TOT HA ESTAT POSSIBLE

L’essència de la decisió del tancament del blog ha estat, com deia l’altra dia al que creia que seria l’últim post, el fet que el nom que li vaig posar al seu moment, tot és possible, ja no té raó de ser. Només jo sabré el perquè vaig decidir iniciar aquesta aventura i només jo sé, realment, el perquè la finalitzo. 

Els darrers dies he penjat una trentena dels vostres comentaris i n’han quedat pendents de publicar una setantena. Tots ells han estat mostres de suport i agraïment a la tasca realitzada. Parlo de la labor, sempre agradable però feixuga, de posar cada dia un text per compartir. No és senzill, us ho garanteixo. 

Quan els vents et són favorables és un plaer escriure però quan travesses èpoques convulses suposa un esforç que, ara mateix, no puc realitzar. Sé que a molts de vosaltres us entristeix que aquest espai tanqui portes i desaparegui, ho farà oficialment aquest dissabte dia 31 a les dotze de la matinada. També sé que altres persones podran respirar tranqui-les ara que no caldrà que entrin cada dia, des del despatx al mati i migdia, o des de casa a la tarda i vespre, per saber “què ha escrit avui” aquest periodista incòmode que sóc jo per alguns "personatges" de la ciutat.  

He pres altres decisions que acompanyen el tancament del blog. Una d’elles és deixar d’escriure. Ara em dedicaré a fer la feina de periodista però poso punt i final a l’aventura literària iniciada fa pocs anys i que m’ha dut a publicar una dotzena de llibres com autor i coautor. 

Només us vull agrair a tots i a totes el vostre suport incondicional en aquests sis anys durant els quals he escrit més de 1.500 textos que han llegit més de 126.000 persones de més de 140 països. Són dades de Google Analytics, les oficials que ningú pot posar en dubte ni en quarantena. Amb vosaltres si que tot ha estat possible. Us duré sempre al cor i ens seguirem veient i parlant al carrer, tot fent un cafè o compartint taula. La vida continua i encara ha de donar moltes més sorpreses i algun que altre disgust. Res que no es pugui suportar, com fins ara. 

Hi ha un altre balanç, molt més calmat, d’allò que he viscut els darrers sis anys. Ha estat una època molt intensa. A part de la publicació dels dotze llibres, han passat moltes més coses. Pel camí he perdut al meu germà Carles i a la meva àvia Laura, a un gran amic com el Rafa i a moltes altres persones, com el Josep Maria Yago o l’Àngel Mula, amb qui he compartit molt bones estones, converses i feina. 

A nivell personal la cosa tampoc ha anat gens bé però s'ha fet tot el possible i s'hi han posat totes les ganes i els esforços. He tingut la sort de viatjar a diferents països i d’explicar-vos-ho en els diaris corresponents escrits per cada ocasió. I sempre he pensat que tot era encara possible. I ara, arribat el moment i per altres circumstàncies, deixo de creure, com deia a l’inici d’aquest post, en l’essència del títol d’aquest blog. Ara, ja no és tot possible. 

Em permetreu tots i totes, amics, coneguts i gent per saludar, algunes aportacions que crec que, per vivència personal, puc fer. 

Gaudiu de la vida com us vingui i planteu-li cara sense por. Allò que hagi de passar, passarà. 

No us deixeu acovardir davant les veus critiques dels altres que diuen voler-vos bé. Ni els escolteu, mireu sempre recte el vostre camí perquè només vosaltres el sabreu fer. 

Quan us diguin que sou d’una forma que no reconeixeu en vosaltres mateixos, gireu l’esquena a qui us ho diu i feu la vostra. 

Maneu vosaltres mateixos en les vostres emocions i arrisqueu-vos. Recordeu aquella frase que diu “En mi hambre mando yo”.

Preneu decisions sense por a errar perquè no hi ha res que ajudi més a créixer en aquesta vida que els propis errors que hem de cometre.  

Poseu vida als anys i no anys a la vida. Si per timidesa o inseguretat deixeu passar oportunitats, personals o laborals, més tard us adonareu que tornar enrere és sovint complicat o del tot impossible. 

No us dosifiqueu com a persones en el gest de ser feliços, de compartir amb els altres, d’aprendre constantment en companyia, de tenir les vostres estones amb vosaltres mateixos, de viure els sentiments i les emocions. No us negueu la vostra pròpia essència. 

Res més. Ara si. L’últim que tanqui la porta. 

P.D: Aquest és l'escrit número 1.509. La imatge que acompanya el post és una metàfora de la vida. El transatlàntic de la informació que ha estat fins avui aquest blog, torna als seus origens: un petit bot sense timó que anirà marxant horitzó enllà fins a desaparèixer del tot.