LA PAULA I EL MATEU (ENS FEM GRANS)
Escrit presentat en un concurs de narrativa curta ara fa uns mesos. Com ja
sé que no estic entre els finalistes, fet el veredicte del jurat, el publico
aquí. Espero que us agradi.
LA PAULA I EL
MATEU
Com ens tornem amb el pas dels
anys, oi? De quina forma més absurda ens transforma el temps que ens esculpeix
només la pell i ens deixa a la nostra elecció la resta. Passes els dies veient
passar les mosques o fent aprenentatge, analitzant i creixent per evitar
errades repetides o sense fer res davant dels canvis. Tu tries al camí, sempre
dur, de les decisions i la teva etapa momentània. Hi ha persones que van
endavant i altres que van enrere. I també hi ha les que es queden estancats,
immòbils i esperant que la salvació arribi amb ajuda exterior enlloc d'aplicar
remeis personals.
És el cas de la Paula i del
Mateu. Ella ha patit de valent. Incomprensions i un creixement diferent a
l'esperat pel seu entorn més immediat. S'ha tornat rebel i s'ha passat anys
provant amb diverses parelles però cap l'ha omplert del tot. Però ha decidit seguir
fent d'equilibrista en aquesta corda fluixa de les emocions que tants bons
moments li han provocat i tants danys li han regalat sense desitjar-ho.
Ell encara no ha comprés el
significat real de la seva existència. Els anys l'han afeblit i sempre han
estat les seves parelles les que han trinxat la relació. Unes per haver-se
acomodat, altres per no comprendre'l, unes quantes , moltes, per no fer-se
entendre ni entendre's a ell mateix.
La Paula i el Mateu fa uns mesos
que comparteixen un pis llogat a la part alta de la ciutat. Passen els dies
sense més problemes que gastar-ne les hores i tornar a començar la jornada
següent. Els dos saben que allò no va enlloc però s'han acostumat a viure així,
dia passat i demà ja el veurem venir. La Paula gaudeix sortint amb els amics a
sopar i el Mateu és tot un solitari que espera sempre amb plaer les estones
sense haver de parlar ni donar explicacions.
Avui el Mateu li ha plantejat a
la Paula el desig de ser pare. I ha estat en aquell moment quan ella ha vist
que allò tocava al seu final. Acostumada a solucionar els problemes de la
relació, la Paula ha pensat que el Mateu no era el pare que algun dia es
plantejaria. Viure junts està molt bé però buscar més responsabilitats ho
canvia tot. De cop i volta la Paula s'ha fet gran.
S'han assegut al menjador i ella
ha iniciat el monòleg. Li ha deixat caure que el seu desig de ser pare és lícit
però no pas amb ella. Li ha recriminat que ell aixoplugui les seves mancances i
vulgui solucionar els seus dèficits debilitant-la a ella emprant un to baix i
trist, de pidolaire emocional, enlloc de fer-se valer i intentar les possibles
millores.
I ell no ha entès res i ha tornat
als hàbits que tan la deceben a ella. Ja ha aguantat massa, pensa interiorment,
mentre el convida a disposar d'unes hores per buscar-se un nou espai on viure.
Ell segueix en posició dèbil i ella, que s'ha fet gran de cop i volta,
s'empassa la saliva i es manté forta.
Ja ha passat masses anys amb la
sensació de perdre el temps en braços propers un dia i estranys amb el pas de
les setmanes. És la reflexió d'una Paula nova, reforçada. I tot mentre ell
resta tancat a l'habitació plorant com un infant. El Mateu no ha entès el
missatge, ni el fons, ni tampoc el contingut. Molts anys fent-se el dèbil l'han
portat a un racó on ara tot se li enfonsa. La Paula sura lliure i el Mateu cau
al fons. Ella ha anat endavant i ell cap enrere.
Passats uns mesos la Paula
trobarà l'home que no buscava i que volia trobar, serà mare i seguirà creixent
feliç. El Mateu seguirà fent proves amb altres dones a les quals mostrarà la
seva principal tarja de presentació anomenada feblesa. Totes les persones es
fan grans però només unes quantes creixen.
Comentaris