DIARI DELS CANVIS: NOUS CANVIS

El primer arbre del matí s’ha ajupit per deixar-me veure tot el bosc. I amb el bosc, els canvis ferms. Canvis de camí que han deixat enrere el dubte d’escollir quina de les dues dreceres duia a casa de nou i quina prolongava la condemna. Canvis d’un paisatge cada cop més feréstec on l’abandonament era amo i senyor, de mirades tendres que es perdien amb el vent i de paraules regalades que queien com les fulles mortes de les branques. 

Canvis d’entorn que han posat a l’esquena, al passat, dies i mesos viscuts i mai entesos. I també canvis de rostres que ara tornen a ser certs i desdibuixen altres mirades perdudes en un horitzó, el seu, que els cega i ennuega. 

Amb el passeig pel bosc, al final del camí, hi diviso una parella que es perd i cau, com les pedres que s’escorren en l’allau de la memòria, plena d’enganys i mots sense sentiments. I un home se m’apropa, lentament, cap a mi i en calma. Sóc jo mateix en la tornada del camí que encara he de fer cap al lloc on ell ja ha fet el canvi.  

Segueixo prement els peus sobre les fulles verdes, en el terra humit que arrela sota el meu ésser tan diàfan i efímer, tan bell i renovat ara que el sol torna a sortir cada matí.