TANTOS DÍAS, TANTAS TARDES



Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo. Eduardo Galeano em va captivar amb aquesta frase ara fa uns anys. Més tard, amb el pas dòcils dels dies i de les lectures dels seus llibres, va aconseguir la meva fidelitat. La maduresa permet controlar desitjos i no deixar-se endur per impulsos però per gaudir de la llibertat cal, de tant en tant, ser literàriament incerts i humanament tendres. 

Conèixer a Galeano, al seu moment i un cop havia llegit ja algunes de les seves obres més conegudes, va ser un plaer d’aquells autèntics. Era a finals del 1998 i jo treballava a la ràdio a Reus. Ell havia vingut de gira per a presentar una antologia de la seva obra anomenada “Tejidos” i vaig tenir ocasió de fer-li una entrevista. Més tard, al 2002, la trobada va ser molt més lluny i ell, Eduardo, duia un llibre a la mà per a mi. Era “Patas arriba. La escuela del mundo al revés” i estava dedicat. En aquells moments, jo treballava a la televisió. Entremig d’un llibre i l’altre,  havíem mantingut desenes de converses. 

La primera trobada, quatre anys enrere, ens havia connectat d’una forma especial i del tot casual. La segona, a Montevideo, era un moment amable i esperat, uns dies de conversa sense micròfons ni preguntes preparades, plens de paraules nascudes quan les seves havien lliscat davant meu fins l’ànima. Galeano va estar a l’alçada d’una persona amb qui, deia ell, compartia una amistat a distància necessària. Jo feia el que podia: ser jo mateix i gaudir del moment, generar instants i comprendre aquella distància. Ho aconseguia molt sovint.

Posteriorment, perquè la vida ens posa al davant a les persones que més tard ens treu, hi va haver alguns silencis de mesos i apropaments de molts dies. Eduardo i jo varem mantenir el contacte menys assíduament però sempre amb la confiança com a principi. Saber la seva mort avui no ajuda gens ni aporta res de bo al món. Els autors han de donar vida des de la vida, no haurien d’abandonar-nos mai. Però són mortals i només tenen una lluna d’edat, com tots nosaltres. 

Eduardo diu adéu amb el cos però ens deixa les seves obres plenes d’ànima i unes reflexions que abracen i ens toquen. Perquè, com deia ell mateix: me desprendo del abrazo, salgo a la calle. En el cielo, ya clareando, se dibuja, finita, la luna. La luna tiene dos noches de edad. Yo, una. 

Eduardo, gracias por tantos días y tantas tardes, por las mañanas de palabras y los momentos de silencios. Descansa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS