EL COR, LA QUIMIO, LA PACIÈNCIA...
Tot es complica
per moments i fa anys que tots els moments que m’envolten són complicats. A la
quimera proposada pels meus metges que passa per (fent-ho tot al mateix temps)
fer dieta sense sal, reposar mig dia com a mínim, passejar una hora diària i
deixar de fumar (tot això sense capa vermella), n’hi hem de sumar de noves.
No m’acostumo a
aconseguir les peticions dels meus metges, perquè són masses en massa poc temps
i totes de cop, tot i que de moment tot va bé. Però em massacra interiorment un nou repte humà, em malda fins a nivells mai
vistos, haver de veure al meu pare com pateix els efectes de la quimio. Una
persona que s’ha deixat la vida a la feina per garantir que als seus fills no
els faltés de res, que mai ha tingut cap mala paraula o actitud, que ha estat
sempre un “bon chan”... i que ara té càncer.
Una persona així
no s’ho mereix. I encara menys (quan parlem de persones que han enterrat a un
fill amb només 40, al meu germà Carles. I que han estat a punt de perdre a l’altre
fill (a mi) fa ara tot just 44 dies. Ni ell s’ho mereix ni, òbviament, la meva
mare que ha estat sempre la veritable protectora/cuidadora/sanadora/àngel de
tots nosaltres. I sempre ha arribat a tots, a tots, a tothom.
Ara que he pres
decisions importants a nivell laboral, que tinc previst resoldre certs problemes antics, que intento tantes altres coses... Ara! No tocava.
Tinc una segona
part que parla de les persones que m’han envoltat i m’envolten. Al següent escrit en parlem. Ara mateix sóc trist pels pares, molt trist.
Comentaris
Petons...