IN CONCLAVE INTERIOR



El germà Rull desperta tothom per les matines de dos quarts de set del matí. La vida dels religiosos, i dels qui els acompanyen com a convidats d’excepció, es divideix en les estones de pregària, lectura, descans i treball físic. 

En les tres primeres tothom té les mateixes funcions i en l’última, la del treball, les tasques es reparteixen. I tot ple de calma i voluntat, de servei a la comunitat i la recompensa del convenciment de l’esforç realitzat. 

Parteixen de la base que la ociositat és enemiga de l’ànima i a partir d’aquí tots els integrants del grup dediquen el jorn a l’estudi i la feina. Uns renten la roba, altres cuinen, recullen plantes medicinals, informatitzen i digitalitzen la biblioteca, fan el manteniment del monestir, fan treballs artístics que vendran als visitants del diumenge, cuiden la terra...

El germà Saül, amb una edat ja avançada, és llicenciat en psiquiatria, antropologia i sociologia però fa de pagès cada dia. Veure la cura amb que tracta els productes que els regala la terra, acaronant cada enciam i cada tomàquet, les bledes o collint peres i llimones, reconforta l’ànima i permet pensar en la importància de moltes coses que menystenim regularment. Una cistella de vímec plena de verdures i hortalisses desfila sota les meves mans en direcció a la cuina. El germà Ramon, un dels més antics en aquesta comunitat, etziba cops de cullera a una olla de grans dimensions on s’hi courà el dinar per a tots. 

El campanar avisa del pas de les hores mentre tot funciona i ningú s’atura per a res. Un càntir ple d’aigua fresca remulla la gola dels qui passen pel claustre. A la mateixa hora, tots apareixen prop d’ell, del càntir, procedents de tots els racons impensables. I no estaven pas amagats. Treballaven en silenci i desapareguts del paisatge. 

Ora et labora. I així la jornada admet la vida que passa en harmonia entre la trentena de germans i els dos convidats d’excepció que en gaudim (a l'altre no el coneixia pas i és del nord). Ahir primer dia, avui ja el segon i el darrer. Hi ha molt temps per escriure i ben poc per gaudir de l’internet.

Sobre la foto que acompanya el post, dir-vos que sempre m’han encantat les gàrgoles. Passen desapercebudes si no tens el sa costum de mirar al cel. I hi són. Coronen les obres arquitectòniques clàssiques com les esglésies, catedrals o els monestirs.  Es converteixen en un element mitològic sense massa referències històriques. Aquesta és una imatge captada de la gàrgola del monestir. Té cara de por però no la representa pas. Si la mires una estona, esdevé fins i tot amable.

Comentaris

Pere Sans ha dit…
Quina sort tens de tenir la possibilitat de refugiar-te en un monestir. En quin estàs? Ja m'explicaràs demà com ha anat tot plegat. Ja pots encarregar l'arrosset.
Ricard ha dit…
Coneixen-te segur que de l'experiència en fas un llibre sencer i ens fas propers els dia a dia dels monjos.
Anònim ha dit…
Como te envidio Óscar. Ya sabes lo que me gustan los rincones de calma y la paz lejos del ruído al que nos hemos acostumbrado por fuerza los que vivimos en las grandes ciudades. Hasta mañana. Un beso.

M.H
Marta Guivernau ha dit…
Esdevenir un "hospitium" en un monestir comporta ser acceptat per tota la comunitat i el propi abad. Representa, històricament, tenir un contacte molt especial amb els acollidors. No tothom arriba a aquest estatus i en certa mesura tinc una sensació molt sana d'enveja cap a tu. Els espais religiosos i claustrals donen la possibilitat de pensar molt i d'una manera única però hi ha el problema que els "hospitium" només poden romandre dos dies com a molt al propi monestir on hi són de pas i han de prosseguir el seu camí. Quin goig.
Oscar Ramírez ha dit…
Disculpeu el retard en la resposta. Al lloc on era només gaudia d'internet poca estona al dia. Us responc a tots i totes aquí.

Pere, arroset encarregat. No et diré en quin lloc era. Potser avui tot dinant. No sé...

Ricard, tinc arguments per fer el llibre que comentes. De moment serà que no.

Mercedes no me tengas envídia por favor. Te entiendo perfectamente. Hoy nos vemos. Un besin.

Marta, moltes gràcies per la teva aportació. Veig que coneixes molt bé el món monacal. Tot el que dius és ben cert.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS