Archive for d’octubre 2014

PLUJA I ABSÈNCIES


Dijon, octubre del 2014

Plou incessantment sobre el meu gest, sobre el meu rostre. Trec el cap i veig el camp ple d'arbres, els fruits units a ells i la distància del terra a les branques. Plou sobre les fulles pàl·lides i el fred nia als meus ossos també llunyans del terra. La tarda és gris i la nit neix amb un fons blau i negre.

L'estiu m'ha deixat però ha arribat la malenconia dels teus ulls, la teva rossa mel i l'alegria amb què mous les mans. Saps una cosa? En un pati petit, en una font sota la figuera, prop del temple que crida als qui obliden, allí hi ha les nostres ombres fent-se l'amor.

Desperta't, la nostra alba ha brollat i ja no tenim absències.

--

Com canta Manolo García: quiero huir como a veces huimos de nosotros mismos hacia otros. Y quiero ser aquel que aún no desertó, que aún sigue buscando la luz.

NOTA SOBRE LA FOTO: Diuen que el rostre parla, que l'ànima camina i que la nostra ombra fa els moviments abans que el nostre cos. Jo els tinc prohibit, als tres, separar-se per si un cas. A la imatge d'avui, que és la meva, li podeu cercar els tres elements perquè hi són.

Ja sabeu que no acostumo a donar la cara (frase feta) i que regalo altres imatges per acompanyar els textos. Ho faig per la petició de molts de vosaltres amb qui abans em veia més sovint i ara quasi no em veig (parlo dels darrers tres o quatre mesos). Sou molts i moltes de manera que era més senzill que jo posi el meu rostre en lloc de demanar-vos a vosaltres que mostréssiu el vostre (que si voleu, podeu enviar fotos vía correu).

NOTA SOBRE L'ESCRIT: Aquest és l'escrit número 1.800 que publico en aquest blog.


31 d’octubre 2014

OM MANI PADME HUM


Sempre és especial descobrir, en alguns casos endinsar-s'hi fins a cotes insondables, algunes religions i filosofies de vida. Al meu amor pel sufisme i als nombrosos apropaments al taoisme, li sumo ara la meva experiència amb el budisme d'aquests últims dies viscuts intensament dins del Diari de la pell.

Om Mani Padme Hum. Utilitzo aquest mantra budista perquè va ser el mateix que em van inculcar les dues persones que em van descobrir el budisme. La primera a Dijon i, dies després, la segona a Orleans. Primer va ser el Jean qui em va convidar a relaxar-me tot dient-me: Com els elements del mantra, desprens felicitat als altres, ets una persona pacient, tens molta saviesa, ets generós, diligent i molt disciplinat.

Poca cosa pots afegir a part del silenci que arriba tot just després que et diguin això. El silenci sempre agraït i esperat que, en estat de relaxació, et transporta a altres estats i estadis.

La segona persona en dir-me quelcom semblant va ser la Veronique. Segons ella, el mateix mantra serveix per purificar als qui ho necessiten i per apropar als regnes als qui ja estan purificats. I jo, segons ella, sóc proper a veure els regnes.

La diferència entre el Jean i la Veronique és únicament l'edat que els separa però no pas els coneixements que ambdós han anat captant en tot el temps que fa que viuen. Ell passa de la setantena i es dedica al conreu del camp. Ella no arriba als trenta i té una botiga de pastissos artesans. Els dos tenen, però, un element molt important en comú: la puresa de la seva ànima i la pau amb què caminen pel món. I això és molt difícil d'aconseguir.

La puresa només es pot aconseguir amb la saviesa. La pau neix amb el camí.

La foto és de l'habitació d'una petita casa davant del mar a Lavandou, un espai on només el so de les ones envaeix el teu entorn més proper. S'hi està de primera quan un té com a objectiu no ser a enlloc.

30 d’octubre 2014

EL SIGIL I LA DISTÀNCIA


No sé de quina riba vinc ni quants mars he navegat, a quin port arribaré i on acabaré enfonsant-me. Però ara, que vinc d'una terra que era de tots, cerco l'espai que em pertany dins de casa. M'amago sota de tot, foragito les paraules si no em donen refugi, em nego el dolor i bec a glopades el silenci.

Sobre el coixí, voletegen les pestanyes d'un amor que tinc en la distància. El pas del temps és sensual i la brisa em penetra amb els seus dits tot el meu cos. Estimo el murmuri de les seves parpelles i el frec de les vores d'aquell vestit que va veure per primer cop a la platja.

Segueixo llegint al racó de casa on els llibres em miren i em llegeixen les mans. Fora, la natura ajuda amb el sigil que reclamo i la llum que necessito.
29 d’octubre 2014

YOU KEEP ME HANGING'ON


Durant el viatge que ha fet real el Diari de la pell m'he abandonat a molts plaers banals i també a les necessitats que tenim algunes persones. Una d'elles, deixar-nos tocar per la música. Ha estat bell escoltar sons coneguts i descobrir-ne tants altres de nous. Parar l'orella tot sol o en companyia, en un camp o la gran ciutat, melancòlic o calmat.

I no puc recordar les vegades que he escoltat aquesta cançó les últimes setmanes. No sé el perquè ni com, però fa anys que la conec i és ara quan m'ha atrapat amb els sons i la lletra. J.J Cale sempre m'ha colpit amb la seva veu. Ara m'esquinça l'ànima mentre el sento cantar aquesta peça tan dolça i càlida que diu:

Cada cop que m'aturo un moment, penso en el teu dolç somriure. I aquell dia ja no puc fer res més. La forma en què em fas l'ullet, cada cop que camines cap a mi... què et puc dir? You keep me hanging'on

Del gatet francès que aguanta la finestra de la casa, us en parlo un altre dia. Ara us demano que, si voleu, feu una aturada de tres minuts, tanqueu els ulls i escolteu...

EAT, PRAY, LOVE

Aquesta tarda, en la calma i el silenci que em regala casa meva, he llegit aquest fragment a la novel·la "Eat, pray, love" de la Elisabeth Gilbert.

Toda la verdad de mi estancia en la India se resume en una sola frase: "Dios vive en ti como tú"

Es importante saber dónde estás en cada momento. Justo aquí está el equilibrio perfecto. El encuentro de cielo y tierra. 

No demasiado dios, no demasiado egoísta, de otra forma la vida se vuelve una locura. Si pierdes equilibrio, pierdes poder.

Sonríe con tu cara, con tu mente y hasta con el hígado.


28 d’octubre 2014

INVASIÓN DE CAMPO, A REVISIÓ


Invasión de campo, que al final es publicarà només en italià sota el nom "Invasione di campo", ja és a les mans de la persona que farà el pròleg i posteriorment passarà el llibre a l'editor. Ha estat un plaer, com sempre, donar forma a aquesta nova col·lecció de narrativa breu tot i que cada cop és menys breu. Dels més de 80 textos que havia escrit inicialment, al final n'he triat una quarantena. Els altres, com sempre em passa quan faig els llibres, quedaran a l'oblit col·lectiu, a la prestatgeria que tinc a casa destinada a acollir llibres mai publicats.

La previsió és poder presentar "Invasione di campo" a principis del proper any a Itàlia. També a inicis del 2015 hi haurà una nova sorpresa literària. La imatge que acompanya aquest escrit és del manuscrit original del llibre.
27 d’octubre 2014

POESIA SENZILLA


El meu "fratello" italià, el poeta Bartolomeo Smaldone, té nou llibre. "Poesia semplice", poesia senzilla, és el seu nou poemari que, com en altres ocasions, aporta a aquest món sempre complicat la bellesa necessària i el sentit comú que li falta. També aporta realisme, sinceritat, dosis d'humor i altres de cruesa. La poesia és això, vida en paisatge propi o urbà esmicolat per les paraules i refet de nou a cop de mots i noves sil·labes. 

El Bartolomeo és un poeta de gran magnitud, té el do de la paraula justa i, per sobre de tot, és una persona excel·lent a qui, molt carinyosament, anomeno "el meu germà italià". El seu nou llibre, que aviat llegiré sencer, es presentava aquest passat divendres a la Fondazione de Piccolellis de la ciutat de Foggia. Ho feia acompanyat de dos bons amics: Rosa d'Onofrio i Francesco Fiore.

El vídeo de presentació del llibre, on diverses persones llegeixen una de les seves poesies, és una autèntica delícia. Dura només un minutet i us demano que el mireu. No us en penedireu. La bellesa no es troba sovint i Bartolomeo sap com oferir-la. 

La poesia que reciten al vídeo, comença dient: És bonic parlar amb tu encara que sigui de cireres o de vendes, de la vora dels teus nous pantalons. És bonic escoltar-te explicar històries que no conec pel plaer d'albirar-te pel mirall... El teu somriure és bell, bell així, sense adjectius... 

Espero veure'm de nou amb el Bartolomeo molt aviat. Poder-lo abraçar i gaudir-lo, compartir com només nosaltres sabem fer. Ara podeu mirar-vos el vídeo. Breu però intens, com la nostra existència.


RETORN I NOVA PARTIDA


Ja a casa, he tancat dins d'un bagul un llapis de memòria ple de fotos que he fet en aquest viatge. N'he contat més de tres mil. Queden pel record i per la reüllada quan toqui fer-la, quan el cap m'ho faci venir a la memòria i la ment en tingui ganes. 

Ara toca neteja interior, recuperar el paisatge abandonat dos mesos enrere, tornar a aquí temporalment i pensar de nou en la distància, en el nou viatge que serà ja l'últim. Objectius: deixar tota la cosa material enrere i acomiadar-se de tothom o de ningú. Tot al seu temps, a pams.

En ninguna parte puede hallar el hombre un retiro tan apacible y tranquilo como en la intimidad de su alma.  
Marco Aurelio.

DIARI DE LA PELL (16): SEMPRE PARÍS


De Paris en tinc bells records, amb el meu germà ara fa vint anys. La ciutat de l'amor i els sentiments, de la barreja de races, idiomes, cultures i formes de viure, no ha parat de créixer i manté la seva bellesa i el seu encant. En cada mirada trobes un nou motiu per enamorar-te. En cada cop d'ull hi ha l'encant de qualsevol petit element, acció o objecte que et transporten no saps on però t'encanta. Els monuments, palaus i edificis s'ofereixen a plaer. A estones més curtes, observes places i carrerons, cafetonets i sales d'art, la bohèmia que regalima per cada pam de la ciutat.

De nit, Paris es transforma i es vesteix de cabaret de luxe o et canta opera a cau d'orella. I als afores, locals antics que acollien les xerrades de pintors i escriptors, espais vells que el temps manté vius i metòdicament desendreçats. Paris és la concubina que ens va trair, la puta que s'oferia per pocs francs, la jove que ens mirava de reüll al metro, la mestressa de casa que somreia sabent-nos estrangers... És cada dona que ens llença a l'aire el bes mai capturat per Doisneau.


 

Allí, al racó que s'amagava a soles per escopir-nos els seus encants, per evitar amistançar-se i perdre'ns després. París, sempre ens quedarà.

Si, mon amour, sempre ens quedarà París.

I jo, retorno després de 55 dies de viatge. No és un final de trajecte. Serà una aturada temporal mentre faci tràmits, em desfaci de les pertinences i pugui fer un nou viatge permanent sense maletes ni lligams, ni sabent on i quan s'acaba.

Paris, 24 d'octubre del 2014

24 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (15): UN GAT, UN AMIC, UN AMOR


La moto llogada descansa sota un gat rebel que ara dissimula. Per no molestar-lo, vaig a peu fins a l'altra punta de la ciutat, sense aturar-me ni anar massa ràpid per por a perdre'm res. Avui toca visitar a un vell amic a qui fa anys que no veig. El trajecte se'm fa agradable. Travesso el barri antic, ple de petits magatzems i baixos on la gent gran encara manté els seus oficis. Un sabater repara dues sandàlies fins que passo jo i s'atura. Em mira i esbossa una rialla sota el bigoti grogós pels purets que déu fumar després del cigaló de la tarda. Una dona grassa i ben polida, repassa els baixos d'una petita brusa blava i verda. Una altra dona, aquesta és petita i prima, gira els formatges que va fer fa pocs dies i que guarda com un tresor. La vida a les ciutats, sempre imaginades i vives, no s'atura.


La pluja em fa canviar el pas i arribo a casa del Jean remullat i feliç. El retrobament és aquell moment esperat fa mesos, l'abraçada forta i a plaer, l'art d'abandonar-se als braços de l'altre, el silenci de la mirada i la rialla que indica que tot va bé. Parlem tota la tarda en un racó de la cuina, ens expliquem els darrers anys, bevem té i cafè, ens alimentem de nostàlgia i records, del present i del demà que sabem que no viurem plegats. Però la distància no fa mal si el cor viu amb els records pressents de les persones que estimes. Veig per la finestra que la pluja dóna treva i torno, ja de nit, al pis vell que he llogat per uns dies.


Ja al llit, llegeixo a Le Boétie i m'abandono a les seves píndoles literàries: Siempre volvemos a nuestro primer amor. Que gran i que senzill! 

Ardennes, octubre 2014

23 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (14): CAMINS I PASSES


De l'estada a les terres de vinyes en conservo instants molt dolços, imatges que sempre em regalaran tendresa quan me les faci venir al cap. La bellesa dels colors que gaudeixes en època de verema costa molt de definir. Com el somriure, la mirada i la bellesa de la Élise. Un s'hi queda per sempre, no en vol fugir, s'hi acomoda. Ella és mel i sap que destil·la aquella essència que ens atrapa als qui gaudim a fons dels porus de les pells alienes.

Em travessa el pasadis dels records mentals la cançó de Gainsbourg: Elisa rien que toi, moi, nous. Tes vingt ans, mes quarante. Si tu crois que cela me tourmente... Ah non vraiment Elisa.


A un altre passadís, el de la casa on he treballat aquests dies veremant, hi reposen, ordenades, les botes dels qui hem collit raïm, gaudit el camp i regalat somriures i històries als altres. Les petjades han quedat sobre la terra. Aquí hi deixem l'eina que ens ha evitat fondre'ns amb ella, conquerir-la amb duresa, malpensar-la. Ella dóna, tu et regales.


El diumenge, la trobada familiar és obligada i tothom l'espera. Junts s'hi asseuen la familia i els amics, els qui han compartit les hores als ceps i ara ofereixen el millor d'ells a taula. El pati exterior de la casa, ara que el fred encara no castiga, és l'espai on comproves que hi ha llocs dels quals no vols marxar. Però toca mirar endavant, seguir el camí, sumar més passes.

Bourgogne i Ardennes, octubre 2014
20 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (13): UN TRAMVIA ROSA I UNA TITELLA ANTIGA



Nord amunt faig el camí apropant-me, sense urgències ni cap límit a les dates, a París. Vaig fent parades, m'aturo on el cos i el cap m'ho demanen. A tot arreu m'hi sento bé, tots els pobles m'acullen i les seves persones m'aixopluguen a aquell racó de la seva ànima on tot és temporal i efímer. A Troyes,  els carrers empedrats i les cases medievals m'ajuden a inventar-me mil vivències de cada racó que observo. I em retornen a la infància, a aquells temps d'escola on se'ns parlava de la revolució i la Presa de la Bastilla. Imagino gent humil guaitant des de les golfes d'aquestes cases, ciutadans pobres sortint a buscar-se la vida pels carrers que ara llueixen tant i pateixen tan poc. 
  

A Reims, la meravellosa catedral contrasta amb un estrambòtic tramvia de color rosa que passa pel centre. I un, no sap si pujar al vagó que travessa tot la ciutat o a la torre del campanar que l'ha vist créixer amb els segles. Davant del dubte, i com tinc tot el temps, decideixo provar els dos. Tot suma, tot aporta. Tot té el seu moment. 


De nou imagino però no pensant en les cases velles. Ara m'ho permet el rostre de la Rosalie, una titella antiga que va actuar a moltes edicions del Festival de la Marionette de Charleville. Els anys li han aportat bellesa però el seu amo no ho veu així. Ha decidit marginar-la, la treu del bagul on conviu amb les altres titelles però ja no pren part a l'espectacle. I ella, la Rosalie, es queda sobre la lleixa de la finestra, mirant cap a fora amb el desig de fugir a la recerca d'un nou escenari que li doni vida i moviment. 

Tot és possible. També que una titella antiga i bella com la Rosalie m'acompanyi des d'ara en aquest viatge i vegi de nou el món des dels seus ullets grossos i blaus, amb les seves delicades mans minúscules i uns peuets petits i sempre freds.  Som a la regió de la Champagne, pujant cap a la ciutat que sempre ens quedarà... París. 

Charleville, octubre 2014
16 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (12): LES FULLES FAN D'OCELLS

L'Éric no és una persona esquerpa, desconfia de la majoria perquè només saben riure d'ell. Surt de casa de matinada, just quan el sol s'escola per les copes dels arbres i reposa sobre les fulles caigudes, quan la molsa dorm encara sobre les pedres.


L'Éric va al bosc per necessitat. Ha de palpar els arbres per seguir viu, temptar les escorces, plorar veient com es nuen davant d'ell cadascuna de les fulles. Coneix tots els habitants de l'arbreda que hi ha tot just al final del poble, pot creuar l'espai arbrat i passejar a les palpentes, sap on trobar cada color i on cercar cada matís lluminós de les primeres hores del dia.


Asseguts sobre dues grans pedres, que la natura ha posat just al punt que permet albirar tot el bosc només girant el cap, l'Éric em fa una concessió: ell sí que permet que un arbre li tapi tot el bosc. Se'l mira, el repassa, tanca els ulls i el sent, deixa que el vent li renti la cara. I es mou un pam, cercant l'arbre següent. Sempre en té un al davant que li amaga el bosc.

Davant nostre, les fulles fan d'ocells quan volen amb el vent.

Montbard, octubre 2014

Les dues imatges són del mateix bosc, a dues hores ben diferents del dia, a dues zones ben diferents del paratge.
12 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (11): OLORS, COLORS


Pels colors que regala, la verema és una estació de l'any. Ens hi aturem amb calma quan tenim la sort de viure-la i palpar-la. Tons marrons als ceps, vermells i verds a les fulles, blaus i liles del raïm que pareixen tot l'any i engalanen amb aromes tot just ara. Diuen els qui veremen que els raïms sencers no es cullen del cep, que només cal posar la mà sota d'ells i cauen sols, abandonant-se al seu tram final on no moren. Perquè, també ho diuen, els raïms van de la terra a la mà, de la mà a l'ampolla i de l'ampolla a l'home. I l'home viu arrelat a la terra.
 


A la tarda, quan el dia s'amaga lentament, veure els camps de vinyes des de la distància, observar el terreny trepitjat tot el dia, et provoca agradables calfreds. La senyora Amandine (quin nom més poètic i sensual) m'ha regalat una ampolla de vi de la collita del 2012. No du etiqueta, és de les bones, de les que beuen ells a casa cada dia. M'he assegut una estona al principi del marge de pedra que separa el camí de la terra de les vinyes. He fet dos bons glops i, encara amb claror suficient, he anotat diversos pensaments que em van passant pel cap tot el dia.

Ja no visc de les paraules. Ara són elles les qui em vénen a cercar, les qui m'animen a usar-les, em proposen que jugui amb elles i em somriuen a cada instant. Crec que en pocs dies deixaré la Borgoña. Hi estic massa bé, toca seguir el camí per no acomodar-me a tant plaer.

Corgoloin, octubre 2014
07 d’octubre 2014

DIARI DE LA PELL (10): EN CLAUDE I ELS GIRA-SOLS


Per ajudar-nos, ens hem de conèixer. La fórmula per aprendre com som, passa pel silenci i la soledat temporal. Però aconseguida la lectura interior i pròpia, hem de tornar, de nou, al món de les persones per seguir amb l'aprenentatge. Aquest migdia he parlat del tema amb el Claude, el forner del poble. Hem conversat al restaurant que hi ha al centre. El local és certament original, sobretot el seu pati exterior ple d'antigues ampolles i garrafes de vidre, i s'hi menja molt bé.

La conversa amb en Claude ha estat existencialista. Ell és un amant de la filosofia tot i que és llicenciat en psicologia i es guanya la vida fent barres i panets. Hem parlat de les relacions humanes entre les persones, de la necessitat de conviure per viure o sobreviure, de moltes altres coses que ara no cal que recordi. Tot parlant, hem anat junts a la plaça on s'instal·la el mercadet de les flors. Ell n'ha comprat per la seva xicota. Jo, per posar-les a la casa on visc aquests dies.


El Claude m'ha explicat que, per tradició francesa però també per conducta humana, hi ha dues flors que són antagòniques: les gerberes perquè són flors de cementiri i els gira-sols perquè representen la vida i la força de la terra i el seu nexe amb la natura. Als mercadets francesos, m'explica el Claude, no es venen gerberes. De gira-sols, n'hi ha les places plenes. Jo he triat flors liloses pel color però també per l'olor. L'aroma que tenen, és just el que em faltava.

Corgoloin, octubre 2014
03 d’octubre 2014

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -