L’OCELL DE LA GÀBIA DEL CAFE DE LA PAIX
A la terrassa del Cafe de la Paix de París,
recordo a Battiato convidant-nos a fer-hi un té. Ara, amb el fred al cos i als
carrers, ve de gust prendre’l. Al meu costat, una jove francesa seu sola en una
taula i mira atentament un home que hi ha dues taules més enllà. Ell té el
doble d’anys que ella i no sap que està sent observat.
La jove s’aixeca i s’apropa a la taula de l’home.
Li demana permís per asseure’s i ell accedeix mentre es tapa amb una mà l’anell
de casat que du a l’altra. En aquest punt perdo el fil de la conversa però noto
l’erotisme que ella impregna al seu voltant i el desig que recorre la mirada de
l’home. A ell, el cos li demana ara, urgentment, sexe animal i brut. Ella s’hi entregarà
però busca quelcom més, necessita un amant amb qui jugar, un home a qui
provocar i un marit descontent per la monotonia per fer-lo embogir.
Ni ho sabien però els dos són dues ànimes
bessones que s’han trobat per estar juntes un temps, els mesos que duren
aquestes històries que posen en perill els seus entorns i malbaraten els anys. Quan
s’acabi tot plegat, ell fregarà els cinquanta que és l’edat en que els homes comencen a perdre interès davant la mirada femenina. Ella encetarà la trentena i encara
podrà gaudir del plaer de les mirades lascives uns anyets més.
Jo, espectador de l’escena del Cafe de la
Paix, mantinc la pau interior i somric per la sort que he tingut de no haver
estat la víctima de la jove. Em falten anys i un matrimoni per complir amb els
mínims que demanen dones com ella.
A París, no tot és amor ni tot és perfecte. I
mentre ells dos marxen junts, possiblement de camí a la perdició, escric: un oiseau né en cage pense que voler est une
maladie (Un ocell engabiat pensa que volar és una malaltia).
Comentaris
M.H