Archive for de juny 2013

PORTES



Tenia la intenció de canviar la plantilla d’aquest blog, la porta d’entrada a aquest espai. Volia fer-ho aquest cap de setmana amb calma. Modificar el contingut, la forma, els colors, redistribuir els espais. I al final he decidit no tocar res i mantenir la porta actual i evitar-vos de pas mals de cap amb possibles canvis que trenquen les rutines. 

Passa sovint que les coses, com més fàcils millor. Que no cal complicar-se la vida i és necessari gaudir de la senzillesa. 

A aquest escrit li he posat el títol de “Portes” perquè estem envoltats d’elles. Unes són reals i altres metafòriques. Obrim la portada d’un llibre per llegir-lo, entrem en un portal en xarxa per fer-hi una ullada, parpellegem per endinsar a la memòria les noves imatges, obrim els braços per acollir alés nous, compartim els llavis closos i els atorguem nova pell en el contacte, entrem en un espai desconegut fins ara privat o invisible. Tot són portes. 

I a aquest post també li he posat de nom “Portes” després de llegir un escrit de la blocaire Magnòlia, al seu blog “Amb el cor a la mà” que m’ha tocat la porta del meu cor, com tantes altres vegades, i ha obert de pas de la de l’ànima. El text de la Magnòlia és una carta que una mare escriu al seu fill absent en aquest món. 


La Magnòlia es diu Fina i és la meva mare. El fill absent es diu Carles i és el meu germà. Ara potser molts dels lectors entendreu a qui dedicava jo el meu últim llibre “Agricultura Mental”. Ho recordeu? A un àngel, a la Magnòlia i a un núvol. Tot té la seva explicació. Sempre hi haurà portes: portes al cel, portes a l'anima i portes al cor. 

I acabaré recomanant-vos que escolteu, avui sí, la cançó que clou aquest post. És un tema instrumental de l’últim disc del Rodrigo Leao que es diu “Gente diferente”. Les imatges del vídeo són una altra poesia visual digne d’admirar. 

LA MANUELA



La dona de la imatge és la Manuela. Viu a Oaxaca, a Mèxic. La Manuela té 100 anys i quan era petita no va poder estudiar perquè la seva mare era molt pobre. 

Ara, amb cent anys, ha aconseguit fer realitat el seu somni i en menys d’un any ha estudiat l’educació primària i l’ha aprovat. I com el seu esperit de superació no té fronteres, ja ha anunciat que ara vol aconseguir el diploma d’educació secundària. 

La pobresa real de la seva mare contrasta amb la riquesa personal de la Manuela i això és digne d’elogi. Sempre he compartit aquella frase que diu: totes les millors coses del món no són coses.  I ben certa que és. Que gran és la Manuela i no ho dic pas per l’edat.

TRANSHUMÀNCIA INTEL•LECTUAL



Es tracta de canviar el nomadisme cerebral que patim sovint per iniciar un pasturatge de les idees i conceptes més concebuts i ancorats a la nostra memòria, dels hàbits de pensament per dotar-los d’una nova productivitat. 

Cercar els assentaments fixes on guardem les nostres experiències i traslladar-los al nucli central on posem tot allò que ens fa governar la nostra ment. 

Però ara, i com es tracta d’una transhumància, les experiències mantenen la seva forma inicial però duen altres passos, altres raonaments. 

No sé si és un concepte nou però jo el defineixo així: transhumància intel·lectual. Acabo d’exercir-la ara mateix, a les dues de la matinada, i ha servit de molt. Mantinc el continent de sempre, sa i estalvi, però ha variat una part del contingut. Ara caldrà no perdre el ramat de nous propòsits trobat en el procés i evitar que algun dels conceptes acabi esgarriat. 

P.D: Aquest proper cap de setmana, aquest blog patirà una transhumància física i de disseny, canvis importants que ja toquen i moltes novetats.



El silenci pateix els danys del temps i les àguiles mai volen en bandades...

LA PORTA DE LA POR SUPREMA



Fa uns anys, va ser el 2007 a Sicília, vaig preguntar a una amiga meva, l’Angela, què volia dir “la porta dello spavento supremo”. Ella em va respondre amb una nova pregunta: 

-          Què hi ha després del caos Oscar?

-          La catarsi. Vaig respondre.

-          I després de la catarsi? Va insistir ella.

-       Davant del meu silenci l’Angela va afegir: La porta dello spavento supremo (la porta de la por suprema).

La resposta de la meva amiga em va obrir molts dubtes inicials però també nous horitzons que no he tancat fins ara. Aquella frase, la porta dello spavento supremo, l’havia llegit en un llibre del filòsof Manlio Sgalambro. El text que alimentava la frase era breu però intens i prou catàrtic, més que caòtic, perquè ve a dir que tot allò que hem estat, som i serem acabarà dissolt ja sigui en un estat físic o universal. 

Però vaig optar més tard, va ser a Madrid l’any 2009, per obtenir una segona lectura sobre el text. I em vaig adreçar a la persona que millor me’l podia explicar. Aprofitant una intensa conversa amb el Manlio li vaig demanar que m’ho expliqués millor. Il professore, com se’l coneix a tota Itàlia, no va tenir cap problema en alleugerir els meus dubtes. 

La porta de la por suprema l’hem de travessar tots alguna ocasió a la nostra vida. No és cap final d’estada ni de cap vida, és un principi de la neteja interior que cal fer quan arribem al punt en què ens plantegem la nostra utilitat com a persones, les causes dels nostres actes i els efectes d’aquells que altres han realitzat en la nostra persona. Esdevé, igualment, un exercici d’involució temporal en el qual hem d’alimentar les nostres fortaleses i allunyar les pors per evitar tenir de nou un caos intern, una catarsi posterior que ens crearà noves confusions.

Sgalambro va introduir en la conversa un altre element que, en aquest cas i perquè sempre he estat un apassionat de la filosofia, vaig comprendre molt millor, el Hic et Nunc. És una frase en llatí que vol dir “aquí i ara”. Es tracta de trencar lligams i cadenes que ens tenen esclavitzats al passat o al futur per viure en un realisme "sa" que ens permeti tenir motivació, seguretat i esperança. 

D’ençà d’aquell dia, i recolzat per una pèrdua que vaig patir mesos després, aplico amb més força que mai aquest concepte de l’ara com a moment que visc. I és mentre visc que permeto que es dissolgui el meu passat i es desdibuixi el futur que no vull conèixer més enllà del demà més proper que, en certa manera, anem construint avui i ara. I jo, que he travessat la porta de la por suprema en dues ocasions, segueixo ara creixent amb la convicció que viure té la seva utilitat si en cada gest, en cada acte i pensament, hi posem voluntat i la llibertat en la seva justa mesura. Volar no ha de fer-nos por. Caure i alçar-nos de nou, tampoc. Perquè arriba, i això arriba per a tothom, un moment en què voles i no caus més.

Us convido, a tots i totes, a travessar, quan pugueu però sense pors, aquesta porta dello spavento supremo.

La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.  

ORA, NEL MIEI GIORNI





Ribelle come un fiume non navigabile, pagaiare con cautela nel dolore alieno in questi ultimi anni passati. 

Duro come gli alberi caduti di una foresta vicina, gli scossa di corrente non mi portano molto lontano della fine della strada. 

E arrivo a quel paradiso di pace così liquido e trasparente, vitale e luminoso. Perché in un viaggio, ciò che vediamo non è ciò che vediamo, è ciò che siamo.

Foto: un luogo che i miei occhi hanno visto. uno spazio che vedrò di nuovo

 



Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -