Archive for d’abril 2013

DIARI DE LES AMÈRIQUES (13) FLORS FREGIDES I UNA CAMPANYA ELECTORAL


De les moltes varietats gastronòmiques assaborides aquests dies a El Salvador, i que passen pel ceviche, las pupusas, els tamales, las frijoladas, las tortitas, las bocas, el peix gegant fregit, les ostres del pacífic i desenes de plats més, faltava tastar les "flores de Izote" que, com el seu nom indica, són flors que es mengen. Primer es separa la flor de la resta, després es bull i més tard es fregeix. A la primera imatge d'avui, la flor en qüestió. 

Realment sortir fora i estar disposat a provar-ho tot és la millor opció. Mai has de tancar portes a nous gustos si vols que et sorprenguin. I avui, ves per on, ens han sorprès amb aquestes flors. Abans de degustar-les he tingut una molt bona experiència visitant la seu de campanya del principal partit que es presenta a les eleccions presidencials de El Salvador. 

I ha estat realment agradable conèixer com treballen les desenes de persones que fan el seguiment dels candidats. Hi ha sales de producció on es munten els vídeos amb els missatges electorals, altres on es dediquen a fer el seguiment de tot allò que diuen les televisions, una sala dedicada exclusivament a observar i interactuar amb les xarxes socials i també un espai on es pensen els lemes i els missatges que es faran arribar a la població. I també la sala de reunions de l'equip de treball dels candidats on es planifica el dia a dia i el dia desprès. 

Com a persona interessada en aquest tema., i com a periodista especialitzat en màrqueting electoral i de campanya, ha estat una molt bona experiència que calia viure. Avui no explico massa cosa més. Seguim aquí, a Santa Tecla, visitant ciutats properes i a la seva gent.

La segona imatge del dia és la d'un nen que varem trobar abans d'ahir quan baixàvem de veure el cràter del volcà San Salvador.  Em va fer gràcia perquè es mirava amb atenció les pedres volcàniques que hi ha a la zona i perquè duia un pentinat diferent que el feia més graciós. 

El nen em va cridar un moment tot dient-me: 

Señor, Señor, ¿ha visto que poco pesa esta piedra? La he descubierto yo.

I vaig veure que duia una pedra a la mà i una pinya a l'altre. Vaig pensar en la innocència, sempre bona, dels infants que no paren de sorprendre'ns mai per un o altre motiu. I tampoc ha de ser un gran motiu el de la sorpresa. 

Els petits detalls són els que importen i un nen descobrint i desafiant la nova llei de la gravetat amb una pinya i una roca volcànica és l'exemple més clar.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (12): TEMPS LLIURE I CALMA


Ara que hem enllestit la feina i que ens queden uns dies lliures abans de tornar a casa, malgrat aquest concepte de casa es fa estrany quan ets en un lloc on t'hi has adaptat des del primera dia i on hi vius com un ciutadà local més, tenim temps per la calma i per a descobrir racons verges als nostres ulls fins el moment. La primera imatge que comparteixo és el símbol de la feina ben feta i de l'agraïment. 

Aquest matí, al mercadet local, m'han envaït els colors de les fruites tropicals que venen a peu de carrer i els aromes, ara a llegums i després a carn, a pupusas i tortitas, que et serveixen a l'instant en un espai no massa net però ple de persones que segueixen repartint amabilitat. No es pot triar però una mirada neta dissimula millor la resta de l'espai o paisatge més proper on t'hi acomodes. 

El cafè l'hem fet, repetint visita a la zona però no al mateix mirador, al peu del volcà, a El Boquerón. L'espai és senzill però les vistes, amb la ciutat al fons en un costat i el bosc dens i verdós a l'altre, donen la riquesa necessària al moment. La varietat de cafès de El Salvador, un dels majors productors del món, dificulta la tria però avui he optat per un Chalatenango que té un gust intens i un sabor volcànic, per la proximitat a l'espai magmàtic on el cultiven,  que et deixa una sensació agradable al paladar durant hores. La segona imatge del dia és del volcà. 

Ara que són les set de la tarda, hora local perquè a Espanya són les tres de la matinada, toca sortir a viure l'ambient del Paseo del Carmen. Tot és ple de petits negocis de restauració i locals musicals i el carrer es talla a la circulació de vehicles i s'omple de petites parades que venen menjar i begudes típiques, com el ponche casolà que ressuscita un mort, o productes artesans com ara polseres, arracades i anells o penjolls plens de colors. 

Prendre una Pilsener, cervesa local que costa 1,25 dòlars, i acompanyar-la d'un bon tamal o un ceviche per acabar bevent un mojito, a 2,5 dòlars la unitat, és un dels moments del dia. A cada local hi ha música de cantautor en directe a i a les terrasses s'hi ajunten colles d'amics i un d'ells sempre porta una guitarra i canten plegats. Unir-se a ells, i més que et conviden a anar la seva taula, és habitual, necessari i agradable. La tercera imatge és del Paseo del Carmen aquesta nit passada. 

I dit això, marxo a fer aquest exercici. Passejar per les paradetes i sopar en una de les terrasses. Avui he quedat amb uns amics que vaig conèixer ahir a la nit i que em van assegurar que aquesta nit tocarien alguna peça del Joaquin Sabina. I jo els vaig prometre que la cantaria amb ells. Si voleu venir ens trobareu al Bar La Eskina i avui la promoció del dia són tres mojitos per 5 dòlars. Haurem d'aprofitar-la, oi?


DIARI DE LES AMÈRIQUES (11): EMOCIONS QUE M'ESPERAVEN



Els dies són generosos pel que fa a vivències aquí a Santa Tecla. A part de tot allò que aprenc i em nodreix amb les persones que hem convidat a l'Encuentro de Escritores, que hem clausurat amb un èxit rotund fa una horeta (mireu la foto), hi sumo un llistat d'altres persones que estic coneixent per motius no previstos i ben diversos.

Ahir se'm va apropar un home que havia escoltat que jo venia de Tarragona. Se'n va cap als 80 anys i és elegant però senzill vestint. Té una mirada dolça, un to de veu suau i la educació necessària, que és molta, per escoltar en calma i parlar quan toca. Es diu José Domingo Chavez i va ser alcalde de Santa Tecla entre els anys 1970 i 1974. 

Va tenir la oportunitat de viatjar a Tarragona en aquella època en dues ocasions i en les dues va iniciar les converses per aconseguir que la ciutat bimil·lenària s'agermanés amb el municipi salvadoreny. No ho va aconseguir però ha estat guardant tota la documentació dels seus dos viatges aquests últims quaranta anys. Em deia que estava convençut que algun dia, que no sabia quan arribaria, vindria la persona adequada per parlar del tema i mostrar els seus records, compartir-los. I també diu que la persona sóc jo.

Vaig quedar amb ell aquest matí, horari de El Salvador, i he assistit a la cita, al Palacio de las Artes y la Cultura, amb moltes ganes. M'ha mostrat la documentació i li he fet una entrevista de quasi una hora de durada que he enregistrat. M'he compromès a publicar la nostra conversa a algun diari o, en cas que no interessi, al meu blog. I com ja em coneixeu, sabeu que ho faré. Li he comentat que l'alcalde Vilar, que ocupava el càrrec quan ell, el José Domingo era també alcalde, va morir fa un mes. I ha plorat una bona estona sense poder parlar. He respectat el sentiment i ho ha agraït mentre es disculpava per haver plorat.

Acabada l'entrevista m'ha dit que es volia fer una foto (mireu-la) amb els tres llibres més importants que té ara mateix. Un és un llibret sobre Tarragona que li van regalar l'any 1972. L'altre és un llibre sobre la història de Tarragona que va comprar ell. El tercer llibre és Aforo Completo, el meu llibre, que ahir va aconseguir a la presentació que vaig fer en el marc del Encuentro de Escritores. M'ha emocionat, i ho dic sincerament, aquest gest. A la imatge, els ensenya.

I ara, tot venint de la Plaza de la Musica on hem fet el concert de cloenda, m'ha succeït un altre moment que m'ha tocat la fibra i m'ha generat molta tendresa. De sobte algú m'ha tocat l'esquena i he sentit una veu infantil que, tot volent-me espantar amablement, em deia: Buuu.

Era una nena petita. Ven roses a un dolar i m`ha dit si en volia una. Li he donat el dolar, he triat la rosa i li he donat a ella mateixa. I ella m'ha regalat un somriure que no té preu. I m'ha preguntat d'on era jo. I mentre es mirava la càmera de fotos que jo duia penjada m'ha preguntat si la podia portar a ella amb mi cap a Espanya. I jo, que m'he quedat bastant descol·locat imaginant com deuen viure a casa seva en una ciutat on encara hi ha zones molt pobres i amb families que tiren endavant també els nens, li he dit que SI, que la podia prendre amb mi però dins de la càmera. I ens hem fet aquesta foto que també comparteixo amb vosaltres. 

En situacions com aquestes es referma una frase que vaig escoltar una vegada i en la que sempre he cregut: totes les coses importants de la vida no són coses

D'aquí a uns dies el José Domingo seguirà a Santa Tecla fent la seva vida diària que passa per anar a la biblioteca a llegir i ajudar al seu fill que fa poc que ha obert una consulta medica esportiva. Mentre, la nena seguirà matinant pels carrers i el Paseo del Carmen venent roses a un dolar. I jo seré de nou a Tarragona però els duré al cor per sempre i a la càmera per quan vulgui remirar unes emocions que surten soles i que eren aquí, a El Salvador, esperant-me per viure-les.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (10): UN BOSC DE SENSACIONS


El so de la selva, amb els ocells xiulant als arbres i els arbres saludant al vent. El so sempre salvatge, imprevist potser sovint, de la natura que es reinventa a cada moment. Aigua, llum, bosc, tròpic... 

És el paisatge del disc "Simbiosis" que ens ha presentat aquest vespre, hora a El Salvador, el músic Manuel Obregón en l'acte principal del VI Encuentro de Escritores que estem celebrant a Santa Tecla.

El Manuel, a més de músic, és el Ministre de Cultura de Costa Rica. Però això queda en un segon terme en una persona propera i senzilla com ell. Un piano de cua i un vídeo amb els detalls de la natura que us he explicat han posat les emocions a la nit, única en molts sentits, que hem gaudit i que serà irrepetible. Em guardo dues petites gravacions del concert per a una persona molt especial. 

Aquí tot és ple de complicitats com la imatge que encapçala aquest post, captada sense saber-ho els protagonistes, tot demostrant que hi ha persones amb les que sempre hi tindràs empatia i amistat. Som la Raquel i jo. 

La segona imatge també té la seva importància. Està feta al final del la presentació del llibre "Aforo Completo" que he fet avui al Palacio de las Artes y la Cultura de Santa Tecla. Un públic molt nombrós i atent ha escoltat la lectura de poesies de set autors de quatre països (Espanya, Mèxic, El Salvador i Guatemala) que ens hem despullat un cop més. 

He atès al senyor que us comentava ahir, aquell que va venir a demanar-me que llegís les seves poesies, dedicades a la seva dona i els fills que van morir quan el terratrèmol de Santa Tecla del 2001, i li he dit la veritat, amb la màxima sinceritat. Crec que, deixant a banda la qualitat literària de l'obra i les formes emprades a nivell lingüístic, ha de donar a conèixer els seus textos perquè són història viva dels seus fets i les seves emocions. Ha estat content d'escoltar la meva opinió i faré tot allò que estigui a les meves mans per aconseguir que els seus poemes es publiquin.

Aquest dissabte, a dos quarts de dotze del mati, tinc hora amb una altra persona que m'ha vingut a cercar avui. Va ser alcalde de Santa Tecla fa quaranta anys i va venir a Tarragona de visita. Guarda tots els documents i m'he compromès, per plaer personal i perquè s'ho mereix, a entrevistar-lo. Ja us informaré.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (9): LA RIQUESA DE COMPARTIR, EL VALOR DE VIURE


Acabo d'arribar del sopar que hem fet després de la inauguració del VI Encuentro de Escritores por la Tierra a Santa Tecla. Compartir taula amb escriptors i artistes de Xile, El Salvador, Mèxic, Costa Rica, Guatemala i Hondures ha estat un d'aquells moments únics. El temps passa volant perquè ets feliç i t'esvaeixes del tot del moment. 

Entres en un estat relaxo i et dediques a parlar i escoltar, percebre nous coneixements i compartir els teus. I amb la màxima igualtat i sense rivalitats. La riquesa personal que et generen trobades com aquestes, que ja havia viscut anteriorment tot i que no amb l'empatia  que hi ha hagut avui, et fa reflexionar en molts sentits. 

Abans del sopar s'ha inaugurat l'Encuentro. Tot ha anat de primera. El Palacio de la Cultura y las Artes de Santa Tecla s'ha omplert amb ciutadans interessats en saber què fem i farem aquestes tres dies. La exposició que jo havia de presentar sobre el company, amic, i fotògraf Enric Leor l'hem hagut de posposar per demà per falta de temps.  I en certa manera és millor perquè demà ja serà aquí el Ministre de Cultura de Costa Rica i podrà gaudir de l'acte. 

Avui, com cada dia, m'enduc una experiència diferent de la jornada. Un home d'uns cinquanta anys nascut a Santa Tecla se m'ha apropat. M'ha comentat que fa anys que està fent poesies però té la por que allò que escriu no agradi. I ho vol compartir. És un home senzill. Va perdre la seva dona i els seus dos fills al terratrèmol que va patir la ciutat l'any 2001. M'ha demanat si puc quedar amb ell un moment i llegir les seves poesies per dir-li què en penso. Hem quedat avui mateix a dos quarts de cinc de la tarda. Serà un plaer atendre'l, parlar i saber què pensa de la vida i com veu aquest món a través de les seves paraules escrites però sobretot en persona. 

La tertúlia del sopar s'ha prolongat fins ara, les dues de la matinada a El Salvador, o sigui que d'aquí a cinc hores toca llevar-se de nou i afrontar el dia. Però com sempre dic, si allò que fas ho fas a gust, no és pas cap penitència ni càstig. O sigui que tornarem de nou al plaer de viure o, més ben dit, seguirem endinsats en ell.

La foto que acompanya el post me l'han fet amb les fotos de l'Enric Leor com a escenari principal.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (8): LLUNY PERÒ A PROP



Serà un escrit breu perquè és per compartir aquesta imatge que l'acompanya i que podeu ampliar. És l'especial de Sant Jordi que publica aquesta setmana el diari Noticies TGN en la seva edició de paper. És un goig veure, a 10.000 quilometres de casa, que et mantens viu a la teva ciutat. Entre els llibres que han destacat hi ha "Agricultura Mental". Gràcies als companys del TGN per la difusió d'aquesta obra.

Avui, parlant del tema literari, inicio una ronda d'entrevistes a alguns mitjans salvadorencs per parlar de la presentació d'Aforo Completo que faré aquest divendres a les cinc de la tarda al Palacio de la Cultura de Santa Tecla, conjuntament amb José Luis Rivas, Jorge Lemus o Giovanna Mazotti entre altres, en el marc del VI Encuentro de Escrirtores por la Tierra.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (7): FOTOGRAFIA, FOTÒGRAFS, FOTOS


Ja havia avisat que avui parlaria del tema imatges, fotos i fotògrafs. Perquè queden només 24 hores per començar el VI Encuentro de Escritores por la Tierra a Santa Tecla, El Salvador. Després de mesos de molta feina, unes últimes setmanes atrafegades i uns últims dies d'infart per la feina a realitzar, arriba el gran moment. 

A dos quarts de sis de la tarda, hora salvadorenya, s'iniciarà l'acte oficial d'obertura d'aquest esdeveniment i posteriorment, a les set de la tarda, es presentarà l'exposició "Encuentros con Enric", una mostra d'imatges dels altres cinc encuentros de escritores que a més està dedicada a un gran fotògraf, i amic personal, que ens va deixar fa pocs mesos, l'Enric Leor. 

Nascut a Tarragona, l'Enric va iniciar la seva trajectòria a la ciutat i va fer-se un nom arreu d'Espanya fotografiant artistes i personatges famosos del nostre país. Posteriorment se'n va anar a Nicaragua on va ser professor de fotografia i on va viure fins el final. 

A mi em toca un paper important en aquesta inauguració de la seva exposició, que comptarà amb la presència de la seva vídua, perquè he de dir unes paraules en nom de tots els companys de la Red Internacional de Escritores por la Tierra. Parlaré de les meves vivències amb ell i de la importància que tenen les imatges com a documents històrics que són i que permeten que la memòria col·lectiva es mantingui viva.

Crec que Tarragona ha donat grans fotògrafs, i els segueix donant, com l'Enric Leor. Entre els que destaco hi ha l'Andrea Eidenhammer, el Rogelio Portal, el Pep Escoda, la Roser Sans, la Olivia Molet, el Pere Toda, El Lluis Milian, el Tjerk Van Der Meulen, el José Carlos León o el Marc Gavaldà. Són gent que viu de les imatges i, sobretot, per les imatges que fan, que saben percebre petits detalls que no veiem amb els ulls i que ens passen desapercebuts. 

Les fotografies són molt importants a les nostres vides. Tant aviat hi són com desapareixen i aquesta és una virtut que tenen. Algunes imatges les dus sempre i acostumen a ser les més especials. Jo, i aquí us faré una confessió, duc una petita foto emmarcada, la del meu germà Carles, als viatges importants que faig. Me la vaig endur al viatge a El Cairo i la torno a portar ara a les Amèriques. Sempre en viatges importants que sé que recordaré i seran en tot moment imprescindibles a la meva memòria.

D'alguna manera sé que portant la seva foto el tinc a ell més a prop i que de pas, i d'alguna manera que no sé ni vull explicar, li permeto veure aquells racons del món que ell no va poder veure mentre vivia. Una imatge val molt. Fa companyia i aporta records, alimenta emocions i regala sentiments. No es pot demanar més.  
  
Avui el post s'acompanya de dues imatges fetes fa poques hores. Una a la televisió Canal 10 de San Salvador i l'altra al Paseo del Carmen on els treballadors de l'Ajuntament de Santa Tecla ja han començat a penjar les lones , pancartes i cartells del VI Encuentro de Escritores. Espero que us agradin.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (6): CONCLUSIONS EN HORES DE CALMA


De conèixer nous indrets on no havies estat mai n'aprens moltes coses. A part dels hàbits, costums, tradicions o la pròpia gastronomia, veus com viuen la vida i com la pensen altres persones que sempre tens lluny i són properes, veïnes, per uns dies. 

On sóc ara, per exemple, tinc la possibilitat de parlar amb els botiguers i cambrers de les botigues on tafanejo o els restaurants on menjo. També parlo amb funcionaris de l'Ajuntament, xofers dels polítics i els seus escortes o amb els propis polítics i altres alts càrrecs amb els qui ens reunim aquests dies. 

Fa un parell de dies, el diumenge al camp de futbol del Alianza, conversava amb un nen que venia bufandes de l'equip local. Nosaltres havíem anat al camp a animar al Santa Tecla que actuava com a visitant.  

Li vaig fer entendre al nen que no podia comprar-li la bufanda però li vaig pagar els 4 dòlars que és al preu que les venia. Perquè ell, el nen que tenia com uns nou anys tot i que parlava com si en tingués el doble, em va explicar que amb el que guanya venent les bufandes està estalviant per comprar-se una bicicleta. No la vol per sortir al carrer a jugar. La necessita per ajudar a casa quan toca fer la compra, perquè té la mare malalta al llit, o per dur als seus germans petits a escola.

La sorpresa, impactant fins i tot, va ser quan em va dir: 

- ¿Solo me faltan 20 dolares para conseguir el dinero? ¿Sabes cómo los conseguiré? Teniendo fe en Dios.

La resposta em va deixar sorprès i, tot i que no crec en Déu, em va tocar el fons de la meva ànima. El nen va tornar deu minuts després i va insistir que em quedés la bufanda, que me la regalava igualment, perquè ell volia, tot i que jo li havia dit que la poses a la venda i es quedés igualment els diners. D'aquest moment  i del gest del nen n'he tret conclusions personals que em guardo. 

Us en explico una més. Aquest migdia ens hem entrevistat amb la Ministra de Cultura de El Salvador, Margarita Granadino. M'ha deixat també molt sorprès veure una persona que ocupa un càrrec tant alt apropar-se a nosaltres amb tanta senzillesa i proximitat. 

Acostumats que a Espanya molts polítics es creuen Déus, és xocant comprovar com aquesta dona se'ns ha posat a la butxaca parlant de les seves polítiques adreçades a l'educació dels nens i als joves, i també a la gent gran, en matèria educativa. La trobada que estava prevista en trenta minuts s'ha prolongat dues hores i em quedo amb una frase de la Ministra que no té pèrdua:

- Sóc aquí de manera temporal. Aquesta feina és transitòria i no vull ocupar el càrrec més temps quan acabi el mandat. És un treball com un altre en bé del poble.

De ben segur que d'aquesta vocació de servei que té ella al nostre país en faríem un acudit dolent. Del contingut de la conversa n'he tret altres conclusions que també em guardo. 

I tot això ha passat mentre vosaltres, lectors del bloc, estàveu vivint la Diada de Sant Jordi, el dia de la rosa i els llibres. Com a la majoria ja us conec m'he permès enguany el petit luxe de desaparèixer de la ciutat i, com deia al començar, parlar amb aquests nous veïns temporals. Demà dimecres parlaré de fotografia, de bons fotògrafs i d'una foto que m'acompanya en aquest viatge. 

La foto que comparteixo avui amb vosaltres la trobareu rara, poc atractiva. L'he fet al Palacio de la Cultura y las Artes de Santa Tecla. És un treballador pintant una columna del Palau, un espai que repinten cada setmana i que és l'únic element patrimonial que va quedar sencer a la ciutat el dia del terratrèmol del 2001. Però també simbolitza la importància de mantenir el nostre cos i la nostra ànima, el nostre estat personal, dret i ben cuidat. Hem de ser els propis pintors dels nostres moments, de la nostra història que fem dia a dia.  

DIARI DE LES AMÈRIQUES (5): SANT JORDI A SANTA TECLA


Quan escric aquestes línies a Catalunya ja és Sant Jordi però a Santa Tecla són dos quarts de set de la tarda. És una situació estranya però també agradable. 

Aquests dies hi ha una desena de persones a Santa Tecla, El Salvador, que tenen a les seves mans un exemplar del llibre Aforo Completo. A partir del dimecres, que és quan arriba el gruix de convidats i participants al Encuentro de Escritores por la Tierra, seran més els lectors de l'obra.

De moment, els qui l'han llegit han fet unes crítiques excepcionals sobre el llibre i això satisfà. Com també el fet de dir-vos, avui que és Sant Jordi, que us recomano comprar el meu últim llibre "Agricultura Mental" perquè em comenten des de l'editorial que és a punt d'esgotar-se i que en queden molt pocs exemplars d'aquesta primera edició.

Em sap greu no haver estar avui a Tarragona perquè enguany m'havien convidat en una de les llibreries de la Rambla Nova a signar exemplars dels meus llibres. Però per altra part, la oportunitat de ser lluny de casa també és enriquidora perquè és una experiència i a la vida li posem més vida coneixent noves persones, ciutats i paisatges. 

Aquí, a les Amèriques, no tinc massa cosa més a explicar perquè avui ha estat una jornada de treball molt intens. Demà al matí presentem l'esdeveniment que estem organitzant a tota la premsa estatal i llimar els últims serrells previs ha estat una autèntica feinada tot i que engrescadora. 

La foto que acompanya avui el post, i com és el Dia del Llibre i la Rosa, l'he escollit de manera especial. És, bàsicament, una imatge de lletres. Algunes, les dels diaris caduquen, i altres, les dels llibres, poden romandre fresques molt més temps.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (4): EL PACÍFIC, EL MENJAR I EL FUTBOL


Acabo d'arribar de sopar pupusas, unes truites de blat fetes a mà que van plenes de formatge, frijoles o altres elements, i he pensat que seria un bon moment per parlar de la gastronomia degustada fins ara a El Salvador. 

A part dels tacos i els nachos, invents exportats de Méxic, i altres moltes combinacions similars, a aquest país hi ha molt bon menjar i especialment molt bon peix i marisc. 

Aquest migdia hem dinat davant de l'Oceà Pacífic, en un restaurant davant de la platja, i hem pogut gaudir de les ostres de la zona, les millors que he tastat mai, i d'un peix immens, més d'un quilo de pes, semblant a una turbina que et serveixen ben cruixent i es menja amb els dits. Ho hem rematat amb un bon ceviche, peix marinat amb verdures, i una paleta, un gelat completament natural amb mil gustos diferents per escollir. 


El peix provenia del Puerto de La Libertad on hem anat de visita. Com no tenen moll on ancorar les barques de pesca, les pugen amb una corriola fins l'espigó, com veureu a la foto, i allí els pescadors descarreguen les captures que es venen a pocs metres.
Per beure s'utilitza quasi be sempre la cervesa, perquè el vi és xilè o argentí i surt més car, tot i que les menges es poden acompanyar també amb mojitos, roms o whiskys. Entre el dinar i el sopar ham assistit al camp de futbol del Alianza, equip de San Salvador (capital del país) que milita a la primera divisió i que avui es jugava mantenir el liderat amb el segon classificat, justament el Santa Tecla a qui hem animat sense parar. Al final, empat a zero. 

Ara,quan escric aquestes línies, són dos quarts de dotze de la nit a Santa Tecla, dos quarts de vuit del matí a Espanya, i d'aquí a set hores m'he de llevar per anar a l'Ajuntament on ens espera una reunió important per parlar del Encuentro de Escritores por la Tierra que inaugurarem el proper dijous. Seguirem parlant. 

Acompanyen el post algunes de les fotos que he fet avui i que estan relacionades amb el tema que us he parlat: gastronomia i oceà pacífic.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (3): UN MIRADOR, LA CALMA I BONA GENT



Hi ha un racó que es diu "La cordillera del Bálsamo" a les afores de la ciutat de Santa Tecla que esdevé un autèntic paradís per la persona i l'ànima. Com indica el seu nom, la teva estada en aquest espai, des d'on es divisen les muntanyes verdoses i la selva salvadorenya sempre i quan no hi hagi boira com avui, es converteix en un moment de reflexió profunda, un diàleg interior que sempre és necessari i que et fa arribar a moltes conclusions en poc temps. 

La pujada cap a aquest espai, lenta per les carreteres estretes i la distància que separa el nucli de la ciutat de la zona quasi amazònica, val molt la pena i es converteix en un regal. I és aquí on he tret algunes conclusions vitals sobre la meva persona que em guardo per a mi. Altres les compartiré amb les persones que toca. 

Avui ha estat una jornada molt intensa per les reunions mantingudes amb tècnics de l'Ajuntament de Santa Tecla i pel fet que s'hi suma el cansament d'aquests primers dies de treball i, especialment, el famós jet lag que et manté desubicat i trastornat fins que no t'acostumes al canvi. 

Però malgrat tot ha valgut molt la pena viure aquest dia que hem rematat amb un sopar a casa de l'alcalde, amb la seva dona i els seus escortes, i amb un passeig pel Paseo del Carmen que és un vial llarg ple d'establiments de restauració, musicals i d'artesania local. A Santa Tecla la nit es viu intensament, el tema gastronòmic és molt important i l'aposta pels artesans, amb polítiques molt encertades que estic anotant, és clara i diferenciadora. 

Aquest diumenge anirem a la platja a veure d'a prop l'oceà pacífic i a la tarda assistirem al partit de futbol de la primera divisió de El Salvador que enfrontarà al primer i segon classificat: l'Alianza i el Santa Tecla. Demà dilluns tocarà seguint treballant intensament.

La foto que acompanya el post és una de les vistes del Mirador de la Giralda, el racó especial que us deia que convida a la reflexió i que és al final del camí de la Cordillera del Bálsamo. La imatge la dedico especialment a una persona que sé que aquí, a tocar del cel i els núvols, hi tindria el seu espai ideal.    

DIARI DE LES AMÈRIQUES (2): RENÈIXER DE LES CENDRES


Preparar un esdeveniment internacional com l'Encuentro de Escritores por la Tierra, que es farà la propera setmana a Santa Tecla, municipi de El Salvador amb 140.000 habitants, és una fita important. Ho és quan formes part de l'equip que els últims mesos ha treballat per elaborar una programació útil i interessant per a tothom.

Perquè apropar la cultura al poble és sempre imprescindible, sobretot quan reuneixes en un sol espai a primeres espases de la literatura mundial i representants de molts altres sectors de la cultura i la societat, per tirar endavant un espectacle de diversitat com el què viure Santa Tecla.

Aquesta localitat va quedar quasi completament soterrada pel terratrèmol del 2001 que va deixar més de 1.200 morts i més tard, quan intentava refer-se en els seus mínims, va patir els efectes de l'huracà Mitch. Ha estat un exemple constant de superació en un país marcat per la inseguretat ciutadana i l'existència de la crua màfia - aquí es coneixen com a "maras" - on fins fa ben poc havies d'anar acompanyat amb escorta per creuar el carrer, anar a la farmàcia o dinar en un restaurant.

Però amb tot Santa Tecla ha renascut i gràcies al seu alcalde Óscar Ortiz, ex-combatent en la guerra civil que va enfrontar a les FAES i a les FARC (més info), ha reviscolat i avui en dia és una de les ciutat més segures del país i un referent a nivell nacional en aquesta i moltes altres polítiques que permeten acabar amb les pandilles i reinsertar-les a la societat. La ciutat creix constantment i veus a la gent en un estat d'ànim molt bo, als negocis que prosperen i als qui caminen pel carrer, segurs i sense protecció.

Ara que són les dues de la matinada aquí, les deu del matí hora espanyola, acabem de deixar a l'alcalde i part del seu equip amb qui hem compartit bona part de la nit i hem tornat a l'hotel. Però l'experiència, la d'escoltar el benestar d'una persona que ha lluitat amb les armes per la seva causa, ha perdut part de la seva família a les muntanyes i una altra part al terratrèmol i que ara opta a ser vicepresident del seu país, ha estat única. 

Del dia esgotador em quedo sense dubte amb la conversa mantinguda amb ell però també, i acompanya la foto d'aquest escrit, amb la reunió amb l'equip de l'alcaldia de Santa Tecla amb els qui avui hem tancat, com deia al començar, la programació oficial del VI Encuentro de Escritores por la Tierra.

Començo a notar una pau interior important. Començo a fer la descompressió, a deixar-me anar amb prudència al moment, a viure l'instant com sempre faig. Us seguiré informant de la meva estada.

DIARI DE LES AMÈRIQUES (1): ELS VOLS I GUATEMALA


El viatge ha estat llarg. Una hora per anar de Tarragona a Barcelona, una altra hora per anar de Barcelona a Madrid, 11 hores de Madrid a Guatemala i tres quarts d'hora en cotxe per arribar a la destinació final per avui.

Però tot i el cansament per tantes hores, i pel famós jet lag horari, la recompensa en aquests casos són les sensacions noves que perceps quan ets a terra estrangera, lluny de casa. Guatemala té molts al·licients com a país però destaca la senzillesa de les seves persones i la riquesa folklòrica i tradicional on la varietat de colors (foto) et proclama un somriure a la cara i molt llum als ulls.

A vegades, ser fora de casa no significa estar lluny. A mi em passa sovint. És un fet que m'agrada notar: la sensació d'empatitzar amb el paisatge i les persones que l'habiten cada dia. Hi ha moltes formes de viure i es descobreixen girant pel món. Aquest és un viatge engrescador. Com a anècdota us diré que al vol de Madrid a Guatemala hem fet bona amistat amb una de les hostesses d'Iberia i que li he regalat un exemplar d'Aforo Completo. S'ha emocionat i en les pauses que ella anava tenint el llegia i em comentava el seu parer sobre els textos. Ha estat, tot plegat, diferent i engrescador.

Ara aquí són les 12 de la nit i a Espanya les 8 del matí. Vaig a descansar. La jornada que m'espera quan em llevi és plena de secrets i misteris, moments i situacions que viuré com arribin i amb els braços ben oberts.

BARCELONA, GUATEMALA, EL SALVADOR


@sended by iphone Ara mateix són les vuit del matí i us envio aquest post des de l’aeroport del Prat de Barcelona. D’aquí a dues hores surt l’avió que em durà a un altre aeroport, el de La Aurora de Guatemala. Primera parada al camí en un viatge que prolongaré molts dies i que, posteriorment, em durà també a El Salvador. 

Santa Tecla, municipi d’aquest país, acollirà d’aquí a uns dies el VI Encuentro de Escritores por la Tierra. D’aquest esdeveniment ja en parlaré quan arribi. A El Salvador també hi presentaré els meus llibres “Aforo Completo” i “Agricultura Mental”. Serà en un acte on també hi prendran part José Luis Rivas (Premi Nacional de Poesia de Méxic), Jorge Lemus (Premi Nacional de Cultura de El Salvador), i les poetes Giovanna Mazzotti i Marisol Briones. 

De moment toca Guatemala i després ja us aniré informant. El vol, que fa escala a Madrid, dura quasi setze hores. Intentaré escriure cada dia, com sempre que viatjo, el meu diari particular. Podeu estar tots i totes molt tranquils/es perquè us garanteixo que ho passaré de primera. Aquest 2013 ha començat ple de felicitat i aire fresc, salut i rialles, moltes rialles. 

Aquí, malgrat estigui lluny, tot estarà sota control en tots els sentits. Sigueu bons nens i nenes. Estem en contacte.

ME HABITUÉ A LA INCERTIDUMBRE




Una pedra de grans dimensions que ha agafat les formes d’una escultura conté un lema prou clar: me habitué a la incertidumbre. 

És de les poques obres que hi ha a l’interior de la casa d’una persona que sempre m’ha captivat d’ençà que la vaig conèixer, fa més de vint i cinc anys quan jo estudiava Belles Arts i ell era un dels meus professors, i que ara tinc la ocasió de redescobrir molt més a fons. Manté els gestos de sempre i la mirada serena, com la seva conversa i el discurs que argumenta, amb la seguretat que atorga l'experiència, per parlar de la vida i la seva obra. 

Però ell ha anat més lluny en el concepte que es dóna a l’escultura. Al mig del bosc que envolta la casa hi ha una obra que em trastoca, m’altera amablement i m’imposa respecte. Ell, l’home i escultor, ha estat capaç d’invertir el procés normal de la creació i ha construït una casa que conté al seu interior una escultura. 

Una pedra immensa, mig verge i reinventada en algunes parts amb tocs precisos però mai geomètrics ni lineals, ni tan sols perfectes, envoltada de la paret rodona de la casa que la protegeix. Una petita obertura dóna accés a l’interior on la llum s’hi escola únicament per una finestra de petites dimensions. Diu ell, el propi autor i pare de la dura criatura, que la finestra és perquè la pedra observi el bosc sense por, amb la timidesa que deuen tenir, també les pedres, davant les seves companyes. 

Quedo captivat de la visita i satisfet perquè hi haurà més trobades. I especialment al saber que de les properes trobades en sortirà una col·laboració entre ell, jo i altres persones, també properes a mi fa anys, que permetran que la pedra, ara amagada, perdi una mica de la seva intimitat i sigui més vista. Ella i les seves companyes que, amb altres formes i altres tocs de les mans de l’escultor, reposen al mig del bosc. 

I tot marxant em quedo de nou amb el missatge de la primera pedra que he vist: me habitué a la incertidumbre. 
17 d’abril 2013
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -