Archive for de setembre 2011

HI HA UN ROBOT QUE EM ROBA L'AIGUA I EL SABÓ

Faré el post en to sarcàstic per evitar que la indignació que tinc em porti a dir encara més bajanades. Aquests darrers dies m'estava avorrint i vaig pensar en buscar alternatives d'oci. Per això, el passat dissabte vaig començar a caminar pels passadissos inacabables del nou hospital de Sant Joan de Reus, un edifici tan gran com fred. Passejo, de bon matí i fins el vespre, per les seves habitacions, tafanejo de lluny els despatxos i observo el trànsit del servei d'urgències. 

Amb tantes hores mirant i parlant amb les infermeres, puc concloure que ja sé qui té la culpa de les retallades aplicades a aquest centre sanitari. Als malalts ja no els donen aigua (l'has de comprar a les màquines que hi ha a cada planta) i els donen una bata de roba mida única (de les que et tapen el davant i et deixen a la fresca l'esquena i el cul). Al servei de cada habitació ja no hi ha sabó (te l'has de portar de casa) i per l'aixeta de la pica no hi surt aigua (et diuen que enviaran al tècnic però la resta de pacients de la planta tampoc en tenen). 

També han eliminat les tovalloles o sigui que, sense elements per rentar-te i eixugar-te, en dos dies fas la mateixa pinta que el Tom Hanks a "Naufrago" quan parlava amb els cocos.  Per ajudar-te a superar les hores de silenci i sense visites, han instal·lat una televisió que funciona amb tarja. Amb 20 euros pots veure la caixa tonta durant dos dies. Deu euros per jornada, com un hotel de luxe però ple de penùries.
Als boxes d'urgències, encara que t'hi hagis de passar un cap de setmana sencer, els llits van sense coixins i no en tenen cap en tota la sala de manera que te l'acabes fabricant amb la teva pròpia jaqueta. La teva estada en aquest servei dependrà del nombre d'urgències que s'atenguin. Si hi ha 20 casos més greus que el teu, et nominen al moment i t'envien cap a casa. 

Tanta retallada té el seu perquè. Ho he comprovat avui quan, tot passejant pel passadís que em duia a l'habitació on anava, m'ha adelantat un robot ple de llums. A l'arribar a l'alçada de l'ascensor, la porta s'ha obert per art de màgia i aquesta bestiola de metall ha entrat dintre i ha desaparegut. Primer he decidit seguir-lo amb l'altre ascensor, com a les pel·lícules, però no sé a quin pis anava l'estrany ocupant. M'he esperat cinc minuts al costat de la porta de l'elevador i, sorpresa, ha tornat a sortir el robot però en aquest cas ben carregat. Duia a sobre un armari de plàstic de grans dimensions i l'armari contenia els sopars de tots els pacients ingressats en aquella planta. 

Amb una conducció perfecta, el robot ha deixat l'armari a la zona marcada per les línies verdes i ha marxat de nou, amb les mans buides (és un dir), vía ascensor. Ha estat fàcil d'entendre que les retallades explicades abans són fruit de la macro inversió realitzada en aquest hospital que peca de ser massa gran i massa modern en temps de crisi on cal estalvi en tots els sentits. A l'edifici li sobren la meitat dels metres quadrats construits i la inversió milionària feta en aquests robots que viatgen tot triant medicaments o repartint comandes. 
El robot no en té la culpa però en el fons sap, en cas que pensi amb el seu fred cervell, que gràcies a ell m'han pres l'aigua i el sabó, la tovallola i la bata, els serveis mínims. I sort del personal del centre que, tot i viure el què estan vivint, no perden el somriure davant els pacients i els seus acompanyants.

CAMBRILS: BON GOVERN I BONA SORT

L’actual equip de govern de Cambrils ha fet un obligat exercici de transparència que, de pas, demostra els punts de duresa de la política municipal on sembla que gestionar un poble amb els recursos dels qui hi viuen és com arribar a final de mes a casa pròpia.

Cambrils està fins el coll, supera els límits de l’anormalitat derivada d’un equip gestor que ha fet destrosses en nom dels qui creien que tenien els recursos ben portats i els serveis bàsics i socials garantits en nom de la mateixa gestió.

El darrer ple convocat pels qui governen ara ha estat un acte digne d’aplaudir per la convocatòria i per plorar pels resultats i balanços comunicats. S’ha de ser atrevit per sortir a la palestra i cantar les veritats a la cara dels qui varen assistir a la Sala d’Actes de l’Ajuntament o van seguir l’acte via ràdio o televisió.

Uns han donat la cara mentre altres, els qui fins fa poc governaven, han decidit donar l’esquena al poble que creien manar fins les darreres eleccions municipals. Cal destacar el paper valent jugat per Oliver Klein, líder d’un dels partits de l’oposició i corresponsable de la mala gestió abans esmentada malgrat marxés del PSC (hi ha més versions) pocs mesos abans de les eleccions.

