DIARI DE LA PELL (5): DOLÇ ÉS EL MOMENT, DOLÇA LA VIDA

El francès és dolç d'escoltar. Com el camí fet sense tenir un lloc de parada concret, passejant amb calma mentre mires a tot arreu i a enlloc. Sí, el camí és dolç. Com els petits moments que el dia ens prepara i hem de viure a la força i a plaer. Dolces són les corbes que el riu dibuixa al pas pel poble on ara reposo.  Giragonses d'aigua també dolça que neixen i moren lluny dels meus ulls, per no fer-me mal en la cadència i decadència que, com tot en aquest món, té qualsevol riu i tota aigua.

Rere l'hostal on descanso hi ha un petit pati de pedra, molsa i herbes folles. I un tamboret vell que avui ha tornat a sentir-se útil tot rebent una presència especial. Una princeseta guaitava al cel asseguda allí quan he baixat a esmorzar. Tenia ulls blaus, vestit blanc, botins negres i un cucurutxo ben alt sobre el cap. ... I un sol braç.

De lluny, a l'altre cantó del pati, la Marie (la filla de la mestressa de l'hostal) dibuixava la nina del tamboret. Mentre traçava les línies i s'abandonava a la imaginació sempre dolça dels nens, la petita Marie somreia a la princeseta que seguia mirant cap al cel. Enllestit el dibuix, l'ha deixat al meu costat i ha anat corrent a abraçar a la nina. No cap a enlloc tant d'amor entre un infant i la seva joguina preferida. 

He mig entés, pel que em deia la Marie, que el braç que li falta a la princeseta li va arrencar el Porthus, el gos que guarda l'hostal, fa pocs mesos. I per rematar la dolçor de les primeres hores d'aquest matí, la nena em diu que la nina és més maca ara que abans perquè ara, tot i tenir un braç menys, la segueix mirant amb un somriure i fa la mateixa bona olor a princesa que abans.

Que grans són els nens petits.

Ja us vaig dir que les fotos serien les protagonistes dels escrits. Amb una bona càmera, tot és possible.

Nyons, setembre 2014