EL DOLOR DE L’AIGUA





S’esgota la pluja caient del cel i es nodreix als palmells de les mans, ara afluents del riu que davallen fins els peus, on desembassa el dolor de la caiguda i s’inicia la pau de la fusió amb la terra. 

Plora el sostre de la terra en un gest de desconsol pels qui habiten les alçades. En una casa, al mig del camp, dues gotes juganeres ballen per les betes de la fusta, en una finestra avorrida del paisatge mai canviant, i segueixen al ramat que s’aventura a reposar en una galleda.

I al trampolí dels ulls, parpelles tal vegada, hi llisquen engrunes d’una altra aigua, molla de paraules i besades, d’anades i fugides, que ara es renova i entra al magatzem de la memòria dels bons moments. 

El dolor de l’aigua és el plor d’estones marcides i el coixí de les nits encara no encetades, el fruit de les vides que hem espantat, la capseta on aboquem suaument les sanefes del nostre cel personal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS