PETITES CONCESSIONS (2)
Tots els adéus són dolorosos però alguns toca
fer-los. Entrar en una espiral on sempre reps dolor, on els cicles són
malaltissos i plens de sordesa i ceguesa, no treu cap a res. Ser generós i
donar-te, per acabar rebent disgustos no val la pena. Esperar les passes
(gestos) d’algú que mai arriba, és absurd. I haver de veure com se t’acusa de
segons què, de manera injusta i sense més, remata el cicle i tanca la porta
(riza el rizo que dirien en castellà).
Per tot això, i per molt més, vaig prendre la
decisió amics i amigues. I a partir d’aquí, feta la concessió que esperàveu
molts, no parlaré més del tema obertament. Els amics més directes, assabentats
de la meva decisió un cop l’havia pres, m’han felicitat i hem fet festa grossa.
La vida és massa maca per perdre-la pels altres, no podem deixar-nos agredir
constantment ni admetre que ens diguin (o insinuin) segons què i sense mirar-nos a la cara.
Curiosament, també aquesta tarda, escoltava un
disc que fa dies que em fascina. És d’una cantant amb veu d’àngel i rostre de
poesia plena de bellesa. Parlant del
tema amor i muses, hi ha una cançó d’ella que diu:
Vull donar-te amor si tu me’n deixes
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d'anar dormir...
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d'anar dormir...
La cantant en qüestió és la Bikimel i us
convido a notar com se us posen els pels de punta i us agafen calfreds mentre
escolteu aquesta cançó amb els ulls tancats. De tant en tant, obriu-los i
guaiteu quina bellesa té ella. A mi, em recorda a una antiga musa... deixem-ho
estar.
La foto del post, que està feta quan el Diari de la pell, l’he
titulada “El descans del guerrer”.
Comentaris