El seu cas i atreviment té premi per la voluntat de ser-hi el dia més traumàtic per Cambrils d’ençà de la democràcia. Però no el salva, en gran part, de la crema que cal fer de certs personatges que han malbaratat en nom de tots.

I per acabar, cal analitzar el perquè tants ciutadans anònims van omplir la sala de plens del consistori cambrilenc just ara que toca posar contra les cordes als polítics. No té cap lògica que un es senti implicat amb els gestors quan canten madures i passi d’assistir als plens quan les coses funcionen, més o més malament, però semblen funcionar.

Als qui governen ara, tota la sort del món. Als qui havien governat, començant per les regidores de govern que van tornar a les tasques de funcionaries de l’ajuntament quan varen comprovar que no cobrarien el què cobraven abans, dir-los que són, senzillament, unes mercenàries d’un ofici que, com altres, hauria de tenir sancions i penes de presó quan et donen poder i el transformes per aconseguir la teva pròpia subsistència.

Als qui ara els toca governar, bon govern i molta bona sort. Si canvieu algunes formes i la política de comunicació, de bolquers a hores d’ara, podreu sortir del pou i arribar a tothom amb menys problemes dels actuals on encara, sent els nouvinguts, teniu part de la culpa.

DOS DISCURSOS, UN DE REAL

Queda clar que actualment s'han creat dos discursos. Un és aquell que una part de la societat incorpora per marejar la perdiu i evitar que l'altra part pensi en els temes reals, els que preocupen. L'altra és el real, el que gran part de la societat viu i parla a peu de carrer, un discurs ben senzill i que no inclou ni eleccions ni el català com a llengua vehicular, ni els deutes dels grecs ni la vida curta o llarga de les nuclears. 

La gran majoria de la societat pensa i viu preocupada, capficada, pel lloc del feina que no té o que té però tan li costa aguantar, pel preu cada cop més alt que paga pels aliments bàsics, per les factures que ha d'afrontar mensualment, per la hipoteca. L'estrès que els genera pensar tot el dia en aquests problemes quotidians els porta a malpensar de la classe política i a passar dels seus representants, els obliga a arribar a la conclusió que formen part de l'esglaó més baix de la suposada piràmide social que existia fins fa uns anys.

La resta de debats són, com deia abans, interessats. Els generen els qui no volen fer pedagogia social per evitar la desafecció de la majoria envers la política, els qui intenten liderar discussions sobre idiomes o intentar fer veure que, al costat de Grècia o de Portugal que serà la propera a caure al pou, no estem tan malament. La meva opinió coincidia amb la de dos experts en societat i economia, el Lluis Badia i el Joan Basora, amb qui vaig coincidir a la tertúlia de Punto Ràdio del passat dijous. Tot un plaer col·laborar a les emissores que m'ho proposen, tornar a generar opinió i sobretot content de veure que les meves idees no són tan llunyanes com altres volen fer veure. La gent és senzilla malgrat hi hagi qui s'entesta a complicar-nos encara més el nostre entorn parlant de temes que, ara mateix, són innecessaris i poc importants.

TOT TÉ LA SEVA EXPLICACIÓ

No hi ha fantasmes enlloc ni gent que ens tingui mania. Existeixen les realitats, les causes, els efectes i les seves conseqüències. Avui el Diari de Tarragona ens anuncia la davallada de la facturació d’un sector important, el del taxi. Mireu la informació fent clic aquí o llegiu el següent titular de la jornada.


I ara, cerquem el perquè de les coses, la causa i els efectes que deia abans. Només cal tirar dos mesos enrere i llegir una notícia que va sortir publicada a tota la premsa estatal. Els diaris, les televisions i les emissores de ràdio eren clar parlant de preus. Mireu la informació publicada aquí i repasseu el següent titular d’aquell 28 de juliol.


Ara tot queda més clar. Quan un es passa tres pobles, marxa dels seus límits i se l’acaba fotent. Quan es té tanta cara per fer rècords de preus, el client et gira l’esquena. Més humilitat i preus més baixos poden evitar pèrdues futures.

QUE ELS DÈUS ENS ACOMPANYIN I "DIOS REPARTA SUERTE"

Article publicat al diari online Tot Tarragona. En aquest post no s'hi accepten comentaris. Si en voleu fer, cal que els feu directament a l'article publicat al TT, en aquest enllaç.

TEXT

A Grècia li queden quatre dies. Una de les principals civilitzacions ens diu adéu mentre veiem com Europa es desintegra social, econòmica i moralment. Les borses, invents del maligne capital que ens privatitza les vides des de fa segles i molt especialment d’ençà que els Estats Units van començar a caminar i a trepitjar la part de planeta que no els pertanyia, són les fonts de vida i subsistència dels bancs, elements que ens ofeguen sense rancúnies malgrat hagin estat els nostres protectors en temps de bonança. 

Al país hel·lènic hi haurà revolta social, encara més. Veurem morts, víctimes d’un moment que ja no es pot aturar i que ens dibuixa un mal esbós del què havia estat un regnat amb molts Déus i que s’ha convertit amb una mala regna per la resta d’Europa que no hi ha Déu que la domini. 

Caurà Grècia i vindrà Espanya, fent referència al llibre de Cesare Pavese “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”. Podrem comprovar com no som els primers en caure i la ingnorància de nou viure conscientment com ocupem el segon lloc del rànquing de desgraciats que, amb el permís dels bancs, hem estirat més el braç que la màniga i hem permès que els propis bancs ens executin com fan, desprès de fornicar a plaer i sense problemes, les Amantis Religioses.

Solucions? Ben poques per no dir cap. O conquerim el poder a cop de força intel·ligent derrotant els bancs o obliguem a l’estat, comunitats autònomes i governs locals a aprimar les seves administracions. O eliminem vividors del regne o aquest regnat de poder politico-bancari, que ja ens ha condemnat, ens rematarà del tot.
O els qui ho han de fer aposten per un grn pacte d'estat, els dos grans partits per evitar les previsibles diferències idealistes que ens poden portar a la revolta innocent i desmesurada, o tenim els mesos comptats per culpa dels dos monstres politicoapoderats que ens governen d'ençà d'allò que encara creiem democràcia. Uns van crear el cinturó que s'ha engrandit i els altres volen eliminar forats deixant-nos sense respiració.

No tinguem por de canviar les coses, el moment, el futur que ja és incert. Abans que ho provoquin ells, preconitzem un cop d’estat social i fem-lo realitat amb una sola idea, un sol pretext, la supervivència. Posats a morir, i com ja estem mig morts, intentem renovar-nos eliminant als qui ens esclavitzen i enterren sabedors que ells no cauen perquè són les grans fortunes fetes sense suor i en nom dels qui ara hem de sacrificar-los a ells.

Que els Déus ens acompanyin!

PARANT LA MÀ I FENT PATRIMONI

Veient els patrimonis personals que inclouen propietats immobles, vehicles, estalvis i inversions a la borsa i que han declarat els nostres polítics, no és gens estrany que tothom vulgui dedicar-se a l'ofici i qualsevol que passa pel carrer acabi muntant un partit. Les coses serien diferents si a qui opta per ser polític se li exigis un cert nivell formatiu i la carrera de Ciències Polítiques. 
Descartant tanta palla existent entre la classe de governants que ara tenim potser aconseguiriem tenir gestors reals enlloc de persones que arriben al seient per cumplir el mandat posant la mà a final de mes perquè li caigui una paga que pot arribar a ser insultat pel ciutadà d'a peu.
No és bo ni lògic, ni hauria de ser legal, que hi hagi personatges que ocupin més de dos càrrecs públics i cobrin per cadascun d'ells. Cal aprimar l'administració com sigui per evitar allò que acabarà passant, que els ciutadans se'n cansaran de pagar i estar a l'atur i passaran a l'acció, a la revolta que dubto que es pugui aturar. 
Alguns em direu demàgog. Jo em considero realista. La sinceritat sempre es confon amb la demagògia.

TROBADES I SINCERITAT

Com ja sabeu, visc d’emocions, sensacions. Ahir em deia una bona amiga que costa trobar gent que tingui aquestes virtuts o avantatges. La mesquinesa  del món on vivim ens porta a trobar personatges que no volíem saludar i altres que, pensàvem perduts, i  retornen a la nostra vida amb aire fresc, un alè nou. 

Us parlo d’una persona especial que ho ha passat molt malament i a qui he retrobat avui dijous. Parlo d’una persona amb qui he compartit moltes de les emocions i sensacions que us deia  abans. Amb les valuoses pèrdues familiars que ha tingut, ha aconseguit aguantar com una campiona i això es mereix un premi.
Com se’l mereix una altra persona, molt propera a mi, que avui m’ha comunicat la voluntat de tenir un espai a la xarxa on desfogar-se, on fer la seva pròpia teràpia sense consultors, ni grups, ni metges especialitzats en la conducta humana.  

Mireu, ho dic per coneixement en aquest espai: la millor teràpia d’un mateix és curar-se dia a dia recordant els danys que s’han patit i els anys que hem de viure encara. Anys i Danys, balança impostora quan venen les dates especials però sàvia companya durant la resta de l’any.

A les dues, us ho dic de cor, sou grans persones amb un buit interior que costa que altres vegin. Però penseu una sola cosa: hi ha qui mira un arbre i l’arbre li tapa tot el bosc. Mireu sempre endavant. I a les dues u dedico aquest vídeo:





ENS HAN ROBAT REUS

El darrer anunci publicat per la companyia aèria de baix cost Ryanair (la del irlandès sonat que fa el ridícul cada cop que parla i exerceix de ploramiques periòdicament per intentar fer-nos pena per aconseguir més subvencions), no té pèrdua.

Si us fixeu bé en aquesta imatge que acompanya el post d’avui trobareu l’errada a la primera, a la part de baix, a la dreta. Ens han robat Reus! Com ho sentiu. Ryanair ens anuncia vols barats al Marroc amb sortida de Reus, a Barcelona.

A més de baix cost, els responsables de màrqueting de la companyia aèria, tenen baix nivell cultural i un nul coneixement geogràfic del territori on treballen. Ja es prou penós que hagin decidit endossar-nos la capital i melic de Catalunya quan fas la recerca a la seva web i veus que tot, sigui Reus o Girona, pertany a pixapilàndia.

Però encara toca més els nassos que t’ho imposin i recordin en un anunci publicat a un diari local que llegeix únicament la gent del territori que sap a la perfecció on cau Reus i de què és capital Barcelona. Anem malament, molt malament.

Ryanair no estima el territori. Per a ells, com també per alguns partits polítics i part dels qui manen a Madrid i Barcelona, les comarques de Tarragona són de segona. Ens hem de fer respectar més i si no els agrada, que aixequin el vol però per sempre.

06 de setembre 2011

EL MONOPOLI DE LA LÍNIA TARRAGONA-REUS

Durant molts anys vaig ser usuari de la línia de transport que uneix les dues grans ciutat d’aquesta província, Tarragona i Reus. Em tocava desplaçar-me cada dia amb els autobusos de la companyia que té en concessió el servei, la Hispano Igualadina.

Al ser la única empresa que fa el recorregut, disposa del control total d’aquets monopoli i fa el que vol. Hi ha autobusos que cauen a trossos, amb seients plens de forats, finestres que no es tanquen i cortines que no pugen ni les pots moure perquè t’hi deixes la pell.

A les deficiències del servei cal sumar-hi el preu, abusiu perquè el monopoli que deia abans permet que així sigui. Ara acaben de pujar el preu del bitllet únic i viatjar de Reus a Tarragona, amb forats i altres desperfectes, et costa 1.90 euros, un autèntic atracament.

Del caràcter i actituds dels conductors d’aquesta línia, no en vull parlar. Amargats per la feina i els horaris que han de complir, transmeten la seva amargura i mal geni als clients.

Ahir llegíem una proposta que feia l’alcalde de Tarragona per millorar la mobilitat entre la seva ciutat i la de Reus. Ballesteros parlava, sense embuts, de la urgència de millorar les comunicacions entre ambdós nuclis de població i ho feia desprenent optimisme i sinceritat, els dos sentiments que va perdre la companyia al seu moment i que haurien de ser les dues apostes de futur.

Cal acabar amb aquests monopolis perpetus, implantats fa anys i amb concessions eternes. Els usuaris i el futur del nostre territori no s’ho mereixen.

DE VITA BEATA

Hi ha autors avançats al seu temps, incompresos quan viuen la seva època i aplaudits més tard, quan ja ens han deixat. Les crítiques socials que han d’aguantar en vida contrasten amb els homenatges pòstums que els fan els intel•lectuals de torn, grans debats sobre les seves obres que ja voldrien escoltar els artistes en qüestió.

No cal negar que, molt sovint, els personatges famosos als quals faig referència, acostumen a ser persones que busquen la polèmica per destacar o que la creen sense voler i acaben convivint amb ells sense problemes.

Jaime Gil de Biedma és un d’aquests personatges que van viure en uns moments que no els tocava i en una societat que no era la més adequada. La pel•lícula “El Cónsul de Sodoma” descobreix algunes etapes de la vida del poeta tot i que molts, els qui el van conèixer especialment, diuen que no s’ajusta massa a la realitat.

Sigui som sigui, i aquí va el motiu d’aquest post, vull recordar dues poesies de Gil de Biedma que crec, vistos aquests temps que estem vivint i per la situació que travessem, que són fetes a mida. La primera, es diu “De vita beata”, la vaig escoltar recitada per l’actriu Charo López al mític programa L’illa del tresor que presentaven Joan Barril i Joan Ollé a Canal 33. La segona l’he escoltat moltes vegades per diversos rapsodes i també la canta en Bunbury. Es diu “no volveré a ser joven”.

Pels motius que us deia abans, les comparteixo avui amb vosaltres.

 
DE VITA BEATA


En un viejo país ineficiente,

algo así como España entre dos guerras

civiles, en un pueblo junto al mar,

poseer una casa y poca hacienda

y memoria ninguna. No leer,

no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN


Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.



Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, era tan sólo

las dimensiones del teatro.



Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -