DIR-SE JUAN CARLOS I VIURE COM UN REI

Gràcies a l’home de sac (Urdangarin) ja sabem quan ens costa als qui paguem impostos la Casa Real i la monarquia borbònica que la gaudeix. I fent els comptes i sumant-ho bé no surten pas les xifres donades a conèixer ahir per aquesta institució. Als 292.000 euros de sou anual del Rei Juan Carlos i al global de 8,4 milions d’euros que diuen que ens costa la família reial cal sumar-hi altres partides.

Surten de diferents ministeris. 415.000 euros per 15 viatges oficials pressupostats, 304.000 euros en despesa corrent de bens i serveis, 5,9 milions en despeses de personal (135 persones), més de 10 milions d’euros en serveis de la corona i actes d’estat i més de 34 milions en el sosteniment del Patrimonio Nacional que vol dir empleats als palaus i manteniment i conservació de palaus i jardins.

Hi ha tres imports que s’haurien de sumar però que no es desvetllen: les despeses de seguretat, les de la Guàrdia Reial i la dels automòbils i els 71 xofers que els condueixen. No és cap escàndol atès que vivim en un món on fem anar els milions d’euros com si fossin diners del Monopoly però si que és vergonyós que haguem d’afrontar tanta despesa.

A això se li diu, i mai millor dit, viure com un rei. Els 59 milions d’euros de despesa anual de la monarquia espanyola la col•loquen com a líder de les monarquies europees. La britànica costa 46 milions d’euros per any, la holandesa quasi 40, la noruega s’acosta als 30 mentre la belga i la sueca van dels 12 als 14 milions.

Si tinguessin una mica de vergonya eliminarien gran part de les partides esmentades o les reduirien al màxim. Però ja sabem que Espanya és un país de pandereta on ningú dimiteix, ni demana disculpes ni es baixa el sou. Com a mínim, i reitero que això ho hem d’agrair a Urdangarin, ja sabem una xifra orientativa (ningú ens garanteix que sigui la real) i de pas també hem sabut altres sous de figures estatals.

El governador del Banc d’Espanya té un sou anual de 165.000 euros, el defensor del poble en guanya 115.000, un magistrat del Tribunal Constitucional se’n va als 110.000 i el president del Congrés dels Diputats passa àmpliament dels 100.000. El president del govern guanya 78.000 euros i un ministre 68.000. Al ball de xifres només cal sumar-hi la nostra indignació al comprovar aquestes diferencies salarials. Ja sabem que un obrer no pot cobrar com un ministre ni un ministre com un obrer però ajustar la diferencia tindria la seva lògica.

Quina llàstima que això escrit aquí siguin únicament paraules que s’endurà el vent i que serviran, si es dóna el cas, per alimentar el mal humor dels qui no cobren atur ni prestacions, dels qui tenen feina però no arriben al mínim marcat per la llei, dels qui fan més hores que un tonto i no deixen de ser mileuristes, de la majoria, l’amplia majoria.

Som i serem, qui no es conforma és perquè no vol, rics en amor i pobres de cartera. I entenguis amor de manera fraternal per als qui no gaudim de l’altre.