QUAN ESCRIC


Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres. 

QUAN ESCRIC

Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar. No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la por a habitar cambres desertes. 

A base d'escriure, cuso els anys amb els danys. Si remiro els temps passats, els moments confusos d'allò que sóc, el cos se'm perd. Les mil temptacions de l'acció quotidiana se'm corrompen pels gestos i per la dinàmica del temps que em condemna. No m'exilio pas en la decadència dels somnis ni en les condemnes compartides que podrien ofegar les meves llibertats. 

El meu diàleg amb les paraules no perd sang. Sempre hi ha la incògnita del temps que resolc sense dolor ni caos. Les ferides, quan les paraules es fan amants entre elles, són invisibles. Quan escric, visc en la ignorància d'alguna cosa que desconec i em dóna mestratge. Esdevinc, escrivint, un pagès emocional.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS