ROSTRES (8): VIRIDIS



Escombrat des de la infància, res li ha malmès el somni de viure lluny de la foscor que li solapa els dies sota terra, a la mina. I ara, a la cantonada del final del primer viatge, recorda als seus lleugerament però tot se li difumina a l’instant. 

Les mans rastregen el tresor més preuat, el jardí de les pròpies delícies fet a mida de retalls mentals i corporis, traspuats i penitents. Tot li suma a cop d’ull però perd la imatge i de nou, tot es difumina a l’instant. És l’home fosc amb lluïssor a la mirada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS