RAR PERÒ CERT
Acabo de prendre un cafè en un bar on sempre hi ha un maniquí d'una jove rossa asseguda
en una taula i on avui hi havia també un home que parlava sol amb la cadira del davant, en una altra
taula.
I m'ha semblat estrany perquè he trobat cruel que els dos estiguessin
separats, a les dues úniques taules que té el bar, quan es podien fer companyia.
I no he entrat a jutjar la soledat de la rossa ni la companyia invisible de l’home.
Perquè sempre he pensat que tots portem un altre jo dintre nostre que surt
en algun moment de la nostra existència. El més curiós del cas és que he pensat en el
joc que ens proposa la vida. L’home tot parlant sol i la rossa demanant, amb la
mirada fixa, un instant de companyia.
Comentaris