Archive for de juny 2014

LE SABLE (4): RÉFLEXIONS SUR L’HORIZON



Hubiese escrito unos bellos versos en esta tibia noche de primavera, esperando recuperar la fe perdida, encontrando sin buscar la fe olvidada, recogiendo el pensamiento iluminado.
27 de juny 2014

EL REGNE DE LES FADES


Un cop vaig escriure un conte per un nen. El protagonista era ell, el mateix nen, i un drac. Per un moment, posar-me a la pell d’un infant va ser preciós, intens, emotiu. I sempre ho tinc present a la memòria. Avui us proposo quelcom semblant. Llegiu amb amor aquesta petita història i regaleu-vos un instant d’infantesa per tornar a aquells anys on tot era creïble i res ens era dolent. 

Una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen.

I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres els actors. 

Us ha agradat? Doncs ara imagineu-vos aquesta història amb molts més ingredients i amb música dolça, d’aquella que relaxa l’ànima i convida a abandonar allò que estem fent. Tanqueu els ulls, gaudiu del so de la cançó i poseu cares als protagonistes del vostre conte i elements al seu paisatge. Us animeu? Només són cinc minuts de l’ara per pensar en molts anys de l’abans. 

Canta el Max Manfredi, convidat d’honor al festival Al3mura que es farà a la ciutat d’Altamura, prop de Bari, del 18 al 20 de juliol. Si tot va bé, com ja vaig dir al seu moment, allí seré envoltat dels meus bons amics italians i amb ganes de conèixer al Max. 

LES IMATGES INTERIORS DEL FUTUR LLIBRE


Fa dies que volia compartir amb tots vosaltres les imatges que serviran per donar pas a cadascuna de les quatre parts del meu proper llibre que, com ja he dit altres vegades, es dirà “Invasión de campo”. Seran quatre parts per diferenciar les quatre temàtiques que abordarà el nou treball que vaig fent lentament però amb seguretat. 

Avui us avanço els dos noms de dues de les parts i les imatges que he escollit finalment. La primera de les quatre parts del llibre serà un recull de poesies i contes eròtics que es dirà “Ars Amandi”

La segona part del llibre es dirà “Decálogo de una herida” i aborda la temàtica del dolor intern i l'existència humana. 

Les dues imatges que heu vist són les escollides però tot seguit comparteixo les altres imatges que també haguessin pogut estar al llibre. Si creieu que una de les descartades hauria de ser una de les escollides, accepto comentaris i propostes. Podeu enviar-me un correu i  us asseguro que els tindré tots en compte. 

Les altres dues parts que queden pendents, de les que ja en sé el nom, les avançaré en poques setmanes. Podeu ampliar totes les fotos fent CLIC sobre elles.












23 de juny 2014

L'OMBRA DE MERCEDES SOSA


He d’agrair al meu bon amic Joan que m’avisés el divendres del concert íntim, a porta tancada per a mig centenar de persones, que havia organitzat al seu pub de Tarragona. Havia escollit molt acuradament al públic assistent per escoltar a un músic que era de passada per Catalunya i havia vingut a Tarragona. De fet va venir a Tarragona per l’amistat que va fer amb el Joan quan ell, el Joan, va viure a l’Argentina quasi un any. 

El músic en qüestió és el Gustavo Spatocco i se’l coneix com a “Popi”. És pianista, director d’orquestra i especialment director musical d’espectacles importants. El piano, la seva passió. Dirigir, el seu ofici. I tocar, el seu regal a les persones que l’escolten perquè té unes mans meravelloses que fan plorar fins i tot al propi piano. Això, el comentari que fa plorar el piano, li va dir la Mercedes Sosa amb qui el Popi va estar musicalment vinculat més de 20 anys. 

Abans del concert (on va tocar peces seves i entre elles la banda sonora de "El lado oscuro del corazón") va haver-hi un petit sopar on érem vuit persones i després del concert varem quedar al local les mateixes vuit persones. I aquestes dues llargues estones, com també el concert, ens van servir als dos per compartir molts temes, riure i apropar-nos l’un a l’altre. De tot allò parlat en recordo especialment la seva relació amb Mercedes Sosa. El Popi va començar amb ella de molt jove, quan tenia 24 anys, i va ser sempre el seu pianista i arranjador dels temes de Mercedes. Si heu escoltat els discos Cantora 1 i Cantora 2, els arranjaments són d’ell com també el piano que hi sona. 

El Popi em va explicar com eren els concerts amb la Mercedes Sosa, com era ella dintre i fora dels escenaris, anècdotes i vivències de tot tipus a les gires que feien, als concerts, a la vida més personal a casa d’ella o a la d’ell. Hi ha tantes coses que vaig descobrir i va ser tot tan amè i especial. La Mercedes es va morir el 2009 però va deixar una empremta marcada a l’ànima del Popi per tota la vida. Popi era la seva ombra.

