Archive for de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (9): LA MEMÒRIA A LES MANS

Segueixo el viatge nord amunt. Ara a la Borgonya. Aquesta és terra de vins i monestirs, dels colors de la tardor i olor de terra llaurada. Tot just ara que comença, participo en la verema amb els pagesos de la vall. Tenen la mirada endolcida en els records i les mans esquarterades, clivellades tanmateix, per palpar els ceps que mantenen drets des de fa dècades. Heus aquí les de l'Adrien, el pagès més vell de la zona.
 

Ens llevem de fosca matinada i quan el sol apareix al fons dels turons ja li portem cert avantatge. El raïm és capriciós, diu l'Adrien. El raïm, em comenta, madura més tard com més altes siguin les terres on reposa i el blanc sempre madura abans que el negre. Aquí, a la vinya on veremo avui, hi ha mans de tots els colors buidant els ceps. Tot i tothom té el seu grau de maduresa. Al migdia, ens aixopluguem en una cabana de pedra seca al mig dels camps. Compartim bóta de vi d'altres collites i viandes que ens han dut les dones de l'Adrien, l'André i el Césaire. Regalem conversa al grup i gaudim de les paraules en aquesta mena de casa d'altri.


Els jornals són llargs i poc lleugers pel cos. Amb la vesprada, les cames et demanen repòs a crits. Però encara ens queda esma per ajuntar conversa al bar del poble. L'ànima no accepta comiats en aquells dies feliços i plens d'emocions. Canvio els ceps per les flors a la finestra de la petita casa que he llogat a la sortida del poble.
 
 
Les cortines de ganxet em recorden que les cases, com les persones, també clivellen el seu cos i guarden, ben endins, dolços records de la seva memòria antiga. I escric: Le souvenir est le seul paradis d'où nous ne pouvons pas être expulsés.

Chenove, setembre 2014

S'acaba el setembre, el primer mes del viatge imprevist. Ho fa amb un vespre fred a la regió de la Borgoña i una sensació de pau a tots els meus racons. Les imatges parlen soles però les acompanyo amb paraules. Moltes altres, centenars i centenars que guardo al portàtil, faran al seu dia el seu servei. Tot segueix, res no acaba de moment.
30 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (8): LA RECEPTA


Aquí, estimo amb passió i visc el cos amb el seu temps. Aquí, tot allò que veig m'alliçona i em demostra que no s'hi val a perdre els dies i les hores. Caminant deixo records i passes, ditades i incisions, ombres i llums. També terres i històries plenes de mots que fragmentaran quan jo me'n allunyi.


Aquesta vesprada, inacabat encara el dia, faré una reflexió als marges del riu que fuig avall a l'entrada del poble. Imaginaré. Perquè imaginar es comunicar-se amb el no res i fer-lo tremolar. Després, entés el pensament, retornaré a la cambra per rellegir algun autor ja devorat, em nodriré de la tendresa de la imatge que farà que el dia hagi valgut la pena.  

Et ma vie sera quelque chose qui tiendra le milieu entre les mots et les silences

Alvèrnia, setembre 2014
28 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (7): BOSCOS DE GÀRGOLES


Quan el mati s'alça i em llevo, coincidim al bosc el dia i jo. El paratge de la natura, sempre salvatge i desordenat, permet descobrir nous elements. El bosc manté les formes però es capgira, s'estira i reinventa a cada segon. El vent i la pluja són aliats dels grans canvis i quan no hi són, el sol fa el seu paper. El bosc té ulls, et bufa al clatell, es fa sentir quan el trepitges. Les meves passejades matinals, que serveixen per obrir gana abans d'esmorzar, són dosis d'amor terrenal sempre inesperades.


A ciutat, els boscos són de ciment i la molsa està captiva en algun petit parc públic. Carrers i cases dibuixen una altra mena de paisatge menys silenciós i més pobre de colors. A algunes façanes hi ha animals però són de pedra i miren malament a tothom. Però sempre hi ha alguna ànima en pena que reclama la teva atenció amb la seva cara pètria, que et demana la llibertat amb el seu silenci, que et recorda que no volia ser allí on l'han esculpit.

Sempre he cregut que les pedres parlen. Mirant una gàrgola endimoniada, recordo les paraules de l'escultor Henry Moore quan veia el bloc de pedra amb el que havia de treballar: Aquí dins hi ha una obra d'art, només he de treure la pedra del voltant que li sobra.
Els qui treballen la pedra se'n fan amants. Els qui la mirem, voyeurs indecents. Per això algunes escultures tenen la mirada freda i el cor de pedra.

Alvèrnia, setembre 2014
25 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (6): ROSTRES DE PEDRA I GOTS NETS


Els bars antics no són per als temps moderns però als pobles, se'ls respecta i hi fan falta. El Jean va heretar el cafè, on dino aquests dies, del seu pare. El cafè és a tocar de l'hostal on dormo i facilita la vida als seus clients perquè a aquesta fonda familiar només s'hi serveixen esmorzars. Ell, el Jean, s'hi passa gairebé tot el dia al cafè. La seva dona treballa de comptable a la cooperativa agrícola del poble. Tenen dues nenes petites, la Margueritte i la Sylvie, que passen tots els migdies de tot l'estiu amb el pare. La gran té sis anys i la petita tres i mig.

