QUAN LA FEINA ÉS LA PASSIÓ



No vull entrar a polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han carregat en dos o tres anys. 

I el model sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes que ha d’assumir. 

Quan em venien a prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per passejar pels passadissos, anaven rifades. I la llista de mancances segueix. 

Però tot el personal, absolutament tot el personal, va demostrar la seva vàlua en tot moment. Treballen sota mínims però mantenen el seu principal patrimoni, l’humà.  Allà on falta quelcom material es respon amb un somriure i un moment professional. No hi ha males cares mai. I treballar així costa. 

Quan la feina és la passió, les persones i els seus actes tapen les mancances generals i els problemes. Des d’aquí vull agrair a tot el personal que he conegut a l’Hospital Joan XXIII la seva amabilitat, professionalitat i dedicació. Començant pels doctors Xavi i Germán que em van salvar a temps i em van operar per posar les molles que ara duc al cor. Seguint per la Natàlia que és la infermera que em va tocar a la UCI on vaig estar dos dies sempre ben acompanyat de tota la resta d'infermeres i auxiliars de la zona. I acabant per tota la resta de personal de la planta de coronàries: des dels estudiants tortosins a la Maria José passant per qui em donava la medicació a les sis del mati, qui em feia el llit amablement, qui em duia els àpats, els qui em feien els electros, les ecos, les plaques o em treien sang... tothom. 

Gràcies i enhorabona per ser com sou. No canvieu  ni deixeu de somriure mai!

I demà... decisions que he pres, amb calma, aquests dies. Pensaments que marcaran el meu futur, canvis molt propers i una nova forma de veure les coses i de viure-les.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS