Archive for de març 2014

OCELL CONTINENTAL



E siamo qui ancora vivi (i som aquí encara vius)

Sóc un ocell continental vestit per un viatge sense paraules. L’ombra del mirall on moren les mirades s’assembla a mi. Té les esquerdes escampades en un mar amarg, la mateixa història adolorida al balcó on el dolor hi treu el bec. 

Les ales per volar són iman del records i diviso el ramat esquinçant les armadures dels Déus. Escolto al vent galopar tota la nit mentre em sagnen les plomes i el dolor entra de cop a la ferida desossant el bé i el mal. 

Puja un batec llunyà i ballo. Danso al costat dels fills que no he tingut ni vindran a consolar-me, dels somriures perduts, dels plors del passat i dels somnis castrats. La molsa em clava els peus i mostra les sobres a altres ocells. 

I lluito, ancorat a terra, per les miques de pa sobre la taula, per evitar que la por rosegui l’ànima. Lluito fins que el dol anestesií l’edat ara que estic destinat a quedar-me a terra. Tanco les ales i dormo a la tristesa mentre un bes em rodola per la boca, m’angoixa i em mata. 

I demà, i al jorn següent i a l’altre, seré de nou ocell continental vestit per un camí, per un viatge.  
31 de març 2014

LA CALMA TRAS EL ADIÓS



Como el dulce malestar tras un adiós, caerá de nuevo un temporal que anunciara el verano y estallara con sus colores por las calles y sentiremos otra vez las ganas de viajar y de encontrar algo nuevo en que creer. Montes que surgen de las aguas, bahías de la inconstancia, los valles de la incoherencia, para aliviar todo este tedio en mi vida…

Amb la primavera trepitjant-nos els dies i l’estiu a la cantonada, aquest fragment de Battiato se m’imposa avui com a ideal, fins i tot quotidià, mentre escolto, curiosament, una altra cançó del bon amic Franco. Una que surt a la pel·lícula ”Ex. Todos tenemos uno”. Em succeeix que sempre em que proposo veure-la, i no sé el perquè, més tard li trobo motius només per la cançó. 

Avui, obrint una setmana que serà llarga i on només la feina, com sempre, em permetrà viure en calma, proposo escoltar amb tranquil·litat les dues cançons. Us proposo veure dos vídeos. El primer és una joia musical que conté un fragment tan pur, per a mi, com aquest:

Quisiera decirte las mismas cosas pero de pronto se marchitan las rosas, como nosotros. El amor que arranca los cabellos ya se ha perdido y solo queda alguna desganada caricia y algo de ternura. Cuando te encuentres en la mano flores marchitas, en el sol de abril ya lejano, las añoraras. 


La segona cançó que proposo escoltar és aquesta utòpica peça de la bella Carla Bruni. En pocs mesos vindrà a cantar a Barcelona i al final he decidit que no la veuré. Les meves dues entrades ja són d’un altre amic a qui els hi he regalat fa un moment. Ell les gaudirà i jo seguiré veient-la a ella des de la distància. 

UN ALTRO IO



Ho sognato me questa notte, ed ora sono un altro. Ho i capelli rossi come la birra, i piedi leggeri, grossi e leggermente deformi per il troppo trotterellare di calpestio a terra, le mani per niente distinte di un contadino, piccolo, occhi azzurri come il cielo del mattino, con una aureola fangosa che sporca l’insieme e concede all’iride un’aria indefinita d’acque impantanate, ed uno sguardo che oscilla, secondo le circostanze, tra quello d’un piccione spaventato e quello d’un bove con sonno accumulato.

Ora sono la persona ideale per avere l’onore di partecipare in tutti i vizi e diffetti della terra, e non permettere che passi un giorno senza che non mi deva sentire come un goffo, un buono a nulla, un negato, uno scemo, un buffone, un vigliacco, un codardo, un nessuno o un eccetera eccetera.

Non sono andato via. M’hanno cacciato e ad ogni passo tento il sospiro.

Foto: Immagine dalla mia memoria. Ieri in un campo vicino alla mia anima, la mia casa

30 de març 2014
Tag :

FERRAN, CONRAD, BITACORISMOS


Intensa setmana cultural la que deixo enrere. Cultural i envoltada d’amics. A la presentació del llibre de la Montse Farrés el passat dijous al vespre a Reus, que va ser un èxit com vaig comentar amb fotos al facebook, li vaig sumar aquest divendres una altra presentació. Parlo de “Ladridos de plata. Bitacorismos I” que és el nou llibre de l’amic i periodista Ferran Gerhard (foto). 

L’acte es va fer al Cafè Metropol i estava ple de molts més amics, companys de professió periodística i literària. I de regal, i no en sabia res, el retrobament amb un altre bon amic amb qui fa anys que no parlava ni veia, el compositor i multi instrumentista Conrad Setó i la seva dona Josepa. 

Al Conrad el vaig conèixer ara fa uns quinze anys en una cafeteria de la Rambla que era al costat de la ràdio on treballava jo. Musicalment ja sabia qui era el Conrad. Tenia diversos discos seus i aquells anys va ser un plaer poder-lo fins i tot entrevistar. Aquest divendres al Metropol va ser un goig, un autèntic plaer, tornar-lo a saludar després d’escoltar les dues peces que va tocar, com sempre magistralment i deixant-se l’ànima en cadascuna d’elles. 

Ara hi ha el compromís d’un nou cafè que repetirem a la mateixa cafeteria. El local ha canviat de nom però es manté al mateix lloc. El Conrad té uns quants anys més. Jo també. Però la sensació de pau i calma al parlar amb ell, la percepció de companyonia que s’amistançarà encara més, va ser única. 

Per acabar agraeixo a l’amic Ferran Gerhard que m’hagi dedicat un dels mini relats del seu nou llibre. L’ha anomenat “Trencaclosques” i és, senzillament, l’obra d’un personatge com ell, un devorador de llibres, un apassionat per la cultura, una bèstia de la comunicació.

ÉS EL DESIG...



El desig té tres pisos i tres alçades, i el cabell color tardor i una mirada tímida. El desig té olor a natura i camps de pagesia, i dolçor als cims blancs palpats en la foscor. El desig té aire fresc que omple tots els racons i les mesures, i corbes suaus gens perilloses per a descobrir. El desig té nom de casa i de carrer, té nom de dona. El desig és aquell punt on la rutina de pensar gemega i el gest de viure s’inicia i continua. 

XARXES SOCIALS: ÀGORA DEL SEGLE XXI



Aquest text és a propòsit de les xarxes socials i per demanda de les persones que assisteixen a un dels cursos que imparteixo més sovint, el de les xarxes socials. Moltes d’aquestes persones em pregunten què en penso de cadascuna de les xarxes i avui dono el meu parer sobre Facebook, Twitter, Linkedin o Badoo. Ho sento si alguna definició us sembla dura, contundent, però sóc realista i em dedico a analitzar els elements en base a les accions de les persones.

Facebook: La xarxa més seguida del món i, probablement, la més útil a nivell social. Permet cercar amistats, generar xarxes personals o professionals i és un espai d’actualitat constant. 1.100 milions de persones de tot el món tenen Facebook. 

Twitter: Va intentar desbancar a la primera però ha acabat sent el complement perfecte. És la xarxa dels titulars, informació breu i concisa. Té més de 500 milions de seguidors a tot el món.

Linkedin: La xarxa dels professionals de tots els sectors. L’aparador dels currículums i per a molts, un mercat de recerca de feina. Per altres, l’espai ideal per a generar sinergies. La segueixen més de 250 milions d’usuaris. 

Badoo: De totes les que es consideren xarxes de contactes personals, és la que té més seguidors (200 milions de persones) i també la que mou a més persones sense calat moral i que van a la recerca de sexe fàcil. És la Sodoma del segle XXI, l’àgora dels infidels amb parella o amb ells mateixos. 

Whatsapp: No és la més seguida tot i els seus 260 milions d'usuaris però si la més popular. La manera més gratuita de xatejar i lligar reunions o cites. El seu polèmic sistema de funcionament, pel doble check, no li ha fet perdre seguidors. 

Instagram: La xarxa de la imatge retocada, de les fotos instantànies fetes a l’antiga que utilitzen ja més de 150 milions de persones. La telefonia mòbil és la principal aliada dels seus usuaris. 

TripAdvisor: El punt de referència abans de viatjar si volem conèixer com són els hotels i altres places d’allotjament abans d’iniciar el procés de compra i reserva. Més de 260 milions de persones la fan servir. 

Spotify: és el referent en l'àmbit musical. Amb versió lliure, amb publicitat entre cançó i cançó, i versió premium, disposa de totes les novetats del mercat discogràfic mundial i de les obres de sempre, les de tota la història de la música. 

Hi ha moltes altres xarxes de molts altres sectors que podria comentar. De fet, el curs que imparteixo sobre aquesta temàtica, serveix per fer la diagnosi de més d’una trentena de xarxes. El món es mou a Internet i qui no es mou amb ell es queda enrere.

CONVERSAR AMB NINGÚ TOT LLEGINT POESIA


Es tracta d’això, de conversar amb un mateix per plasmar en forma de poema inquietuds, vivències, sentiments, emocions, fets quotidians i altres retalls de vida marcats a la memòria. El recull de poemes, perquè parlo d’un llibre, és de l’amiga Montse Farrés. L’obra es diu “Converses amb ningú” i forma part de la cita que us proposo tot seguit. 

La cita és cultural, anunciada fa uns dies amb plaer, i és aquest vespre a les 20 hores a Cal Massó de Reus, espai cultural i de concerts que ofereix vermuts musicals els dissabtes al migdia en un ambient modern i agradable. 

Parlaran el Manolo Rivera (editor), la Maria Pallach (llibretera) i la Montse Farrés (autora). L’amic Pau Terol vestirà les lletres amb les seves notes musicals i al final llegirem poemes el Joaquim Sorio, el Josep M. Roig, la Dolors Quintana i un servidor.  

Quedeu convidats a compartir conversa però en aquesta ocasió serà, enlloc de fer-ho amb ningú, amb algú que trieu acabat l’acte. Serà per gent...

LA BODA DELS COLORS I ELS AROMES



"Tienes que estar de pié para caer. Solo los valientes guerreros caen del caballo. Los cobardes arrodillados no pueden caerse, así que debes luchar en la batalla."

Aquesta frase pertany a una pel·lícula que vaig veure fa uns anys i que em va sorprendre perquè em va descobrir una petita part de les tradicions hindús quan una parella decideix casar-se . Les seves bodes tenen certes semblances amb les nostres: hi ha alegria, il·lusió, dispendi de les dues famílies que s’hi deixen tots els estalvis, ball i gresca, molts convidats...

Hi ha també altres molts elements que ens separen començant per la religió i el procés d’unió entre la parella. Les hindús són bodes plenes de colors que contrasten amb la seva pell bellament torrada, d’aromes i harmonies a l’àpat dels convidats, de la fe dipositada en tot l’acte, la roba, l’ambient...

La pel·lícula en qüestió es diu “Las bodas del Monzón” i connecta al mateix temps fins a cinc històries de persones que arriben per assistir a la boda i que analitzen a fons l’amor, la cruïlla de fronteres geogràfiques i les diferencies socials i morals. També permet descobrir les esperances, els temors i els secrets amagats de la família. 

Vista la pel·lícula, que hauríeu d’incorporar a la vostra videoteca,  també em vaig comprar la banda sonora. És plena de riquesa musical i em va sobtar especialment una cançó que es diu “Chunari Chunari”

Traduït de l’hindú al català voldria dir “Mocador Mocador” i que no us estranyi perquè no és una mala traducció. La cançó surt en el moment en que la núvia, ja de nit i preparada per sorprendre amb el seu ball als assistents, apareix amb un mocador vermell molt especial perquè és part de la dot del nuvi, un regal que ha anat de generació en generació. Ella el du penjat al coll mentre balla.

He trobat a youtube aquesta perla, que està quasi sencera, i la volia compartir amb vosaltres. No entendreu la lletra però us demano que gaudiu de la música i de l’ambient que genera ella, amb el seu joc de malucs, entre els convidats aquesta boda plena de colors i aromes. 

TENDRESA



Jove, la tendresa estiueja en un mar que només ella coneix. I quan cau la tarda l’horitzó es nua davant d’ella i les gavines es desclaven de l’aire per tornar a casa. 

Un instant del crepuscle és una olla comuna plena de peixos i colors. S’encenen fogueres a la sorra i arriben papallones per cantar i somriure, a respirar la breu història dels seus noms. 

Les ales fan de llit i beuen aromes i perfums fins que cauen borratxes abraçades als seus millors records. 

I mar en dins hi neden els somnis que veuen als seus fills camí a l’escola, carregant llibres no escrits, sabates i joguines. O es veuen a ells mateixos tornant de la feina amb les butxaques plenes de petons i desitjos complerts. 

Amb un bes pintat a l’ànima i mentre tots somien, la tendresa apaga fogueres i corre nua, ara ella, per la platja amb els porus plens de llàgrimes i totes les seves geografies salades al descobert. 
 
I Luca Carboni canta “Farfallina”

25 de març 2014

UN DE TRES



Tinc ja sobre la meva taula el primer llibre escrit aquest any 2014, el primer dels tres que vaig anunciar que faria enguany. Veient-lo ara, quan té forma de maqueta que en pocs dies anirà a impremta i en unes quantes jornades més serà presentat públicament, és quan confirmo que treballar, que és l’únic que sé fer bé en aquesta vida, m’encanta i apassiona.

La d’escriure és una lluita que faig a diari amb mi mateix, sovint per plaer i altres, menys, amb dolor. Però el nou llibre és el fruit d’un repte assolit i aquestes gestes, ara mateix, no tenen preu a nivell personal. L’obra desgrana el tarannà, idiosincràsia personal i realitat d’una coneguda persona que es dedica al món de la política a la ciutat de Tarragona. 

Me’n he fet càrrec de la seva edició i fins i tot impregnant el treball final amb el meu segell editorial propi, La Banya Edicions. Es presentarà el proper 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, en un acte que serà molt especial per la persona protagonista, que no sóc pas jo, i el seu entorn. 

I ja treballo ara en el segon llibre d’enguany - de fet fa dies que hi estic posat – que tindrà una altra significació molt especial. La protagonista serà de nou una dona a qui no he conegut en persona però de qui en conec tants i tants detalls. Aquest serà un repte realment difícil, ho està ja fins ara, que també tiraré endavant. Perquè la lluita per plaer, que és el meu dia a dia davant el teclat, i ho és ara mateix mentre us escric, esdevé l’únic refugi que em queda on tot funciona i m’hi sento a gust. 

Struggle for pleasure...

BABOOSHKA



Fa molts anys un amic em va descobrir una cantant que em va captivar des del primer moment. L’amic, que va morir molt jove, era el Manel. La cantant es diu Kate Bush. Del disc que em va regalar el Manel totes les cançons són bones però especialment “Cloudbusting” i Babooshka que significa “iaia” en rus. 

A la Kate vaig tenir sempre el desig de veure-la en directe però vaig saber que feia molts anys que no actuava, que les seves aparicions públiques són comptades. Als 20 anys va fer el seu últim concert i ara en té 55.

Però les coses han canviat i ara Kate Bush ha anunciat que farà 15 concerts els propers mesos d’agost i setembre. Serà per presentar el seu últim disc, que escolto molt sovint, i que es diu “50 words for snow”. Pendent de saber en quines ciutats actuarà, em preparo per aconseguir entrades per un dels seus concerts. 

Ella acaba de dir que no vol morir-se sense actuar de nou pel seu públic i nosaltres, el seu públic, no ens volem morir sense veure-la. Amb aquest pacte segur que anirà tot de primera. Per enllestir aquest post, comparteixo el vídeo de “Babooshka”  i us recomano que escolteu el seu darrer treball. 

UNS ANYS ENRERE A LA RÀDIO



Buscant unes imatges que vull entregar al company periodista Albert Sunyol, que està preparant un llibre sobre la història de la ràdio a Reus i m’ha demanat que li faci el pròleg, he trobat aquestes dues fotos que comparteixo ara amb vosaltres. 

La primera és de l’any 1993, època en la que treballava  a la Cadena Cope. El noi jove de la foto, encara que no ho sembli, sóc jo. I rere el vidre hi ha el tècnic, el Joan Altadill. Va ser una etapa molt maca en la que vaig aprendre a fer ràdio amb la persona que m’hi va iniciar i més me’n va ensenyar, primer a Rádio Nova i després a la Cope, l’Antoni Campos. La seva mort, l’any 1997, va ser molt dolorosa. 



La segona foto és de deu anys després, de principis  dels anys dos mil. És a Onda Rambla, on vaig treballar-hi set anys en dues etapes diferents. Al meu costat el Pitu Tarrasa, l’altra persona de qui em vaig nodrir per créixer en aquest mitjà que tant estimo i trobo a faltar, la ràdio. 

Hi ha altres imatges que buscava i de moment no he triat. Una d’elles, a veure si la localitzo, és un anunci publicat al Reus Diari on s’anunciava el programa que presentava cada diumenge, de nou del mati a dues de la tarda, a Ràdio Nova. A les tertúlies hi col·laborava sovint el meu germà Carles. Si la trobo, la compartiré.

EL DIA QUE VAIG ENTREVISTRAR A ADOLFO SUÁREZ



Ara que anuncien la mort d’Adolfo Suárez es imminent voldria compartir amb vosaltres la meva experiència amb ell perquè puc, amb plaer, que el vaig entrevistar una vegada.  Va ser a meitats dels anys 90 quan treballava a Onda Rambla i aquesta emissora organitzava al Club de Golf Costa Daurada el torneig de golf que portava fins El Catllar a famosos de tot el país. 

Crec recordar que Adolfo Suárez va venir el primer any, al primer torneig. Va arribar al migdia, era un dissabte gris i el cap de setmana va ploure. Se’ns havia avisat que no era possible entrevistar-lo, que arribaria al club de golf per jugar i prou. Però un servidor, com a membre de l’equip organitzador, va saltar-se les normes. Quan Suárez va arribar, només baixar del cotxe, vaig colar-me per sota el cordó policial que l’envoltava i vaig assaltar-lo per sorpresa. No va posar cap problema en atendre’m i li vaig fer tres o quatre preguntes sobre el temps, el golf i l’estat actual en aquell moment del país. 

Crec que Suárez no va ser tan mal president del govern. De fet, per més crítiques que algú li pugui fer, ha estat molt millor que Rajoy, Zapatero o Aznar a qui costa puc superar si mirem les hemeroteques per comprovar la seva gestió. Sigui com sigui, Suárez a tenir un paper molt complicat en un moment més que delicat i això s’ha de tenir en compte. Em sap greu que ens deixi, sincerament. 

La meva, torno al tema, va ser una entrevista curta però amena i molt intensa. Adolfo Suárez em va semblar una persona molt educada i correcta. I un cop gravada en cassette, perquè llavors no hi havia MP3 ni minidisc ni altres sistemes per enregistrar, la vaig dur al Pitu Tarrasa que era qui coordinava el programa en directe que emetíem des del club de golf. Aquell cap de setmana treballàvem tot l’equip: el Santi, el Pitu, la Maribel, el Rafa...

L’experiència d’aquells anys al Club de Golf Costa Daurada, en aquell primer premi i als següents, va ser enriquidora. Recordo haver entrevistat a Esperanza Aguirre quan presidia el Senat, als germans Mercedes Milà i Lorenzo Milà, a Juan Pardo (cantant), Maria Jiménez (cantant), Pepe Sancho (actor), Francis Lorenzo (presentador), Juan Antonio Corbalán (jugador de bàsquet), Arancha Sánchez Vicario (tenista), Manolo Piñero (golfista), Carlos Garcia Hirschfeld (presentador), Josema Yuste (humorista), Paquito Fernández Ochoa (esquiador), Pichi Alonso (exfutbolista), Emilio Aragón (actor), Jordi LP (humorista), Francisco (cantant), Pedro Osinaga (actor), Blanca Suelves (model), Minerva Piquero (presentadora) o Matías Prats (periodista) entre molts altres.

LLISTAT NOCTURN



Perquè he de comprar llibres de versos si tinc la poesia dins a casa?

Avui és un dia de paraules no regalades, un aniversari sense espelmes, sense pastís ni convidats a taula. Sóc jo qui fa els anys i tria el moment. I us explico ara mateix què veig si miro al meu entorn. 

Del llit m’hi pengen els cognoms, religions que es desfan com les serpentines i abraçades encobertes.  I he decidit menjar-me els mots. Esmorzo, dino i sopo a cada pàgina que escric. Respiro poemes per les orelles, suo poesia i mullo les sabates de paraules quan faig un esternut. 

Les cadires fabriquen la meva antologia, els draps enquadernen l’obra, les formigues tradueixen a altres llengües allò que em surt de la boca. I les aranyes enreden paper i ploma sobre el terra que ara es preocupa d’autografiar cada taca amb la cendra caiguda del tabac. 

Més tard preguntaré el meu nom a les ciutats, als ports i als mariners, recorreré mercats i edificis a mig fer. Més tard m’asseuré a taula amb tots els verbs i amb un nou llibre de versos que ara no trobo. 

Potser és que me l’estan fent.
21 de març 2014

MU-DANCES



Les mudances costen i són pesades però s’han de fer de tant en tant. Mudances de pis, de pell, de cap, de sentiments. És època de canvi de calaixos desendreçats, de cansament visual pel mateix paisatge, de l’esforç de la retina per cercar nous elements en un espai ja descobert. 

És el temps de comiats de parets , d’adéus a certes portes que ja no s’obren, d’allunyar-se de cares massa vistes i de la nostàlgia de rostres que es difuminen per l’absència. Toca tocar el dos per part d’un i de comptar fins a deu abans de donar pas al compte enrere, del procés de buidat i el trasllat.

Els peus toquen a terra i la vista guaita a l’horitzó. S’acosta l’instant de la descoberta, el ritual precís de llevar-se en un nou sostre que acarona el mateix cel ara repintat amb noves nits. I segueixen sentint-se passes d’algú que no arriba mai. 

Són els sons del silenci interior que et fan ballar la testa, són les mu-dances.
20 de març 2014
Tag :

ELS POEMES QUE LEOPOLDO VA ABANDONAR EN UNA CAIXA



Un ciervo herido es el que más salta / lo oí decir a un antiguo cazador. Així comença un dels poemes inèdits que Leopoldo Maria Panero ha deixat per la posteritat i que havia abandonat en una caixa en un pis on va viure molts anys, tot just abans d’ingressar en un dels molts hospitals psiquiàtrics on va residir gran part de la seva vida. 

Entre ells, el Pere Mata de Reus, un espai que el va marcar per tota la vida com ell reconeixia sovint parlant de la visita que li va fer la seva mare. Panero, maleït sovint per tot el seu entorn, i també el mediàtic que no l’ajudava pas, ha passat ara a ser un geni. Ja vaig dir un cop que tots els morts són bons quan són morts. Aquí, de nou, la meva teoria és una pràctica ben trista. 

A la caixa on el poeta abandonava les poesies s’hi ha trobat de tot com ara cartes que adreçava a diferents persones properes com el Luis Auserón de Radio Futura o als seus dos germans, morts de càncer molt abans que ell. 

Panero passarà a l’univers de les lletres des de la bogeria, com tants altres creadors desequilibrats internament per viure en un món que fa segles que també ho està. Hölderlin va acabar en un manicomi i Pavese va viure intern en la seva presó mental. Panero volava entre un espai i l’altre sense problemes. 

I pel camí deixava les seves molles per una societat que el va aïllar i que ara el clama. Trio, per acabar el text, algunes de les seves aportacions i no pas una poesia. Res en ell, cap de les seves vessants, té pèrdua a excepció de la nostra memòria envers ell. 

Panero va dir, entre altres, això:

No creo en la clase obrera española. Son payasos alfredolandescos

En Francia me intentaron matar una vez, pero no toda la eternidad

Los literatos españoles se dividen en dos: el burgués ambicioso y los mamarrachos abominables

España es el único país del mundo en el que se le pega a los borrachos

Yo no soy el anticristo, tía, yo soy Leopoldo María Panero, y si quieres te enseño el DNI

No creo en la bestia de la inspiración, yo cultivo el espanto como una ciencia

Seré un monstruo pero no estoy loco

Freud se creía el anticristo, pero era ambiguo

LA RECEPTA DELS SOMNIS A MIDA



El poeta i l’escriptor són plens de somnis fets a mida, reptes inassolibles cada cop que el full en blanc et proposa un pols que sempre acabes guanyant-li. Observant la frase de la imatge que acompanya avui aquest escrit, no és pas complicat amistançar-se amb les idees que t’omplen el cap i surten a dojo mentre diteges el teclat.

La recepta de crear passa del somni al món real, i segons el meu parer, d’aquesta manera:

Un comptagotes amb cinc versos regalima per les cullerades d’ofici cada dia que hi ha fam de paraules. Un bri d’inspiració, tocat de bogeria, dóna pas al vals del somriure i la ironia. I l’àpat de crear, el formen els entrants plens de records, uns primers de realitat i llàgrimes de postres quan les emocions ja reposen sobre el full. El cafè és la fantasia, la raó o el gust. I pagues el compte sense mans i amb els llavis silenciats per la conversa mantinguda amb els mots. Quan escrius, la vida passa a foc lent i tu cuines els teus dies.

ALLÒ QUE LI SOBRA A FRANÇA I LI FALTA A EGIPTE



Va haver-hi una època, i no va ser pas curta, en que certs països anaven pel món espoliant als altres. La víctima, normalment, era Egipte. Els governs d’altres nacions aprofitaven el descontrol del govern del país dels faraons, i la seva debilitat, per viatjar pel desert i agafar restes arqueològiques mil·lenàries. I no es conformaven amb una pedreta insignificant. En pocs anys van desaparèixer fins a vuit obeliscs dels temples egipcis que van anar a parar al Central Park de Nova York, a moll Victòria de Londres, al Atmeidan d’Istanbul, a la plaça Concorde de París i a Roma que se’n va quedar quatre. 

Fa uns quants anys que el govern d’Egipte reclama allò que és seu. Perquè cadascun dels obeliscs era a temples de reis que van ser saquejats sense escrúpols. Mussolini en va robar un el 1937 però el govern d’Itàlia el va tornar el 2005 convertint-se en el primer i únic cas de devolució voluntària. Entre els casos més curiosos i vergonyosos hi ha el de França. 

Els francesos envejaven a Roma perquè havia robat quatre obeliscs i varen decidir anar al temple de Luxor per endur-se un dels dos que presidien la porta central. Va ser el 1833 amb un procés lent i lamentable. Arribats al temple dedicat a Ramses II, el van arrencar de la pedra, va tombar-lo a terra i el van arrossegar fins el Nil on el van carregar en una barcassa que el va dur fins Alexandria on, amb una altra barca, el van traslladar fins a Toulon i d’allí fins a París on el van plantar a la plaça de la Concorde, just on anys enrere havia estat la guillotina.  

Els experts no dubten que l’obelisc hauria de tornar a Egipte i que, de fet, estaria molt millor allí. L’altra que es va quedar al temple de Luxor es conserva en bones condicions i manté un color groguenc rosat mentre el de París està gris, brut, tacat, ple d’esquerdes i molt degradat pel pas d’aquests 180 anys a la capital francesa. Queda clar que dos segles de pol·lució han pogut més que 3.300 anys de calma al desert.

L’obelisc, de 25 metres d’alçada i 250 tones de pes, espera ara la decisió del govern francès que sembla reticent davant la demanda dels egipcis de retornar allò que els pertany. L’atrocitat ja està feta però el dany es podria reparar amb la voluntat.   

És cert que quan vas a París l’obelisc t’atrapa i emociona per la seva grandesa però també ho és que quan ets a Egipte hi trobes a faltar molts elements i veus molts forats buits. Jo he tingut la sort d’estar als dos escenaris per notar les dues emocions que us comento. També he vist els quatre de Roma.

Si els faraons llencessin malediccions reals, ja haurien condemnat als violadors del patrimoni com toca. Qui sap però si al final ho acabaran fent...

LABERINT SIL•LÀBIC




Si et perds al bosc del llenguatge pensa el poema que més t’agradi i digues-lo en veu alta. Les paraules ens duen del bracet des d’un estel a pedals. Quan arribis a l’últim poema trobaràs la sortida.  

LA MÀFIA DECIDEIX QUI VIU


Amb el seu llibre “Gomorra” (que vaig llegir al seu moment) va fer trontollar a la màfia des del seu propi epicentre, Itàlia, i va obtenir una resposta clara de La Cosa Nostra: la seva sentència de mort. Ara, amb el seu nou llibre “Zero, zero, zero”, l’escriptor i periodista Roberto Saviano posa contra les cordes als narcos i tot el negoci de la droga a l’Amèrica Llatina. 

Saviano dedica aquest nou llibre (que ja tinc a les meves mans) als seus escortes amb qui porta convivint més de 38.000 hores. Cada tres dies ha de canviar de ciutat i allí on viatja va acompanyat per un equip de carabinieri i dissimula al màxim la seva presència sigui on sigui. 

Diu ell mateix que és el preu que ha de pagar per jugar la partida iniciada amb la màfia italiana. I té clar, ho diu també ell, que aquesta partida no acabarà fins que la pròpia màfia deixi de controlar la seva vida o la d’altres persones. 

Jordi Évole l’entrevistava aquest diumenge al programa “Salvados”. I Roberto deixava moltes més perles per a la posteritat en forma de titulars. Deia que “la cocaïna govern el món i Espanya és la seva porta d’entrada a Europa”, mantenia que “ETA ha traficat amb droga per subvencionar part de les seves activitats” i assegurava que “ningú em creurà fins que no em matin”. També deixava anar la frase que serveix per obrir aquest escrit: La màfia decideix qui viu

No hi ha dubte que Roberto Saviano és valent i sap que ho té tot perdut. Sap perfectament que és mort a cada segon que respira i que viu el segon després. I així li passen les hores i els dies, les setmanes i sembla que, si res no canvia, la resta de la vida. Segueix sent un dels meus autors preferits. És un periodista de primera, un excel·lent escriptor assagista i, penso que ho puc afirmar, una persona que denunciant el bé sap que viu envoltat del mal que el persegueix. 

Espero que el vídeo de l’entrevista entre Évole i Saviano estigui disponible d’aquí a pocs dies a la web de La Sexta. Us ho diré quan el vegi.

EL VÍDEO DE POL AL CLUB SUPER 3



Els socis del Club Super 3, i els no socis també, van poder  gaudir el passat dijous del vídeo “Pol” del Xaviss que es va emetre en horari de màxima audiència per la canalla, a dos quarts de vuit del vespre, dins de l’espai Info K. Un tast de quasi 2 minuts per descobrir el senzill de llançament del nou treball. 

El Club Super 3 és el programa infantil més vist a Catalunya i està enfocat als nens i nenes de menys de 13 anys. Actualment té quasi un milió i mig de socis. Us convidem a veure aquest vídeo emès al programa i esperem que us agradi. FEU CLIC AQUÍ

COM US HO DIRIA



Aquest cap de setmana sóc, senzillament, a pocs metres del mar i a quilòmetres de distància. En un espai on la lluna em devora tendrament i el sol em vol posseir sense permís. I m’he envoltat de tinta que rega els sentits de les gemmes dels meus dits que volen cap al cel i cauen de cop en el vers que em dicten l’ànima i l’esperit. Desconnexió pseudocòsmica i preintencionada.  Invisible i present només en un petit espai anomenat jo. 

I segueixo... a pocs metres del mar i a quilòmetres de distància. Encara. 

D'aquest espai de la imatge, paradís secret i personal que no coneix cap de vosaltres, no us en puc parlar però si convidar-vos a gaudir-ne des de la distància que us separa d'ell.
16 de març 2014
Tag :

EL GAT NEGRE


Acabo de veure una versió de “The Black Cat”, obra del genial escriptor Edgar Allan Poe,  portada a la gran pantalla l’any 1961 pel director Robert Braveman i protagonitzada per Vicent Price i Peter Lorre que van especialitzar-se precisament en interpretar a tots els personatges de Poe la cinema. 

I com sempre, al voltant de la creació d’una pel·lícula hi ha moltes coses que no veiem. Una d’elles és el càsting per triar als protagonistes i en aquest cas, tal i com indica el nom de la novel·la, el personatge central no eren els actors humans. Era un black cat, un gat negre.

Van estar setmanes buscant al gat ideal i, com mostren aquestes imatges d’aquells dies, el càsting va reunir a desenes i desenes de gats negres amb els seus propietaris. Fent fila i esperant torn, tots van passar la prova. Aquestes fotos són certament curioses i permeten desvetllar un dels secrets del setè art que sovint passa desapercebut. 

La última imatge és la prova de foc que havien de passar els gats i no era altra que entendre’s amb els dos actors. Calia feeling entre Vincent Price, Peter Lorre i el Black Cat. I n’hi havia en molts casos, no creieu?  

ES FA TARD O CAU DEL DIA. DEPÈN DELS ULLS I LES PARAULES


Tot allò que veiem té, sempre, dues visions. Una és la més senzilla i l’altra, la poètica. I jo intento, també sempre, combinar la senzillesa de la imatge o el fet amb la poetització dels petits elements que s’hi amaguen. Com a mostra, un botó. Aquest petit fragment d’una gran pel·lícula que es diu “En un rincón de la Toscana”. 

Potser, a partir d’avui, veureu el comiat del dia i l’arribada de la nit d’una altra manera.  Feu la prova i mireu el vídeo. Intenteu fer vosaltres l’argument de la imatge. 

ORACLE


Son tiempos líquidos, vaporosos, inestables; ¡es época de oráculos! Estoy haciendo uno con veinte preguntas a  Pitia. Espero que sea el último templo para las invocaciones...

Així explicava fa pocs dies l’inici de la creació de la seva última obra l’escultor Rufino Mesa. Un Oracle, una comanda a Pitia, moradora del santuari de Delfos i mestressa de les respostes des del fons del recinte no permès a tothom.

Del Rufino us en he parlat aquí en varies ocasions. Escultor i exdirector de l’Escola de Belles Arts de Reus en la època en que jo hi vaig estudiar. Ara, passats els anys, els rols han canviat i tenim una amistat que permet compartir conversa, paella i cafès. 

El Rufino està acabant d’enllestir aquesta nova obra, aquest Oracle, a les instal·lacions de La Comella, el parc escultòric envoltat de natura que té a la sortida de Tarragona. Ha anat compartint el procés amb tots nosaltres aquests dies. Com les altres peces del La Comella, aquesta té també unes dimensions gegantines i una utilitat filosòfica, humanística, metafòrica i espiritual que no deixen indiferents. 


El 5 de març, tres dies després del principi d’elaboració d’aquest Oracle, el propi Rufino ens deia: Pronto lo tendremos en servicio que buena falta nos hace... La humildad de los materiales ahuyentará a los poderosos. Pienso que aquí solo vendrán los que caminan calmados, con los ojos asombrados y los pies firmes sobre el suelo...


El 8 de març, passats tres dies més, l’obra anava agafant més forma i ell comentava: una pieza así deja las manos agotadas...

La creació s’anava arrelant a la mare terra amb força. Ahir el Rufino apuntava: aguantar las vueltas sin cerchas y casi sin andamios. La tensión de la forma la estamos haciendo a ojo de buen cubero. Las imperfecciones son parte de la vida y de la obra.

I sembla que tot avança a un ritme de primera si penso en la foto que he vist avui. D’aquí a pocs dies us posaré la foto final i us donaré més detalls de l’obra. El que realment em commou del Rufino Mesa és la passió que mostra en cada gest de cada pedra, la fusió personal que evidencia ell en cada moment, el trànsit espiritual que li suposa anar generant la peça que ha creat des del seu món per a un món que ja no li és particular i on tot es generalitza. I tot perquè sovint hi ha molta gent que no sap que cada element, fins i tot aquells més originals que no són fets a imatge i semblança de res, tenen espai i ànima pròpia. 

Us recomano un cop més la visita a La Comella, aquell espai on, com vaig dir al seu dia, té una pedra que viu dins d’una casa pròpia i una altra on es pot llegir una frase que em va captivar: Me habitué a la incertidumbre.

Les imatges són del procés de creació de l'obra i fetes pel propi Rufino. Podeu clicar sobre elles per ampliar-les.

PETONS



Mai s’havien vist i els seus rostres van apropar-se fins el moment del petó. Uns eren tendres, altres amb una complicitat generada a l’instant, uns amb química, altres els feien riure als dos. I alguns, plens d’emocions, no haguessin parat de besar-se. 

La directora Tatia Pilieva va realitzar aquest experiment, convocar a vint persones que no es coneixen. I un cop emparellades, sense saber res l’un de l’altra, ni tan sols el nom, es van besar. Emocions diverses al descoberts, petits instants atractius – fins i tot eròtics – que posa de manifest que als primers moments també hi ha màgia i complicitats. Us convido a mirar el vídeo. Crec que és un document que, com a experiment, ens regala molt. 

He triat com a imatge d'aquest escrit, un fragment de “Més enllà dels núvols”, un moment previ al bes dels dos protagonistes. Ara si, el vídeo. 

)

SÓC



Sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny assegut entre aigua i terra. I dormo, dormo la gegantina aventura de la paraula humana estripada i èbria, sagnant en el record dels morts que sembla que vinguessin de dintre i sanglotessin al veure’m escriure els seus noms. 

I ara, quan surt de la meva boca aquesta tonada de pluja i sol mullat, m’estiro per totes bandes i respiro cicatrius, recullo les engrunes que li sobren a l’ànima i tinc fred. i em desperto al mig de les roses  sense entendre encara qui viu o estima.

Per això és que el meu melic no té edat i segueixo esperant el dia dels petons perduts, just ara en que les meves ungles no tenen ganes i el meu cap està més trist i fosc que mai, just ara que els meus somnis són anònims i els meus ossos ja no troben el murmuri dels segles. 

I torno a lletrejar cendres, a perseguir a la meva ombra i a aquest arbre que agonitza entre els meus dits i que enterraré amb mi quan voli en espiral i mori per sempre. 

Però el cel no em coneix encara ni escolta de lluny l’acord de sons que duc al cap. No em coneix i sóc l’objecte que sóc i sovint en sóc un altre i estic lluny. I m’estenc per carrers i places, i poblo estels.
12 de març 2014

CONVERSES AMB NINGÚ, PARAULES DE LA MONTSE



La meva activitat literària és enguany frenètica, apassionant, atractiva i emotiva. I avui no us parlaré pas de cap dels meus llibres. Em centraré en “Converses amb ningú”, el primer poemari de la meva amiga i poetessa reusenca Montse Farrés.

El proper 27 de març, a les vuit del vespre al Centre d’Art Cal Massó de Reus, es farà la presentació oficial del llibre i la Montse m’ha convidat a llegir, amb altres convidats, alguns dels seus poemes. Serà, ja ho puc assegurar, un moment molt especial per tots dos. Bàsicament perquè varem presentar conjuntament aquell llibre sobre el Jaume Joan Magriñà ara farà un parell d’anys i perquè ella ha assistit a les presentacions dels meus últims llibres però és el primer cop que es canvien els papers . 

La nostra història, l’he comentat altres vegades, és recent però molt intensa. En la Montse hi he trobat sempre el caràcter d’una persona amable i que es fa estimar, que escolta i que parla pels descosits. I no és pas aquest un defecte perquè cada cop que parla té coses interessants a dir i no avorreix mai. I pel que en sé, aquestes converses amb ningú on ella hi aixopluga la seva poesia i els seus sentiments, són al mateix temps les converses amb ella mateixa que tantes i tantes hores han alimentat a la persona i han nodrit a la poetessa. 

A l’acte de presentació hi serà també present l’editor del llibre, Manolo Rivera, i el prologuista que és, ni més ni menys, que el gran Xavier Amorós. La Maria Pallach, llibretera reusenca, els acompanyarà a ells a la taula principal mentre esperem a llegir els lectors escollits: Joaquim Sorio, Josep M. Roig, Dolors Quintana i un servidor. La música la posarà el Pau Terol, amic de la Montse i persona també molt especial. 

La meva enhorabona doncs a l’amiga Montse i a aquestes converses amb ningú que ho són amb tothom. El poeta es nua davant el públic i mostra la seva ànima en un rol que el lector agraeix tot protegit, vestit i bastit, per les paraules que se li regalen.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -