Archive for d’agost 2013

TOT HA ESTAT POSSIBLE


L’essència de la decisió del tancament del blog ha estat, com deia l’altra dia al que creia que seria l’últim post, el fet que el nom que li vaig posar al seu moment, tot és possible, ja no té raó de ser. Només jo sabré el perquè vaig decidir iniciar aquesta aventura i només jo sé, realment, el perquè la finalitzo. 

Els darrers dies he penjat una trentena dels vostres comentaris i n’han quedat pendents de publicar una setantena. Tots ells han estat mostres de suport i agraïment a la tasca realitzada. Parlo de la labor, sempre agradable però feixuga, de posar cada dia un text per compartir. No és senzill, us ho garanteixo. 

Quan els vents et són favorables és un plaer escriure però quan travesses èpoques convulses suposa un esforç que, ara mateix, no puc realitzar. Sé que a molts de vosaltres us entristeix que aquest espai tanqui portes i desaparegui, ho farà oficialment aquest dissabte dia 31 a les dotze de la matinada. També sé que altres persones podran respirar tranqui-les ara que no caldrà que entrin cada dia, des del despatx al mati i migdia, o des de casa a la tarda i vespre, per saber “què ha escrit avui” aquest periodista incòmode que sóc jo per alguns "personatges" de la ciutat.  

He pres altres decisions que acompanyen el tancament del blog. Una d’elles és deixar d’escriure. Ara em dedicaré a fer la feina de periodista però poso punt i final a l’aventura literària iniciada fa pocs anys i que m’ha dut a publicar una dotzena de llibres com autor i coautor. 

Només us vull agrair a tots i a totes el vostre suport incondicional en aquests sis anys durant els quals he escrit més de 1.500 textos que han llegit més de 126.000 persones de més de 140 països. Són dades de Google Analytics, les oficials que ningú pot posar en dubte ni en quarantena. Amb vosaltres si que tot ha estat possible. Us duré sempre al cor i ens seguirem veient i parlant al carrer, tot fent un cafè o compartint taula. La vida continua i encara ha de donar moltes més sorpreses i algun que altre disgust. Res que no es pugui suportar, com fins ara. 

Hi ha un altre balanç, molt més calmat, d’allò que he viscut els darrers sis anys. Ha estat una època molt intensa. A part de la publicació dels dotze llibres, han passat moltes més coses. Pel camí he perdut al meu germà Carles i a la meva àvia Laura, a un gran amic com el Rafa i a moltes altres persones, com el Josep Maria Yago o l’Àngel Mula, amb qui he compartit molt bones estones, converses i feina. 


A nivell personal la cosa tampoc ha anat gens bé però s'ha fet tot el possible i s'hi han posat totes les ganes i els esforços. He tingut la sort de viatjar a diferents països i d’explicar-vos-ho en els diaris corresponents escrits per cada ocasió. I sempre he pensat que tot era encara possible. I ara, arribat el moment i per altres circumstàncies, deixo de creure, com deia a l’inici d’aquest post, en l’essència del títol d’aquest blog. Ara, ja no és tot possible. 

Em permetreu tots i totes, amics, coneguts i gent per saludar, algunes aportacions que crec que, per vivència personal, puc fer. 

Gaudiu de la vida com us vingui i planteu-li cara sense por. Allò que hagi de passar, passarà. 

No us deixeu acovardir davant les veus critiques dels altres que diuen voler-vos bé. Ni els escolteu, mireu sempre recte el vostre camí perquè només vosaltres el sabreu fer. 

Quan us diguin que sou d’una forma que no reconeixeu en vosaltres mateixos, gireu l’esquena a qui us ho diu i feu la vostra. 

Maneu vosaltres mateixos en les vostres emocions i arrisqueu-vos. Recordeu aquella frase que diu “En mi hambre mando yo”.

Preneu decisions sense por a errar perquè no hi ha res que ajudi més a créixer en aquesta vida que els propis errors que hem de cometre.  

Poseu vida als anys i no anys a la vida. Si per timidesa o inseguretat deixeu passar oportunitats, personals o laborals, més tard us adonareu que tornar enrere és sovint complicat o del tot impossible. 

No us dosifiqueu com a persones en el gest de ser feliços, de compartir amb els altres, d’aprendre constantment en companyia, de tenir les vostres estones amb vosaltres mateixos, de viure els sentiments i les emocions. No us negueu la vostra pròpia essència. 

Res més. Ara si. L’últim que tanqui la porta. 

P.D: Aquest és l'escrit número 1.509. La imatge que acompanya el post és una metàfora de la vida. El transatlàntic de la informació que ha estat fins avui aquest blog, torna als seus origens: un petit bot sense timó que anirà marxant horitzó enllà fins a desaparèixer del tot. 

A10



Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest  blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. 

La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. 

Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vostra participació, més o menys activa, però constant. 

Toca fer una ciavoga a la vida personal i el primer pas serà aquesta absència, desdibuix tal vegada, convertit en un silenci que tindrà altres camps a envair. Sis anys de presència i més de 1.500 escrits publicats, amb totes les vivències que els han nodrit, són suficients per dir prou i fer-ho ara. Allò que algú va definir com a un “transatlàntic de la informació” s’ha escorat i fa aigües per tot arreu. I jo, el capità, em salvo a temps del naufragi avisant abans a la tripulació, tots vosaltres.

Aquest blog estarà al vostre abast, per si voleu consultar-ne els continguts o recordar els seus textos, fins el proper 31 d’agost. Aquell dia desapareixerà de la xarxa. On mor qualsevulla cosa o element, n’hi neix un altre al mateix moment. Només queda dir-vos GRÀCIES i A10 (Adéu). 

Tancaré l'escrit amb dos vídeos, un de caire sentimental (el segon) i l'altre amb l'esperit dels bons propòsits futurs (que m'autoregalo). Els qui ja em coneixeu, sabeu que havia de ser així. Us demano, únicament i per últim cop, que visioneu els dos vídeos i els escolteu sencers. 




LA IAIA LAURA ENS HA DEIXAT


I al final, set dies després que agreugés el seu estat, aquesta matinada, a dos quarts de sis, ens ha deixat la iaia Laura. 

Ara ja descansa en pau amb els altres éssers estimats que van marxar abans com l’avi Lluís o el meu germà Carles. 

El cel guanya bones persones mentre a la terra se’ls troba molt a faltar. 

Gràcies per tot iaia. 

MIS TARDES CON ALEJANDRO



Poder compartir amb un bon amic és un dels regals de la vida que sempre gaudeixo. Amb l’Alejandro sempre és un plaer estar-hi, mantenir una conversa intel·ligent, parlar de temes interessants, escoltar-lo i veure que m’escolta...

És d’aquelles persones que es fan estimar i que quan toca, sense que ho demanis però just en el moment en què ho necessites, diu la seva en el punt concret on anaves a preguntar-li el seu parer sobre algun tema. 

Fa pocs dies varem compartir un bon tiberi a Cambrils. Aquest diumenge, una orxata i un granissat de llimona a la Plaça del Mercadal de Reus. Molt aviat, un viatge. Les meves tardes amb l’Alejandro, i amb tants altres amics que m’acompanyen en aquesta etapa de la meva vida, fan que allò que sembla greu es transformi en fets lleugers i suportables. 

Com em deia avui ell, cal viure a la vida tots els moments que un vol amb seguretat perquè els anys passen molt ràpid i quan te’n adones de certes coses ja és massa tard. Viure i deixar viure, tot és possible. 

La foto mostra a una bona amiga que em va acompanyar en un viatge ara fa tres anys i va provocar la meva admiració. Espero poder-la veure ben aviat. 
18 d’agost 2013

LAS CALLES DE…


Acabo de parlar amb un amic músic que, si no té res d'especial a nivell d'actuacions, podrà venir a actuar a la presentació d'Aforo Completo a les illes i ciutats on el presentaré d'aquí a ben poc. Per això escric això, que ell coneix prou bé, que ens uneix des de fa uns quants anys. Coses entre amics llunyans que no sap ningú. 

En un barrio de casas muy viejas, la plaza y la iglesia… se ha perdido un hombre. Más pronto renacerá. Y mi alma va como las hojas de un viejo diario, que un viento loco sacude una noche, no sé donde van… el deseo de amar a la vida me salvará. 


Y mi alma desnuda, pronto renacerá en esta nueva noche dormida, pronto renacerá. Más que dices, que comes, que miras, que haces, que ríes entre los restos más bellos, y antiguos de nuestra ciudad. La tarea de andar por la vida me salvará. 

Grazie Michele

MENEHUNE KAUHANE


Els Menehune són unes criatures que viuen amagades als boscos frondosos i a les valls interiors de l'illa de Hawaii. Es diu que van ser els primers pobladors d'aquest indret i que són uns éssers de poca estatura, entre un pam i seixanta centímetres, que treballen de nit i saben fer de tot. Gaudeixen cantant, ballant o nedant i el seu menjar preferit són les bananes i el peix.

Fins abans d'ahir no coneixia l'existència dels Menehune. Els vaig descobrir després de veure una obra d'art d'una artista que comença a divulgar les seves creacions a través de Facebook. Utilitza el nom artístic de Kauhane i es nodreix de la mitologia hawaiana tot i que beu de moltes altres fonts i especialment dels seus aprenentatges més espirituals i personals. 

Rere la Kauhane com artista hi ha la persona, la Estefania MacGregor, que ha decidit mostrar-nos el seu art i aquest gest s'ha d'agrair sempre. Perquè el seu estil és del tot diferent als altres. Hi manen molt els símbols però aquests es combinen amb les figures humanes i amb els animals sovint immersos en el paisatge polinesi.

La Kauhane mostra al seu Facebook el procés de creació de les obres compartint primer el quadre a mitges, encara pendent de més pinzellades de l'autora, i ensenyant el resultat final. Les seves obres són a la venda en aquesta xarxa social a preus molt assequibles. 

Jo he adquirit una de les seves obres. Es diu "Unlock" i és un festival de colors, amb la tècnica del collage, i una frase central que em guardo i té molta importància per a mi aquestes dies i setmanes.

Dilluns la tindré col·locada al meu despatx de casa. Serà un plaer poder-la observar cada dia. Quan me la miri em vindrà al cap la Kauhane i ella em conduirà directament a Hawaii i aquestes illes em faran viatjar de nou als boscos on cercaré, qui sap quan els trobaré, als Menehune, els nans treballadors que canten. ballen i neden. 

Us recomano que descobriu l'obra de la Kauhane. Si no podeu per la xarxa de Facebook no us preocupeu. Em diuen que molt aviat hi haurà quadres seus a la botiga Showroom, al número 9 del carrer Unió de Tarragona. 

Les imatges que acompanyen aquest post són quadres d'ella. La primera pertany a l'obra anomenada "Menehune", la segona es diu "Indirah" i la tercera és la que he comprat jo, "Unlock",

SOBRE LES XARXES I LES LLETRES


Per més que intentis passar desapercebut el dia del teu aniversari, les xarxes socials, que tenen moltes utilitats al món actual i són obligades si no ens volem quedar enrere en molts sentits, t’obliguen a respondre a totes aquelles persones que se’n assabenten del “teu dia”. 

Aquest divendres, 16 d’agost, més de 150 persones de les que tinc afegides com a “amistats” al Facebook m’han volgut felicitar. I molts altres ho han fet per telèfon. Amb la gran majoria dels qui ho han fet per Internet hi tinc una relació més que bona o del tot bona. Als qui han optat per la telefonia mòbil hi tinc un tracte molt més quotidià i directe. 

No deixa de sorprendre la capacitat que tenen espais com Face i Twitter. Si no els tens, sembla que no existeixis. Una altra de les utilitats que tenen és la capacitat de difusió d’un esdeveniment. Fa pocs dies apuntava que apareixia el meu últim llibre “Cafè N” i que es pot adquirir fent comandes a través d’un correu i a hores d’ara ja tinc més de mitja edició venuda. No amagaré que m’agrada que les edicions d’una obra meva s’acabin exhaurint en poc temps i em sorprèn gratament perquè això vol dir, i serveix per a tots els escriptors, que l’autor acaba generant un públic lector fidel i adepte. 

Si, és cert que només són lletres i paraules. Però també ho és que certes paraules arriben al cor i l’ànima de les persones que les llegeixen, escolten, devoren i fan seves. Aquí rau un dels plaers de la vida, en crear en societat i aconseguir que una part de la societat, comparteixi o no els teus plantejaments, s’alimenti amb tu i t’aporti a tu mateix altres elements que et nodreixen. 

En xarxa o sense ella, però millor que sigui amb xarxa, la possibilitat de debatre, dialogar i divergir ha d’existir a les nostres vides.  

EL COR PERDUT




La historia del vídeo que comparteixo avui és d’aquelles que toca la fibra a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat. Es va produir fa uns mesos a la ciutat de Wuppertal, a Alemanya, durant l’actuació d’un cor infantil. 

Els seus components van començar a cantar el tema “Mad world” del Tears for Fears. I de sobte un dels nens va marxar de l’escenari. Al cap d’un moment va abandonar el cor un segon nen. I un tercer, el quart...

El públic assistent no entenia res i lentament, el cor anava perdent-se, desapareixent. Fins que va quedar un sol nen cantant. Enllestida la cançó, el nen que era al davant de la gent, atònita i estorada, va llençar un missatge que va impactar i desvetllar el perquè de la desaparició del cor de nens. 

Mireu-vos el vídeo i ho sabreu tot.

TANAGRA



Fràgil com una Tanagra, amb cos de ballarina i peus de terracota, petita i abandonada en el record fins la troballa, anyosa per força i preciosa de naixement. I delicada, tal volta com l’aire que li ha donat vida fins el moment del naixement en mans d’un altre. 

Elegant en la mirada sempre regalada i mai observada fins el descobriment. Tímida i plaent baixant el cap que amaga el primer amor que ara enyora per no haver gaudit a temps. I estàtica en el gest, quieta i pausada, aturada en un instant que encara es manté. 

I si ens regala encara més moments? On posem les paraules que li ha adreçat la gent? En quin costat del rostre amaga el secret? Tanagra, senyora del seu temps. 

Τανάγρα

UN TAST DE CAFÈ


Celebro la publicació de l’escrit número 1.500 que penjo en aquest blog compartint amb tots vosaltres un petit fragment de “Cafè Fishawi”, un dels capítols del nou llibre “Cafè N”:

...Som al mes de novembre de 2009. Em trobo assegut en una petita placeta amb porxos, plena de columnes asimètriques i amb les parets escrostonades que dibuixen cares de dolor a l'estranger que les envaeix amb la seva mirada. 

A meitat de la glorieta trenca la paret una porta rebel freqüentment colpejada i esgarrapada per mil i un objectes. I en aquest espai fosc i lúgubre s'amaga un petit negoci de venda de tes i aigua sense envasar que només consumeixen els nadius de la zona, amb l'estómac acostumat a la insalubritat de l'insultant líquid ple de bacteris, i els pocs turistes que encara desconeixen els efectes diarreics que patiran.

Amb l'aigua bullida, el te que em serveixen en una safata, engalanada amb una tetera depriment i gots espellofats, reconforta. Davant de mi hi veig una parella molt jove. Ell no passa els vint anys i és militar, d'aquests que vigilen les zones turístiques i que destaquen per la seva desídia vestint, amb l'uniforme ple de taques, sense cinturó i la camisa per fora. Ella, a qui li he atorgat el paper de la seva xicota, du posat un burca negre impol·lut i acabat de planxar. Només regala al món una mirada encisadora d'ulls blaus. 

Però de sobte es produeix el miracle d’Alà quan decideix assaborir el te. S'aixeca tímidament la part de dalt d'aquesta presó de roba i deixa veure el seu rostre ple de bellesa, una boniquesa virginal que ningú més que ell, el seu xicot, veu de prop i gaudeix quan estan tot sols.

Ella veu que la miro. I jo veig que m'observa. Tracto d'apartar la mirada dels seus ulls que m’embadaleixen i centro ara la meva atenció en una taula, rancallosa i bruta, que acull una partida de dòmino entre quatre ancians, sense dents i amb peces de roba esquinçades, que inhalen el fum de la shisha mentre pensen la fitxa a jugar...

El text continua però per llegir-lo cal tenir el llibre. 

JA HA ARRIBAT



Ara SI. Ja hi ha llibre. Aquest mati ha arribat el carregament de caixes plenes del meu últim llibre “Cafè N”. Us garanteixo que us sorprendrà gratament als qui decidiu llegir-lo. 

Hi ha més informació AQUÍ. Podeu fer les comandes al correu info@comunicacionavanti.com 

Per altra part, ja tinc confirmades les dates de presentació d'Aforo Completo a Itàlia. Serà en dues tandes. Una primera d'una setmana al setembre, a tres llocs diferents. I una segona, de tres dies a l'octubre, a Roma. 


 
14 d’agost 2013

EL PARADÍS DE LA MEMÒRIA



Llegida bona part de la seva obra i la de molts altres companys d'ofici seu, puc opinar que Jean Paul Sartre era un filòsof barat, aburgesat i de moda, que va tenir la possibilitat de tenir fama en la seva època. I la fama no sempre va lligada a la qualitat personal o professional del qui la gaudeix.

Però malgrat tot, Sartre va deixar grans frases com la que obre aquest post d'avui i dóna pas al meu text posterior: La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.

--

La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats. Hi recorrem sovint. Altres cops la tenim massa en compte. Les emocions, les pors, els fantasmes del passat, els dubtes de futur... tots ells s'hi instal·len o viuen de la memòria. 

I ens traeix. Ho fa constantment per posar-nos en evidència, per fer-nos trontollar quan toca prendre decisions, davant la senzillesa i en la complexitat, fins que la mort ens en separa i ella, la memòria, ens abandona.

Hi ha també altres paradisos: del lleure momentani, del benestar compassat, de la ceguesa transitòria, de la soledat temporal... paradisos que dominem i que gaudim sempre amb el permís de la memòria.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -