QUAN LA FEINA ÉS LA PASSIÓ
No vull entrar a
polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió
formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis
van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han
carregat en dos o tres anys.
I el model
sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les
retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi
treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan
XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic
es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes
que ha d’assumir.
Quan em venien a
prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la
presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta
vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per
passejar pels passadissos, anaven rifades. I la llista de mancances segueix.
Però tot el
personal, absolutament tot el personal, va demostrar la seva vàlua en tot
moment. Treballen sota mínims però mantenen el seu principal patrimoni, l’humà.
Allà on falta quelcom material es respon
amb un somriure i un moment professional. No hi ha males cares mai. I treballar
així costa.
Quan la feina és
la passió, les persones i els seus actes tapen les mancances generals i els
problemes. Des d’aquí vull agrair a tot el personal que he conegut a l’Hospital
Joan XXIII la seva amabilitat, professionalitat i dedicació. Començant pels
doctors Xavi i Germán que em van salvar a temps
i em van operar per posar les molles que ara duc al cor. Seguint per la Natàlia que
és la infermera que em va tocar a la UCI on vaig estar dos dies sempre ben acompanyat de tota la resta d'infermeres i auxiliars de la zona. I acabant per
tota la resta de personal de la planta de coronàries: des dels estudiants
tortosins a la Maria José passant per qui em donava la medicació a les sis del
mati, qui em feia el llit amablement, qui em duia els àpats, els qui em feien els electros, les ecos, les plaques o em treien sang... tothom.
Gràcies i
enhorabona per ser com sou. No canvieu
ni deixeu de somriure mai!
I demà... decisions
que he pres, amb calma, aquests dies. Pensaments que marcaran el meu futur,
canvis molt propers i una nova forma de veure les coses i de viure-les.
Comentaris