Archive for de gener 2012

EN MI HAMBRE MANDO YO

Gran programa el de “Salvados” emès aquest passat diumenge a La Sexta tot preguntant què hem de fer amb els nostres diners. La millor part va ser el final quan el Jordi Évole entrevista a l’esciptor i economista José Luis Sampedro i aquest li parla, per posar un exemple del tema del programa, d’una frase que Salvador de Madariaga escriu en un assaig històric anomenat “España” i publicat el 1931.

Recorda Sampedro que el relat parla d’un poble on hi ha eleccions i on el cacic local va a la plaça major a repartir diners entre els pagesos a canvi del vot. Un d’ells, dels pagesos, li llença els diners a terra i li diu: En mi hambre mando yo.

Em va semblar una frase històrica que, reconec, mai havia escoltat. Crec que en aquests temps té moltes lectures diferents. Que cadascú faci la seva.

MEMÒRIA I RECORD

Sempre és d’agrair que la premsa recordi a aquelles persones que han treballat intensament per la societat i el món de la cultura. S’ha complert el setè aniversari de la mort del Jordi Bonet a qui vaig conèixer molt a fons al seu moment. Compartíem gustos musicals, de jazz sobretot, i moltes converses disteses. També hi intervenia l’amic Josep Maria “Pitus” Borràs, que ens va deixar l’any passat.

Són les sorpreses de la vida. En tot cas faig aquest escrit per recordar al Jordi i sobretot per donar les gràcies al diari Més que avui publica aquesta informació que acompanya el text. És bo, molt bo, fer memòria dels q ui han treballat pels altres. Ho deia abans i ho reitero. Gràcies al mitjà esmentat per publicar-ho i una abraçada molt forta per al Jordi, sigui on sigui, a qui no es pot oblidar mai.

COL·LECCIONANT CÀRRECS

Llegint la premsa del dia, i recordant alguna informació publicada ahir dijous, comproves fins a quin punt a alguns els encanta col•leccionar càrrecs per sortir a la foto. Sense citar escenaris ni noms, molts de vosaltres sabreu de qui parlo i a quina ciutat faig referència, comento l’actitud d’una persona que ocupa un càrrec públic que, sota el meu parer, sobra perquè no té cap importància i a més ens costa un ronyó i part de l’altre.

Com es dedica a estar a tot arreu, sempre ocupant un lloc a la junta directiva per aparentar, ara el seu càrrec públic és incompatible amb els altres vuit que ostenta a entitats de la ciutat i alguna administració. L’alcalde li va demanar ahir, un cop publicada la informació sobre la seva incompatibilitat, que dimitís.

Però ell ha plantat cara al batlle. Pot més el poder i la pasta que la coherència i la honestedat. I quan la balança es gira cap al costat del poder, que acostuma a encegar, passa el que passa i la persona emmalaltida pel poder no deixa la poltrona tot i que li mani la màxima autoritat de la ciutat.

La col•lecció de ciutadans contraris a la figura pública que representa aquest personatge, i al proper personatge, és molt nombrosa. Posats a parlar de balances si posem a un costat als partidaris i a l’altra als detractors els primers sortirien volant pel sobrepès al costat dels segons.

El proper mes de febrer serà cessat del càrrec oficialment però aquesta actitud rebel que ha assumit li dóna encara una pitjor imatge que la que ja tenia. Fa un prim favor a la ciutat i demostra fins a quin punt una persona és capaç d’intentar passar a la història com a bon ciutadà pel fet de tenir els càrrecs.

No sap però que els anònims, aquells que mai surten a la foto, són els veritables protagonistes de la vida social d’un poble o municipi. A ell ja el podrem recordar sempre per haver estat el col•leccionista de càrrecs que més fort es va agafar a la cadira. Li donem la enhorabona per aquesta demostració d’egocentrisme.

SOBRE LA LLEI DE LA TRANSPARÈNCIA

Fa uns mesos vaig començar a mirar-me els objectius d’una llei que el govern del PSOE va decidir enterrar a principis del 2011 tot i la seva importància, potser per això, per saber moltes coses que hauríem de saber i desconeixem.
Parlo de la Llei de la transparència que té com a principal objectiu que els ciutadans puguem tenir accés a informació pública. Amb aquesta llei els governs estan obligats a facilitar a qui ho demani totes aquelles dades i detalls que envolten a decisions importants en l’àmbit personal, professional i polític.
Permet saber quan cobren els nostres polítics, veure els pressupostos detallats i per partides, conèixer de veritat qui enganya en el seu currículum laboral dient que té carreres que mai ha estudiat, quins estaments i centres han estat sancionats, quins delictes prescriuen o, estudiant les dades a fons, quantes persones sobren en una administració o quines administracions no necessitem.
Fiscalitza la vida dels poders públics que hauria de ser una de les funcions de la societat ja que aquesta és la que escull a la majoria dels seus representants. Espanya és un dels cinc països de la Unió Europea que no disposa d’aquesta llei aprovada. Es sumen a la llista Malta, Xipre, Grècia i Luxemburg. Els altres estats membres sí tenen aprovada la Llei de la Transparència.
Al nostre país, queda clar el motiu del rebuig per tirar endavant aquesta normativa legal, no convé que es sàpiguen certes dades. Amb la llei podríem resoldre molts dubtes que sempre hem tingut i altres que ens han vingut al cap els darrers temps i gràcies a la crisi.
Comprovaríem que els ajuntaments han engreixat la seva nòmina de funcionaris fins arribar a xifres indignants, que alguns governs perceben uns ous desorbitats, que hi ha certs òrgans administratius que en molts casos no tenen raó d’existir però es mantenen perquè són “menjadores” dels governs de torn o, fins i tot, podríem saber quan cobren els líders sindicals que pacten els augments dels sous de tots els treballadors del país sabent que tenen les espatlles ben cobertes.
És possible que la malaltia de l’ignorant sigui ignorar la seva pròpia ignorància però també és cert que alguns prefereixen ignorar certes coses per evitar tanta indignació i viure més tranquils. En ambdós casos és bo que s’aprovi la Llei de la Transparència i tenim diverses organitzacions estatals que treballen per aconseguir-ho. Us recomano un parell de pàgines web per aconseguir més informació. La primera és de la gent d’ACCES-INFO que el passat divendres es van reunir amb l’actual govern del PP per demanar que impulsi aquesta llei. La segona web permet formular preguntes i demandes d’informació sobre temes vinculats a la Unió Europea i es diu ASK THE EU. Aquí teniu els dos enllaços.

ACCES-INFO  (link)

ASK THE EU  (link)

DE L’OMBRA AL FRIKISME , LA FAMA I DE NOU L’OMBRA

No he estat mai seguidor dels programes on apareixen personatges estranys, que s’acostumen a titllar de frikies, com a reclam i el públic es diverteix amb ells. El “Risitas” el “Cuñao”, el Carlos Jesús o la més coneguda Carmen de Mairena formen part de l’imaginari televisiu de molts programes on treure en pantalla a aquestes persones passen de ser anònimes o conegudes en els seus  cercles més propers a esdevenir patrimoni del país.
Apareixen i desapareixen com si res i ningú mai parla dels seus orígens i del seu progrés un cop perden la fama, vinculada a la gràcia que desperten entre els consumidors de la televisió brossa, i tornen a la foscor anterior.
Se les utilitza, no dic que no es deixin, i se les aparca quan convé. Parlo de tot això al conèixer la mort d’un d’aquests personatges, anomenat “Pozi”, que va descobrir el caçafrikis per excel·lència, Javier Cárdenas, llençant-lo a la fama en el programa Crónicas Marcianas.
Manuel Reyes, així es deia el personatge, va morir immers a la pobresa més absoluta, acusant al seu representant de robar-li diners, després d’haver passat per la fama i tornar a la realitat del seu món habitual. Són les misèries de la vida traduïdes en l’art de fer espectacle d’allò que hauria de tenir un tractament televisiu ben diferent.
Però els inventors dels lateshows i dels programes d’espectacles  per mantenir distreta la prole saben què vendre i com treure diners d’aquestes misèries. Acostumats a veure el millor de cada casa a programes com Gran Hermano, que enguany té com a protagonista un capellà que ja ha estat apartat del sacerdoci per l’Església Catòlica, la mateixa que no és capaç d’apartar als seus membres acusats d’abusar de menors i fer-los tocaments, hem d’anar fent zapping a gran velocitat per evitar quedar-nos enganxats a aquests continguts infames.
En Pozi era una persona i no un mico de fira del qual tothom se’n podia riure. Potser és que oblidem aquesta condició tan bàsica i formem part del circ. Potser som com ells o ells com nosaltres.  

SI HI HA LLADRES, HI HA PIRATES

La culpa de la davallada en les vendes de música al nostre país (-11%) i l’augment de les descàrregues considerades il·legals (+8%), ambdues dades pertanyen a l’any 2011, és dels impresentables vividors que s’aixopluguen en aquesta mena d’entitat que diu defensar als autors i que és integrada per velles glories musicals que han venut quatre discos, cas del “Rey del pollo frito” o que fa anys que no venen res de res. S’hi sumen els directors d’orquestra del “chim pum” i les cantautores de l’època franquista amb cognom que té nom de capital espanyola. I amb tots ells el president amb nom d’osset de peluix que cobra més que el president del govern i que la justícia hauria de posar a la garjola per desfalc.

Tots junts, amb el permís de les discogràfiques internacionals, han permès que dels 20 euros que pagues per un CD l’artista en vegi, amb molta sort, un i mig o dos (llegiu aquí). Mentre es dediquen a cobrar a tot allò que es mou ja siguin himnes de clubs de futbol, música de festa major, peces tocades a funerals o cançons que escoltem a la perruqueria, l’estat els dóna cobertura i es dedica a perseguir als antisistema que baixen música o pel·lícules a través de pàgines com Megaupload que han tancat aquest darrer cap de setmana.
És una vergonya més d’aquest món que vivim on els poderosos són els bons i les masses no tenen dret a preus assequibles i són escoltades. La prohibició dels qui veten es complementa amb el risc i l’emoció que comporta portar-los la contraria.  Lloable és la figura dels cantants que decideixen compartir la seva música de manera gratuïta o que posen els seus treballs enregistrats a preus per la majoria de butxaques. No faria falta aquest esforç si ells mateixos, els propis autors que són estafats per aquestes societats, els giressin l’esquena als qui els sagnen a diari.
Un boicot dels creadors per fer caure als qui diuen defensar-los. Us ho imagineu? Quina utopia més interessant! En dies com aquests toca aplaudir a la gent d’Anonymous que avui, per plantar cara als poderosos, han penjat tota la discografia que ha editat la multinacional Sony els darrers deu anys. Si no existissin lladres no caldrien pirates.

EL RETORN A LA RÀDIO

Era un dels meus desitjos ja fos per col·laborar o com a contertulià. Després d’haver tingut la oportunitat d’haver treballat els darrers vint anys, i algun més, als diferents mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa escrita i Internet) he tingut sempre clar que on em sentia més còmode era a la ràdio.

A la meva recent etapa participant a les tertúlies de Punto Ràdio, emissora que va tancar portes a finals de l’any passat hi he sumat des de fa un mes la meva col·laboració a la Cadena Cope, ràdio on vaig treballar des del 1992 al 1995 i on recentment m’havien convidat en diverses ocasions, per fer tot un seguit d’entrevistes amb el company Josep Maria Pagès.

És un espai coral, a dues veus, on parlem de forma distesa amb representants de la societat civil i de la classe política. S’emet els dimarts i els dimecres de set de la tarda a vuit del vespre. Es poden escoltar  a través del 1043 de l’ona mitja per Cope Reus i pel 93,5 de la FM per Cope Tarragona.
Hem començat amb bon peu. La passada setmana varem conversar amb una de les persones responsables de l’Associació Socioeducativa Joventut i Vida, entitat que coordina el Banc d’Aliments de Tarragona i que fa el seguiment i abastiment de menjar als indigents que dormen pels carrers de la ciutat. Aquesta setmana hem pogut conversar amb el Jordi Rovira, President de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, i amb l’Albert Ribot que és el President de l’Associació de Venedors del Mercat Central.
Han estat entrevistes molt interessants al tractar-se de dues temàtiques molt recurrents i importants pels tarragonins: el patrimoni i les obres del mercat.
De la conversa amb el Jordi Rovira en puc extreure que les polítiques patrimonials que du a terme l’Ajuntament de Tarragona són lluny d’apropar-se a la normalitat i a la correcció. Es cometen moltes errades amb certes actuacions de rehabilitació i conservació i també es nota una certa deixadesa per assolir objectius tan evidents com reobrir al públic la Necròpolis Paleocristiana i netejar el teatre romà que segueix estant fet un autèntic fàstic.
Amb Albert Ribot hem comprovat que la confiança dels venedors del Mercat pel que fa al compliment dels terminis de les obres reforma de l’edifici de la Plaça Corsini és quasi bé nul·la o que l’eficàcia dels diferents governs que han tingut la possibilitat de fer abans les obres deixa molt a desitjar. Dit d’una altra manera, com a conclusió, no hi ha diners per fer les obres ni visió de futur per part dels polítics per afrontar la situació.
Són realitats i veritats que dolen. És la opinió de la gent que treballa per la ciutat i la trepitja, la sent, se la fa seva. Òbviament que allò que diuen no agrada als qui manen però és aquí on rau la riquesa de la societat civil, en el fet de fiscalitzar als representants electes i recordar-los com s’han de fer les coses. I és que ja se sap que ningú neix ensenyat però en política n’hi ha que no volen aprendre.

SOBRE EL MEU NOU LLIBRE

Aquest dilluns ha estat especial. Ha arribat el meu nou llibre que he editat amb l’editorial Silva i que recull tot un seguit de pensaments sobre emocions i sentiments, amor i desamor, amistat i vivències, nostàlgies i records.

L’he fet en castellà i italià en un intent d’obrir les meves creacions al mercat potencial que pot tenir una obra d’aquestes característiques. Es diu “Aforo completo – Tutto al completo” i és el meu novè llibre que sumo als altres tres escrits com autor i els cinc on he participat com a coautor.

Aquest dimecres es posarà a la venda a diverses llibreries al preu, del tot assequible, de 10 euros. A Tarragona a La Capona, La Rambla i Adserà. A Reus es podrà comprar a partir del dijous a les llibreries Gaudí i Galatea. Ara estem buscant punts de venda a les Terres de l’Ebre i d’aquí a pocs dies sabré a quins llocs d’Itàlia es podrà comprar.

Dic això perquè la meva intenció ha estat, des d’un primer moment, presentar-lo a aquest país veí que tant m’estimo. L’amic poeta Bartolomeo Smaldone, a qui vaig conèixer gràcies a l’amiga cambrilenca Montse Mendia, és la persona que farà possible aquesta presentació.

Igualment faré diverses presentacions al nostre territori: Tarragona, Reus i Tortosa. Us avisaré dels dies, hores i llocs. També el poso a la venda per Internet per encàrrec tot enviant un correu a premsa@comunicacionavanti.com

És el tercer llibre de pensaments lleugers (el meu editor diu que és poesia) i estic content del resultat final tant pel contingut com pel continent o acabat final. El sumo als ja publicats que us indico tot seguit:

2004 Restaurantes de la Costa Dorada (coautor)
2008 La Catosfera literària (coautor)
2009 L'aigua a Tarragona. 25 anys d'Ematsa (autor)
2010 Històries de la terra (coautor)
2010 Pensaments lleugers (autor)
2010 Esperando la ausencia (autor)
2010 25è Aniversari Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona (coautor)
2011 Al quebrar la crisálida (coautor)
2012 Aforo completo /Tutto al completo (autor)

EL TURISME DE LA COSTA DAURADA: HOLA MUNDO. BIENVENIDO A WORDPRESS

Les eines de difusió del turisme són cada cop més importants. La competència és ferotge i tenir un espai web a la xarxa on es doni tota la informació i de manera fàcil és imprescindible. El viatger és cada cop més exigent i la recerca online li ha de ser senzilla, ràpida i eficaç.

A mi, amant dels viatges i tafaner professional de webs turístiques, m’encanta veure què em ven cada país, regió o ciutat a través de les seves pàgines oficials. Per això m’ha sobtat i decebut intensament comprovar els resultats de la meva ullada al turisme de la Costa Daurada.

He posat al Google la paraula clau com si fos un turista de fora: Costa Dorada.

I he anat a la web que apareix en segon lloc (la primera és d’una empresa de booking) i que és aquesta: http://www.costadaurada.org/

En aquest lloc hi surt una foto d’una pinya i un text que diu “Hola mundo. Bienvenido a Wordpress”. És una web buida, sense contingut, i que dóna una imatge pèssima. Ha estat aquí quan he pensat que el domini més lògic seria el punt com i per això he posat http://www.costadaurada.com/

Hi surt una pantalla amb la paraula “benvingut” en trenta idiomes i no hi ha res més, també està buida de contingut. I aquí decidit anar a la web de la Diputació de Tarragona i mirar si hi havia algun enllaç amb el Patronat de Turisme. A la part de baix hi ha el logo de de Costa Daurada i he fet clic a sobre per comprovar, encara més atònit i indignat, que em duia de nou al web http://www.costadaurada.org/ on ara, enlloc de la pinya, hi sortia una foto d’unes roques i de nou el missatge “Hola mundo. Bienvenido a Wordpress”.

Al final, per saber què passava, he esbrinat qui era el propietari dels dominis costadaurada.org i costadaurada.com i la sorpresa ha estat encara més grossa. Pertany a dues empreses que no tenen res a veure ni amb el patronat ni amb la Diputació.

Dit això, i fet el petit estudi de mercat, he descobert que qui busqui informació oficial de la Costa Daurada haurà de tenir molta paciència fins arribar a la web on hi ha el material oficial i que és http://www.costadaurada.info/

Si aquesta és forma de difondre la realitat del nostre territori i influir en mercats potencials que baixi Déu i ho vegi.

JA NO QUEDA PEIX PERQUÈ ES MOSSEGUI LA CUA

“Paguem als proveïdors a onze mesos vista i no tenim diners ni per passar la ITV dels vehicles municipals”. M’ho comentava ahir un polític d’un municipi de les nostres comarques tot preocupat perquè lluny de tenir la possibilitat de gestionar els recursos de la seva ciutat li ha tocat, després d’haver estat anys a l’oposició, gestionar els números vermells.

I és una autèntica llàstima la situació que s’han trobat molts equips de govern elegits a les darreres eleccions municipals al comprovar que el govern anterior vivia al dia i estirava més el braç que la màniga. Ells, els qui ara governen i abans eren oposició, ja havien advertit i denunciat el problema públicament.

Però eren altres temps. Eren èpoques de bonança i quan les vaques són magres no s’admeten actituds pessimistes per molt realistes que siguin. Quan hi ha diners i no s’acaben no es permet que algú aixequi la veu i exerceixi d’esgarriacries.

I el temps passa, ho col•loca tot al seu lloc i dóna la raó als qui van criticar però ja és massa tard perquè les culpes cauen sobre ells ara que governen i els ciutadans, que van fer orelles sordes al seu moment, no volen recordar o no recorden els missatges dels qui ara reiteren allò dit al seu moment.

La conversa amb el meu amic la puc extrapolar a qualsevol ajuntament i a altres administracions on les arques estan buides, els governs tenen els pèls de punta i els proveïdors, que són l’ase dels cops, tremolen per afrontar els deutes pendents i han d’aguantar amb paciència i indignació la mala gestió dels gestors municipals que, això si, cobren igualment a final de mes malgrat tardin mesos a pagar al altres.

No és la típica història del peix que es mossega la cua perquè al peix no li queda carn i amb l’espina tothom s’hi punxa. Ni tampoc poden pregar que Déu ens agafi confessats ja que vista la situació fa mesos que ens han donat l’extremunció.

SOBRE LA LLUM, LA FAM I LA MÀ AMIGA.

Des de fa poc col•laboro a la Cadena Cope, emissora on vaig treballar del 1992 al 1995, en unes tertúlies i entrevistes que aprofundeixen a fons amb els personatges convidats. Tornar a tenir un micròfon davant és un plaer i compartir estones amb els protagonistes que passen pels estudis d’aquesta ràdio no té preu (i de fet no cobro).

Aquest dimarts hem parlat amb l’Encarna que és una de les persones que formen part de l’Associació Joventut i Vida. Tenen diverses línies de treball obertes i entre elles són els responsables de repartir menjar entre les persones i famílies necessitades d’una part de Tarragona. Fan el repartiment al barri de Bonavista i són 41 voluntaris. Reben el menjar del Banc d’Aliments o del Mercat del Camp, el posen en bosses i les entreguen a les persones que tenen a la llista.

Fa tres anys abastien a 30 persones i ara donen cobertura alimentària a 144 persones. Passen dies i hores fent aquesta tasca de manera gratuïta i sempre amb el somriure a la cara. També porten sopa i entrepans als indigents que malviuen als carrers de la ciutat. Realitzen, resumint, una feina que haurien d’afrontar les administracions. El cas, i del tema n’havia parlat en un altre post en aquest blog, és que fa deu anys que duen a terme aquestes tasques i no tenen llum.

La que tenen els hi subministra un grup electrogen que han de pagar de la seva butxaca perquè, tot i les nombroses mantingudes amb l’Ajuntament de Tarragona, han rebut sempre promeses incomplertes i paraules buides. És una autentica vergonya que passi això i que cap dels polítics de govern de torn hagin estat capaços d’ajudar mínimament a aquesta entitat.

Cadascú recull allò que sembra i troba pel camí la recompensa d’allò que ha fet. Que segueixin fent cas omís dels voluntaris com l’Encarna. Ells es posen en evidencia i no aconseguiran acabar amb el voluntariat, ni amb les ganes, ni amb aquest do que tenen i que passa per treballar pels altres sense demanar res a canvi.

Quan un pensa en certs polítics fa seva aquella frase que diu: si busques una mà amiga mira sota el teu braç.

Més informació: web de l'Associació Socioeducativa Joventut i Vida. LINK

112: N’HI VAN 2 PERÒ N’HI CABEN 80


Ball de xifres inexplicables en temps de crisi on les administracions retallen segons la conveniència. L’Ajuntament de Tarragona ha anunciat que reduirà a la meitat la seva aportació als col•lectius comercials i associacions de veïns de la ciutat però mantindrà operativa una de les “menjadores oficials” on s’hi col•loquen amics o s’aprofiten per retornar favors que es deuen. La figura del Síndic de Greuges que costa als tarragonins un ull de la cara i mig ronyó costarà 150.000 euros el proper any. Han reduït 26.000 euros en aquesta partida que sobra del tot però fan la gran retallada als qui dinamitzen els barris i el comerç. Curiós.

La noticia m’ha fet pensar en les obres pendents i les que estan enllestides i funcionen a mig gas. La presó de Tarragona continua aturada perquè els qui governaven van tenir la mateixa previsió financera al mateix lloc on les abelles tenen la gràcia. Les obres a mig gas encara indignen més. La foto que us poso la vaig fer fa ben poc al centre d’emergències del 112 ubicat prop de l’autovia de Tarragona-Reus.

Vaig sortir sense entendre res al comprovar que havien construït un edifici deu vegades més gran del que tocava. A les sales d’operació dels cossos de sanitat, bombers o mossos d’esquadra hi ha taules, cadires i ordinadors per donar i per vendre. Em deien que en casos extrems poden treballar al mateix moment set o vuit persones però hi ha espai per vuitanta operadors. La imatge ho diu tot. Mireu la gent que hi ha (podeu ampliar-la). No és cap muntatge i cada dia hi ha el mateix ritme. Quina vergonya!

Un altre escàndol és el de l’hospital de Reus, un altre monstre de la construcció que funciona a mig gas perquè la meitat de l’edifici està buit. A qui se li va ocórrer plantar aquest megaedifici al mig d’aquell descampat? Feia falta gastar-se tants diners? De nou, quina vergonya!

Podríem seguir repassant instal•lacions obsoletes, tancades per falta de pressupost, pendents de construcció pel mateix motiu o que van nàixer amb mal peu i ara no caminen com toca. És l’exemple de les coses mal fetes. Com l’aparcament de Jaume I, com el retard de les obres del Mercat Central, com les especulacions al voltant de l’edifici del Port o a la zona que envolta el camp del Nàstic. Ball de xifres per un carnaval anomenat política on ningú regna però tothom porta disfressa.

ELS BONS PROPÒSITS

Es fan sempre al canviar d'any i sovint acaben sent, com indica la paraula, únicament bons propòsits que es tradueixen en no res. Per això enguany no en faré i viuré de les realitats. Serà un any important per a mi a nivell empresarial i encara més a nivell particular, com a escriptor, tenint en compte les perspectives reals.

Aquesta setmana tindré ja el meu nou llibre "Aforo completo" a les mans i a finals d'aquest mes, com a molt a principis del febrer, el presentaré primer a Itàlia i posteriorment a les nostres terres. Aquesta setmana també es produirà un altre canvi a la meva vida diària però aquest encara no el vull comentar. La resta de l'any serà interessant perquè estic enllestint més creacions literàries que acabaran convertint-se en nous llibres. També serà l'any en què faré una important incursió en l'àmbit musical però tranquils tots que no vol dir pas que em posi a cantar. Ja donaré detalls.

Els altres reptes són tots vinculats al món de la comunicació al qual em dedico, aquest any serà l'aniversari, fa quasi 25 anys si tinc en compte les meves primeres col·laboracions a la mítica Ràdio Music Club (Punt Sis Camp avui en dia).

I pel camí aniran arribant altres moments inesperats que s'afrontaran amb calma i alegria en cas que siguin bons i també amb calma però amb resignació quan siguin menys agradables. Quin millor propòsit es pot tenir que eliminar problemes i aconseguir-ho?

Temps al temps i a veure-les venir. Molt bon any a tots i totes.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -