "RAVE"

Veient les noticies que parlen dels joves i els seus hàbits d’oci i diversió, no acabo d’entendre massa aquestes diferencies que part de la societat vol marcar quan es parla de joves “sans” i de joventut “perduda”. No n’he trobat cap entre els qui aquest cap de setmana han anat a beneir al Sant Pare i l’església catòlica deixant la zona que han ocupat convertida en un autèntic abocador i els qui han ocupat de manera il·legal els afores d’un petit poble de la província de Soria per a celebrar una festa “rave”. 

Les 127 tones de brossa escampada per la base aèria de Cuatro Vientos (vegis la foto), ocupada pels joves cristians que han deixat el seus regalets, fins i tot condons, per donar feina als centenars d’escombriaires i als 200 camions que treuen la porqueria contrasten amb els desperfectes que estan provocant els qui ballen sense parar, sota els efectes de l’alcohol i substàncies variades, en una zona protegida que quedarà feta un fàstic. 

Hi ha un punt en comú. Tots són joves i sembla que no han rebut cap pauta de bon comportament ni recorden que s’ha de viure i deixar viure al mateix temps, gaudir sense provocar problemes. Hi ha una altra nexe que els uneix, de caire social: la resta de ciutadans pagaran de la seva butxaca les tasques de neteja dels dos llocs gràcies a aquesta mena de jovent que, per diferents motius, hauran estat uns dies sota els efectes al·lucinògens de les pastilles o dels sermons.  

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -