UNA ÚLTIMA VEGADA

Aquest text i el següent els llegireu mentre estic en ple vol. Més enllà dels núvols, hi ha absències que fan mal. Aquí a dalt, a deu mil petons de distància, les paraules són sempre més lleugeres i sinceres. Escric, amb el cor. Escric, amb l'ànima. Escric: 

Encara tinc forces per donar-te, per darrer cop, la mà. De tu depèn caure o seguir, la condemna o salvar-te. Pensant en tu, em colpeixen algunes frases que recordo i tinc al cap de manera permanent. 

Ens conformem amb viure infeliços perquè ens fa por el canvi, que tot quedi reduït a runes. Potser la meva vida no ha estat fins ara tan caòtica i potser és el món el que és caòtic. I potser l’únic engany és intentar agafar-se a ell sigui com sigui. Les runes són un regal, les runes són el camí cap a la transformació. 

Sóc encara al teu abast però tot es va perdent i es difumina amb els dies. Jo ho duc tot bé. Al final he aconseguit creure en quelcom que jo anomeno la física de la recerca. 

Si tens el valor de deixar enrere tot allò que et protegeix i consola -que pot ser des de la teva casa fins a velles rancúnies – i embarcar-te en un viatge a la recerca de la veritat, ja sigui interior o exterior, i si assumeixes que tot el que et passi en aquest viatge t’il·lumini i que tot aquell a qui trobis en el camí t’ensenyarà alguna cosa; i si estàs a punt sobretot per afrontar i perdonar algunes de les teves realitats molt dures, llavors la veritat no se’t negarà. 

Un últim cop de mà, un darrer gest...

Ambdues fotos tenen un nexe en comú: les mateixes mans, les mateixes cames. 

En un tros de cel entre Escòcia i Espanya, 31 de desembre del 2014