EL DOLOR DE L’AIGUA
S’esgota la pluja caient del cel i es nodreix
als palmells de les mans, ara afluents del riu que davallen fins els peus, on
desembassa el dolor de la caiguda i s’inicia la pau de la fusió amb la
terra.
Plora el sostre de la terra en un gest de
desconsol pels qui habiten les alçades. En una casa, al mig del camp, dues
gotes juganeres ballen per les betes de la fusta, en una finestra avorrida del
paisatge mai canviant, i segueixen al ramat que s’aventura a reposar en una
galleda.
I al trampolí dels ulls, parpelles tal
vegada, hi llisquen engrunes d’una altra aigua, molla de paraules i besades,
d’anades i fugides, que ara es renova i entra al magatzem de la memòria dels
bons moments.
El dolor de l’aigua és el plor d’estones
marcides i el coixí de les nits encara no encetades, el fruit de les vides que
hem espantat, la capseta on aboquem suaument les sanefes del nostre cel
personal.
Comentaris