MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS (1)
Estic tornant a
veure la meva pel·lícula de capçalera. Es diu Més enllà dels núvols (Al di là delle nuvole)
i la van dirigir dos dels grans, Michelangelo Antonioni i Wim Wenders. Ara la
veig en versió original. Amb el John Malkovich endinsant a l'espectador en
cadascun dels tres capítols en anglès i amb els protagonistes parlant en
italià.
Me la dosifico.
Tanta bellesa visual, gestual i, sobretot, diàlegs profunds envoltats dels seus
silencis exactes, s'ha de gaudir amb pauses.
Em quedo, en
aquesta primera entrega que tindrà la seva continuïtat, amb dues frases. La
primera la diu Malkovich dalt de l'avió, just abans del primer acte, i m'hi
sento molt identificat:
Lo más difícil es no
interesarse por nada. No leer, no distraerme con nada. Alcanzar el silencio y
la oscuridad. En la oscuridad, la realidad se ilumina. En el silencio, las
voces llegan de fuera.
I la segona arriba
en el primer acte de la pel·lícula que explica una història d'amor, certament
diferent a les habituals, entre una parella que un dia es descobreixen i només
es fan un petó. Ella marxa a una altra ciutat i ell també. I passats uns anys
es retroben i segueixen amb la passió just en el punt que l'havien deixat.
La foto del post és del moment de la conversa i la pròpia conversa és
aquesta:
Ella: Últimamente me he preguntado por qué
tengo tanta necesidad de oir palabras. Ya no se habla.
Ell: Los ojos están de moda. La palabras
verdaderas se encierran adentro.
Ella: Saca algunas fuera
Ell: Yo soy esclavo de tu silencio.
I el silenci
torna a envair l'escena i dóna el toc ideal que fa d'aquesta pel·lícula una
veritable joia. Demà us aproparé el segon capítol, les engrunes del segon acte que veuré de nou.
Comentaris