APRENENT A VIURE, A MORIR, A VOLAR...

Vint i sis dies després de conèixer la noticia de la malaltia, ha arribat el pitjor cop. Aquesta matinada ens ha deixat. M’ho comunica un altre amic, el Pere Sans, per correu. No s’ha pogut fer res per salvar-lo. Em diuen que no ha patit en els moments finals. Però ha estat una angoixa lenta i molt dolorosa per a tots els qui el coneixíem, gaudíem i estimàvem. 

Els tràmits per portar el seu cos des d’Estats Units fins aquí ja estaven fets de manera que dilluns se li podrà donar l’últim adéu en la estricta intimitat que demanava, acompanyat només de la seva família. Aquesta pèrdua, inesperada, és dolorosa i molt injusta. Ningú hauria de morir però menys la gent que té encara tants anys per endavant. 

A ell, el durem sempre al record, al nostre cap i a la nostra memòria. Va demanar allò que se li ha pogut donar. Per això obviem parlar-ne més en públic. Ho respecta el Pere, l’Olga, la Mercè, la Montse, la Maria, el Jaume i tants altres lectors que, com ell, formen una petita família en aquest blog. 

Us deixo amb la cançó preferida de qui ara, de ben segur, ja ens mirà des d’una altra dimensió i espai.