VOLDRIA SER...
Hi ha qui em pregunta què voldria ser si no fos qui sóc o
si pogués optar per un canvi. I recordo
que fa ben poc, en una de les entrevistes que em van fer al publicar el meu
darrer llibre, vaig respondre a aquesta mateixa pregunta. Us torno a deixar l’enllaç
i la podeu rellegir. CLICAQUÍ
Però ara l’amplio en aquest cinquè text del dia. Quan
sigui gran volia ser jubilat però al pas que van els governs que ens
desgovernen ja no contemplo aquesta alternativa. I per tant passo a les altres
dues, que són les serioses.
Voldria ser nàufrag en una illa deserta o monjo
cartoixà. Perquè els dos duen incorporada la calma interior i el silenci que
només es trenca en cas d’un mal moment o de la necessitat de compartir. En el
cas del monjo pot parlar amb un altre company monjo però dubto que dues
persones que es passen el dia en plena contemplació interior entenguessin què
li diu un a l’altre. En el cas del nàufrag l’opció seria que parlés amb un coco o
una palmera.
Però els dos tenen un nexe en comú, a part del silenci,
que passa per ser persones ben acompanyades per la soledat momentània,
temporal. Perquè un monjo sempre acaba trencant el vot i parla. I perquè sempre
arriba un altre nàufrag a la mateixa illa on ja n’hi havia un. Això mai ho havíeu
pensat, oi?. Doncs si. La soledat és bona però té uns límits i al final
necessitem compartir, comunicar, conviure, distribuir, repartir, simultaniejar...
Triar per triar, i de moment, vull ser qui sóc.
La imatge d’aquest post és d’un peix que, per desgràcia
seva, no pot mossegar-se la cua.
Comentaris