Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2015

SE'NS VA MORINT LA LLUM

Imatge
El món de la cultura, el del teatre especialment, ha perdut a un dels seus exponents més vàlids i representatius. Ha mort, als 61 anys i per un càncer, l’actriu Rosa Novell. Va debutar fa 40 anys amb Eurípides i des de llavors va dur a escena a Shackespeare, Beckett, Valle-Inclán, Guimerà, Brossa o les obres del seu marit, l’escriptor Eduardo Mendoza.  La malaltia la va començar a afectar fa uns anys, la va debilitar però ella va guanyar la partida. Va reaparèixer fa uns mesos als escenaris. S’havia quedat cega però no va defallir en l’intent de tornar a vibrar amb el teatre i a fer vibrar als qui la veien. A meitats del 1998, quan jo treballava a Onda Cero Reus, la Rosa Novell va venir a representar una obra al Teatre Fortuny. I recordo l’entrevista que li vaig fer entre les llotges buides que va omplir hores més tard. La seva veu, i la calma que transmetia, eren dos valors molt importants i em van quedar a la memòria.  La seva pèrdua em sap molt greu. Era jove i el mó

LA DESTRUCCIÓ DEL PASSAT DE MOSUL

Imatge
El món està arribant a uns límits insospitats i més que preocupants. Hem acostumat els nostres ulls i les nostres ments a les imatges violentes que proliferen, cada cop més, per televisió. Hem educat les nostres oïdes per ser capaços d’escoltar crits del dolor dels altres, plors de nens que es queden orfes en un bombardeig. En certa forma, ens hem indemnitzat de la crueltat del nostre món.   Ara, als nombrosos vídeos de les guerres i les decapitacions del yihadistes, hi hem de sumar el vídeo de la destrucció de la història que té com a protagonista al grup Estat Islàmic. Aquests energúmens, han entrat al Museu de Mosul, a Iraq, i han destrossat, a cop de mall i amb perforadores, desenes d’estàtues, figures i altres moltes peces de l’època assíria (segle VII abans de Crist).  Les imatges fan molt mal a la vista. Aquelles obres que de petits havíem vist als llibres d’història han quedat reduïdes al no res, han estat esmicolades, destrossades. I a més, han gravat les imatge

AIXÒ M’HO DIUS PER FER-ME FELIÇ?

Imatge
Alejandro és un pou de coneixements i l’home de les històries viscudes i les metàfores a mida. És això i moltes altres coses. Però sobretot, és una persona que necessito a la meva vida. Com a la Raquel, al Santi, al Manolo o al benvolgut Bartolomeo entre molts altres éssers que m’ho fan tot més fàcil.  M’és imprescindible tenir-los al meu voltant, poder palpar a amics de veritat, dels que no et generen cap mal i sumen, dels que no et fan patir gratuïtament, que es mostren madurs i amb seny, que tenen les idees clares i el cap ben moblat. Avui hem parlat de les persones que tendeixen a fer tot el contrari al que jo reclamo i demano, de les persones que es compliquen la vida i t’ho expliquen per fer-te sentir culpable o partícip actiu del dolor. Són gent que, en el gest que els regales d’estima, no accepten la teva bonhomia i trien fer-te patir de nou. Fins fa poc pensava que era una forma rara d’estimar.  Ara, havent llegit aquestes últimes setmanes a Albert Bandura (A

VEIENT ELS LLIBRES

Imatge
Veient els primers exemplars de “Invasió de camp” sobre la taula de casa, em noto veritablement satisfet de la feina feta. Avui han arribat les caixes de la impremta. És un bon llibre i es nota la evolució que he patit a nivell personal en cadascuna de les seves pàgines. Les persones que l’han vist fins ara estan també molt contentes del contingut i del continent. Això val la pena i m’agrada.  Ara pensava en les emocions amb les quals vivim perquè, sense dubte, han de ser variades i canviants per evitar la monotonia de l’alegria que acaba fent-se pesada. Hem d’envoltar els nostres dies de novetats . Conec a persones que fugen constantment de totes les grans possibilitats que els dóna i els posa al davant la vida.  Un dia vaig llegir que has d’aprendre a escollir els teus pensaments de la mateixa manera que tries la roba que et poses cada dia. Si et saps vestir per fora, perquè no pots bastir-te interiorment? Això els passa a aquestes persones que us deia. Per sort, entre

ARA, NOUS PROJECTES

Imatge
El principal projecte en el que treballo ara i que em tindrà ocupat, com a mínim, fins el proper 24 de maig, em permet coordinar i assessorar un nodrit grup de persones que treballen per un objectiu comú. Aquest factor, la col·lectivitat al servei d’una única lluita, em suposa un plus molt important a nivell personal.     No us amagaré pas que el projecte és una candidatura d’un partit polític que opta a aconseguir representació a l’ajuntament de Tarragona. És època electoral i una de les meves especialitats, dins de meu ofici del periodisme i la comunicació, són les campanyes polítiques. El repte assumit ara és engrescador i molt complicat però, com tots els que em proposo, també és possible.  Dirigir la campanya esmentada no m’aïlla pas d’altres obligacions. Amb el meu nou llibre imprimint-se, segueixo enllestint el segon llibre que presentaré enguany i en el que fa quasi dos anys que treballo. El presentarem, si tot va bé, cap al mes de juny. I també he iniciat un altr

LA NENA DEL SUPER

Imatge
Sóc a la cua de la caixa del super, a punt de pagar. Davant meu hi ha una noia jove de color i, davant d’ella, esperant a pagar, una nena d’uns nou o deu anys. Va tota sola. Ha comprat un paquet de iogurts, un saquet de cebes i una taula de fusta per tallar verdures i altres coses.  La caixera li diu que tot plegat puja 10 euros i 99 cèntims. La nena s'inquieta i li comunica a la caixera, una noia molt jove que s’ha posat vermella de cop, que porta els deu euros i li falten els noranta nou cèntims. La nena demana una pausa i surt corrent cap al carrer. Observo que fora, a les portes del super, hi ha dues persones grans. La dona va amb un bastó i l’home, amb dues crosses. Passen de llarg, els dos, dels vuitanta anys. Són els avis de la nena i ella li demana a la iaia que li deixi buscar al moneder els cèntims que li falten. Passa un minut i la noia de color que tinc davant i jo esperem observant l’acció i sense cap problema.  Torna la nena i porta els noranta nou c

EL CONVENT DEL DESERT

Imatge
A una certa distància del poble de Calanda i del seu embassament, hi ha les restes d’un convent que en altres temps fou espai de reflexió i d’un altre tipus de silenci, diferent al que notes ara quan passeges per les seves runes. Al seu moment, el convent va arribar a tenir més de quaranta monjos de l’Ordre dels Carmelites Descalços. També hi havia professors de cor, legos (els qui sent professos no tenen opció a les sagrades ordres), escolanets, pagesos, pastors i un guarda de camins.  Se li va posar nom de Convento del Desierto perquè els monjos buscaven sempre indrets apartats de les poblacions per a les seves feines i oracions. I aquest convent és al mig del no res, del tot desèrtic.  L’edifici és majestuós, imposa espiritualment i encara li queden elements visibles de la seva bellesa arquitectònica. La resta ja és història. L’altar major el van cremar les tropes franquistes l’any 1936, les dues campanes es van portar a Barcelona on van ser fosses i reconvertides en

RECORDANT TROISI

Imatge
Els qui em coneixeu bé ja sabeu quines són les meves pel·lícules preferides. N’he parlat en moltes ocasions. Entre les primeres del meu llistat hi ha “Il postino” que aquí es va traduir com “El cartero y Pablo Neruda”. Recordo dolçament la primera vegada que la vaig veure, la tendresa que em va despertar i les llàgrimes que em va provocar en alguns moments. És una autèntica obra d’art. Els seus protagonistes principals són Massimo Troisi fent de carter i Philippe Noiret en el paper del poeta Neruda. Maria Grazia Cucinotta completava el llistat principal. Quan vaig a les meves estimades illes italianes, en una d’elles m’hi aturo sempre un dia sencer i a l’altra hi passo la resta de la setmana. A la primera s'hi va gravar aquesta pel·lícula. Com allí hi tinc diversos amics – com el Gigi (taxista), la Giovanna (restauradora) o el Domenico (pescador) – conec ja tots els racons on es van enregistrar totes les escenes. A la platja que veieu a la foto que encapçala el post, és o

PETITES CONCESSIONS (2)

Imatge
Un bon amic em preguntava aquesta tarda, després de llegir el meu escrit sobre el comiat a les muses, el perquè de la meva decisió. Em deia que l’entén i que ell hagués estat incapaç de prendre-la. La mateixa pregunta me l’heu formulada vosaltres aquestes últimes setmanes, a través dels comentaris que no he penjat i avui, argumentant la resposta donada a l’amic, també us responc. I confirmo de pas que, efectivament, han desaparegut del blog tots aquells escrits relacionats amb les antigues muses. Ara sí, comparteixo la resposta del tema. Tots els adéus són dolorosos però alguns toca fer-los. Entrar en una espiral on sempre reps dolor, on els cicles són malaltissos i plens de sordesa i ceguesa, no treu cap a res. Ser generós i donar-te, per acabar rebent disgustos no val la pena. Esperar les passes (gestos) d’algú que mai arriba, és absurd. I haver de veure com se t’acusa de segons què, de manera injusta i sense més, remata el cicle i tanca la porta (riza el rizo que dirien en c

MARWA, EL PREU DE LA LLIBERTAT

Imatge
La Marwa és una jove adolescent musulmana que va obrir el seu blog per explicar les seves experiències molt personals. L’espai es diu “Between a veil and a dark place” (entre el vel i la paret). Per accedir-hi fa falta tenir la clau d’accés i permís d’ella, de l’autora. Si tothom pogués llegir-lo, podrien amenaçar-la de mort amb més rapidesa i freqüència del que ho fan.   Ella, la Marwa, és valenta. Ja és prou vergonyós que hagi de ser-ho pel simple fet de voler ser lliure. Però ho és. Si teniu ganes de llegir, us convido a gaudir d’aquest escrit on explica com es va sentir el dia que va notar al seu cos i a la seva pell el sentiment de “llibertat”.  ENTRE EL VELO Y LA PARED Lo que se siente siendo una mujer musulmana, y por qué nosotras sabemos lo que es la libertad (y puede que tú no) Tengo llaves. Cuando me acababa de mudar a los Estados Unidos hace once años, me llevó varias semanas procesar este bit de información. Tengo llaves. Tengo llaves a mi prop

ELL, EL POETA, EL GIOVANNI

Imatge
Com anuncien aquests dies els amics italians, falta ben poc perquè vegi la llum el primer llibre d’una persona molt especial per a tots nosaltres, el Giovanni Amoruso. Es tracta de la primera obra que publicarà, sota el nom de “Dal girone degli innocenti” que, traduït, vol dir “Sobre el cercle dels innocents”. Al Giovanni el vaig conèixer, i el vaig gaudir a fons, el passat mes de juliol quan vaig participar al festival cultural d’Altamura. La seva poesia és plena de sensibilitat i humanitat, clama compromís propi i social, fa un discurs de persona a persona des del vesant més humà i humil que se li pugui cercar al concepte. Ell, el poeta, el Giovanni, enclaustra en molts dels seus poemes totes les pors i temors que l’envolten/ens envolten als éssers humans. Quan som fràgils, la resta del món es fa més fort davant els nostres ulls. Si la història es capgira, si nosaltres ens enfortim, podem posar contra les cordes tot allò que ens proposem. Com diu el Giovanni al princ

RE-APARICIONS

Imatge
El vídeo que comparteixo avui amb vosaltres és ple d’amor i tendresa, parla de retrobaments amb persones que has estimat. No recordo si mai us en havia parlat, però l’he tornat a veure i he tingut la necessitat de mostrar-vos-el. Tot succeeix al MOMA, Museu d’Art Modern de Nova York. Una artista, la Marina Abramovic, hi fa un experiment social interessant.  Asseguda en una cadira, va rebent a les persones que s’hi apropen. Els voluntaris s’asseuen  davant de la Marina. Els separa únicament una taula. L’artista es concentra, amb els ulls tancats, i els obre lentament per mirar-se a la persona del seu davant. En aquell moment, intenta connectar-hi, llegir la seva ànima, cercar la pau interior. Però, observeu de cop i volta la reacció que té quan obre els ulls i troba davant seu a un home molt especial. Ell es diu Ullay i els dos van estar enamorats 23 anys enrere. No s’havien vist mai més. Ella és sèrbia, ell alemany, es van estimar a Amsterdam i ara uneixen de nou la seva es

REUS, CONFIRMAT

Imatge
Em vaig comprometre a avisar a tota la colla d’amistats i coneguts que tinc a Reus quan tingués confirmada la data de la presentació del llibre “Invasió de camp”. Doncs apa! Serà el dissabte dia 11 d’abril a la una del migdia, tot fent el vermut, al Centre d’Art Cal Massó de Reus. Hi ha una novetat interessant en aquesta presentació i és el nom de la persona que m’acompanyarà en l’actuació musical. Parlo del cantautor de Sardenya, resident a Tarragona, Samuele Arba (foto). Fa un temps que mantenim contactes i ara començarà a fructificar la nostra relació. Per part meva, escrivint-li el pròleg del seu llibre “Històries de”, una obra molt interessant plena de personatges que deambulen per un món ple d’oportunitats per canviar de vida.  Ell donarà a conèixer la seva música, que canta en català, castellà, italià i alguerès, als assistents d’aquesta presentació del llibre i, atenció perquè això és nou, presentarà en exclusiva un poema meu musicat per ell. Personalment, és to