Archive for d’agost 2012

BOMBES AL CAP




M’ha commogut i molt aquesta imatge trobada casualment mentre en buscava unes altres. Aquest nen iraquià va perdre part dels seus braços per culpa d’una bomba. L’explosió també li va destrossar part de la cara. Els qui fan les guerres  i especialment aquells que les dissenyen i executen des dels despatxos en diuen “danys col·laterals”. 

La resta de mortals, amants de la pau, hi posem un altre nom però més val no dir-lo públicament. Un poble en guerra té com a principals víctimes a la població civil i els nens són sempre blancs fàcils. 

Però el que més em sobta, i d’aquí el nom d’aquest escrit, és que aquest petit innocent, tot dibuixant, plasma sobre el paper un avió que llença bombes. Us imagineu quina tristesa veure que els records i pensaments que té un nen al cap són les bombes i els avions? On hem arribat per assolir aquests nivells d’inhumanitat? Fins quan hem de permetre que el món el trenquin quatre en nom de tots? 

Per acabar, a mode de reflexió, em ve al cap una cançó de la mítica Companyia Elèctrica Dharma que va publicar a meitats dels anys noranta l’àlbum “Tifa Head” on hi havia aquesta cançó que van presentar més tard al Palau Sant Jordi. Es diu “La gent vol viure en pau” i el missatge és ben clar.  

RAS I CURT (25)

Es nota rar, estrany. És el primer cop que se li jubilen els pares. Pregunta a amics per si algú té més experiència. I no en troba cap. Pensa que, amb els anys, aprendrà com fer-ho.

DIARI DE PORTUGAL (5). SINTRA, LA MUNTANYA DELS REIS.


Quan els reis de Portugal anaven de vacances es retiraven a Sintra, una muntanya boscosa i verda que van omplir de palaus i palauets. 

Declarada Patrimoni de la Humanitat el 1995, Sintra és avui en dia un dels pols de major atracció turística per al turisme per la seva bellesa i amb l’avantatge de la seva proximitat amb Lisboa. Hi ha trens que uneixen les dues ciutats tot el dia a un preu de cinc euros el bitllet d’anada i tornada.

A Sintra hi ha els palaus de Pena, el Nacional de Sintra, el de Regaleira, el de Setéais, el de Queluz i el de Montserrate. També hi podem veure el Castelo Dos Mouros i el Convento dos Capuchos. En aquest cas, nosaltres varem visitar el Castell dels Moros i el Palau de Pena que són els dos més coneguts. L’accés al castell val set euros i el del palau se’n va als catorze però pots comprar una entrada que serveix per als dos espais i que et costa setze euros. 

El Castelo Dos Mouros és realment espectacular. Està molt ben conservat, és immens, està envoltat de pedres naturals i les vistes des de les seves torres i les muralles permeten veure tota la regió. Un exemple és la imatge que ve a continuació. 



Un equip d’arqueolegs treballa intensament en la recuperació dels espais del castell que estan en més mal estat com ara l’església que conserva al seu interior o una àrea on hi havia les sitges on guardaven el menjar fresc i fora de perills els habitants d’aquesta edificació ara fa uns segles. Les torres, tant les de defensa de les muralles com les de vigia interiors, estan en molt bon estat de conservació.

Del Palau de Pena us podria posar desenes de fotos perquè qualsevol dels seus racons, i mai millor dit, val la pena. He triat tres imatges. La primera és la que varem fer mentre pujàvem per la pendent que dóna accés a la porta principal i que ja permet endevinar la meravella que veuràs. 



La segona imatge, una nova demostració de l’art que envaeix tots els indrets i racons del palau, mostra una dels arcs d’accés al pati exterior i destaca per aquesta figura, semi mitològica al tractar-se d’un tritó, al bell mig de la imatge. 



El Palau de Pena el van començar a construir el 1836 el rei Ferran II i la reina Maria II. Avui en dia al seu interior s’hi conserven quasi intactes les seves estances, les dels dos reis, i les dels seus ajudants, salons de ball, cuina, estudis i altres espais. Hi ha tantes coses a mirar que els ulls se te’n van d’un costat a l’altre constantment. 

Està prohibit fer fotografies a l’interior de manera que la tercera imatge que us poso també és exterior, un altre exemple de la monumentalitat del Palau. 



Acabada la visita al Palau de Pena és aconsellable baixar de nou la muntanya i visitar el poble de Sintra on es pot dinar per un bon preu i comprar a les botigues. No cal que us digui que si aneu a Portugal i més concretament a Lisboa no us podeu perdre aquest petit viatge a Sintra, a un món per descobrir on el temps sembla que s’aturi per un instant. 

Amb aquest cinquè capítol del Diari de Portugal tanco aquest document que ha servit per compartir les vivències d’un servidor i l’Anna al país veí. Espero que us hagi agradat. 

Us recordo un cop més que les imatges es poden ampliar fent clic sobre elles. 

DE VITA BEATA


Veient aquesta foto m'ha vingut al cap la poesia que més m'agrada del gran poeta Jaime Gil de Biedma. Poques paraules més que les seves i la imatge per gaudir-les. 

DE VITA BEATA 

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna.

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

DIARI DE PORTUGAL (4). LISBOA PERÒ NO LA CLÀSSICA.


Aquesta és la penúltima entrega del Diari de Portugal que us vaig redactant lentament per falta de temps. L’últim capítol el dedicaré a Sintra i aquest el centro en la ciutat de Lisboa tot i que no em vull dedicar a compartir imatges dels monuments més coneguts i a comentar-los. 

Òbviament si aneu a la capital portuguesa els heu de veure, no cal que ho digui, però crec que la ciutat té altres elements a destacar. Gastronòmicament la oferta és molt variada i assequible a les butxaques de qualsevol que viatgi. La gent és simpàtica i tothom parla o entén el castellà sense problemes. A diferencia del nostre país, els cambrers i els comerciants són gent preparada pel turisme i dominen els idiomes més parlats de la terra. 

Torno al tema per parlar de la primera imatge que, aquesta si, és tot un clàssic. És el tramvia, el número 28, que s’agafa al centre i que puja fins a una zona, la del castell de Sao Jorge, del tot encantadora. És, així de fàcil explicar-ho, com un petit poble dins de la gran Lisboa. Pujar al tramvia val cinc euros per persona i sempre va atapeït fins dalt o sigui que has de fer cua i les possibilitats de fer el recorregut assegut són escasses. 

També en tramvia, però dels moderns, s’arriba  a la zona de Belém on hi ha la torre que porta el mateix nom, els pastissets que porten el mateix nom i molts dels museus de la ciutat. He de dir que un servidor va ser del tot atrevit al fer el recorregut d’anada, uns quatre quilometres, a peu. De tornada la opció va ser el tramvia que, per cert i perquè no dúia monedes per pagar els tiquets, em va sortir de franc.

En aquesta zona nosaltres varem visitar el Museo dos Coches que, tot i el nom, ensenya una amplia col·lecció de carrosses i carruatges dels segles XVII i XVIII, altres també de més antics, que utilitzaven als reis de Portugal i els ambaixadors del Sant Pare. A la foto, un exemple de les meravelles que hi ha al museu tot i que cal dir que s’hi haurien de gastar més diners en la restauració de les peces. N’hi ha una ja restaurada i la diferència amb la resta de carruatges es nota i molt. 



Una mica més enllà hi trobes el Mosteiro dos Jerónimos, una autèntica obra d’art, un edifici monumental i gegantí. Acull el Museu Arqueològic i la tomba de Vasco de Gama. Entrar al Mosteiro val set euros, has de fer cues d’una hora i més però cal dir que al final únicament pots veure el claustre. Una mica decebedor tot i que el claustre, com veieu a la imatge, és increïble.



Prop del Mosteiro dos Jerónimos hi ha el monument dels Descobridors i la famosa Torre de Belém. Acabaré amb una quarta foto d’un indret del tot desconegut quan mires els mapes. Està del tot amagat i la descoberta val molt la pena. Es tracta de la Casa do Alentejo, un edifici propietat d’una societat cultural que a més disposa de restaurant obert al públic a la primera planta. Aquesta casa té una entrada aparentment normal i està del tot dissimulada amb les altres però quan puges les escales i arribes al patí interior et quedes bocabadat. Un patí a l’estil àrab que et transporta en el temps i que t’aporta pau i calma. La imatge mostra part del racó en qüestió. 



De Lisboa us en podria dir moltes coses més però aquestes ja surten a les guies turístiques. No us deixeu en l’oblit el Museu de la Cervesa a la Praça do Comercio. Per 3,5 euros pots veure una gran col·lecció de gerres, ampolles, fotos i elements per fabricar la cervesa amb un final del tot inesperat que inclou un petit tast de la cervesa que fabriquen allí mateix. I el got de terrissa que et donen per fer el tast te’l regalen. El proper capítol estarà dedicat a Sintra. 

Com sempre, les fotos es poden ampliar fent clic sobre elles. 

ESPERANT L'ESTIU (ASPETTANDO L'ESTATE)


L’alegria del vent fa fugir els mals pensaments. I mentre les ombres se’n van els dies s’escurcen. A la nit el foc inunda la llum de tot el voltant. 

La tristesa no preval sobre mi, cantant se’m fa llunyana. Els dies s’allarguen i espero l’estiu.  Però encara que no hi siguis sempre ets amb mi. Per antigues costums, perquè et torno a veure allà on siguis.
 
Esperant l’estiu a l’ombra de l’últim sol, suspés entre dos arbres, per imaginar l’extasi dels moments d’oci vull redescobrir esperant l’estiu.

Però encara que no hi siguis sempre ets amb mi. I encara estic segur que et tornaré a veure, estiguis on estiguis. 

EN PUBLICITAT, SENZILLESA


La publicitat està de moda. I cada cop hi ha més “entesos” en la matèria. Avui en dia sembla que calgui generar anuncis complicats, amb missatges per a gent intel·ligent i culta. Hi ha empreses que opten per complicar la forma en què fan arribar el seu missatge o el seu producte. I en publicitat, com en tot a la vida, la senzillesa mana. 

Com a exemple poso tot seguit aquests quatre anuncis dels anys seixanta i setanta que evidencien que amb un lema senzill i un guió gens complicat s’arriba a tots els públics i es passa a la història de la publicitat. Espero que els anuncis us portin bons records.

COLACAO


DONUTS


CALMANTE VITAMINADO


PALOTES


PLUJA MUSICAL


No he estat mai amant dels musicals però reconec que hi ha ballarins de primera i casos excepcionals com el que toca avui. Ara que fa cent anys que va néixer el gran Gene Kelly cal recordar la seva figura i les moltes pel·lícules que va protagonitzar al seu moment. Era en una època en què els musicals estaven de moda perquè després aquest gènere va tenir un silenci a la gran pantalla fins que va retornar a la dècada dels vuitanta i noranta.  

Aprofitant que aquesta nit ha plogut a Tarragona i que la sensació de despertar-te de matinada pel soroll de la pluja ha estat molt agradable, comparteixo aquest vídeo, el més conegut del Gene Kelly 

I de pas dic: que la pluja ens xopi el cap i les idees, que ens renovi per dintre i fora, que ens faci nous a cada pas, que ens ompli del tot!

DIARI DE PORTUGAL (3). VINS D’OPORTO.


Sembla una obvietat o un tòpic però es ben cert. Els vins de Porto (porto) estan deliciosos i molt bons, són un regal per al paladar. Durant la nostra estada a la ciutat que li dóna nom a aquest interessant licor hem pogut descobrir les diferents varietats que hi ha, des del blanc per a aperitiu fins els que es prenen després dels àpats i que en són dos, el ruby i el tawny

Les bodegues de Porto estan ubicades a Vila Nova de Gaia que és un dels barris de la ciutat i que cau a l'altre costat del riu. S’han especialitzat en apropar als turistes, mitjançant visites guiades que en molts casos són molt interessants i que sempre inclouen el tast del producte, les varietats que us comento.

La principal fàbrica de Porto, i la més coneguda, és la de Sandeman. El personatge protagonista de l’empresa, emblema de la casa des dels seus inicis, és un home amb la típica capa d’estudiant portuguès i un barret espanyol. Els guies que et fan la guia per les instal·lacions de les bodegues van vestits iguals i primer et mostren la zona d’emmagatzematge del producte i posteriorment fas el tast de dues varietats d’aquesta marca. L'entrada val cinc euros per cap, tot inclòs, i val molt la pena. La imatge que ve ara és de la col·lecció d’ampolles especials amb la forma del personatge que us deia. 



Feta la visita i el tast pots comprar els vins a la seva botiga a preus assequibles. De marques de Porto n’hi ha moltes i totes tenen en comú la qualitat d’un producte que primer sortia de la ciutat en barques, pel riu Duero, via oceà atlàntic, i que ara es transporta en camions. Més que el fet que la visita sigui obligada si vas a Porto, és que cal anar-hi si vols donar-te el petit plaer de degustar aquests caldos tant deliciosos. 

Demà tocarà el quart capítol del Diari de Portugal i us parlaré de Lisboa. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -