PALADAR D’AIGUA

Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen el deliri. 

Rius del temps passat, mirall obscur que enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els teus sentits 

Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns mots. Però et silencies. 

Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern. Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire. 

Tens la calma dels marges en les petjades desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com un cos ple d’arbres.  I quan toques de peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però et són teves. 

Amb placidesa, l’oceà dels teus cabells cull les paraules i omple càntirs de mots. I per les muntanyes pugen, camalligades al vent, síl·labes acaronades pels teus llavis. 

L’herba humiteja els turons i es repeteix la quadratura del cercle que et comença als peus i se t’acaba a les llunes que guarden, confiades, les teves parpelles. La lleugeresa és la teva precisió, no abandonis l’atzar.