CONVERSES AMB CONRAD (1): LA FUGA

Escoltant la “Fuga” de Conrad Setó, que complementa aquest escrit en format de vídeo, i amb una paraula escollida a l’atzar per la punta del dit, i és “llamborda”, em disposo a abandonar-me al paisatge que se’m dibuixa i aixoplugo amb aquestes paraules.

No hi ha al carrer ningú com jo. Ni tan bell, ni delicat, ni més burleta, paradoxal i irresistible. I quan trepitjo les llambordes em persegueixen els autògrafs, s’aglutinen les veus al meu costat i se’m desmaien. Sóc més immortal que les hores i em sospiren estels a la boca.  

A cada núvol hi ha una escala d’emergència, cada muntanya és un tros del meu cos i persegueixo, com un mag, un conill que sempre desapareix. Tots al meu voltant em lloen la fugida pel carrer ple de llambordes. Els escolars de reüll, el trapezista d’un circ desnonat, l’hostessa del vol imaginari, els fantasmes encara vius al present i una cara enclaustrada en un barret. 

Ric. No paro de riure mentre marxo quan les flores cauen als meus peus i m’omplo de números telefònics de persones que no conec, de dones que em regalen els seus pits i amants amb els cabells de totes les mides. 

I tinc a la pell uns quants lunars en francès, un gat que em parla amb idioma pòstum, un gos que es mossega i llepa les vides de gat que no té, un coriandre que em pregunta qui sóc i una rosa desfullada per la saviesa que encara conserva l’olor. 

No hi ha al carrer ningú com jo i ara marxo en una nau plena de plomes anònimes, em pessigo els mots amb la tapa del piano i dormo la becaina mentre toco el dos i vaig a la fuga.