De tots els vídeos que em va deixar veure, ell em comentava que té un record molt especial del concert del Festival de Viña del Mar de Chile de l’any 1993. I destacava la vitalitat de Mercedes Sosa dalt de l’escenari amb temes com el que compartiré tot seguit. Amb el Popi hem quedat per seguir parlant encara que sigui per correu i en la distància. Perquè per un moment, per unes hores, varem estar junts en un sol espai i hi ha a voluntat de ser-hi de nou. La foto és del Popi recollint el Grammy Latino que va rebre el disc Cantora de Mercedes Sosa. 

SET ANYS DE BLOG


Celebrar un aniversari a aquestes alçades és particularment agradable tenint en compte els darrers esdeveniments

HEM DE SABER (2)



Tots els escrits que comparteixo aquí els faig fil per randa, tal i com els escric, sense retocar ni una coma, els acabo i els penjo al blog. Però admeto que, de tant en tant, hi ha algun escrit en el qual m’hi deixo la pell perquè se’m resisteix. Potser són els que queden més treballats (potser no) o possiblement són els qui captiven més al lector per la seva major riquesa (possiblement no). 

El cas és que he rebut moltes felicitacions pel text publicat el passat dilluns i que vaig titular “Hem de saber”. Desenes (i no exagero) de correus personals i de comentaris a Facebook em diuen que és un escrit colpidor, tendre, ple de bellesa, carregat d'amor, admirable i desenes d’altres adjectius que em fan enrojolar. Gràcies per les vostres paraules. 

No l’heu llegit encara? Doncs feu-ho, si voleu, AQUÍ
19 de juny 2014

PER NO PERDRE’M LES MOLLES


Els lectors habituals d’aquest blog ja sabeu que el seu autor, un servidor, te predilecció per la bona literatura. I a casa nostra se’n fa. Ahir em va arribar a casa un llibre que havia comprat a Amazon. No és un llibre qualsevol, és una bona obra, de les que em fan passar molt bones estones. Parlo de “Per no perdre’m les molles” del bon amic Jesús M. Tibau. 

La capacitat d’imaginació del Jesús és realment magnifica i traduir-la en pensaments breus que parlen de la quotidianitat certament no és fàcil. Però ell ho aconsegueix. No tinc permís per compartir el contingut del llibre però sé que el Jesús no s’enfadarà si cito dues de les seves aportacions, aforismes, pensaments... 

“Diuen que els ulls són l’espill de l’ànima; els llavis, la porta”. 

 “Les margarides mai no t’ho farien; decideix per tu mateix”. 

Senzillament... meravellós.  Enhorabona Jesús. 

LA COMPANYIA D’ANTOINE


L’Antoine és el responsable d’una Companyia itinerant que viatja per tots els carrers i places de tot el món. La Companyia va de ciutat en ciutat per portar a les persones l’espectacle de la vida i porten, davant la mirada meravellada dels espectadors, la rocambolesca comèdia humana.  Acròbates, pallassos i saltimbanquis encanten a grans i petits amb la seva màgia, els fan somiar i els hi obren la ment a la imaginació. Cada integrant de la Companyia d’Antoine té la seva història particular que cal explicar i conèixer. I així serà.

Aquesta interessant introducció és l’essència del llibre “La Companyia d’Antoine”. Ahir me’l vaig trobar a l’obrir el meu apartat de correus. Me l’ha enviat l’amic Angelo Coscia, l’autor de l’obra.  L’Angelo és tot un expert en això de la màgia i la imaginació, en alimentar a les persones amb aquella dosi que tots hem tingut de petits i el petits gaudeixen ara. Treballa amb els nens, els fa espectacles de teatre i titelles amb personatges fantàstics i, sobretot, en gaudeix i és feliç quan és envoltat d’infants. 


Com podeu observar a la foto, la principal eina de l’Angelo és el “Teatrino di DIN DON” que com indica el nom és un petit teatre amb el qual, a través dels seus personatges i la interacció constant amb el públic, parla de la integració i de la capacitat d’acollir al nostre món la diversitat. Agraeixo a l’Angelo que m’hagi enviat aquest llibre. Aniré una mica més lent llegint-lo, perquè és en italià, però igualment el llegiré amb més plaer. És un regal molt especial.

VOLAR



Aquest text el tenia pendent des del passat 29 de maig. No és meu. És del Román Reyes, rector de la Euro Mediterranean University Institute –EMUI, i Catedràtic de Ciències Socials i Jurídiques de la Universidad Complutense de Madrid. Bé, el Román també és escriptor i, sobretot i especialment, un bon amic amb qui parlo i comparteixo tot i que molt menys sovint del que voldria. A la foto, el Román a classe.

Aquest escrit, que ell va titular “Volar” em va agradar molt quan el va compartir al seu mur del Facebook on el Román escriu cada dia. I el comparteixo avui, amb el seu permís, amb tots vosaltres. Crec, sincerament, que és una d’aquelles joies literàries que cal tenir en compte, rellegir de tant en tant i no oblidar mai. No és un text fàcil ni lleuger. És un text nodrit, ple d'elements per pensar, que convida a la reflexiò en cada paràgraf.

VOLAR

Hay aves que vuelan bajo para recordar a los humanos que otro mundo es posible. Que podemos volar mucho más alto que ellas. ¡Pero tardemos tanto en descifrar sus mensajes!. A veces, ya es demasiado tarde para emprender vuelos que hace tiempo deberíamos haber intentado. Y hasta hay peces que juegan a volar. Y lo consiguen. 

Una es radicalmente mundana. O no es. No existe posibilidad alguna de ‘huir del mundo’. Por eso cualquier intento de ‘retiro’ es ficción. Falacia. Suposición. Una huida de sí misma. En definitiva. ¿A la búsqueda de un re-encuentro consigo misma en espacios no-mundanos?. Pura contradicción. 

Nunca entendí por qué, si es cierto que ‘Dios es amor’ (o insiste tanto en que los humanos nos amemos mutuamente), quienes dicen creer en él construyen conventos o monasterios. Hacen cruzadas. Amar nunca fue oficio de dioses. Porque amar es ‘pathos’, pasión. Donación. Romperse y fraccionarse. Para reconstruirse. La simple ‘idea de dios’ implica totalidad indivisible. Si los dioses amaran dejarían de ser dioses. Trasciende sólo lo que queda. Esa ‘idea de lo divino, lo oculto’ no es otra cosa que la inmanencia de lo que permanece. Por eso es permanencia, soporte. Y destino. Por eso tiene sentido el silencio. Jamás la afonía. Por eso aún es posible ‘ver’ en la oscuridad. En las tinieblas. Yo soy, por tanto, ‘mundana’. Del mundo no se puede huir. Escapar. Porque una es, por naturaleza, ‘con el mundo’. Sin él no somos nada. 

Hellen Keller se preguntaba: “¿Por qué contentarnos con vivir a rastras cuando sentimos el anhelo de volar?”. Mi hijo, Román Reyes (Jr), recibió el galardón.2013 al mejor actor, en la Ed. XI de ‘Notodofilmfest’, por su corto, que precisamente lleva el título de “A rastras”. Una cruda descripción del desencanto de la juventud actual, que, para sobrevivir, se ve obligada a aceptar trabajos precarios, muy por debajo de su cualificación o aspiraciones. Pero, a fuerza de resistir, algunos (muy pocos) consiguen alzar el vuelo. Como mi hijo, aunque su status, desde hace casi cuatro años, sea de ‘actor en paro’. Ellos, que, sin duda, no saben quién es, han entendido lo que Frida Khalo hizo lema de su resistente vida: “Pies, para qué los quiero si tengo alas para volar”. 

Volar es ganar en perspectiva, sin perder la precisión. Se pierde la cercanía de las cosas. Es cierto. Éstas importan más por su localización sobre un mapa, por diseñar y fijar. Sin que pierdan su identidad. Su sentido propio. Al volar, lo cercano, lo familiar, queda en suspenso. Se detiene. Se pierde la relación habitual con las cosas. Desaparece la ‘nuance’. Los matices. Las sorpresas que recibimos cuando reparamos en detalles que son específicamente suyos. La interacción. Sin intermediarios. Sin filtros. La ‘contaminación’, la dependencia de los otros es ahora, al volar, sólo una imagen. Un recuerdo parado en el tiempo. En el último instante. Antes de partir. Al regreso siempre ‘ha sucedido algo’ de lo que yo no pude ser protagonista. Pero vuelvo con visiones nuevas, con perspectivas o sueños renovados, que renovarán, a su vez, la visión de quienes se quedaron. De quienes no me acompañaron en el vuelo. ‘Lo importante no es volar alto, sino hacerlo acompañado’. Dice un refrán popular. Por mí volaré. Sólo por mí. Para hacerme merecedora de volar por ti. Si una se aventura a alzar el vuelo. Y su perspectiva. Las fronteras de lo real posible. Lo que se repite. La cotidianidad. Y la monotonía. La acción (o la decisión) postergada. Dormida. Y los sueños que sólo se proyectan en el pasado que pudo haber sido. Que más nos duele. O que más placer nos proporciona. Porque “cuanto más se eleva un hombre, más pequeño les parece a los que no saben volar” (Friedrich Nietzsche). 

El mundo, nuestro mundo, es estrecho. Y nuestro universo, angustiosamente cerrado. Cuando una camina, cuando aprende a caminar, las superficies son aparentemente planas, estables y seguras. La movilidad sobre ellas es, sin embargo, perezosa. Los límites son idénticos. Las fronteras, siempre las mismas, cada día que pasa. La ‘seguridad’ queda garantizada, si una no se extravía. Si no se sale del mismo camino. Que todas recorren al mismo ritmo, a idéntica fluidez. Pero sin posibilidad de dejar huella alguna. 

Vivir es asumir riesgos. Asomarse al borde del abismo. De lo incierto. De lo pretendidamente inalcanzable. "Acérquense al borde, les dijo. No podemos, tenemos miedo, contestaron. Acérquense al borde, repitió. Y se acercaron. Él los empujó... y levantaron vuelo". (Guillaume Apollinaire)

ASSASSINAT D’UN LLIBRE


L’amic Nicola Vacca explicava ahir una historia real que pot sonar a graciosa per aquelles persones que no troben cap plaer ni utilitat a la lectura però que, pel contrari, indigna als qui vivim de les lletres i les necessitem. 

El Nicola va comprar un llibre fa uns mesos i quan li va arribar, com podreu observar a la foto que va fer, estava del tot destrossat. L’editor va decidir enviar-lo al domicili del Nicola per correu normal i sense cap mena de protecció per garantir que arribés en condicions. I ja veieu el resultat de la mala gestió. El cas, és que el Nicola va escriure a l’editor demanant explicacions i aquest li va garantir que buscaria solució al problema. I la solució, no ha arribat.

Explicada l’essència del problema, passo a traduir alguns dels fragments de la denuncia feta pública pel Nicola perquè crec que evidencien que hi ha gent que dóna als llibres el valor que es mereixen. Perquè els necessiten per viure i viuen millor gràcies a ells. Un llibre no és tan sols un conjunt de pàgines amb lletres, és un recull d’emocions i pensaments traduïts en paraules que passen de les mans que l’han escrit a les mans que l’obriran i descobriran a la mirada del lector. 

El Nicola parla de l’assassinat d’un llibre que va arribar a les seves mans en un estat d’angoixa, violat i torturat. Afegeix que la sensació al veure’l, li va provocar un daltabaix i que es va sentir molt malament. En aquell just moment, fins i tot va pensar que hi hauria d’haver una mena de telèfon blau per la defensa dels llibres. 

I com el Nicola no volia quedar-se sense fer res davant la barbàrie, va contactar amb l’editor que fins ara ha menystingut les queixes del bon amic i client que només li demana dues coses: que li torni a enviar de nou un exemplar del llibre que havia comprat i que a partir d’ara canviï el sistema d’enviament dels exemplars. 

El Nicola acaba la seva explicació, que com us deia està molt ben argumentada, explicant metafòricament que no es pot assassinar un llibre i sobretot perquè aquest exemplar del qual parla encara no havia tingut l’oportunitat de mostrar el contingut de les seves pàgines per arribar al cor i a la ment del lector que esperava nodrir-se amb ell, amb cura i respecte.

L’explicació pot sonar a rara, estranya, surrealista. Però tinguem en compte que tothom estima allò que més l’alimenta en cos o ànima. Per als escriptors i els lectors apassionats i permanents, un llibre és molt important. Esdevé l’eina fonamental, el gra de sorra que li falta al dia, l’alè de cada jornada. Llegir ajuda a posar vida als dies, escriure suposa viure als qui ens hi dediquem. 

Des d’aquí, el màxim suport al Nicola Vacca en aquesta lluita que ha iniciat per aconseguir que tots els qui es mouen al sector editorial i literari ho facin amb professionalitat. Si una peça de l’engranatge falla les altres poden trontollar. I això no es pot permetre.
17 de juny 2014

DONCS SI (EH, GIÀ)



Mentre s’ennuvola el cel davant de casa i la tarda d’aquest diumenge tria els grisos i la foscor per acabar la jornada, escolto al meu estimat Vasco Rossi. I entre els seus temes, plens de força i vida, em sento identificat amb aquest que comparteixo i que es diu “Eh Già”, que traduït vol dir “Doncs sí”. 

Us proposo veure el vídeo que teniu sota la lletra que també comparteixo tot seguit. Entendreu perquè hi trobo lligams i dic que m’hi identifico. 

Pues sí - Vasco Rossi

Pues sí,
parecía el fin del mundo
en cambio estoy aquí todavía
hay que tener habilidad
pues sí
el frío cuando llega luego se va
justo el tiempo para inventarse otra diablura

Pues sí
parecía el fin del mundo
en cambio estoy aquí
y no hay nada que no va bien
no hay nada que cambiar.

Con el corazón latiendo más fuerte
la vida que va bien y va mal
al diablo no se le vende,
se regala.

Con el alma que se arrepiente
más o menos
con el aire, con el sol,
con la rabia en el corazón,
con el odio, el amor,
en cuatro palabras:
yo estoy aquí todavía.

Pues sí
Pues sí
yo estoy aquí todavía.

Pues sí
yo estoy vacunado ahora ya
hay que tener fantasía
¿y entonces qué se hace?
Pues sí
Retoma la vida que tú quieres
yo sigo siempre en vilo
más o menos, aproximadamente...

Más abajo, más arriba
más abajo, más arriba

Más arriba, más abajo
más arriba, más abajo
más arriba, más abajo
más arriba...

Con el corazón latiendo más fuerte
la vida que va bien y va mal
con lo que no se toma
con lo que no se da.

Luego el alma se rinde
a la melancolía
luego lloro, luego me río,
luego no me decido
¿qué pasará?

Con el corazón latiendo más fuerte
la noche pasará antes o después*
al diablo no se le vende
yo estoy aquí todavía.

Pues sí
pues sí
yo estoy aquí todavía
pues sí
pues sí
yo estoy aquí todavía
yo estoy aquí todavía
pues sí
pues sí.
15 de juny 2014

PRIMERA SORTIDA OFICIAL



Qui em coneix ja sap que sóc un cul inquiet, que no se estar-me sense fer res. Per això se’m fa etern el repòs obligat pels metges durant aquestes dues setmanes. Aquest dissabte ha fet això, dues setmanes, de l’infart que vaig patir. I he fet la meva primera sortida social oficial. He estat a Cambrils, acompanyat de la Raquel, on hem dinat i hem descansat a peu de xiringuito. 

Més tard hem anat a Reus on s’ha unit al grup l’Alejandro amb qui hem sopat al bell mig del passeig Prim. La sensació de poder compartir de nou amb els amics i fora de casa ha estat especial. Els metges em diuen que no vagi encara a treballar, que segueixi a casa reposant, que mantingui la dieta estricta sense sal i que continuï sense fumar. I jo, és clar, els faig cas en tot. O en quasi tot perquè he pres la decisió de tornar a la feina aquesta propera setmana. 

Ho faré amb calma, amb molt menys estrés del que m’ha envoltat fins ara i ha causat en part l’infart, però necessito anar retornant a la normalitat laboral i personal. He pres diverses decisions, totes elles molt importants i en tots els àmbits de la meva vida, que no puc desvetllar encara. Ho faré però al seu temps. Ara, justament ara, el temps és important.

La foto que acompanya el post, tot i que de baixa qualitat, és del moment de relax a Cambrils.

TORRE DE BABEL


Mirant la foto que acompanya aquest escrit i pensant en coses que ara no us puc comentar, he lligat la imatge amb un text que forma part del meu llibre “Agricultura mental”. El meu cap és ara un sac de sensacions i pensaments. Per això es lliguen segons quins elements...
TORRE DE BABEL
Tengo en mi cabeza una Torre de Babel que no me deja divisar jamás las alturas de su cielo, ese espacio de calma permanente desde donde uno percibe lo construido y lo cuida. 

Y es en esa torre que me pierdo a mitad de camino, subiendo el equipaje en compañía, ascendiendo hacia unas nubes en un cielo azul que difumina ahora sus formas con el agua.  Da paso a la tormenta, otra vez, de nuevo la tormenta.
Hay en mi cabeza una Torre de Babel sin invitados, llena de saltos, ventanas, precipicios y caídas al vacío. Y a cada escalón subido pierdes un paso hasta la cima imaginaria que nunca acabas de pisar.
Pero uno no se rinde en el angosto viaje que supone empezar de nuevo. Es mi torre, mis cimientos, mi vida.

13 de juny 2014

EL PONT DE L'AMOR



Bertrand Russell deia que el més difícil a la vida és aprendre quin pont hem de creuar i quin pont hem de cremar. No us aportaré jo la solució als ponts de la vostra vida però si parlaré d’un pont que s’ha de creuar algun cop a la vida, el Pont de les Arts de París. 

La tradició marca que les persones, sovint enamorats però no sempre, creuen aquest pont i hi deixen com a record un cadenat (candau) on hi posen la data amb els seus noms i, si els hi cap, algun missatge. Els qui no el posen en parella, hi apunten la data i un desig.  

El problema és que amb els anys, i per les modes que mai passen, la tradició de penjar el cadenat ha anat en augment i ara fa pocs dies, el passat diumenge, un tros de la barana del pont es va trencar pel pes dels candaus i va caure a l’aigua. 

Recordo haver vist el pont ara fa vint anys, quan vaig anar a Paris amb el meu germà, i feia goig veure’l perquè hi havia cadenats però no es produïa l’aglomeració actual que es veu a la imatge. El problema és que ningú, cap autoritat, gosa treure cap dels cadenats del pont cada cert temps. Qui són ells, els qui podrien fer-ho, per retirar desitjos, amors i petons que haurien d’anar a un magatzem o serien fosos per produir altres elements de metall.

De fet, seria amor reciclat o emmagatzemat... no sé si seria tan mala idea.   

HEM DE SABER



Sempre cal una cop de bogeria per desafiar un destí. Amb aquesta frase de la Marguerite Yourcenar enceto aquest escrit que us havia promès fa uns dies, una mena de confessió – tal vegada concessió – de les decisions o conclusions que he pres aquestes dues últimes setmanes a l’hospital i a casa. És el primer text que escric des de casa després de l'ensurt.

El repòs obligat pels metges s’ha traduït en moltes hores a soles, molts moments per a la reflexió, instants en blanc que s’han omplert de preguntes, respostes i decisions. Totes elles en ferm i algunes, la majoria, difícils però necessàries. I la majoria, en clau de reflexions que no us amagaré a aquestes alçades. 

Hem de permetre més sovint molts gestos que ens neguem, saber que hi ha abraçades sense raó que tenen tots els motius, que hi ha petons d’aquells que semblen salvatges i anys després saben a trosset de fusta al mig de l’oceà.  Saber que a vegades sona el mòbil i som nosaltres els qui vibrem, que podem ser allò que vulguem per algú perquè aquell algú ja és allò que volem per nosaltres. 

Hem de saber que, en ocasions, abraçar a distància es enviar reforços. Saber que estem enamorats perquè el nostre lloc preferit no és un lloc, és una persona. I també que després d’uns anys i un temps, un home i una dona ja no estan per quedar-se amb les ganes de res. 

I sabeu què?  Sempre hi ha un comiat que no es pot oblidar: aquell on varem donar la mà i ens van agafar l’ànima. El més bonic és que sempre hi hagi algú que et vulgui esperar, encara que arribis tard. Tots mereixem que algun dels nostres somnis es compleixi, com a mínim, un cop a la vida. 

La capsa dels desitjos és oberta i no es demana res que dues mans i un cor no puguin abastar. Si s’ha de tornar res, que siguin petons perduts pel camí, petons que mai han trobat el destí, que s’han gastat per l’espera i el temps. 

El silenci no és cap espai buit ni un llibre en blanc i sense mots. La distància no separa res si el nostre cap no dibuixa barreres. I el temps és jove i mai s’ha perdut perquè du la brúixola dels sentiments.  

La mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l’oblit. Recordar és existir, aprendre és donar i rebre, viure és ser-hi i compartir. L’amor és abraçar i abraçar és estalviar totes les paraules.

TEMPS, EL TEMPS, EL MEU TEMPS



Surto a passejar de bon mati pels camps que diviso des del finestral. La terra del camí marca les meves passes. Dos gossos borden defensant el seu petit terreny mentre l’aigua s’escorre per un petit marjal que mor als crestalls d’un hort encara humit. Transito el paratge mentre penso i reflexiono al voltant dels meus dies. 

Ha estat tot molt ràpid i ara tot se’m passa lent. No goso a somriure, em diuen que estic trist i em noto canvis que encara no aconsegueixo endevinar però sé que em configuren en aquesta nova etapa en la que ja he pres algunes decisions. 

Passejar és pinzellar els colors que observo mentre el cap s’emblanquina amb idees que neixen i se’n van al mateix temps. El cap no vol, ara, més pressions que proposin fer esquemes o plans. I torno a casa, al repòs que ara és temple. Dono al cor un nou alè. Doto a les hores de més vida. 

Els dies i la pols del camí faran la resta. Ara, avui, resto encara aquí, viu.

DUES DAMES




Fa dies que us volia parlar d’una poetessa italiana a qui segueixo des de fa poc. He de reconèixer que m’ha impactat molt pels seus aforismes, també per les seves poesies, potser pel moment en què els vaig llegir i el contingut dels mateixos. 

Merini va morir el 2009 però va tenir una vida plena d’emocions, passions, problemes i necessitats. Per saber-ne més coses sobre ella, us convido a llegir la seva biografia més que interessant, en AQUEST ENLLAÇ 

Entre les seves vivències, Alda Merini va estar nominada pel Premi Nobel de Literatura i va dedicar tota la seva vida a escriure i, sobretot, a pensar. Entre els seus aforismes, comparteixo aquests:

“No puc fer-me Santa perquè sempre tinc a les mans l’arma del desig”


“L’infern és la meva gran passió”


“El prodigi de la mort és l’art de saber atendre l’eternitat”


“Quan l’home no és capaç de dominar la matèria, crea la metàfora”


“El pensament no necessita la carn”

A la seva filla la tinc d'amiga a Facebook i espero poder parlar aviat amb ella amb calma. Per arrodonir aquest escrit on parlo d’aquesta dama de les lletres, he escollit una altra Dama. En aquest cas de la música. La sempre majestuosa Chavela Vargas i aquesta meravella anomenada “Un mundo raro”.

JOVES ETERNAMENT



Hi ha cançons que sempre haguessis volgut escriure perquè les fas teves, les gaudeixes tant que t’omplen en totes les notes i totes les seves paraules. El grup Pol 3.14 (curiós el nom), canta aquest tema que comparteixo avui sense més aportacions que el vídeo de la cançó i la lletra. En aquests moments, en que dono a la vida una altra dimensió, aquest tema se’m fa imprescindible. Espero que us agradi. Escolteu-la, val molt la pena. 

Jóvenes eternamente

No está demostrado que yo tenga que morir
Simplemente a palabra doy dios,
Con perdón, tiene un extraño sentido del humor.

A mi me gustaría que vivamos para siempre
Y que seamos jóvenes eternamente
Qué harías si tuvieras todo el tiempo
Y no importara para nada si es verano o es invierno.

Si tú quisieraS vivir conmigo para siempre…
Entonces tú serías diferente del resto de la gente
Si me siento derrotado
Tú me haces más fuerte.

Y yo que no puedo estar sin ti
No he encontrado la manera de que no tengas que morir
Si te quedas quieta ahí
Yo te grabo en mi cabeza cuando no paras de reír.

No está demostrado que el Sol se quede fijo ahí
Y que la luna y las estrellas vayan a estar
Para, que las puedas tú mirar.

A mí me gustaría que vivamos para siempre
Y que seamos jóvenes eternamente
Qué harías si tuvieras todo el tiempo de este mundo
Y no importara ni el pasado ni el futuro.

Si tú quisieras vivir conmigo para siempre…
Entonces tú serías diferente del resto de la gente
Si me siento derrotado
Tú me haces más fuerte.

Y yo que no puedo estar sin ti
No encontrado la manera de que no tengas que morir
Si te quedas quieta ahí
Yo te grabo en mi cabeza cuando no paras de reír.

Y a mí me gustaría que vivamos para siempre
Y que seamos jóvenes eternamente
Que harías si tuvieras todo el tiempo de este mundo
Y no hubiera, que cambiar nada del tuyo.

EL SENYOR RAMON



El senyor Ramon és un home de camp, un pagès de tota la vida. Té el seu tros de terra, amb avellaners, ametllers i arbres fruitals, a La Selva del Camp. Fins fa ben poc treballava el seu camp cada dia. Però ara fa un temps  que es va començar a trobar fluix de forces i va haver de fer pauses, destinar menys temps al seu estimat conreu i dedicar-se més a cuidar-se i deixar-se cuidar. 

El Senyor Ramon té les mans dures i llaurades com el seu tros, la pell fosca i ennegrida pel mateix sol que alimenta les seves terres. I regala simpatia nodrint als altres amb els seus somriures i el seu bon sentit de l’humor. Diríem que regala als altres allò que a ell li entrega la terra: vida. 

El Senyor Ramon va arribar a l’hospital Joan XXIII de Tarragona el passat dilluns a la nit. El van posar a l’habitació 810, la mateixa on jo havia arribat hores abans, al migdia d’aquell dilluns. Va venir amb el Manel, el seu gendre. Era de nit i no varem parlar molt a fons fins al mati següent. El primer que em va dir va ser que era molt jovenet, que tenia 85 anys. I a partir d’aquí la conversa va seguir fluint. Tant amb ell com amb les persones que el van acompanyar aquells dies a l’hospital. La seva dona Teresa, la seva filla Regina i la seva neta Marina. Un home de primera envoltat per tres dones de primera. Què més pot demanar Sr. Ramon?

Personalment, sempre aprenc de les persones i més quan les persones que tinc davant poden explicar tantes experiències com ell, el Sr. Ramon. Amb ell he recordat, i consti que ja ho sabia, que als pobles s’hi viu sempre molt millor que a les grans ciutats, que la gent dels pobles encara es coneix si són d’aquells de tota la vida, que el camp es mereix ser camp perquè hi ha persones que el cuiden i el mimen com cal. 

També he comprovat, un cop més, que les persones grans són grans persones, que necessiten sentir-se útils i utilitzades per la bonhomia o que sense elles aquest món perd la capacitat de tendresa que necessitem per aixecar-nos i sentir-nos humans cada dia. 

Jo vaig marxar de l’hospital el passat dijous i a ell li van donar l’alta el divendres. En el moment del comiat em vaig endur dos regals: una bossa de préssecs frescos, naturals i dolços que la seva filla i el seu gendre m’havien collit del tros del Senyor Ramon, i la generositat del cor dels seus familiars. Amb la Regina, la seva filla, ens hem fet amics al Facebook i anem parlant. 

En aquesta vida tot passa per alguna cosa. Fins i tot allò menys agradable com les malalties. Ara he pogut conèixer al Sr. Ramon, un nou regal del cel que agraeixo.

PETICIONS RARES, MISSATGES ESPECIALS




Volia escriure avui sobre decisions que he pres però esperaré a demà dimarts. Els metges, que sempre demanen a les pells alienes autèntics miracles, s'han tornat bojos i em fan fer repòs a casa, exercici diari, dieta equilibrada i tot això sense fumar perquè això va ser el primer que em van prohibir.  No us podeu imaginar l’esforç que suposa fer tot això plegat, al mateix temps, per un cos i un cap, els meus, que ja tenen prou feina en compassar-se habitualment amb els “divertimentos” que em regala la vida als meus dies. No sóc Superman ni tinc ganes d'aquestes gestes a aquestes alçades de la pel·lícula.

Però amb tot, encara tinc ganes, esma millor dit, per seguir aquí. He d’agrair a moltes persones els moments que aquests dies dediquen a animar-me. Molt i molt especialment a qui m’ha enviat un parell de missatges aquest diumenge al vespre a través del mòbil. I també a qui em va enviar un parell de whatsapp el divendres a mig matí. Hi ha persones molt especials a la meva vida. 

També us dono gràcies als 130 amics i coneguts que heu deixat el vostre comentari a través del Facebook aquest cap de setmana. I a tots i a totes els qui vareu venir a l’hospital la setmana passada. No us cito un per un per no deixar-me a ningú. La meva mare, que no para mai de sorprendre’m i sempre gratament, ha fet la seva crònica particular (amb foto meva de la infància inclosa) que us recomano llegir AQUÍ

Agraeixo de nou als meus amics italians els seus esforços en acollir-me amb les seves ànimes i braços ben oberts en aquests moments. Divendres, al programa Cultura me reparavit, que s’emet per tota Itàlia a Ra1, el Francesco el Bartolomeo i el Nicola em dedicaven el seu programa i fins i tot llegien un petit text en castellà que van estar assajant dos dies. Us enllaço amb el programa per si el voleu escoltar (i veure perquè hi ha webcam) avançant que el text que em dediquen és al minut 16.25 del programa. El podeu mirar AQUÍ

Ah! la foto que acompanya el post l’han feta ells, els amics italians, aquest dissabte. Són, d’esquerra a dreta: el Bartolomeo Smaldone, Nicola Vacca, Vito Dilena, Antonio Pellegrino, Francesco Fiore i Angelo Coscia. Tots ells són poetes, escriptors i treballen al sector de la cultura i el màrqueting. El proper mes de juliol els veuré a tots en persona a Altamura, prop de Bari, on m’han convidat a la inauguració del festival cultural Al3mura.  

De tot plegat, us en diré més coses. Demà dimarts us parlaré dels meus canvis i també del Sr. Ramon, el meu company d’habitació a l’hospital. Ara, per acabar demano una cosa molt senzilla. Escoltar aquesta cançó amb calma, atenció, sense presses. La canta el meu bon amic (i ara fa temps que no ens veiem) Joan Amèric.

QUAN LA FEINA ÉS LA PASSIÓ



No vull entrar a polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han carregat en dos o tres anys. 

I el model sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes que ha d’assumir. 

Quan em venien a prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per passejar pels passadissos, anaven rifades. I la llista de mancances segueix. 

Però tot el personal, absolutament tot el personal, va demostrar la seva vàlua en tot moment. Treballen sota mínims però mantenen el seu principal patrimoni, l’humà.  Allà on falta quelcom material es respon amb un somriure i un moment professional. No hi ha males cares mai. I treballar així costa. 

Quan la feina és la passió, les persones i els seus actes tapen les mancances generals i els problemes. Des d’aquí vull agrair a tot el personal que he conegut a l’Hospital Joan XXIII la seva amabilitat, professionalitat i dedicació. Començant pels doctors Xavi i Germán que em van salvar a temps i em van operar per posar les molles que ara duc al cor. Seguint per la Natàlia que és la infermera que em va tocar a la UCI on vaig estar dos dies sempre ben acompanyat de tota la resta d'infermeres i auxiliars de la zona. I acabant per tota la resta de personal de la planta de coronàries: des dels estudiants tortosins a la Maria José passant per qui em donava la medicació a les sis del mati, qui em feia el llit amablement, qui em duia els àpats, els qui em feien els electros, les ecos, les plaques o em treien sang... tothom. 

Gràcies i enhorabona per ser com sou. No canvieu  ni deixeu de somriure mai!

I demà... decisions que he pres, amb calma, aquests dies. Pensaments que marcaran el meu futur, canvis molt propers i una nova forma de veure les coses i de viure-les.

GRÀCIES A LA VIDA I ALS QUI ME LA DONEU!



Són les 23.31 hores

El dels últims dies ha estat un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar (i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia. 

Vaig notar els símptomes de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés. 

Arribats al Joan XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït. Vaig passar-me dos dies, tot el dissabte i el diumenge, a la UCI de Crítics Coronaris i els quatre dies següents he estat a la planta número 8, habitació 810, que és de la cardiologia. 

Dit això, que us volia explicar ara que ha passat el pitjor, he d’agrair i molt la tasca que realitza tot el personal mèdic de l’hospital Joan XXIII, metges, infermeres, auxiliars i estudiants en pràctiques, amb els pocs recursos de que disposen actualment. Els faré un post especial el proper dilluns però avanço aquest agraïment per la seva professionalitat i simpatia en el tracte amb els pacients. De fet, la propera setmana hi haurà més escrits al voltant de la meva experiència d’aquests dies i garanteixo tendresa, humanitat i dosis de diversió. 

Segueixo. Gràcies, moltes gràcies, també als qui m’heu vingut a visitar un cop heu sabut què m’havia passat. És cert que jo vaig demanar que s’avisés a les persones més properes (els meus pares) però al final s’ha fet xarxa i heu estat desenes els amics i amigues que heu vingut, encara que només hagi estat una estona, a fer la visita. És en aquests moments quan es nota el rol de tothom a la vida que un viu en primer persona. 
Hi ha tres persones molt especials que no han pogut venir a visitar-me pel tema de les distàncies. Parlo del Bartolomeo Smaldone, el Francesco Fiore i el Nicola Vacca, els tres amics poetes italians que han estat cada dia connectats amb mi en privat i que han pregat per la meva recuperació. Agraeixo molt especialment les paraules del Bartolomeo, a qui conec molt més, i acabaré amb un vídeo que ell mateix, el meu caro fratello italià, va dedicar-me públicament al Facebook el dilluns. 

La cançó la canten els U2 i es diu “Pride”. 



Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -