ELS MORTS TAMBÉ TENEN CATEGORIA

La nostra societat s’ha acostumat a viure envoltada de demagògia i d’informació deformada. Potser la culpa és nostra, dels periodistes, per no haver sabut plantar-nos en el moment que tocava per evitar que l’ofici perdés carisma, pes, imatge i poder. 

I com no hem estat capaços de gestionar el missatge que arriba finalment a la societat, i mireu que era fàcil perquè érem nosaltres els transmissors, ara ens passen coses com aquesta que avui centra el post: que hem arribat a un punt en que els morts tenen categoria. I els ciutadans es queixen al veure segons quines imatges i no diuen res quan veuen segons quines altres.

Si apareixen per televisió imatges dels atemptats diaris que es produeixen a països àrabs no passa res ni ens toca la sensibilitat veure les víctimes que hi moren perquè ens toquen de lluny. Però si la televisió mostra imatges de les persones que han perdut la vida en l’accident de tren de Galicia sí que afecta i s’inicia la criminalització del periodisme. I succeeix el mateix amb els diaris ja siguin en paper o en xarxa a Internet. 

Mostrar a Hussein o Gadafi morts pel seu propi poble no afecta però veure cossos tapats amb mantes a casa nostra és un insult i una falta de tacte i respecte. Com es pot entendre aquesta doble vara de mesurar? En funció de què categoritzem la importància de les imatges? Hem perdut les ulleres de lluny i només necessitem les d’a prop o ens quedat totalment cecs? 

Un mort a Síria té el mateix preu que un mort a Galicia. El cost és idèntic: una vida humana. Però la societat és creu tan llesta, i està tan mancada de valors, que es permet el luxe de catalogar als cadàvers en funció de la seva procedència. 

Homo homini lupus est