Avui el Jean rentava els gots bruts que tenia a la pica. Un per un. I els anava eixugant, també un per un, de manera que quan en tenia un d'eixut, el donava a una de les nenes. Per torns. Un got eixut era per la Margueritte i el següent per la Sylvie. Elles, amb cura, els posaven al lloc que tocava de la prestatgeria. Una sempre acompanyava a l'altra. I col·locat el got, corrien de nou cap al seu pare a buscar, emocionades, el següent.


Ahir els vaig prometre a les nenes que els portaria pedres del riu i que, entre els tres, els posaríem cara i ulls. No ha estat pas difícil controlar el moment veient la cara de sorpresa que feien cada cop que jo pinzellava la pedra i en sortia una cara que després, amb l'ajuda d'elles dues, guanyava més forma i tot el color. Amb paciència s'aconsegueix, fins i tot, controlar a dos dimoniets petits que no paren mai quiets. I a mi, que els nens m'encanten, em fa goig viure aquests moments. Quan ha vist les pedres acabades que s'eixugaven sobre una de les taules del cafè, el Jean ens ha dit, a tots tres, que demà les posarà en un lloc especial del taulell de fusta. Perquè tothom que passi pel cafè les vegi i així li preguntin qui les ha pintat.

"Les meves nenes", dirà ell amb l'orgull de pare que se li nota d'una hora lluny.

Potser el problema dels temps moderns no són pas els bars antics. Potser són algunes persones les qui no viuen a temps, al temps que els toca, o a deshora.

Clermont Ferrand, setembre 2014
22 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (5): DOLÇ ÉS EL MOMENT, DOLÇA LA VIDA


El francès és dolç d'escoltar. Com el camí fet sense tenir un lloc de parada concret, passejant amb calma mentre mires a tot arreu i a enlloc. Sí, el camí és dolç. Com els petits moments que el dia ens prepara i hem de viure a la força i a plaer. Dolces són les corbes que el riu dibuixa al pas pel poble on ara reposo.  Giragonses d'aigua també dolça que neixen i moren lluny dels meus ulls, per no fer-me mal en la cadència i decadència que, com tot en aquest món, té qualsevol riu i tota aigua.


Rere l'hostal on descanso hi ha un petit pati de pedra, molsa i herbes folles. I un tamboret vell que avui ha tornat a sentir-se útil tot rebent una presència especial. Una princeseta guaitava al cel asseguda allí quan he baixat a esmorzar. Tenia ulls blaus, vestit blanc, botins negres i un cucurutxo ben alt sobre el cap. ... I un sol braç.


De lluny, a l'altre cantó del pati, la Marie (la filla de la mestressa de l'hostal) dibuixava la nina del tamboret. Mentre traçava les línies i s'abandonava a la imaginació sempre dolça dels nens, la petita Marie somreia a la princeseta que seguia mirant cap al cel. Enllestit el dibuix, l'ha deixat al meu costat i ha anat corrent a abraçar a la nina. No cap a enlloc tant d'amor entre un infant i la seva joguina preferida. 

He mig entés, pel que em deia la Marie, que el braç que li falta a la princeseta li va arrencar el Porthus, el gos que guarda l'hostal, fa pocs mesos. I per rematar la dolçor de les primeres hores d'aquest matí, la nena em diu que la nina és més maca ara que abans perquè ara, tot i tenir un braç menys, la segueix mirant amb un somriure i fa la mateixa bona olor a princesa que abans.

Que grans són els nens petits.

Ja us vaig dir que les fotos serien les protagonistes dels escrits. Amb una bona càmera, tot és possible.

Nyons, setembre 2014
19 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (4): GROC I AIGUA


Als afores del poble, deixo els gira-sols comprats a plaça al costat dels seus companys, encara fidels a la tradició de perseguir l'astre rei. Malferides, les meves flors tindran millor repòs al seu camp que entre els meus braços. El capvespre regala colors únics i enlluerna la mirada amb el groc. El camí interior que uneix i cus França és una meravella si saps aprendre de cada element del paisatge que, amb paciència, et recompensa.


He encertat seguint per la part de muntanya ara que tot just entro a la zona dels Alps. La tarja de presentació té forma de paradís natural. Una llengua fina d'aigua s'aboca suaument en un petit llac de pocs metres quadrats  i tot s'amaga en un racó on s'hi arriba només pel soroll del corrent. Pocs plaers trobarem pel món si estampes com aquestes no ens mosseguen l'ànima i l'emoció. Si l'aigua és llépola, que ens toqui i ens doni vida.


Ja al poble, el nou hostal s'enclaustra entre les arrugues de dos petits carrerons que serpentegen i s'amaguen. M'han tocat les golfes, el barret de la casa sempre ple d'històries que hom inventa. Aquí, ho acabo de decidir, hi va viure algun compte o senyor feudal. M'emociono de pensar-lo envoltat del seu temps. Pendent de saber la veritable història, ara vaig al catre del personatge que tinc al cap. Bonne nuit.

Roine, Setembre 2014
17 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (3): PAISATGES D'EXTRAMURS


Totes les ciutats mantenen el seu llegat i totes les pedres necessiten amor. Respirem els alés d'altres i llencem a l'aire més proper el nostre per compartir-lo. Difuminem, en l'atmosfera dels temps passats, les veus mudes que els altres viatgers no podien escoltar. Carcassone emmurallada és el continent perfecte, l'espai volgut per al procés de la barreja. S'hi respiren els adéus dels qui defensaven la ciutat i les benvingudes dels qui l'habiten ara. És, de nou, una fusió perfecta. I no saps si sentir-te hoste o estranger.


Als afores, lluny dels murs, tot agafa noves dimensions. Ara tu ets el continent, l'emissor i el missatge. Fora ciutat, la plana és neta i silenciosa com el desert. Gent forana es desdibuixa al fons del meu propi horitzó. Els extramurs són imatge de memòria i del passat, la pàgina escrita fa cinc segles que ara viu entre muralles.


Erràtic i en silenci, torno a la casa que he llogat al peu del turó més verd de la zona. El pati senzill m'acull i a la font, la remor de l'aigua m'acarona tots els porus de la pell. Em deixo caure a la gespa, la gaudeixo, m'hi adormo plàcidament. No hi ha pressa ni més món que el del paisatge dels ulls.

Carcassonne, setembre 2014
14 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL (2): MY BABY JUST CARES FOR ME


El pati exterior de l'hostal ens acull per al petit déjeneur. Cafè, croissants fets a casa i la calidesa de les mirades netes a bon mati. Aquí el temps passa però t'arriba i se'n va en silenci. La complicitat del paisatge es remata amb dues hamaques de fusta antiga on abandonar-se al plaer de la lectura és l'exercici que tots els metges reclamen. Després, els peus enllacen les passes que marquen el camí cap al centre del poble. Primer, però, l'encoratjador paisatge de camps i vinyes, casetes i masies, rierols i bestioletes amables que t'acompanyen tot volant.


A plaça, els gira-sols no miren a enlloc però regalen la lluminositat necessària per ser observats. I se senten cofois de ser a mercat. Les dones grans s'hi estan tot el mati amb els seus cossos cridaners. Les més joves, hi passen de puntetes.


A la première route sur la droite hi ha una casa emblanquinada que s'esquerda a plaer i s'abandona als anys. Hi va viure, fins la mort, Nina Simone. Rere la façana bellament envellida, ella hi va escriure "my baby just cares for me". Ara les parets són buides però al finestró mig obert del balcó encara sembla guaitar-hi el nen que cuidava a sa mare.

La tarda treu el cap per l'horitzó. De nou al pati, la Eliška em recorda la seva partida. A l'últim sopar plegats, som generosos en el gest de l'abraçada i el bes. Jo segueixo cap al nord. Ella baixa cap al sud. L'astrolabi sempre és savi.

Provença, setembre 2014
12 de setembre 2014

DIARI DE LA PELL(1): LA DELICADESA


La finestra vermella del primer pis d’aquesta casa de pedres felices, m’aixopluga aquests primers dies a la Provença. Sobre meu hi ha la Eliška. Ella no arriba a la vintena i fa un any que va marxar de la seva estimada Praga per voltar pel món sense ordre ni final d’etapa. 

Som en un poble petit i les nostres ànimes, que han harmonitzat des del primer moment, es perden en el discurs del silenci que gaudim mentre esmorzem, passegem o ens estirem panxa amunt al bell mig dels camps de pastura. 


L’anglès ens salva als dos d’un naufragi solitari. I seguim rierols sonors que dibuixen els ocells que avancen pels carrerons més estrets i fan l’orgia de becs a la plaça. Allí, al mercadet, li dic a la Eliška un dels pocs mots en txec que m’ha ensenyat fins ara: děkuji (gràcies). 

Ella em regala un silenci amb somriure. Diviso un bròquil entre la verdura que es ven a plaça i penso en la meva “agricultura mental”. Seguim resseguint les corbes dels carrerons estrets i plens de llambordes que ens duen de nou a l'hostal, la casa, l'espai.

Al vespre, havent sopat i guaitant la nit asseguts en unes escales de pedra, la Eliška em torna el regal. Em demana que tanqui els ulls i em xiuxiueja a cau d’orella: miluji tě (t’estimo)

Jo, li regalo un altre silenci amb una mirada feliç i un somriure net. I li demano que em deixi la seva petita llibreta on, com jo a la meva, hi anota pensaments lleugers i raonaments personals. Li escric una frase de la Jean Becker que fa temps que esperava regalar: En las historias de amor no siempre hay sólo amor, a veces, no hay ni un te quiero, y sin embargo, queremos

I la nit ens embolcalla suaument mentre refem a mida els núvols a cop de parpella. Dans une histoire d’amour parfois il n’y a pas l’amour, parfois il n’y a même pas je t’aime et pourtant on s’aime.

Provença, setembre 2014.


09 de setembre 2014

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -